Un món amagat que era prop de casa: Sant Simplici

Us he de confessar que, tot i viure-hi al costat, en més de cinquanta anys de vida no n’havia sentit ni parlar. Però fa pocs dies buscava un espai on situar un poblet imaginari que em donés joc per ubicar-hi algun conte. Una mena de Macondo en petitet, o una Mequinensa real-fictícia com la de Jesús Moncada, si em perdoneu les comparacions tòpiques i immodestes. Volia que l’espai fos a prop de casa, entre els meus escenaris reals i viscuts de Torredembarra, Tarragona, Altafulla, la Riera de Gaià… I em vaig trobar un lloc que ni imaginat: Sant Simplici.

Sant Simplici, el real –ja veuré si hi ubico o no més endavant un indret fictici– és una muntanyeta de poc més de cent metres, 111 per ser exactes, que es troba darrere de la coneguda pedrera romana del Mèdol. Dins del municipi de Tarragona mateix, i això també és ben sorprenent. Al costat de l’autopista i de la platja de la Móra. Però alhora tan aïllada i feréstega com devia ser-ho quan els romans picaven pedra al costat. Un indret verge, almenys per a mi, per descobrir!

            Les referències i les fotografies que en vaig trobar, abans d’anar-hi, feien venir moltes ganes. És un dels miradors naturals més increïbles del Baix Gaià, i de tot el Tarragonès. Com podia ser que no hi haguéssim estat mai?! I un dia recent ja no vam poder resistir-ho més, i ens n’hi vam anar, a conquerir una terra ignota envoltada dels nostres paisatges més propis i familiars. Des de la rotonda de la Móra, a la nova carretera N-340, s’hi pot anar des de darrere de la pedrera del Médol, passant per un dels dos miradors nous que han fet. Almenys, és el que vam fer nosaltres. Et trobes després un camí més gran, de servitud del gasoducte que hi passa, i anant en direcció Tarragona, a la dreta, comença un camí costerut. Tot i no ser una muntanya gaire alta, el fet d’arrencar gairebé arran de mar fa que la pujada sigui forta, sobretot si no estàs gaire acostumat a caminar darrerament.

            Prometo que ens posarem en forma, l’any vinent, però ara és el que hi ha. Però la pujada a Sant Simplici, ni que mentre pujàvem el rebategéssim com a Sant Suplici, s’ho val. La vista és, com he dit abans, senzillament incomparable. No sembla possible que, al costat de tantes platges i carreteres infestades, hi hagi tant de paisatge verd per mirar, a molts quilòmetres a la rodona. S’hi veuen, en un dia tan clar com ho va ser el nostre, des de  la ciutat de Tarragona, fins a Altafulla, Torredembarra, Ferran, la Nou… per només dir els més pròxims. I la mar, aquí a la vora mateix! La Riera es podria veure, però queda al darrere de una altra muntanyeta, la de Santa Margarida. I allò d’allà que és: la Pobla, Vespella….

            A les faldes del turó hi ha alguns masos: Cosidor, Sorder… però la pròpia muntanya no ha estat mai habitada, pel que sembla. Tot i així, al capdamunt de tot hi ha el que queda d’una torre de guaita circular, feta de pedra i de morter. És d’origen medieval, i és un bé cultural d’interès nacional des de l’any 1993. No he sabut trobar una datació més exacta. Però no cal tenir gaire imaginació per situar-la en la línia fronterera de defenses entre el comtat de Barcelona i al-Andalus. Segles onze-dotze, doncs? I tampoc no cal tenir gaire fantasia per imaginar-s’hi un vigilant, a la nit d’un dia d’hivern, ventosa per fer-ho més cru i realista, passant fred. Ara en el seu lloc hi ha sempre una bandera catalana, o estelada, de guàrdia. Com s’ho feien per avisar les fortificacions properes s’hi hi havia algun perill? Amb foc, amb banderes també, o baixaven corrents? No devia ser fàcil, hi ha una bona estoneta, i un camí escarpat i pedregós, fins a Altafulla o Tamarit…

            Ara, que no sé perquè dono per descomptat que la torre de guaita era del bàndol catalano-cristià. Potser perquè, per ubicació, em sembla més lògic. No podia ser de l’andalusino-musulmà? Historiadors, i arqueòlegs, ajudeu-me! De tota manera, a part de descobrir, i “conquerir”, un mirador meravellós ben al costat de casa, per a les funcions que volia trobar un indret semblant, aquest és perfecte. Qui no diu, o qui no podria dir, que alhora que es van anar fundant els pobles del voltant, no hi podria haver aparegut aquí mateix, al voltant de la torre, un petit nucli habitat, a la imatge de Vespella, per exemple? Seria ben viable: ben comunicat, al costat dels camins de l’època, i les autopistes actuals. Al mateix temps, el gran pendent el podria haver fet un poble remot, tranquil. Ja me’l vaig imaginant… No patiu els que voleu conservar, com jo mateix, un pulmó tan verd, pròxim i tan poc tocat. No estic donant idees per a una operació d’especulació urbanística. No és la meva intenció. A mi m’està bé així. Només vull compartir una descoberta, i començar a crear un possible espai per a un possible escenari, d’un possible conte, o contes. Si em decideixo a escriure’l, ja us ho faré saber.