Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Ceret: hem estat a casa de Charles Trenet, o no?

1

Ahir vaig sentir en una ràdio la cançó de Charles Trenet La jolie sardane. El presentador del programa va dir que Trenet l’havia escrita recordant la seva adolescència a Perpinyà, i que també havia cantat cançons en català, com Volem pa amb oli. Tot i que, com després he comprovat, n’escrivia el títol amb una peculiar ortografia afrancesada: Boulem pam bouli. Pam bouli boulem! En aquell moment vaig pensar, contestant mentalment al locutor, que Trenet havia tingut més relació amb la Catalunya Nord que no la de l’adolescència. Ho pensava perquè fa dos anys vam estar en un hotel de Ceret, a dalt d’un turó, que asseguren que era el mas on havia viscut molt de temps Charles Trenet. Però és així, o no?

La veritat és que enlloc més, a part del material de difusió que parla de l’hotel, La Terrasse au Soleil, he pogut certificar que sigui cert que aquesta antiga masia fos propietat del cantant, el Boig cantant, o el Cantant boig, com se’l coneixia. Llàstima, perquè jo des d’aleshores sempre ho he explicat així. Però les biografies que he pogut anar consultant, no parlen en cap moment de Ceret dins de l’agitada vida de Trenet. De debò que m’agradaria que algú em pogués dir que és cert que hi va viure, perquè l’hotel, molt agradable, amb vistes al Canigó, a Ceret i als camps de cirerers, s’ho val realment.

Hi ha una segona relació de Trenet i Catalunya que, com he anat descobrint, és controvertida. Segons algunes fonts, el cantant, nascut a Narbona el 1913, i fill d’un notari perpinyanès, va compondre La mer, una de les seves cançons més famoses, o la més famosa, el 1942, en vint minuts, durant un viatge en tren entre Narbona i Perpinyà. Veient la mar a Port-la-Nouvelle, Leucata, El Barcarès o Canet. D’altres versions diuen que la va escriure entre Seta i Montpeller, trajecte en el quals també es veu la mar, “des reflets d’argent”. N’hi ha que diuen que va ser entre Narbona i Carcassona, però és una ruta sense mar. O mullant-se els peus al port de La Novèla (Port-la-Nouvelle). Fins i tot, fa anys vaig llegir, en un article del diari El País, que l’hauria escrita mirant una platja, El Barcarès o Argelers, un parell d’anys després que fos un camp per a refugiats republicans. Cosa que ens faria sentir la coneguda cançó d’una manera molt diferent.

La relació que sí que és rigorosament certa entre Trenet i la Catalunya del Nord és la que fa referència a la revista Le Coq Catalan, i el poeta de Castres Albert Bausil. Le Coq Catalan, un setmanari perpinyanès literari, satíric i esportiu, destacat a l’època, té un nom que significa el que sembla, El Gall Català. Però també conté un joc de paraules que serà del gust, confio, de Màrius Serra: Le Coq à talent, El Gall amb talent.

La trobada amb Bausil, el 1926, serà escandalosa per als cànons de l’època. Però canviarà la vida del noi que, als tretze anys, es presentava ja com a poeta i pintor. Com detalla el periodista Bernard Revel en el llibre La folle jeunesse de Charles Trenet, la joventut boja de Trenet el porta a presentar-se a Bausil amb els títols indicats i demanar-li de col·laborar a la revista. On col·laboraven noms il·lustres com Jean Cocteau, Saint-Exupery, Max Jacob i el nordcatalà (i col·laborador amb els nazis) Robert Brasillach. Trenet, que anys a venir, durant la segona guerra mundial, seria pres per jueu i tirotejat per la Gestapo, i tot i amb això acusat, i absolt, de col·laboracionisme,  i que anys encara més tard, reconeixeria la seva homosexualitat, va trobar en Bausil l’iniciador en molts aspectes. De la vida i de l’art. I ràpidament, va volar més alt que el seu mentor, que era conegut, qui sap si força irònicament, com a “rei de Perpinyà i príncep dels poetes”.

El vell Albert, de 45 anys, descobreix en Charles un humor devastador que aquest cultivarà tota la vida. El noi es revela al seu costat poeta, actor, intel·lectual… Signa amb pseudònim perquè la família no en sàpiga res. I aprèn a escandalitzar la bona societat de Perpinyà, amb qui Bausil viu sempre en conflicte. Buiden de mobles la casa d’un metge, i els deixen enmig del carrer. Inauguren amb tota la pompa, i assistents innocents, un monument dedicat al “duc d’Andorra, i primer importador de l’albergínia al Rosselló”, que inaugura un també presumpte cap de gabinet d’un ministre. O, vestits de trabucaires, assalten un ministre, aquest autèntic, que per sort tenia sentit de l’humor.

