Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

‘Visitant’ ara un estat desaparegut, la RDA

0

Al llarg dels anys he visitat, d’alguna manera, tres estats que ja no existeixen: la Unió Soviètica, Txecoslovàquia i la República Democràtica Alemanya, la RDA o DDR. En els dos primers casos és molt clar, perquè hi vaig estar en les èpoques dels presidents Gorbatxov i Havel. Poc abans de la desaparició i transformació en nous estats, per tant. Són coses que passen sovint en política internacional. El tercer cas és més sorprenent, perquè he viatjat a la DDR fa molt poc, enguany mateix. Com pot ser, em direu, si l’Alemanya de l’Est va desaparèixer el 1990? Fàcil: a Berlín hi ha un museu, relativament petit però molt dens, dedicat a l’antic estat, a la seva quotidianitat, símbols, institucions, als esports… Un museu molt visitat, sobretot per joves. Ho fan –ho fem–  per història, moda, nostàlgia…?

Sobta, quan entres al DDR Museum, situat a la vora mateix del riu Spree (Karl-Liebknecht-Str. 1), la gran quantitat de joves, sorollosos tal com pertoca, que t’hi trobes. El museu no és gaire gran, però els mòduls, de museografia moderna, interactius, estan molt atapeïts i t’has d’esperar per poder-los veure i tocar. Algun mòdul, tot i que el museu no té gaires anys, ja comença a estar una mica matxucat per l’ús continu. Conseqüències de l’èxit. Però, que hi fan tants joves –també hi ha famílies amb nens, però això ja pot tenir altres explicacions– interessats en un estat que no van poder conèixer, per edat? A més, bona part no són alemanys, ni de l’antic est, ni de l’oest. És molt clar que alguns hi han vingut en viatge de fi de curs, per tant és probable que el profe d’història els hi hagi dit de visitar-lo. És una evident matèria de llibres d’història.

            Però, més enllà d’això, se’ls veu exultants, feliços, explicant als seus companys els seus descobriments a crits: els uniformes dels nens i nenes de les joventuts del partit comunista, el Partit Socialista Unificat –SED–, la construcció del Mur de Berlín… La reacció, entre la incredulitat i el descobriment, té poc a veure amb la que els mateixos joves han experimentat en la visita al veí Museu de Pèrgamon. Allà, ho hem vist també, contemplen els segles passats i l’art dels assiris o els grecs amb un respecte reverencial. petri. Per què, doncs, aquesta reacció tan emocionada? O tan viva, perquè no es pot dir que totes les emocions que exhalen siguin positives: també se’n riuen, o s’indignen. Tot i ser molt joves, la proximitat històrica en el temps, més evident en el cas dels nois alemanys, n’explicaria una part: mira, el que m’explicava el meu pare, existia de debò!

            Però crec que hi ha alguna cosa més, que no sabria com definir. Ho intentaré. Sé, per exemple, per quina raó estem visitant nosaltres aquest museu de la DDR: una de les persones amb qui viatgem, un amic, és fill d’alemany, amb família a l’antiga Alemanya de l’Est. El seu coneixement del Berlín de l’època: els passos fronterers, la separació de les famílies en un i l’altre estat, el (poc) menjar a l’Est, etc., ens hi transporta. Nosaltres, la resta del grup –bé, som dues parelles en total– sí que vam conèixer, de Catalunya estant, aquest estat “desaparegut”, tancat en si mateix, autàrquic, autoritari. I tan inquietantment semblant, en tantes coses, a l’Espanya del franquisme. En alguns moments de la visita et ve una mica d’angúnia, pel record d’aquella vella i coneguda olor. Com quan entres i seus a la sala d’interrogatoris de l’Stasi, la policia política de la RDA. O en la recreació d’una cel·la per a presoners per raó de la seva oposició al règim.

