Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Iràklion, Creta: the key is in the car!?

0

El primer dia que vam baixar a Iràklion des del poble on ens estàvem a Creta, Petrokéfalo, la Niki ens va comentar que hi havia un pàrquing municipal a l’aire lliure, força bé de preu. Ens va indicar on era, a la costa, només arribar a la ciutat. També ens va dir que n’hi havia un altre de públic, a l’altra banda d’Iràklion. I un de gran, privat, al centre. Com que hi érem nous, no vam saber-lo trobar aquell dia. O, més ben dit, crèiem haver-lo trobat, en forma d’aparcament a l’aire lliure, en una baixada força pronunciada, i amb una caseta a l’entrada. Que no era el privat, segur, perquè aquest, el privat, sí que estava ben indicat. I hi vam entrar. 

L’aparcament en qüestió –diguem-li nostre– estava prop de la costa, i del carrer principal. Quan hi vam entrar, el vigilant, molt simpàtic, ens va preguntar quantes hores hi pensàvem estar, unes quatre, més o menys, i ens va demanar quatre euros. Com que semblava que era preu únic, no vam entendre per què ens preguntava la durada. Ens va donar un rebut, on ja es veia que ens havíem equivocat, i aquell no era un pàrquing públic, sinó de propietat privada. I una mica pirata, podies pensar, tot i que tampoc ho teníem gaire clar, perquè el paper, amb el nom i adreça del propietari, es veia ben legal.

            El més sorprenent va ser quan ens va demanar la clau del cotxe que, no cal dir-ho, era llogat. Sorprenent o no tant, perquè abans, i potser encara és així, als petits garatges privats –que els dèiem “garatjos”, el plural de “garaig”– de Barcelona, sobretot a l’Eixample, et demanaven les claus, per poder moure els cotxes i encabir-n’hi més. Aquí, al nostre aparcament d’Iràklion, semblava més estrany, perquè, tot i no ser d’enormes dimensions, es veia prou gran com per no haver de moure gaire els cotxes. Però en fi, a Creta fes com els cretencs, i no cal ser tan desconfiat sempre, hi vam deixar les claus, no sense una certa recança. I després de deixar el cotxe, d’un inocent color blanc, aparcat al costat de la caseta del vigilant, cosa que ens va tranquil·litzar una mica.

            Com he dit, l’aparcament era en pendent, amb una entrada, per cotxes i vianants, a dalt, i una sortida, a baix. Vam sortir a peu per la porta per on havíem entrat. Unes quantes hores més tard, tornàvem a entrar, per la porta de sortida, que havíem descobert aleshores. Això d’entrada i sortida no deixava de ser una convenció, sobretot per als vianants. La sortida, totalment oberta, sense cap barrera, era una obertura en un reixat metàl·lic que ja demanava un recanvi. I donava a un carrer, petit i força transitat. No havíem ni mirat quantes hores havíem estat a fora, si eren les quatre que havíem dit.

            La primera cosa que ens vam trobar, a la mateixa porta, o forat de sortida, com un bòlid de fórmula 1 a la pole, a punt d’arrencar, era el nostre cotxe. En aquell moment encara vam pensar, potser una mica amb la mosca rere l’orella, què bé!, te’l deixen a punt, a l’hora que els has dit que tornaràs. Vam deixar el cotxe enrere, sense veure-hi res d’estrany, i vam pujar a la garita del vigilant. Em sembla que era el mateix senyor simpàtic, no ho voldria jurar. Però sí que era simpàtic. Estava atenent una altra parella, i els va deixar un segon. Només veure’ns, ja va dir, en anglès, ah, els del cotxe blanc, no? Sí, vaig dir jo, ens en dóna la clau? El vigilant, sense deixar de somriure agradablement, ens va contestar: “the key is in the car”. No m’ho podia creure, i vaig deixar anar “the key is in the car?!”, amb una entonació, crec, d’immensa sorpresa i espant, que li va donar una mica d’emoció a aquest intercanvi de frases que semblava extret d’un vídeo de lliçons bàsiques d’anglès. Seguint la lliçó, ell va contestar: “yes, in the car”, amb una cara amable que en el fons deia: “i on vols que sigui la clau d’un cotxe aparcat, home?”

