Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Ferran: no llegiu aquest apunt, sisplau! No el llegiu!

2
Publicat el 28 d'abril de 2012

No sé si he d’escriure aquest apunt del bloc. No vull ser responsable que es perdi un paradís, petit i amagat. Si em decideixo a escriure’l és perquè ja ha petat com una gla la bombolla immobiliària. I perquè si, durant tants anys aquest poblet no ha crescut deu ser per alguna raó, de propietat o protecció dels terrenys del voltant, que desconec del tot. I perquè estic segur que els que no conegueu Ferran no us creureu que pugui existir.

Us imagineu un poble al costat mateix de la platja, d’una estació de tren i de l’entrada de l’autopista, a tocar de dos espais naturals protegits, dins del municipi d’una ciutat gran i que fa molt temps –segles– que no arriba als dos-cents habitants? Que, tot i estar al costat de càmpings i urbanitzacions, no ha estat tocat encara pel turisme? Que, tot i ser el barri d’una capital, s’hi viu com en un poble allunyat, dels que segurament ja no existeixen ni en les valls muntanyenques més aïllades? Us creieu que un poble així existeix? Si no us ho creieu, podeu deixar de llegir: era una broma, Ferran no existeix, deu ser un miratge que, a l’estil dels indrets creats per alguns autors, m’he inventat jo.

            Ara, si m’heu cregut i em prometeu guardar-ne el secret, continueu amb mi, però sense fer soroll, amb respecte i procurant no trencar res de l’harmonia del lloc. Ferran és una pedania, diu la poca informació que se’n pot trobar, del municipi de Tarragona, tot i que és més a prop de la vila d’Altafulla. Va ser el cap del municipi de Tamarit, agregat a Tarragona als anys 50 del segle vint. En el “món google” he trobat que l’agregació va ser el 1952, però no sé si és exacte. El geògraf de la URV Josep Oliveras us en podria donar més raó, o potser el llibre sobre la història moderna del Baix Gaià que acaba de publicar l’historiador Salvador J. Rovira. Si la memòria no em falla, Oliveras explica que el terme de Tamarit arribava fins l’inici de la platja Llarga, venint de Tarragona, prop després de l’actual Cala Romana. La benzinera del revolt sobre la Llarga, on hi ha el cartell que indica Costa Daurada, podria assenyalar-vos-en la fita. L’annexió s’hauria produït, segons recordo, per un problema d’accés dels veïns de Tamarit, un municipi molt gran i poc poblat, a l’aigua potable. Per poder construir un pou haurien perdut la independència, i Tarragona guanyat un gran territori, que incloïa la torre dels Escipions– la imatge del qual, a manera d’escut, presideix el castell de Ferran–, i que avui incorpora gairebé tots els barris de Llevant de la capital. Si aquesta informació no és del tot exacta no en doneu la culpa a les fonts, sinó a la meva mala memòria i a la manca de textos.

El cert és que costa trobar-ne documentació, tant de Ferran com del castell, que formava part de la marca del Gaià, territori fronterer del comtat de Barcelona durant dos segles. L’hi he demanat a Barbara Vastenabond, que va escriure l’article Els castells del Baix Gaià: els límits de la cristiandat, a la revista Sàpiens, fa dos anys, el text en què parla del castell de Ferran –no el confongueu amb els de Tamarit ni Altafulla, sisplau–: “Bastit probablement al segle XI com a simple torre de defensa dels territoris més avançats de la frontera, el castell de Ferran –de propietat privada i no visitable– és una acumulació d’actuacions i reformes al llarg dels segles, fins a la seva aparença actual. Des de la plaça a la que dóna nom, el castell presideix la confluència dels dos únics carrers d’aquest petit poble en forma de ‘U’ perfecta, ple d’encant quan, els dies de sol, els veïns treuen al carrer les seves cadires per xerrar una estona a la fresca.”

Gràcies, Barbara, per aquesta descripció tan exacta i que encara ara és així. Els habitants dels pobles de la comarca natural del Baix Gaià, que coneixem Ferran, podem donar-ne fe, dels dos carrers, i les dues places, de l’encant, i de la tranquil·litat. Els veïns de Ferran sempre han tingut una molt bona relació, corresposta, amb els dels pobles del voltant, de la Riera a Altafulla, la Torre (Torredembarra)… Per als nostres pares, la festa major de Ferran, per la Mare de Déu d’Agost, era una de les grans dates de l’estiu. I el ball, en aquesta mena de territori franc entre pobles més grans, lloc propici al festeig entre nois i noies de diferents pobles del voltant, un punt per al nostre petit mestissatge.

Avui dia, quan l’eixabuc de la gernació de l’estiu fa irrespirables els carrers i les platges de la rodalia, Ferran és encara un racó de pau on recuperar la calma. Sabem d’algun actor resident per aquí que fins i tot ve aquí a repassar mentalment els papers.