            No sé si un pare que hagi patit el franquisme, o l’omnipoder d’Erich Honecker, faria amb tanta tranquil·litat una fotografia al seu fill, d’uns deu anys, tancat a la cel·la i guaitant per la finestreta de la porta, des de dins, com ho fa aquest pare. Fa una mica de basarda, francament, i no sé si el que mostra la cara del nen és alegria. El discurs museogràfic no es pot dir que sigui complaent amb el règim de Honecker: a part de l’Stasi, i les seves escoltes telefòniques, i les presons i la tortura, hi veiem llibres prohibits, premsa emmordassada, intents de fuga de persones cap al Berlín Oest… Fins i tot un fantasmal –o no tant– intent d’invasió d’aquesta altra part de la ciutat. Amb un guió perfecte: el pla preveia que helicòpters amb soldats de l’Exèrcit Nacional Popular aterressin als aeroports de Tegel i Tempelhof, i que prenguessin el control del trànsit aeri. Alhora, els vehicles blindats avançarien de la porta de Brandenburg fins al centre de Berlín Oest, on es reunirien amb unitats d’infanteria en un dels punts neuràlgics de la ciutat, el Kaiserdamm. I l’Stasi començaria a detenir figures clau de l’enemic, la RFA.

            Però al costat de plafons i espais tan amenaçadors, el DDR Museum ensenya la quotidianitat en un país aïllat. Si bé no es pot dir que sigui un aparador de la felicitat, sinó de l’adaptació a la realitat fosca, contrasta força amb el que he explicat fins ara: llaunes acolorides de menjars i begudes, de marques existents només en aquest país, els petits cotxes Trabant, tan semblants als “nostres” 600, les aerolínies Interflug, o les joguines introbables a l’Alemanya “lliure”… O una de les estrelles: la coneguda selecció de futbol de la RDA i la samarreta blava i blanca, encara de venda popular a Berlín.

            L’esport, un dels orgulls de l’antiga Alemanya de l’Est, també té la seva cara B: les hormones que prenien les atletes i nedadores alemanyes eren símbol de l’orgull d’un país. Hi trobem formes de resistència que potser no ens són tan llunyanes: el nudisme, tolerat per un govern conservador en els costums, com a queixa no sorollosa contra el poder. Això, i espais que recreen pisets minúsculs amb tots els detalls: el menjador i la tele amb els seus programes també autàrquics, la cuina i el petit bany…, tot plegat, a mi almenys em porta a una realitat per la quan conservo poca nostàlgia, la del franquisme.

            En aquest sentit, visitaríem un museu sobre l’època franquista? Penso que no, almenys amb la mateixa distància. Però també és cert que, a part d’una cançó de Joan Manuel Serrat, aquest museu de la DDR em recorda alguna sala del Museu d’Història de Catalunya. La divulgació de realitats un punt o molt odioses no ha de significar-ne la banalització. El context, la explicació rigorosa, són elements determinants per mantenir una separació de seguretat amb certes èpoques que, del contrari, ens fan mal encara. Aquest mateix interès històric, les ganes de conèixer, és, dedueixo, el que ens ha portat a la majoria a aquest museu. Amb un petit plus morbós de treure al cap a una realitat funesta, però que tenim la sort de no viure de debò, sinó d’una manera només virtual. Una mica com anar de Halloween a PortAventura: els morts vivents autèntics, si n’hi ha, deuen ser molt més terrorífics. Al capdavall, suposo que aquest és el gran motiu perquè tants joves s’ho passen bé en el DDR Museum: perquè tenen la sort de ser joves, ben alimentats i feliços, que mostren al món, de manera cridanera, desafiant, la fortuna de qui no ha de viure en un règim totalitari. Un motiu que, ben mirat, no és tampoc mal motiu per a qualsevol persona que vulgui visitar aquest museu: de vegades no valorem prou la llibertat, fins que no veiem què significa perdre-la. Ni que sigui virtualment.

 

 

Publicat dins de Berlín | Deixa un comentari