Creta: una Grècia noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç

Òbviament, una estada d’una setmana en un indret qualsevol no et serveix per treure’n conclusions. Tot i que és cert que la totalitat dels mortals ho fem sempre, injustament, i amb molt agosarament, estereotips i superioritat de mirada. Sí que serveix per treure’n primeres impressions, que diuen que són les que compten. I les primeres impressions, i la comparació amb les realitats vistes en altres països europeus, com el nostre, em fan dir que Creta, la Grècia que hem conegut fa pocs dies, no té res a veure amb la que ens expliquen la televisió i la senyora Merkel.

És segur que Grècia, tot el país, viu una gran crisi, i que li costarà molt fer els deures econòmics de reducció de dèficit que li exigeix Europa, i tot el que vulgueu, però en els carrers de les ciutats i pobles de Creta poques coses, o gairebé cap, fan pensar-ho. Els carrers són nets, l’asfalt de la major part de les carreteres és correcte, sobretot en les secundàries, ja que com més important és la carretera, més sembla patir del trànsit rodat i del problema general de les infraestructures estatals. Pitjors carreteres hem trobat a països europeus més rics, com, malgrat tot, se suposa, o així ho creiem, que és el nostre.

            La major part de les botigues estan en un magnífic estat de netedat i d’ordre, l’educació dels venedors i venedores és, generalment, exquisida i gens pressionant. Hi ha alguna excepció en algun restaurant del port de Réthimnon, per exemple, però res comparable a la tradició d’atraure comensals a estirades de màniga que fa pocs anys teníem en alguns dels nostres pobles de costa. Al mateix Réthimnon hi trobes botigues a l’alçada de Londres o París, pel que fa a decoració. O preus, de vegades. En aquesta ciutat i la capital hi són totes les franquícies del sector de la moda, hispàniques incloses.

            S’han fet destrosses urbanístiques, és cert, però la febrada del totxo cretenc sembla molt moderada, comparada amb la que hem viscut nosaltres. En tot el viatge hem trobat només dos cartells d’es lloga o es ven –ja em vaig preocupar abans de com identificar-los, en l’alfabet grec– i encara un d’ells en una gran nau industrial. Cap en botigues o locals comercials dels centres. Les – moltes – oficines bancàries presenten un aspecte de vidres, netedat i imatge impecable. La gent no crida, no es veu tensa, hi ha poca mendicitat als carrers. Hi ha poquíssimes pintades, habitualment del partit comunista KKE. O sigui, que tampoc no s’observa en parets i cartells res que s’assembli a l’extrema dreta. No hi dic que no hi sigui, dic que no s’hi veu, en l’aparença exterior.

            Fins aquí, tot i que podríem seguir, el que hi veu un viatger qualsevol. Quan preguntes als cretencs, com nosaltres ho vam fer amb l’escriptora Niki Troullinou, propietària de les cases rurals Agioklima, molt recomanables, a uns 20 quilòmetres d’Iràklion, t’expliquen que d’acord, que sembla això, però que depenen totalment del turisme, i que ja vindrà octubre, i marxarem els turistes, i tornaran les mancances. I que una cosa és Creta, però que a Atenes la situació és molt dura, i hi ha molts incidents.

            És evident que això també és cert, i molt dolorosament cert, i que tot aquest confort de Creta s’ha d’anar pagant amb divises externes per mantenir-lo. Però a nosaltres també ens sembla que fa més de quatre octubres que dura la crisi, i que els cretencs no sembla que s’hagin rendit, ni abandonat. I que aquesta sensació de pau i de ganes de tirar endavant no s’improvisen en pocs anys, ni desapareixen en pocs dies.

            Posem-nos en un to literari, paral·lel al d’escriptors cretencs com Pandelís Prevelakis o el venerat Nikos Kazantzakis –una illa que dedica el seu aeroport principal a un escriptor, enterrat a més en el punt més alt de la capital, ha de ser un lloc lloable per força. En aquest to, et podria dir: viatger, si t’acostes a Creta, no et quedis amb alguns dels signes externs, com el fet que molts motoristes no porten casc, o l’actitud d’alguns funcionaris, o els horaris limitats d’alguns museus. Aquestes, i poques altres, són reminiscències estranyes que no t’han de fer oblidar que aquí, a poc que vinguis sense prejudicis, tota la resta respira civilització, pau, tranquil·litat, riquesa sostenible i, al capdavall, cultura. Els taxis són nets, grans i nous, i els conductors no t’enganyaran, com sí que ho fan en el teu propi país, nord enllà, on diuen que la gent és neta i no sé què més, però que viatgem, fins aquí, i ens convertim en el bàrbar cridaner. Creta, i potser tot Grècia, és en algunes coses el nostre passat, i en altres, el futur que ens espera. Una mescla entre uns cultes i primaris anys 30 nostres i els de l’esgotament d’un món.

            Zeus va néixer en una cova de les muntanyes d’aquí al davant, que veiem des de “casa”. I aquí, a Creta, es va endur, transformat en un brau, la preciosa princesa Europa, que ha donat nom a tot aquest negoci del qual ara volem fer fora als propis creadors. Ja està bé que visitem adeleradament l’antic palau minoic de Knossos –massa gent, massa adeleradament, tanmateix– però abans que res hauríem d’entendre bé on som, i quin paper han fet aquestes terres en la civilització, i la cultura, i l’economia. Economia, per cert, una paraula grega, com la majoria de les que expressen pensament i intel·ligència. Com sinergia, paraula de moda, que aquí porten escrites les furgonetes dels electricistes.

            A Grècia s’han fet moltes coses malament, segur. Però també n’hem fet moltes al nostre país, a Itàlia, a França i a la mateixa Alemanya. I no ens podem permetre el luxe d’aparcar el nostre país-pare a la residència dels antiquats, ni pot ser un paradís de luxe o de les vacances barates amb tot pagat. Suposo que, amb molt d’esforç, Creta ha pogut apartar en part fins ara aquest model, i en pocs llocs del món he sentit tan vives les paraules d’un poeta com Salvador Espriu, però curiosament, o no tant, capgirades.

Creta és un sud enllà net i noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç, on veneren més que nosaltres a escriptors crítics i incòmodes com Kazantzakis, més que nosaltres ho hem sabut fer amb el mateix Espriu, o amb altres. Penso que Espriu, que va escriure sobre Ariadna, potser hi estaria d’acord: Grècia deu haver fet malament molts deures de l’Europa de l’euro, o ho ha fet malament la seva casta política, com als altres països, però si la condemnem a no poder sortir del laberint ens reclamarà que li tornem el nom d’Europa. Sense ells, sense el nom de la segrestada Europa, ens quedarem més a prop de ser una covarda, vella i salvatge terra del nord, sense nom i amb l’única llei del més fort.