L’any passat, el 2011, va ser el primer en què un acte musical de la festa major tarragonina, la de Santa Tecla, es feia en els carrers de Ferran. Hi va tocar la xaranga La Capona, de l’Estudi de Música, de Tarragona. Potser vaig errat i ja hi havien tingut lloc abans altres actes de la festa major grossa tarragonina. Ho hauria de consultar als grans coneixedors del cicle festiu de Tarragona. Ja he dit que em podia equivocar, i que jo tenia poca documentació sobre Ferran i l’antic municipi de Tamarit a l’abast. I ja he dit també que no havia d’haver escrit aquest apunt de Ferran, que en pot trencar la màgia.

De tota manera, si no m’heu fet cas i heu llegit fins aquí, estic content d’haver-vos fet descobrir aquesta “ratlla tendra sobre el món”, com es deia –sobre el Paral·lel– en aquell musical de Dagoll Dagom titulat Flor de nit. Per a nosaltres, els del Baix Gaià, això són justament Ferran i la ratlla del Gaià, una ratlla tendra sobre el món, que ens porta uns records molt grans, inversament proporcionals a la menudesa del poble. Si vosaltres voleu que continuï sent com és, podeu anar-hi. Si no, oblideu aquest escrit.

 

Publicat dins de Gaià | Deixa un comentari

Glencree, Irlanda: centre per la pau i la reconciliació

0
Publicat el 15 d'abril de 2012

Els antics barracots militars de Glencree, a la República d’Irlanda, construïts a principi del segle dinou, han estat després una escola reformatori i un centre de refugiats per a nens orfes, polonesos i alemanys, de la segona guerra mundial. Des del 1974 formen el Centre Glencree per la Pau i Reconciliació, compromès en la pau a Irlanda, tant nord com sud, i en d’altres països. S’hi arriba per la Military Road, una carretera construïda per l’exèrcit britànic, per perseguir els rebels irlandesos després de la revolta del 1798.

Els anomenats Irlandesos Units, encapçalats per un protestant, Wolfe Tone, van protagonitzar un intent de rebel·lió, que va ser respost pel govern de Londres, l’any 1800, amb el Decret d’Unió, pel qual quedava dissolt el Parlament d’Irlanda. El país passava a ser dirigit des d’Anglaterra, i es construïa una carretera entre Dublín i les muntanyes Wicklow, perquè les tropes poguessin atacar els rebels refugiats en aquesta regió, una de les mes aïllades aleshores, i encara ara un territori natural molt poc poblat.

            El parc nacional de Wicklow és un dels paisatges més ben conservats de l’illa, sí, tot i que alguns dels seus punts, com Sally Gap o Lough Tay, o la mateixa vall de Glencree, són l’escenari continu de rodatges de pel·lícules, des de fa anys. Al monestir de Glendalough s’hi van filmar escenes de Braveheart, i quan passa l’autobús per la carretera, es pot veure un gran campament de caravanes, tendes i barracots de cinema.

            Uns altres barracots, els de Glencree, es van començar a bastir el 1803, per evitar que la Carretera Militar caigués en mans rebels. Es van acabar el 1806, tot i que el 1815, amb la fi de les Guerres Napoleòniques, es van abandonar. En la dècada de 1850, la Gran Fam va provocar, entre altres efectes, el creixement dels delictes juvenils, que van omplir les presons de joves. Els edificis de Glencree es van convertir en una escola reformatori, Saint Kevin, per a uns 300 nois, que es va traslladar el 1940 a un altre lloc.

            Després de la segona Guerra Mundial, la Creu Roja irlandesa iniciava l’operació Shamrock, Trèvol, per la qual Irlanda acollia milers d’orfes de guerra en cases, o en centres com Glencree, conduït per les germanes franceses de la Caritat, fins al 1950.

Abandonats durant molts anys, els històrics edificis van tornar a tenir ús després del rebrot dels enfrontaments a Belfast, el 1972. Un grup de ciutadans irlandesos es van reunir a Dublín per treballar per la pau, i el 1974 obrien a Glencree un centre, que va tenir un important paper en el procés de pau d’Irlanda del Nord. Entre altres projectes i activitats, oferia trobades de cap de setmana entre persones del nord i el sud, cursos sobre no violència per a joves, vacances per a famílies de refugiats, granges per a nens…

L’original Centre Glencree va tancar el 1988, i va tornar a obrir el 1994 en el format actual, més dirigit a buscar la reconciliació en conflictes internacionals, a més de la pròpia Irlanda, i reunir famílies, supervivents, antics combatents… El seu web és www.glencree.ie, i el centre té una exposició permanent sobre l’operació Shamrock, a més d’un cafè restaurant i botiga. En qualsevol cas, si no fugiu de situacions conflictives, hi podeu trobar també tranquil·litat.

Publicat dins de Irlanda | Deixa un comentari

Santa Cristina Gela, Sicília: ‘panellets’ en ple mes d’agost

0
Publicat el 1 d'abril de 2012

Era un diumenge d’agost, i ens estava costant trobar un lloc per dinar, en els pobles de Sicília per on anàvem passant. Es feia tard i vam decidir tornar a Santa Cristina Gela, el poble a prop d’on ens estàvem, per menjar en alguna cosa en un dels bars de la plaça. Vam aconseguir de dinar-hi, i ens vam quedar absolutament sorpresos de veure que en el taulell de la rebosteria – era bar i pastisseria alhora – tenien panellets. Al mes d’agost!

Santa Cristina Gela és un petit poble d’uns mil habitants, situat a poca distància de Palerm, però és tot un altre món. Hi vam arribar quan celebraven la festa major, i vam poder comprovar que encara s’hi parla arbëreshë de forma normal, menys quan es dirigeixen als nens per dir-los que parin d’incordiar. És un dels pocs pobles sicilians on hi viuen descendents d’albanesos, des del segle setze, i mantenen la llengua. Vull parlar un dia més a fons de Piana degli Albanesi, i de Santa Cristina i com hi celebren la festa.

            Aquell dia, però, semblava allò que a casa en diem el dia del gos: molta calor i pobles deserts; sort que a Santa Cristina tenien obert un dels bars. Quan vam veure els “panellets” no ens vam poder resistir de tastar-los. Aquells eren, són, exactes als nostres panellets, dels que porten pinyons; també en fan d’altres formes. Els vaig fer abans la foto que acompanya aquest text. Ja sé que no és una foto que provi res, i que la podria haver feta la nit de la castanyada a qualsevol poble de tradició catalana. Però buscant en les “propietats” del document he pogut comprovar que està realitzada el diumenge 7 d’agost del 2011, a les 14 hores (reals). A Sicília això ja és dinar tard. L’experiència panellets més calor siciliana era una mica Ferran Adrià, diguem-ne: xoc de sensacions.

            Quan li vaig preguntar a la dependenta com es deien aquells “panellets”, em va dir: biscotti di amendola!, com si la resposta fos la cosa més òbvia del món. És clar, galetes, o pastes, d’ametlla, ves què ha de ser! Però m’ho va dir en italià; allà no vaig aprendre com es diu en sicilià, o en arbëreshë. El gust era una mica diferent dels nostres; en general dic, perquè cadascú de nosaltres tenim recepta pròpia. Però hi ha alguna diferència bàsica, amb els d’allà.

            En un receptari de cuina siciliana que vam comprar, explica que la pasta d’ametlles es fa amb ametlles (esclar), sucre glas, mantega, ous, o només rovells, i unes gotes d’essència d’ametlles. Aquesta és la d’aquest llibre. Com passa aquí, tothom deu tenir la seva recepta “autèntica”. Sóc amic del facebook d’algunes pàgines sicilianes, i us asseguro que és contínua la publicació i comparativa de receptes. Ja veieu, en aquest cas, que hi ha, si més no, un producte diferent del que fem servir nosaltres: la mantega.

             Però tornem al tema: panellets a l’agost? I què mengen doncs a Sicília la nit de Tots Sants? El mateix llibre que vam comprar explica, en la introducció, que els dolços rituals sicilians, alguns, són els que segueixen. Us animo a buscar-hi semblances. El tortell, per Nadal; els bunyols, sfincie, Sant Josep; la cassata, Pasqua de Resurrecció; els cannoli farcits, Carnestoltes; la fruita de massapà, el dia de Tots “els Fidels Difunts…”. Alto les seques!, aquí el traductor de l’italià al castellà es confon en algunes coses, com ara confondre els Sants amb els Difunts –diria jo, tampoc hi estic gaire versat–, però sobretot, com he pogut anar descobrint, confonent el massapà amb la pasta reial, o rèali.

            Diuen que es diu així perquè era digna d’un rei. Però ara el que importa és dir que la Nit de Tots Sants, la de la castanyada, o la Nit dels Morts, se celebra a Sicília, i sobretot a Palerm, menjant unes pastes que imiten exactament la forma de fruites. Són les fruites de Martorana, perquè les van crear les monges del convent d’aquest nom. La base és la farina d’ametlles, el sucre i la mel, és a dir, la pàsta rèali, com diuen a Sicília. El massapà té ou, com a gran diferència, i a Itàlia és tradicional a llocs com ara la Pulla.

            La pasta reial sembla que tindria un origen molt antic, del segle dotze, i potser la pasta d’ametlles n’és una versió més popular. En qualsevol cas, la tradició de menjar panellets la Nit de Tots Sants és, en les terres de parla catalana, més recent, del segle divuit. Tot i que ambdues tradicions poden tenir arrels més antigues, àrabs o fins i tot anteriors, aneu a saber on es van menjar abans pastes semblants als panellets, si a Sicília o aquí, si van anar d’aquí allà, o d’allà aquí: la Mediterrània té de sempre moltes vies. Segurament algú ja ho ha investigat al detall, però no en tinc cap documentació. L’única certesa que us puc donar és que, si voleu menjar panellets tot l’any, heu d’anar a Sicília.

Publicat dins de Sicília | Deixa un comentari