            No vaig ser capaç de reaccionar, o no ho vam ser cap dels dos. La frase “the key is in the car?” s’havia convertit ja en la tornada del nostre viatge, una mena de cançó hit de l’estiu que no ens podíem treure del cap. I amb la meva actuació, penso que mereixedora d’una bona nota a l’Institut del Teatre si m’hagués entrat en un examen oral: i ara expressa perplexitat i espant. Mètode Stanivslaski, i només per quatre euros!

            Però les lliçons que et dóna la vida, a part de les d’anglès bàsic o d’actuació teatral, no s’havien acabat. Quan vam arribat al cotxet, que s’estava allà a l’ombra, vam veure, amb encara més incredulitat, si això és possible, que una finestra era oberta! Esclar, perquè estigués, ell i nosaltres, fresquets, una cosa que encara hauríem d’agrair. Pel carrer de la sortida de l’aparcament, tot i ser secundari, no hi deixava de passar gent. Qualsevol, penses, et podria haver pres el cotxe. La conversa entre nosaltres dos, a partir d’aquell moment, ja no va tenir altre tema: si ens l’haguessin robat, hauria estat una cosa fotuda, però ho hauria cobert l’assegurança. Però que hauria passat si haguéssim portat les maletes, o coses que haguéssim comprat durant el viatge, a dins, eh?

            Després, mentre va passar el temps, ens vam anar calmant. Altres coses que ens van passar en el viatge també ens van fer canviar l’enfocament. Potser ens ho mirem massa, vam pensar, amb la mentalitat actual del nostre poble, o de Catalunya en general, amb robatoris als pisos, camps i cotxes. I potser ho hauríem de veure amb ulls de Creta, una illa, del 2012, o del meu poble als anys 50, 60, 70, o avui encara per a certes persones grans. Portes obertes, clau sota l’estora, cotxes al carrer amb la porta oberta…

            No sé si ens ho hauríem mirat, finalment, amb tanta patxorra retro-romàntica si ens haguessin robat alguna cosa del cotxe. Però el cert és que ara, avui per avui, pensem que quina sort poder viure com el vigilant del pàrquing, amb confiança sense límits en la humanitat: “the key is in the car, esclar! I on vols que sigui, de quina figuera baixes?”

Publicat dins de Grècia | Deixa un comentari

Mirtià, Creta: Nikos Kazantzakis, viatge i confessió

0

Mirtià és un petit poblet a uns quinze quilòmetres d’Iràklion, la capital de Creta. Hi ha un parell de tavernes i tres turistes, i algun visitant de la mateixa illa, a part de nosaltres, tot i ser en ple mes d’agost. El museu dedicat a Nikos Kazantzakis, escriptor cretenc conegut per Alexis Zorbàs, l’obra en què es va basar la pel·lícula Zorba, el grec, no sembla un espai pensat per al consum turístic massiu. Si així fos, potser l’haurien situat a la capital, on Kazantzakis va néixer, i on el museu històric de la ciutat ja li dedica una sala. I per què aquest museu és a Mirtià?

Com explica en grec, anglès, francès i alemany –sí que deu ser per al turisme cultural, doncs, ni que no sigui massiu– el tríptic del museu, la família paterna de Kazantzakis provenia d’un poble anomenat Varvari, situat a dues hores de Megalo Kastro, com explica el mateix autor en el llibre Carta al Greco, que no ha estat traduït al català. Això encara s’entén menys, si no et diuen, com sí que ho fa el tríptic, que Varvari avui porta per nom Mirtià, i Megalo Kastro, el gran castell, és Iràklion. El museu, no excessivament gran, modern i interactiu, dins dels paràmetres de la museografia actual, és, com afirma el fulletó, un dels primers que Grècia consagra a un home de lletres. Grècia, i afegiríem, altres països, com el nostre, no gaire disposats a dedicar museus a literats. Però Kazantzakis, a més de mite cretenc i grec, va esdevenir en vida un personatge popular i polèmic al seu país i al món, per la filosofia personal, referida a la religió o a la política. Un home lliure, com expressa una de les seves frases més conegudes –en parlaré en un altre moment, d’aquesta frase, reproduïda a la tomba.

            La polèmica, estimulant, l’ha acompanyat fins i tot després de mort. Recordem la pel·lícula de Martin Scorsese L’última temptació de Crist, basada en una novel·la de Kazantzakis. O el seu enterrament, un dels més multitudinaris de la història de Grècia, amb tots els honors del poble, els polítics i l’església ortodoxa local, tot i les diferències teològiques que havien sostingut en vida, per llibres com l’esmentat i d’altres. En l’exposició es mostra una carta oficial de l’església ortodoxa, manifestant a la vídua de l’escriptor, Eleni, a petició d’aquesta, que Nikos mai no havia estat excomunicat. L’autor, més que un home religiós o no-religiós, era una persona preocupada per l’ésser humà en totes les dimensions, espirituals i mentals, però sobretot en la que ens fa més humans, més carnals. Us aconsello la lectura de la seva obra Ascesi, traduïda al català.

            Un escriptor, però sobretot un ésser humà, lliure, insistim-hi un cop més. Com resumeix un text que es pot trobar al web http://www.kazantzakis-museum.gr, el Nikos –el grec també utilitza l’article davant dels noms propis– mateix explicava el 1950  que el prenien per un erudit, un intel·lectual, un gratapapers, “i jo no sóc res d’això. Els dits, quan escric, no se’m taquen de tinta, sinó de sang. Crec que no sóc més que això, una ànima que no es prosterna.” I  l’escenògraf Iorgós Anemoiannis va lluitar per bastir un museu a aquesta ànima, amb col·laboració d’Eleni Kazantzakis i donants particulars.

            El museu el va inaugurar el juny del 1983 l’actriu Melina Mercuri, que aleshores era ministra de cultura. I en reuneix correspondència, diaris íntims, objectes personals, fotografies, i precioses maquetes i vestuari de les seves obres teatrals. El museu, remodelat en la seva forma actual el 2008, recull també edicions en diverses llengües de les obres de Kazantzakis. Una col·lecció similar es pot trobar al museu històric d’Iràklion. Curiosament, en tots dos museus hi ha una sola traducció al català, i més curiosament, o no, en tots dos casos es tracta de la mateixa: la d’El Crist de nou crucificat, del 1948, traduïda el 1959 per Joan Sales, un autor, el d’Incerta glòria, que segur que compartia moltes de les preocupacions, espirituals i humanes, del cretenc.

            Un altre aspecte destacat de la vida del Nikos van ser els viatges, representats en el museu per un espai i per un llibre-quadern de notes, escrit per Niki Troullinou, que es pot trobar a la botiga. Dels seus viatges, sobretot dels que va fer a l’estat espanyol el 1926, el 1932, el 1936 i el 1950, i dels quals van sortir llibres com España ¡Viva la muerte! (en traducció castellana, 1977 i 1998), val més parlar-ne més a fons, en un altre apunt. Ara, per concloure, només em referiré a la gran importància que van tenir els viatges per a l’autor, gran inquiet, que els va convertir en una obra literària més. Com Kazantzakis va escriure, en cita que recull Niki Troullinou a Travelling notes: “el viatge i la confessió (la creació és la més alta, la més exacta forma de confessió) han estat les dues grans joies de la meva vida”. A molts ens agradaria poder confessar el mateix.

 

 

Publicat dins de Grècia | Deixa un comentari