Lormarin: a la darrera casa d’Albert Camus

Hi vam arribar per casualitat, o potser hauríem de dir per sort. Molta sort. Buscàvem un lloc per fer vacances a la Provença, per descansar, un lloc que tingués allò que en diuen qualitat de vida. Que vol dir tranquil·litat i bons aliments. Molt bons aliments, i garantia de qualitat i encert, en aquest cas. Buscàvem potser el mateix que hi va buscar i hi va trobar Albert Camus, el que va ser la seva última casa. No ho sabíem, quan hi vam anar, però potser ho intuïem. El premi Nobel de literatura, mort molt, massa prematurament, va anar a viure a Lormarin (en francès Lourmarin) el 1958, només dos anys abans de morir.

Així ho explica en la seva Correspondència (1946-1959) amb el poeta i amic René Char, que també vivia a la Vauclusa provençal, en concret a L’Illa de Sòrga o de Venissa (L’Isle-sur-la-Sorgue). Camus, enamorat de les terres on vivia Char, feia temps que hi cercava casa. Les raons les explica ell en l’esmentada Correspondance: “el país de França que prefereixo és el vostre, i més precisament el peu del Leberon, la muntanya de Lura, Làurias, Lormarin, etc.” Camus hi escriu Luberon, Lure, Lauris, Lourmarin, però em permetreu que tradueixi els topònims a l’occità. Si hi trobeu reminiscències llatines en els noms, no aneu errats: la Provença, la Provincia Romana, és plena de noms d’herència romana, que en molts casos fan referència a les terres repartides entre els soldats llicenciats, o laureati. Ja en sabien de viure bé, els romans!

            Seguint el camí de savis com els romans – no debades som veïns de Tàrraco – i d’altres més moderns com els anglosaxons que quan volen en saben també molt, vam buscar un lloc per estar-nos al peu del mateix Luberon del que parlava Camus, i vam acabar trobant l’indret on descansa l’escriptor, descendent de família menorquina, Sintes, per part de mare. No som gens mitòmans, ni hem visitat mai a París el cementiri del Père Lachaise, per dir un exemple clàssic, però quan vam saber que Camus havia viscut al “nostre” Lormarin i era enterrat en el cementiri local, hi vam anar sense dubtar-ho gens.

            El cementiri era desert, i no és estrany, amb la calor que feia aquell dia d’agost. No sé tampoc si és gaire un lloc de pelegrinatge, i si ho és, no és massiu: una espelma, alguna nota manuscrita i uns rams de l’omnipresent espígol provençal constitueixen els únics homenatges patents en una tomba senzillíssima, adaptada a la resta de làpides. La seva dona Francine Faure descansa molt a prop, envoltada també de mates d’espígol.

            L’autor de llibres com Cal·lígula – deixeu-me que no esmenti els més coneguts i que em decanti per una obra de teatre – té un espai dedicat al seu poble d’acollida; sabem que, com a antic jugador de futbol, li agradava anar a veure entrenaments al cèntric camp local, i una magnífica llibreria-bar local – Le the dans l’éncrier – té un munt de llibres seus. Per a nosaltres, que no sabíem que havia viscut aquí, ha estat com trobar per sorpresa un vell amic. O un veí normal i corrent, com nosaltres, de Lormarin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *