Universitat de Londres: togues negres, vestits de tot color

Una cerimònia de graduació, dels estudis de comunicació, al campus universitari Catalunya de Tarragona, m’ha fet pensar en la que vam veure l’any passat, de la Universitat de Londres. Més que la cerimònia, al que vam colar-nos va ser als moments posteriors, els de la foto amb les togues, i amb la família, pels patis del Barbican Centre. Els estudiants, d’arreu del món, mudats amb vestit llarg, elles, i corbata, ells, amb un vestuari entre casament i passarel·la de moda multinacional.

Era dimarts 8 de març del 2011. Només amb la data ja podem començar a pensar coses. O a Londres acaben molt molt aviat el curs, o era una cerimònia de graduació de carreres especials, més especialitzades, internacionals potser. Una pancarta, University of London – International Programmes, convidava a pensar això darrer. I el fet que entre els estudiants s’hi poguessin veure tots els colors de pell, ho acabava de fer sospitar.

            No sé si heu estat mai al Barbican Center, el major conjunt cultural d’Europa, i no sé si recomanar-vos-ho o no. Aquesta immensitat d’edificis, construïts després dels bombardejos de la segona guerra mundial, tenen molts detractors. De fet, forma part encara d’un barri més gran, i encara més discutit, el Barbican Estate. Però, com tantes coses discutides, o polèmiques, el Barbican (Centre) és tot un món en ebullició, ple de música, teatre, exposicions, les orquestres Simfònica de Londres, i de la BBC…  I un gran pati, amb fonts i estanys, on quan hi vam arribar nosaltres semblava que hi fessin fotografies de casament. I això era el més curiós: centenars de fotografies de casaments!

            Nosaltres, que som curiosos de mena, en veure tota aquella gentada fent-se fotos, cap enllà que ens vam dirigir. Fotos amb els pares, amb la germana del vestit vermell, amb un cotxet de criatura, amb encara més i més família extensa, vestits de tutti colori… Observadors de mena que també som, ens va estranyar que en tots aquells “casaments” només semblava haver-hi un nuvi o núvia. I que tots vestissin de toga negra, amb un birret. Aquesta és, ja que n’he parlat, la gran diferència amb la cerimònia de Tarragona que deia al principi: aquí la toga i el birret només es veia a les fotografies projectades.

            I potser n’hi ha alguna més: els estudiants tarragonins, o llicenciats aquí, s’havien vestit amb les millors gal·les. Però, tot i que ja comencem a tenir cognoms – russos, ara recordo, per posar un exemple – que ens recorden que tenim estudiants de moltes procedències geogràfiques, la varietat ètnica i, per tant, de vestuari i color, que té Londres encara no la tenim. Però l’anem tenint, i la tindrem més i més, no en dubteu.

            Sota el negre de la toga s’endevinaven vestits indis, o pakistanesos, de l’Orient Pròxim, dels països del Golf, del Carib, de països magribins… I tots els colors del món. I no em refereixo als que indiquen els estudis seguits, en el cas de la toga dels doctorats. No, els vermells – da-li! Avui m’ha agafat pel color vermell, però és que se n’hi veia molt… – els blaus amb filets daurats, les túniques llargues de color rosat…, convidaven a passejar per allà com si fóssim dos parents d’algun dels llicenciats, i fer càbales sobre les procedències. Potser hi havia algun català, o catalana, però no els vam sentir parlar.

            He dit que els colors vius dels llicenciats s’escapaven de sota de les togues. En el cas dels convidats, no és que s’escapés, sinó que eren del tot al descobert, enlluernadors. A més, dels universitaris no sobreeixia només de baix, sinó de dalt, del cap. Els grans mocadors d’algunes noies musulmanes deixaven en un precari equilibri els seus birrets.

