Réthimno, Creta, (la nostra) crònica d’una ciutat (i 2)

Tornem a Réthimno, amb el guiatge de la Crònica d’una ciutat, de Pandelís Prevelakis. Diu que ens parla de la seva ciutat, que va portar al món dos o tres bons “poetes i pintors, que sempre són necessaris per perpetuar la glòria d’un lloc, quan els seus mercats han emmudit, les seves drassanes s’han arruïnat i els seus millors fills han hagut de prendre el vol i emigrar.”(*) La realitat de Réthimno al 2012 és diferent, en part: és una ciutat comercial, que ha canviat les drassanes per vaixells turístics, i potser les aparences amaguen ruïna imminent, com a tota Grècia, i qui sap si els millors fills han hagut o hauran d’emigrar.

Poetes i pintors, no sé si n’hi ha, ho investigaré. Quan Prevelakis va escriure el seu llibre, ell mateix era un dels bons poetes de la ciutat. N’escriu seguint aquest dictat: “si tens una ànima sensible, aleshores és el moment de recordar Réthimno i els seus habitants, els d’avui i els d’ahir, i de pensar en el seu destí”. L’autor, prou que es veu en el text, sembla tenir aquesta ànima sensible. Que es fixa molt en els turcs que vivien en la ciutat quan era infant, i que van ser intercanviats per grecs que vivien a Turquia, com hem explicat en l’anterior apunt. L’intercanvi va tenir un efecte paradoxal: eren més orientals els grecs de l’Àsia Menor, que no els turcs de Creta, i això va canviar el so de la ciutat, i del mercat: “quan van arribar els refugiats d’Anatòlia i van marxar els turcs, les coses van canviar una mica i aquella cridòria matinal va prendre un to més orientalitzant –vam fer fora els homes del país i ens van arribar costums estrangers!”.

            Aquest desarrelament tan traumàtic, i les seves conseqüències –ens diu en la nota a peu de pàgina el traductor del llibre, Eusebi Ayensa, que per la part grega va comportar que més d’un milió i mig de persones haguessin de deixar les seves cases– donaria per a tot un altre article, i moltes reflexions. Però ara parlem de la Réthimno d’avui, que més que un to orientalitzant, recorda paradisos de la tranquil·litat turística, com la Provença més britanitzada. Prevelakis trobaria una Réthimno més germanitzant, potser, que no pròpia de l’Orient. Això sí, les olors d’algunes botigues i restaurants són mediterrànies. I el mercat, molt més moderat de veus i sorolls que en els seus temps.

            Prevelakis diu saber poques coses de la vida dels turcs. Però, com a observador, n’explica moltes. I els distingeix pels mocadors del cap: els grecs el portaven negre, com a dol pel seu esclavatge (dels otomans), i els turcs, blanc, o el fes vermell. Ara, tret de les fotos de les guies turístiques, ningú porta mocadors, ni mantellines, pel carrer. Tampoc no queden cafès on es fumi amb narguil, ni existeix ja, que poguéssim veure, un meravellós costum, el dels romancers que narraven el nakli, o conte de la vetllada. I, si el narrador professional era un xerraire, algun botiguer turc, tot i el seu ofici, era persona de poques paraules. Un dia va explicar-ne el secret a un jove Prevelakis intrigat: “Al·là, fill meu, ens ha donat un nombre limitat de respiracions. Si les malgastem en converses, perdrem l’ànima i la vida.” Diria jo que conseqüentment, la mateixa Crònica d’una ciutat és prou breu, concisa, exacta en les paraules i les descripcions.

            Pel que fa al caràcter cretenc, les converses que vam tenir amb diverses persones ens en van donar una imatge calmada, respectuosa, i poc sorollosa. Llevat del costum, en les festes populars, que els joves disparin amb escopetes de balins de plàstic. Us en dono fe, un em va tocar! Potser això explica la descripció, que fa l’autor de la seva gent, a propòsit de les lires, una descripció, és clar, que no podia ser altre cosa que mig lírica, mig apassionada: “aquests instruments tan nostres amb els quals els cretencs expressen les seves passions quan no les poden guarir a coltellades.” Millor que les coses ja no es resolguin a coltellades, però probablement Prevelakis no estaria gens content de bona part de l’evolució que ha seguit la seva civilització, i la nostra, ja que Creta n’és la mare. Almenys, si seguim les seves paraules: “aquell qui oblida les arts i els costums de l’antigor oblida la vida mateixa, feta de la lluita dels homes i els seus afanys. La història que escriuen els llibres per ser llegida a les escoles no és res en comparació amb la suor diària que han vessat els homes sobre els estris i els materials del seu treball per omplir el món de coses riques i belles.”  Coses riques i belles, en resten moltíssimes a Réthimno i Creta, per sort. I, tot i les admonicions de l’autor, els llibres, d’escola o literaris, encara són capaços de transportar-nos a mons que ja no existeixen.

