Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Ensopegar amb les pedres de la memòria a Berlín

0
Publicat el 14 d'abril de 2013

Abans de continuar amb la saga tarragonina d’Anton de Sartine, vull compartir una petita troballa, o més ben dit una topada amb la memòria, que es pot fer cada dia, i a cada moment, pels carrers de Berlín. Segurament molts de vosaltres, si hi heu anat, us hi haureu fixat: a les voreres, al davant de moltes cases de la capital alemanya, s’hi poden veure unes petites plaques daurades, humils, però plenes de significat. En algunes portes n’hi ha només una, en d’altres poques, però en moltes passen de llarg de la dotzena. Aquestes plaques de llautó incrustades a terra porten el nom de persones deportades als camps de concentració nazis. Són el resultat d’un projecte de l’artista Gunter Demnig, que anomena Stolpersteine, és a dir, pedres de topada, o d’ensopegada. N’hi ha més de 32.000 a més de 700 llocs d’Alemanya, i a d’altres països d’Europa. Per què no a l’estat espanyol?

Berlín és una ciutat que ha sabut recuperar a la memòria històrica, tant la de la segona guerra mundial, amb els horrors del nazisme –tractats darrerament amb tanta frivolitat en les declaracions públiques d’alguns polítics– com la del mur de Berlín, i la seva caiguda. La ciutat, que ha viscut tants moments convulsos, té diversos monuments memorials que els expliquen. Un d’ells, discret però gairebé omnipresent, pot passar desapercebut, fins i tot, però quan en veus un, ja no se’t pot esborrar de la mirada. Quan vam arribar a l’hotel on ens estàvem, vam veure al terra de les portalades, ple de neu aquells dies, tot de petites plaques de llautó, amb noms escrits. En vam fer fotos. Només en els tres portals al voltant, en el “nostre” carrer d’aquells dies, Trautenaustrasse, n’hi ha més de vint. No costa gens d’endevinar a qui corresponen aquells noms: víctimes de l’era nazi, deportades i mortes als camps d’Auschwitz, Theresienstadt, Treblinka…

            Eren, o són, mentre en mantinguem el record, jueus, gitanos, homosexuals, dissidents, testimonis de Jehovà, víctimes de l’eutanàsia… exterminats. Un dels nostres “veïns” desapareguts, es deia Rosalie, un nom que és molt freqüent en el nostre poble, Torredembarra. En la placa que li és dedicada, com a totes, indica que aquí hi va viure Rosalie Pieck, quan i on va néixer, a quin camp la van deportar i on i quan va morir. Els altres deportats, amb algun dels quals haguéssim pogut coincidir pel carrer, fins i tot, portaven cognoms com Bloch, Chaim, Frankenthal, Hiller, Löwenstein, Wisla…

            L’artista plàstic Gunter Demnig, nascut a Berlín el 1947, va concebre la primera acció per commemorar la deportació de gitanos a Colònia l’any 1990, cinquanta anys després dels fets. El 1993 començava el projecte de les pedres de topada. Aquest projecte, que ha rebut una dotzena de premis internacionals, ha arribat des d’aleshores no tan sols a Alemanya, sinó a d’altres països europeus on van viure víctimes del nazisme, com la República Txeca, Hongria, els Països Baixos, Noruega, Bèlgica, Itàlia… Últimament s’han estès fins a França i Dinamarca. Demnig pretén tornar el nom a les persones, que en els camps d’extermini s’havien convertit tan sols en nombres.

            Les pedres, fabricades a mà, són petites llambordes de 10 per 10 centímetres cobertes per una placa de llautó. N’hi ha un per cada persona, i la idea de l’artista és que ens hi haguem d’acostar i inclinar, com a forma d’homenatge al mort, per poder-ne llegir els noms. El cost de les peces i de la instal·lació es cobreix amb donacions, tot i que qualsevol persona, que acrediti la desaparició d’una altra en un dels camps de la mort, en pot demanar una a Demnig, pagant 120 euros. En podeu trobar més informació al web del projecte, http://www.stolpersteine.eu. No cal dir que aquests “obstacles” visuals, que volen que aturem la nostra marxa i reflexionem sobre la barbàrie, s’han trobat amb obstacles i impediments reals: algunes ciutats, com Munic, li han prohibit a l’artista instal·lar-hi les plaques, d’altres plaques han estat robades, o cobertes amb quitrà, i hi ha hagut moltes discussions emocionals a favor i en contra: algunes persones de la comunitat jueva han dit que la idea els recordava com les làpides de les tombes jueves havien estat reutilitzades en època nazi justament com a llambordes o lloses en les voreres dels carrers… La controvèrsia ha vingut dels dos costats, el de les víctimes, i el dels botxins. Però si més no s’ha produït un debat, i s’ha pogut visualitzar l’horror.

            A Catalunya i l’estat espanyol, com deia, les pedres de topada no han arribat, encara?, a les portes de les cases de les persones, moltes, desaparegudes als camps nazis. No sé si cap persona ho ha demanat, i és la planificació de l’artista la que no ho ha fet possible pel moment. La memòria històrica, força incipient a Catalunya, ja ha aconseguit moltes fites, sobretot pel que fa referència a la guerra civil, però encara no ha aconseguit un reconeixement i una visualització integral com a d’altres països europeus. En molts casos, com hem pogut veure en reportatges de televisió recents, han estat iniciatives no públiques, sinó de persones individuals, les que han lluitat per preservar la memòria de les víctimes. Una altra possible forma de recuperar la memòria, afegida a les que ja es donen a llocs com els escenaris de la batalla de l’Ebre, podria ser doncs demanar, des de la ciutadania o les institucions, que el projecte Stolsperstein arribi aquí.

            A molts la visió d’aquestes plaques ens fa pensar en persones concretes, i en memòries que volem que es preservin. Només un exemple, que en aquest post vull que es converteixi en una petita placa de la memòria, ni que sigui virtual: Esteve Cañellas Margalló, nascut a la meva vila, Torredembarra, el 27 de març de 1909, soldat republicà exiliat, va ser conduït al camp de Mauthausen, a Àustria, el 27 de gener del 1941, amb 1.500 republicans més. Va morir a un camp annex, Gusen, el 15 de gener del 1942.

            Si aneu a Berlín, i trobeu aquestes pedres daurades, atureu-vos-hi i feu memòria. No fer-ho és una frivolitat que ens pot portar a repetir situacions semblants. 

Publicat dins de Berlín | Deixa un comentari