            A més dels patis exteriors, i dels vestíbuls interiors del gran complex, farcit fins a dalt de feliços togats, vam entrar en l’immens teatre, quan ja estaven plegant, llàstima. Per fer-me una idea de com devia ser, m’imagino un acte semblant al de l’altre dia a Tarragona, però en anglès. Amb l’obligat Gaudeamus Igitur del final, en tots dos casos.

            Una cerimònia així convida a fer reflexions, a part de passar-s’ho bé mirant. Aquests dies he estat sentint, i hi he participat també, algunes reflexions sobre el nostre món universitari, sobre la cultura de l’esforç i del treball, que en el nostre país, o en els d’Europa, hem descuidat força, en els últims anys, i en termes generals, evidentment. Això ens porta a una joventut, diuen, a qui costa de treure les grans notes que demanen algunes grans universitats, d’Europa també, o dels Estats Units. Els estudiants dels països emergents, els famosos BRIX –Brasil, Rússia, Índia i Xina–, amb més ganes, diuen, d’esforçar-se, i que s’han trobat les coses menys fàcils que els seus col·legues dels països propers a nosaltres, comencen a ocupar els primers llocs de les universitats de més prestigi. Això diuen persones que ho viuen de més a prop. Jo no ho sé, la veritat.

            Jo, nosaltres, només passàvem pel Barbican Center i vam veure una cerimònia de graduació de la Universitat de Londres – welcome to your graduation ceremony – i vam veure molta gent feliç, de tots colors, i que semblaven procedir de molts països. I aquesta “foto” col·lectiva, que de vegades sembla tan difícil d’aconseguir, val la pena.

 

Dublín, ciutat d’escriptors

Tot i ser un país “rescatat”, Irlanda manté, i mantindrà, un dels seus principals actius. Ja abans de ser el fugaç tigre celta de les noves tecnologies, la República i sobretot la seva capital, “venen” literatura a cada cantonada. La ciutat de Shaw, Wilde, Joyce… té des d’un centre dedicat a aquest darrer, que va fer Dublín protagonista de l’Ulisses, fa rutes literàries, amb actors, pels pubs de la ciutat, dedica exposicions a Yeats… I sobretot dedica un museu als escriptors, el The Dublin Writers Museum. Seria possible un museu així a Barcelona o Catalunya?

Hi vaig anar fa quatre anys, al museu dels escriptors de Dublín. No sé si l’han renovat, però aleshores, tot i que el contingut estava bé, la presentació museogràfica era una mica antiquada, amb les cartel·les velletes i descolorides, i les vitrines de tota la vida, de vidre i fusta. D’acord que li dóna un aspecte una mica venerable, de lloc de culte, però el The James Joyce Centre (35 North Great George’s Street) em va semblar més modern i audiovisual. Si es vol, i jo vaig voler, el museu dels escriptors –li diré DWM per escurçar­–  es pot visitar amb una audioguia disponible en diversos idiomes.

            El DWM programa exposicions i activitats relacionades amb els escriptors irlandesos, tant si han escrit en gaèlic com en anglès, o en francès, com Samuel Beckett. És situat al costat del Centre d’Escriptors Irlandesos, i això el converteix en un dels nuclis durs de la literatura irlandesa, que aquest país com pocs d’altres considera com un dels seus principals productes nacionals, que l’ha fet conegut i llegit arreu del món.

            En la primera sala del museu, s’explica la història de la literatura irlandesa, dels orígens fins al renaixement literari de finals del dinou, amb figures com Lady Gregory i William Butler Yeats. En aquesta part es parla dels grans noms de la literatura d’Irlanda, quan encara no existia com a estat independent, com Swift, Stoker, Shaw i Wilde. Alguns dels autors presentats aquí fins i tot no se sentien irlandesos, sinó anglesos, i un, George Bernard Shaw, era amic personal del líder independentista Michael Collins.

