Cancale: hem caminat sobre el fons de la mar (i 2)

En l’últim apunt, us parlava de com és de difícil d’explicar l’experiència d’una marea extrabaixa a Cancale, la Bretanya. Aleshores intentava situar-vos-hi amb algunes dades més geogràfiques, científiques i objectives. Ara ho intentaré d’una manera més personal i narrativa, diguem-ho així. De moment, compto amb el gran ajut del gegant Gargantua.

Com es propi d’un gegant tan enorme en tots els sentits de l’expressió, inclòs el literari, a centenars de pobles i ciutats de l’estat francès s’hi situen llegendes populars de Gargantua i del seu fill Pantagruel, sortits de la imaginació, també gegantina, de François Rabelais, al segle setze. Què va ser abans, les llegendes o les novel·les de Rabelais? George Sand va dir que Gargantua és el treball del poble i que Rabelais, com tots els grans creadors, se’l va fer propi allà on el va trobar. El cas és que rere el gegant golafre s’hi amagaria una divinitat gal·la, Gargan, sembla que bondadosa, tot i que els cristians van donar el nom de Gargantua a molts munts de pedres que els semblaven obra del diable. Un podria ser el que trobem, poc després d’arribar, a la mar de Cancale.

            Diuen, a Cancale, que Gargantua va obrir d’un cop de peu un meandre del riu Rance, l’anomenada “anse de Mordreuc”, i que després va llançar a la mar totes les “pedretes” que li havien entrat a les sabates; avui serien els Rochers de Cancale. O, qui sap, potser va fer una fartanada de les reputades ostres de Cancale, i després va llançar-ne a l’aigua les closques – això sí, gegants com ell – formant aquelles roques que veiem.

            Això almenys, llançar les closques a l’aigua, és el que fan els milers de persones que mengen ostres en les parades arran de mar que trobareu al costat del port. A primer cop d’ull, sembla una cosa una mica bruta, sobretot quan es retiren les primeres aigües, una mena de caspa enorme, gargantuesca, que li ha sortit a la platja, o les escames d’un gran peix, igualment pantagruèlic, o d’un drac blanc de les costes de la Bretanya. Un drac que podia ser el mateix Gargantua de la mitologia cèltica, que es transformava en tota mena de formes, però li agradava sobretot fer-ho en drac. Tanmateix, sembla que aquesta crosta calcària, més prosaica que el mite dels celtes, és de fet una mena de fertilitzant de la collita d’ostres, un adob natural. I no ens despistem, que ja comença a baixar la mar.

            Per al neòfit, el fet que comencin a ullar els caparrons dels artefactes en els quals es crien les ostres ja suposa una gran emoció. Però la nostra amiga Muntsa, que ja hi porta uns dies, ens diu, com els vells mariscadors de Cancale: “això no és res”. I és cert, al cap d’una estona, quan la mar cancalesa és un immens latifundi de “plantes” d’ostres, rius pensant que allò d’abans, certament, no era res, comparat amb aquesta gran extensió de sorra. Una mica desoladora, tot s’ha de dir, amb les barques derrotades i “enfonsades”.

            El tot, aquesta mar que es despulla de la brillantor de les aigües per ensenyar-te l’os nu de les pedres i la sorra, seria el súmmum per als artistes surrealistes, com Dalí, que es va pintar a ell mateix als sis anys, quan creia que era una nena, aixecant la pell de l’aigua per veure dormir un gos a l’ombra del mar. Aquí, a Cancale, en aquest somni surrealista fet matèria, els gossos dormen i corren a “sota” de la mar, durant unes hores.

            A la tarda, la superfície coriàcia i tota l’estona una mica humida, d’aquesta terra podríem dir holandesa, conquerida temporalment a la mar, omple la seva pell de venetes d’aigua, cada vegada més gruixudes. La mar potser no puja tan ràpid com el galop d’un cavall, però si que sembla el llom suat d’un cavall, al qual se l’inflen més les venes com més corre. És el moment de tornar a la vora, perquè la mar recupera el terreny prestat. Potser Gargantua deu haver trencat d’un cop de peu una barrera natural de roques, allà al Mont Saint-Michel, que diuen que era un ancià lloc de culte de la divinitat Gargan.

Cancale, Bretanya: hem caminat sobre el fons de la mar (1)

Veure la marea baixa a Cancale, a la Bretanya, és una experiència difícil d’explicar. Als que no han vist mai, aquí o on sigui, la mar com s’allunya quilòmetres enllà de la costa, perquè no els sabràs transmetre l’engany de la percepció que produeix veure com el que fa poca estona era aigua, amb barques surant, esdevé un camp de conreu, amb tractors! I als que sí que ja ho han experimentat, perquè al cap de no res el fet de caminar per la sorra, on hi havia la mar, et sembla la cosa més normal del món. I ben mirat, ho és o no?

Cancale és la capital de l’ostra de l’estat francès. Almenys, se n’hi conreen com en altres llocs s’hi fan tomàquets, en estructures on creixen i d’on els ostreïcultors, amb tractors, les recullen i les porten a vendre. Però no ho poden fer tot el dia, només quan la marea és baixa del tot. Tots els camps d’ostres, si se’n diu així, són submarins. En certes hores del dia només hi veureu aigua i barques. En altres, quan la mar ha baixat, i gairebé màgicament, la sorra es torna un formiguer de estructures plenes d’algues, com camps llaurats, i de persones que s’afanyen a recollir les ostres. I les barques reposen a terra.

