Sartine i un viatger ‘subterrani’: Francisco Zamora (4) #FandeTGN

A mesura que vaig coneixent més un tipus tan inquietant, em costa molt de creure que Anton de Sartine vingués a Tarragona atret només per un clima benigne, i buscant un lloc tranquil per morir-hi. Un polític intrigant i incansable com ell, no podia parar quiet, tot i els venerables anys que ja tenia. Una prova més d’això la dóna, a part de trets de la seva biografia que ja anirem descobrint plegats, alguna de les persones que apareixen el seu testament. Com, ara ja sí, parlem-ne, Francisco Zamora. Què en sabem, d’ell?  El que en diu el testament sartinià és que era comanador de l’orde de sant Joan, i que és trobava “de present” a Saragossa. La referència geogràfica no resulta sospitosa, perquè el document notarial també esmenta que el cosí, i beneficiari, de Sartine, el militar irlandès Connock, vivia a Barcelona. Però sí que ens ho resulta més quan descobrim que Francisco Zamora, aquell 1799, es trobava empresonat al castell de Pamplona, després d’haver perdut el seu càrrec al Consell de Castella. 

Vol Sartine amagar on és el seu marmessor? “Coneixent-lo”, és  molt possible, tot i que no n’intuïm, ara com ara, les raons. El que sí que ens diuen les fons consultades, com ara els seus qüestionaris sobre les comarques de Catalunya, publicats fa pocs anys, és més coses de Zamora: nascut el 1757 a la província de Cuenca, va ser un funcionari, escriptor i viatger, sobretot per Catalunya. Això últim ja podria ser una pista. “Alcalde del crim” de Barcelona de ben jove, va anar descrivint els territoris on va treballar. Home de Floridablanca i de Godoy després, va ser membre del Consell de Castella des del 1795. Recordem, de passada, que el “valido” de Carles IV tenia molta confiança en Sartine, a qui escoltava, quan aquest visitava Madrid, i que el propi rei li va concedir, al nostre polític catalano-francès, una pensió de 80.000 rals.

            Parlant de diners, un tren de vida massa alt, i un seguit de judicis, alguns per qüestions d’herències, van fer perdre a Zamora el prestigi i el lloc esmentat al consell castellà. Caigut en desgràcia, va ser empresonat, com dèiem, l’any 1799. Uns deu anys abans havia anat recollint per tot Catalunya respostes a unes 180 preguntes sobre clima, agricultura, comerç, administració, història, monuments… que havien de ser molt útils tant a l’administració borbònica, com a persones amb visió com el propi Sartine. Més enllà del propòsit personal de l’autor, aquesta mena d’estudis, ajudats per diners públics, servien als governs per conèixer i treure tot el profit del territori que administraven, i poder-ne fer una planificació de serveis, que era una de les especialitats, com hem vist, de Sartine. No em consta, pels títols dels volums publicats, que Zamora visités Tarragona, tot i que és probable. Ni sabem, o almenys no he sabut trobar, com es van conèixer Zamora i Sartine, però la prova documental és que es coneixien i que el polític mort a Tarragona confiava en Zamora. Les conjuntures de la relació entre els dos poden anar des de la més ben pensada, que ens diria que les observacions de Zamora van ajudar Sartine a fer propostes de millora en el territori, fins a la més mal pensada, i més divertida argumentalment, que Zamora va fer d’ulls de Sartine en el país català. D’espia, si ho volen així. Potser no és una afirmació tan agosarada, però, també la fa Moreu Rey.

            L’historiador barceloní, que ens ha guiat molt en aquesta exploració sartiniana, diu de Zamora que havia estat “comissari general de guerra i delegat especial de primer ministre prop de l’Estat Major general durant la guerra del Pirineu (1793-95). I continua: “personatge molt conegut dels investigadors del segle XVIII per la seva acció subterrània i el manuscrit resultat dels seus viatges a Catalunya (B. N. Madrid). I si Sartine era amic íntim de Zamora (com es desprèn del testament) ja es pot suposar com intervingué en la política espanyola durant la Revolució Francesa.”

            Intento rematar l’afirmació del mestre Moreu Rey –nascut a Barcelona el 1917 i mort a la mateixa ciutat el 1992–, espero que encertadament. Sartine va intervenir a la política espanyola per intentar evitar que la Revolució s’estengués, i sobretot, que Catalunya s’hi adherís, com volien –que s’hi adherís– altres espies que corrien per aquí, com ara Chantreau? És el més probable. La pregunta continua oberta: de ser així, i si encara la voluntat contrarevolucionària era el seu motor quan ja tenia setanta anys, per què va escollir viure a Tarragona? Tenia algun propòsit, o només el de morir en pau?