            J. M. Synge, l’autor teatral que obre la segona sala, va ser atacat per sectors nacionalistes per algunes de les seves obres, tot i escriure sobre les comunitats pageses i pescadores d’Irlanda, com les de les illes Aran. La seva peça principal, The playboy of the western world, va ser acusada de ser poc política, i hi va haver disturbis a la platea el dia de l’estrena. Tanmateix, Synge va ser un dels grans autors de l’Abbey Theatre, eix del teatre irlandès, durant moltes dècades, succeït per un altre escriptor que va aixecar polèmica, Sean O’Casey, un nacionalista d’esquerres, poc entès per altres nacionalistes.

             La sala 2 és també la “casa” de Joyce, tot i que també és recomanable visitar la seva torre de Sandycove. Jo, la veritat, no vaig tenir temps de fer-ho; i ara tampoc en tindré, ni temps ni espai, per poder resumir-ne l’obra i el paper en la literatura universal. Igualment, hi trobem els narradors Frank O’Connor i Liam O’Flaherty, i poetes com Patrick Kavanagh. El museu també compta amb una exposició permanent dedicada a un altre dels pesos pesants, el dramaturg Samuel Beckett. Podria comptar, si l’han ampliat, amb molts més noms, perquè la literatura irlandesa és enormement fecunda i en els últims anys s’han donat a conèixer molts, moltíssims autors. I el 1995 li van donar el Nobel al poeta Seamus Heaney, que s’uneix als que van obtenir Beckett, Shaw i Yeats.

            La visita acaba (acabava?) amb un nom potser poc conegut entre nosaltres, l’excessiu, alcohòlic, membre de l’IRA i empresonat durant vuit anys per intentar matar dos polícies, Brendan Behan. Poeta i autor teatral, el DWM ensenya la màquina d’escriure que diuen que va llançar per la finestra d’un pub, un dia que estava enfadat. Aquesta és la figura que, almenys fa quatre anys, triava el museu per acomiadar la mostra i convidar-nos a visitar la Galeria d’Escriptors, la biblioteca Gorham, la Beckett Country Exhibition, que ja he esmentat, i les molt recomanables llibreria i cafeteria.

            Una figura excessiva, però emblemàtica, per acabar una selecció antològica que uneix autors nacionalistes, en gaèlic o en anglès, amb escriptors no independentistes, que van fugir de Dublín, d’Irlanda i de totes dues llengües per refugiar-se a Londres o a París. Wilde també va escriure alguna de les seves obres, com Salomé, en francès.

            Un museu que no té por de mostrar les contradiccions i ferides d’un país, i d’una literatura, malgrat això, molt sòlida i amb molta projecció. Em torno a preguntar si un museu semblant seria possible, o necessari fins i tot, al nostre país. Potser sí, potser no. Segur que, mentre heu anat llegint l’apunt, ja hi heu anat posant possibles noms. En qualsevol cas, si demanar això fos massa, o ens trobéssim amb un debat inacabable de noms, sí que es podria imitar el Dublin Literary Pub Crawl, i fer una ruta per les obres d’alguns dels autors que millor han retratat Barcelona, o Tarragona, o Girona, a través de petits fragments llegits per bons actors en pubs o bars de les ciutats. A Dublín han estat prou hàbils per fer rutes de tota mena; la literària seria una que els podríem copiar.

Sant Benet de Bages, mil anys d’un sol cop d’ull

Pocs llocs a Catalunya poden resumir mil anys d’història com el monestir de Sant Benet de Bages i el seu entorn. Entrareu per la portalada d’una abadia que té els orígens al segle deu, amb un claustre romànic no diré fosc però sí reclòs, recollit, de columnes baixes i compactes. I sortireu, al cap dels segles, però tan sols al cap d’una hora i mitja, i sense sortir del monestir, per l’esclat lluminós d’una terrassa porxada modernista, blanca i amb bigues blaves, que podria ser de Sitges.