El 1928, Charles és expulsat de l’institut, per haver insultat un vigilant, que havia estat injust amb ell. Viatja aleshores a Berlín, on viu sa mare, separada del seu pare. Però acaba tornant a Perpinyà, i al 1930 protagonitza un gran escàndol nocturn, amb tots dos despullats per l’hotel i els carrers, a l’estació termal de Vernet, amb Bausil, que l’acaba separant per sempre d’aquest. El 27 d’octubre deixa Perpinyà. Té 17 anys, i com cantarà el 1938, sent que la ciutat li diu adéu. S’acomiada de l’estació –la mateixa que Dalí va considerar el centre del món– i el tren de nit el porta a París. Qui sap si un altre tren, de dia i mar, el va tornar a Perpinyà, dotze anys després. I qui sap si el jove escandalitzador de la nit de Vernet va deixar pas al reposat habitant d’un mas a Ceret.

L’espígol, la bandera lila de la Provença

0

Avui seré tòpic a matar. Però de vegades del tòpic alguns països n’han sabut fer imatge, elegant, i comerç. És el cas de l’espígol i la Provença. L’escriptor anglès Peter Mayle, que tant ha ajudat a popularitzar la Provença en el món anglosaxó, sobretot entre els que tenen prou diners per comprar-s’hi un mas, diu, amb ironia benèvola: “Sense ella, què esdevindria el comerç de les targetes postals?”. “Ella” és, com també afirma Peter Mayle,  “la bandera de la Provença”, la lavanda. 

Quan vam anar fa dos estius a la Provença, a la zona on ens estàvem ja havien fet la recollida de l’espígol i no s’hi veien els immensos camps liles de les postals. Allà, al peu del Luberon, la florida màxima es dóna a principis de juliol, mentre a la plana de Valensole (Valençòla), la més tardana, és a meitat d’agost. A la “nostra” Provença només se’n trobava en forma de ramets, saquets, esperits, olis… en els icònics mercats provençals. En el de Bonnieux, Bonius en occità, per exemple. Així doncs, tret d’algun jardí o recó amb finalitats ornamentals, no hi vam poder veure els alineaments infinits i els camps immensos dels que parla Mayle i que s’han fet indissociables de la Provença. Com els que han trobat coneguts nostres a poblacions com Sault, o Saut, en occità.

            La lavanda té fins i tot un museu, a Coustellet, un poblet que té la curiositat de dependre de cinc municipis. No sé si això podria simbolitzar també la hibridació de diferents classes d’espígol per obtenir-ne el lavandí, la varietat més productiva. Però la lavanda, per damunt de la seva fotogènia i d’haver-se convertit en la bandera provençal, relegant d’alguna manera la quatribarrada, germana bessona de la catalana –un altre dia en parlarem– és útil, amb moltíssimes aplicacions: medicinal, cosmètica, decorativa…

            Seguim un cop més el mestre Mayle, que ens va guiar fins a la Provença, i expliquem que la majoria de vegades que a la Provença es parla de lavanda, en realitat s’està fent referència al lavandí. El lavandí, com he dit abans, és un híbrid, o més aviat, com en diuen allà, un bastard, entre la lavanda fina, o espígol ver, o espígol d’estiu, i la lavanda aspic, conegut al notre país com barballó, espígol comú o espígol mascle. El lavandí, per qüestions de climatologia o de tipus de terra, no ha acabat de fer-se un lloc en el conreu en les nostres terres. De la mitja dotzena de plantes que en van portar la Núria i el Joan, de l’Hort de la Sínia, a Tamarit, només una o dues han sobreviscut.

            El lavandí, de tota manera, tot i ser l’espígol més rendible, perquè és el que dóna més essència per quilo de flor, no és, segons els experts, el que té un bouquet més refinat ni complex, sinó, senzillament, el més fàcil de cultivar; a la Provença, si més no. L’aristocràcia de les lavandes correspon a la lavanda fina, la superblava, que creix a més de sis-cents metres d’altitud, i l’única protegida amb una denominació d’origen. Ara que, com també assegura Mayle, el rendiment d’aquesta varietat és molt escàs, perquè calen 130 quilos de flor per obtenir un litre d’oli essencial. La producció total d’aquesta essència no depassa les 25 tones per any, segons el llibre de Mayle, publicat el 2006.

             L’autor anglès parla també en aquest volum, en francès Dictionnaire amoureux de la Provence, de la infinitat d’usos de l’espígol. D’això no en parlaré, perquè sortiria un apunt extens com un d’aquells camps liles de la Provença, però els podeu trobar en aquest, i en d’altres llibres, com Herbes per curar, herbes per cuinar. Remeis i receptes tradicionals de la Provença (Editorial Alta Fulla, 1991). Us els poden explicar també en els tallers d’espígol que fan a l’Hort de la Sínia. Els nostres camps de lavanda, com aquest de Tamarit, a tocar d’Altafulla i el Gaià, potser no són tan immensos, però l’olor és igualment intensa, i els records que evoca igualment duradors. De fa dos anys, l’olor de la lavanda de la Provença es conserva encara en els calaixos de la roba, però sobretot en els del cervell. La del camps del Gaià segur que se’ns conservarà tant o més temps.

Publicat dins de Provença | Deixa un comentari