D’ostres, en fan de dues menes, les planes, i les creuses, que aquí coneixem com a ostrons. També se’n cultiven al delta de l’Ebre des dels anys setanta del segle vint, d’aquestes darreres. Cancale en produeix de planes de forma salvatge, en bancs naturals situats en aigües més profundes, i de creuses, des dels anys cinquanta, per cultiu humà.

Aquesta població costanera de la Bretanya, en bretó anomenada Kankaven i que es diu Cancaull en gal·ló, la llengua romànica pròpia de l’Alta Bretanya, se situa dins de la badia del Mont Saint-Michel, en la seva punta bretona. Aquesta gran badia – des de Cancale es veu el mític Mont, patrimoni mundial de l’UNESCO – acull les marees més importants d’Europa, de més de tretze metres d’amplada. Això vol dir que entre el punt més alt i més baix de l’aigua hi pot arribar a haver gairebé catorze metres de diferència. La retirada de l’aigua és ràpida, i la pujada, tot i la fama que té de pujar com el galop d’un cavall, és més semblant a la passa d’un ésser humà, però tot i així és perillosa.

La part que queda al descobert amb la marea es diu en francès estran, potser de l’anglès strand, platja, i és un biotop particular. L’estran de la badia on hi ha Cancale, la del Mont Saint-Michel, arriba als 200 quilòmetres quadrats. A més del joc d’engany de la percepció al qual juga Cancale amb la seva mar, n’hi ha un altre, que us permet imaginar que aquestes cases tan característiques de la costa bretona us transporten fins l’altre banda de la mar, fins al Quebec. Però en aquest cas, no és tan estrany, perquè just del proper port de Saint-Malo, van sortir els primers exploradors europeus del Canadà, com Jacques Cartier, que dóna nom a una part del Quai o passeig marítim de Cancale. Ben a prop dels restaurants, o de les parades davant del mar, on es poden menjar ostres.

Parlament de Sicília: quatre segles ‘desapareguts’

Si aneu a Palerm, no deixeu d’anar al Palau dels Normands o Palau Reial, avui seu de l’Assemblea Regional Siciliana, el Parlament de Sicília. En teniu una visita virtual molt completa al web https://www.ars.sicilia.it/tour/tour360/index.html. Les joies de l’edifici són la Capella Palatina, feta bastir el 1132 pel rei normand Roger II, sobre una església preexistent, i la Sala del Rei Roger, amb mosaics del segle dotze. La sala d’Hèrcules és on es reuneix el Parlament, i un guia, més conserge ben documentat que no educador pedagògic, us farà una bona visita al Palau. Una visita on “desapareixen” alguns segles.

En efecte, el guia que, insisteixo, té un gran domini de l’escena i realitza una explicació molt correcta, comença per la construcció del Palau pels normands, com és obvi, a partir d’una fortalesa, un qsar, àrab. Després passa al domini sueu, a l’angeví, dels Anjou, al segle tretze i, de cop, en la seva explicació ens trobem ja en el moment que el Palau era, al segle disset, el centre de poder dels virreis espanyols. Ni una paraula – potser no entenc prou bé l’italià, penso – dels segles que van des de la revolta popular coneguda com les Vespres Sicilianes, el 1282, que va obrir la porta del regnat sicilià a Pere el Gran, fins que el 1442 Alfons el Magnànim ajunta l’antic regne de Sicília al de Nàpols i, el 1516, Ferran el Catòlic uneix Sicília directament a la corona espanyola.

            Així doncs, el nostre estimat guia oblida un període que els catalans tenim en alta consideració, igualment si us ho mireu des de la perspectiva de la Corona d’Aragó. Llegint textos escrits sobre la història del Palau, veiem després que l’oblit té una certa lògica des del punt de vista de l’edifici – els sobirans catalanoaragonesos, a partir del segle catorze, van preferir el Palau Steri-Chiaramonte a la plaça Marina – però en aquell moment xoca un escamoteig de tants segles de la nostra història, aleshores comuna.

            Ara, si la desaparició de la Corona d’Aragó de la història del Parlament Sicilià acaba sent una mica disculpable, no té perdó una frase del web que esmentava. Diu que la dinastia aragonesa es “originària del sud-est de la Península Ibèrica”! No vull fer cap comentari. Us diré que, tot i aquests oblits i errors que el Parlament de Catalunya hauria de contribuir a corregir, parlant amb el seu corresponent sicilià, la visita ens va semblar prou agradable. El to del guia, gens pedant, un punt foteta davant dels grans fets de la història, alhora casolà i ben preparat. Amb un moment impagable, causat per un altre conserge – homes d’edat, grandots de cos –: un dels visitants entrava per una porta que no tocava (allò és un Parlament, recordeu-ho) i el conserge, assegut en una taula, li va dir al nostre guia: “Cappalo, Ciccio!” amb veu profunda i sorneguera, que més que por infonia simpatia. Almenys així ho vaig entendre, i crec que no necessita cap traducció!