            D’una manera o de l’altra, doncs, amb el llibre de Prevelakis o viatjant-hi, la meva recomanació és en aquest cas molt fàcil, aneu a Réthimno, a Heraklion, a Creta… també ho podeu fer de la mà del gran autor local, Nikos Kazantzakis. Us hi espero!

* Pandelís Prevelakis, Crònica d’una ciutat. Editorial Empúries. Barcelona, 1999. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa. Epíleg de Maria Àngels Anglada. 

Réthimno, Creta, (la nostra) crònica d’una ciutat (1)

No voldria que un post meu anterior donés una mala imatge global de la ciutat de Réthimno. Ciutat turística i petita, d’uns 30.000 habitants, sembla més gran per l’alta quantitat de botigues i restaurants. La podríem comparar en molts aspectes, per exemple, a Sitges. És una ciutat bonica, que l’escriptor Pandelís Prevelakis va convertir en protagonista del seu llibre, traduït al català, Crònica d’una ciutat. La ciutat evocada per Prevelakis és la de la infantesa, un port pescador, amb unes set mil ànimes, on encara hi habitaven ciutadans d’origen turc. És una crònica que recorda però no es lamenta, perquè, com escriu Prevelakis, “la gent dissortada viu només per recordar, menja del passat i pel passat es deixa devorar.”(*)

Tal com vam fer nosaltres, ens guiarà en la nostra visita a la ciutat el llibre de Prevelakis. Als passatges de la seva crònica hi contrastarem, si cal, els de la nostra visió. Prevelakis, nascut al mateix Réthimno el 1909, i mort a Atenes el 1986, historiador, poeta, dramaturg i narrador, és un dels grans escriptors grecs contemporanis, destacat membre de l’anomenada “generació de 1930”. Va ser agent i amic del cèlebre Nikos Kazantzakis, de qui va escriure una biografia. Kazantzakis va lloar el text de la Crònica de Prevelakis. Un dels personatges més coneguts, i colpidors, de la pel·lícula Zorba el grec, que va fer famós a tot el món a Kazantzakis, el trobem en el llibre de Prevelakis. És la madame francesa Hortense, de la Provença, i els seus almiralls anglès, italià, rus…

            En l’obra de Prevelakis, tothom a Creta creu que Hortense, que es fa dir Fàtima, i treballa als banys turcs, és també turca, però en el moment de l’intercanvi forçós de les poblacions grega de Turquia i turca de Grècia, decretat per la Conferència de Lausana el 1922 –en parlarem després–, la presumpta Fàtima, que mai no parlava d’ella ni ningú sabia d’on venia, revela qui és, i diu que “vaig conèixer totes les races, vaig estimar i em van estimar –i això no un o dos cops sinó molts–, i per guanyar-se els meus favors alguns homes fins i tot van arribar a clavar-se ganivetades davant dels meus ulls.

            Fàtima/Hortense va arribar a Creta en un vaixell de guerra francès, i Pandelís ens recomana que arribem a la seva ciutat per mar: “deixa’m, lector, que et desitgi que puguis fondejar el teu vaixell davant de Réthimno un capvespre d’estiu, a l’hora que la mar deixa anar la seva flaire com una síndria i les dones baixen a passejar al moll amb els cabells perfumats amb essència de gessamí. Aleshores recolza’t sobre la coberta i contempla de lluny estant aquesta ciutat de llegenda, que alhora et contemplarà a tu amb milers d’ulls, convertint en mirall les seves aigües sota el deixant brillant del teu vaixell i fent-te senyals amb els seus innumerables llums…”  Nosaltres, què hi voleu fer, hi vam arribar per carretera, en cotxe… Sempre de la mà de Prevelakis, aviat tornarem amb vosaltres a Réthimno, en aquesta crònica nostra, que continuarem en un altre post…

 * Pandelís Prevelakis, Crònica d’una ciutat. Editorial Empúries. Barcelona, 1999. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa. Epíleg de Maria Àngels Anglada.