Sembla increïble que la miranda sobre el jardí, un paradís burgès i hedonista, estigui construïda sobre part de les antigues cel·les dels monjos. Una altra part en va ser reconstruïda per recordar com eren aquestes cel·les, però amb el doble d’espai del que tenien les originals i amb un mobiliari més propi dels segles dinou o principis del vint, un punt colonial. Aleshores, el 1907, Elisa Carbó, la mare del pintor Ramon Casas, va comprar, per consell del fill, el monestir, per rehabilitar-lo i convertir-lo en residència.

            La propietat s’afegia a les que la família dels Carbó i Casas ja tenien al costat mateix, amb una fàbrica, i que ja havien format part dels terrenys de la pròpia abadia. Amb la desamortització de Mendizábal, 1835, el conjunt s’havia subhastat i poc després revenut. El segon propietari havia venut a un grup de petits capitalistes de la família materna de Casas els terrenys, reservant-se el monestir, que va acabar venent-los també.

            L’hereu Casas es va enamorar del monestir, que va pintar acompanyat del seu inseparable Santiago Rusiñol, i el va acabar convertint en la seva mansió, reformada per l’arquitecte Puig i Cadafalch, amb els agosarats contrastos que us indicava, entre el respecte gairebé romàntic del claustre i les comoditats de les estances reformades. No sé si això va causar gaire escàndol entre els habitants de les poblacions veïnes, Navarcles i Sant Fruitós de Bages, que fornien de treballadors i treballadores – aquest doble esment no és voluntat meva de ser políticament correcte, és la simple constatació de la realitat.

            Però sí que sembla que la forma de vida del pintor i els seus amics i amigues – repeteixo la nota que acabo de dir ara mateix – un cop construïda la mansió–monestir sí que ho va ser, amb aquells sopars i festes vora de la piscina, antiga bassa de rec, i les anades i vingudes en els veloços, i acabats d’inventar, automòbils. O els fets dels “cèlebres” Casas i Rusiñol, com la bretolada esnob de destrossar a cops de bastó tota la ceràmica d’un terrissaire del mercat del poble. O l’altra de quan un pobre home que havia perdut dos rals, qui sap si tot el que tenia, i el noi dels Casas “l’ajudava” a buscar-los encenent un bitllet de vint-i-cinc pessetes. Animalades de nen de mamà; encara sort que Ramon Casas ens va deixar pintures de crítica social com Garrot vil i La càrrega.

            I dic nen de mamà perquè la família d’Elisa Carbó, l’avi i l’oncle de Ramon, era la que aportava la major part dels diners; el pare Ramon Casas, indià de Torredembarra, s’havia enriquit a Cuba, però no tant com la família de la mare, pel que diuen els papers. No sé si els colors blanc i blau de la terrassa porxada era cosa de la localitat paterna – la meva, tot sigui dit –, de les arrels també indianes de la mare, o era cosa de l’arquitecte o del Sitges de les festes modernistes, que també deuen molt al pintor Ramon Casas.

            Només sé que Sant Benet us farà passar, amb tot el conjunt de Món Sant Benet, en molt poca estona de l’ombra del romànic i del gòtic primitiu del celler, passant pel bigarrat clarobscur del barroc, quan el monestir pertanyia a Montserrat, fins a la llum, potser al capdavall ingènua i il·lusòria, del segle vint, que havia de ser el del progrés i la tècnica. O fins al vint-i-u, en què la tècnica s’ajunta amb la cuina, la de Ferran Adrià i la Fundació Alícia, un espai d’investigació alimentària, també visitable prop del monestir, i dins del mateix Món Sant Benet. En qualsevol cas, un salt endavant o enrere en el temps, vertiginós, un túnel del temps entre les llums d’avui i les ombres d’ahir –també es podria dir exactament del cert al revés– , que podeu repassar amb més calma i sempre tirant cap enrere, amb el llibre de Ramon Carreté i Adolf Todó L’ombra de Sant Benet.