Sartine, el Fouché, o Richelieu, nascut a Catalunya (3) #FandeTGN

Continuem amb el fulletó setcentista d’Anton de Sartine, el polític francès mort a Tarragona el 1801, i que havia nascut també a Catalunya el 1729. Sobre aquest fet m’he d’estendre més endavant en altres apunts. També deixaré per un pròxim la relació amb un personatge que apareix en el seu testament, Francisco Zamora. Un personatge intrigant, com el mateix Sartine, i com aquest, molt literari. I és que Sartine és, pròpiament, un personatge de les novel·les d’Alexandre Dumas, pare, com ho va ser, per exemple, el popular Richelieu. No és una forma de parlar: el lloctinent de policia totpoderós de París apareix, com a “Sartines” –forma del cognom que també es troba en alguns documents de l’època– a l’obra de Dumas Joseph Balsamo. La primera aparició en la novel·la ja és suggerent: Madame Du Barry, la favorita del rei, en deshabillé matinal, intenta portar-lo al seu bàndol polític, el dels “devots”, enfrontat al dels filosòfics o “il·lustrats”.

Llegim com el pinta Dumas pare en aquesta trobada, que la favorita reial voldria seductora, però en la que Sartine es manté distant, sense decantar-se per cap partit: “el lloctinent de policia comparegué, vestit de negre, apaivagant la severitat dels seus ulls grisos i la rigiditat dels seus llavis prims amb un somriure del més amable auguri.” En la conversa, la Du Barry li suggereix a Sartine que té més que una amistat amb el primer ministre, i cap dels il·lustrats, Choiseul. De fet, diu concretament amb “els” Choiseul, i és que a l’època corria la brama que Sartine era amant de la germana d’aquest. Fins i tot, una de les moltíssimes cançonetes burlesques que li van dedicar al màxim policia de París assegurava que coneixia molt bé la pell llisa d’aquesta senyoreta Choiseul.

            Sartine torna a sortir en molts passatges de la novel·la centrada en la figura del nigromant conegut com a Balsamo. Es descriuen els mètodes, de vegades obscurs, i la forma de ser, enèrgica i manipuladora, del nostre personatge, i en dos capítols visitem el despatx on treballa, amb “els seus miralls reflexos i calaixos fitxers”, com ho diu l’historiador Enric Moreu Rey. Tot i que com a primer mandatari de la ciutat de París va fer moltes coses per la modernització de la capital francesa, els seus mètodes policials, innovadors i molts cops amb pocs escrúpols, que Moreu Reu descriu detalladament en el llibre Un barceloní a la cort de Maria Antonieta: Sartine, el fan antecessor directe i font d’inspiració per al que és tingut, potser erròniament, com el primer policia modern: l’inefable Fouché, que primer va ser extremista jacobí, després cap de policia amb el Directori, col·laborador en el cop d’estat napoleònic, i al final restaurador monàrquic.

            Joseph Fouché, darrerament tan esmentat en cròniques periodístiques com a fundador de mètodes gairebé delictius d’espionatge de polítics hauria tingut com a “pare” espiritual, doncs, a Gabriel, o Anton, de Sartine, a qui probablement va arribar a conèixer, ja que tan sols es portaven trenta anys. Sartine, a més, que havia fet construir un pavelló i un rellotge a la Bastilla, havia estat perseguit a mort pels revolucionaris, entre els quals es comptava el Fouché de primera hora. Aquest fet, que un barceloní, o “català”, podríem dir, inspirés el tèrbol Fouché, no és prou conegut encara. Com tampoc no ho és el propi personatge, a les ciutats on va néixer, Barcelona, i morir, Tarragona.

            I això que és, com anem veient, un personatge ben suggerent, justament com a personatge teatral o de novel·la, al marge de consideracions polítiques o d’adscripció monàrquica. Personalment, els clarobscurs de Sartine, aquesta forma d’actuar com a un Fouché avant la lettre– són el que me n’interessa. No pas el fet que fos el fill d’un alt funcionari de l’administració imposada a Catalunya per Felip V, amb qui va arribar el Sartine pare, una cosa que més aviat pot fer molta ràbia en aquests moments històrics. Costa molt no deixar-se seduir per un personatge amb un punt de malignitat que el posa a l’alçada d’altres individus literaturitzats com els esmentats Fouché, o Richelieu. O de dolents directament literaris com el cap de policia d’Els Miserables, Javert. Tot i que sembla que Victor Hugo es va inspirar en Vidocq, un exdelinqüent esdevingut cap de la policia judicial de París, resulta estimulant pensar que Hugo també va treure alguns dels trets del seu malvat personatge d’altres models anteriors, prou coneguts aleshores a França, com el nostre Sartine… Seria de beneits redescobrir un personatge amb tants matisos i calaixets interiors, ni que probablement tingui molts aspectes poc edificants per al nostre país, o políticament poc actuals, o que socialment, des del punt de vista d’avui, ferien enrogir bastant, i deixar-se’l perdre, sobretot quan és nascut, i mort, aquí.

            Aquesta és una altra de les característiques que fa que me’l vulgui apropiar una mica. A través de Sartine es pot parlar d’una època històrica, amb personatges realment positius i destacables com el gran científic Antoni Martí i Franquès, i d’una ciutat com Tarragona, que encara manca de prou relats i prou retrats, al meu entendre. Tot i que se n’han escrit ja moltes obres literàries d’interès i qualitat, segurament encara són poques, en relació a d’altres ciutats de pes similar, i les noves aportacions hi són benvingudes, sempre, considero. I més quan fem una troballa com aquest Sartine fins ara desconegut. Desconegut aquí, perquè a França, com he esmentat altres cops, és el gran secundari del cicle de novel·les de Jean-François Parot, i cap directe del protagonista d’aquestes, el comissari Nicolas Le Floch. Alguna de les novel·les, com L’honneur de Sartine, porta fins i tot el seu cognom al títol, i una perfecta definició del seu caràcter, en el propi text. (Continuarà)