Sicília: un viatge amb l'(in)conegut Vincenzo Consolo

L’estiu passat vam anar a un petit hotel de Sicília enmig de vinyes. Un paradís tranquil a uns vint quilòmetres de Palerm, però amb una carretera espantosa, plena de forats. En l’habitació teníem mitja dotzena llarga de llibres, alguns molt notables, reveladors d’un cert bon gust literari. En italià, com el Danubio, de Claudio Magris, que ja havia llegit, o Dove finisce il blu, de Carme Riera! Altres en anglès i en francès. Un era Il sorriso de l’ignoto marinaio, de Vincenzo Consolo, que no coneixia. Em vaig disposar a llegir-lo, i quan vam marxar d’allà me l’havia acabat. Tot i que abans de viatjar havia llegit força Sciascia, trobaríeu pocs llibres millors per fer una estada a Sicília que el de Consolo. A nosaltres ens va acompanyar per alguns pobles de mar, com Aspra o Porticello, amb pescadors i mariners que podrien ser descendents del que dóna nom a la novel·la.

Vincenzo Consolo, que ha mort fa pocs dies, va començar a escriure justament impulsat per Leonardo Sciascia i altres destacats escriptors sicilians, amics seus. Amb el gran Sciascia – llegiu-lo, no us el perdeu! – compartia compromís social, i denúncia d’algunes realitats polítiques i de la societat siciliana. Consolo era un bon coneixedor de la llengua i la cultura de Catalunya, i el llibre que en vaig llegir a Sicília ha estat traduït al català per un altre bon amic de Consolo, Alexis Eudald Solà, com El somrís del mariner inconegut.  Traducció que, com el propi autor i la novel·la, desconeixia del tot.

            De Consolo em captiva sobretot el llenguatge; m’agradaria escriure així, penso. Té altres aspectes que el simngularitzen, com la memòria històrica, o la percepció lúcida del dolor de viure. Però és el seu ús del llenguatge el que el fa molt especial: Consolo deia que des del primer llibre no escrivia en italià, i que volia utilitzar un llenguatge que expressés la seva rebel·lió contra els fets de la història. Un llenguatge barroc, original, riquíssim, que s’allunya expressament de la llengua comú per adoptar formes perdudes, de l’italià antic o de la llengua siciliana, que caracteritzen exactament els personatges.

            El teixit de Consolo és molt plural en els registres, i hi trobem expressions cultes i vulgars, líriques i còmiques, i de provinents d’altres idiomes. Si coneixeu el teatre de Pirandello, un altre sicilià, hi trobareu coincidències en la forma d’entendre l’humor. Il sorriso, que va publicar el 1976, i que va ser presentat en català el 2006 – desaparegut ja Solà, que va morir el 2001 – pren el títol d’un retrat del segle quinze, del qual és autor el pintor Antonello de Messina. Un retrat que Consolo descriu i que m’atreveixo a dir que, a part de la pròpia novel·la, resumeix part del pensament de l’autor. Ho tradueixo del “no italià” de Consolo, perquè no tinc encara el llibre traduït per Solà: “tota l’expressió d’aquell rostre era fixada, per sempre, en el replec subtil, mòbil, fugisser de la ironia, vel sublim d’aspre pudor amb el qual els éssers intel·ligents cobreixen la pietat.” Consolo.

Londres: la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval

Dimarts de Carnaval a Londres. Una mica abans del migdia, un grup de gent vestida de forma vistosa, amb llargues capes de colors, com de doctorats universitaris, s’aplega davant del Guildhall, l’edifici de l’Ajuntament. Tot i que semblen contents i xerren alegrement mentre esmorzen – o dinen? – a peu dret, els uniformes, alguns amb estoles de pell de dalt a baix, donen a l’acte un aspecte solemne. Però la forma de vestir d’algun dels presents permet intuir que passa alguna cosa estranya. Què hi fa un senyor amb ulleres i cara tan seriosa amb un ós de peluix al cap i un altre a l’esquena? És a punt de començar una tradició anual molt anglesa, la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval!

El pancake és una crep. A Anglaterra, des de l’Edat Mitjana, se’n fan en els dies de Carnestoltes per aprofitar els ous; quan arribava Quaresma era prohibit menjar-ne. També durant el període de Carnaval tenen lloc les curses de pancakes. El reglament és senzill: els corredors han de fer saltar el pancake dins de la paella, mentre no paren de córrer. Guanya qui arriba abans sense que li hagi caigut a terra ni el pancake ni la paella. La tradició vol que la cursa més antiga, la d’Olney, al Buckinghamshire, es remunti a mitjan segle quinze, quan una cuinera va sortir corrents cap a l’església, en sentir les campanes, oblidant que a la mà duia una paella perquè estava cuinant els pancakes.

            La de la plaça de l’Ajuntament de Londres no és tan antiga, es fa només des del 2005, i l’organitzen els antics gremis, avui organitzacions benèfiques. Li dóna la sortida el Lord Major o “alcalde” de Londres, guarnit per a l’ocasió, amb el vestuari de gran gala: capa vermella amb ribets de pell, tricorni negre, medalla de la ciutat… Un aspecte majestàtic, i un discurs burleta i molt divertit: una imatge que podria resumir l’essència del poble anglès, aquesta síntesi tan difícil de fer entre allò més elevat i allò més planer. L’humor anglès, el de debò, no el que de vegades ens volem imaginar els catalans, quan comparem el seu i el nostre, té, crec, dos components: la circumspecció i la brusquedat.

No sé si l’amic Tree llegirà o no aquest post, però no voldria ser tòpic en dir-ho: el cert és que no és ben bé una opinió meva. Rere meu una dona i un home van estar-se tota la cursa –les sis curses del matí– elaborant una teoria sobre per què un poble tan seriós com l’anglès té tradicions així. Tot i que el meu anglès és deficient, I think, vaig entendre que deien que les ganes de fer l’animal en unes persones tan respectables com les presents, ve de molt endins del caràcter anglès. I aquí rau la gran diferència amb el nostre humor: els catalans tenim un humor escatològic, d’una banda, i som solemnes, de l’altra, però no barregem, diria jo. Una cursa de truites de botifarra d’ou, la farien joves eixelebrats, mentre pares i mares s’ho mirarien, somrient i disculpant-los: són joves…!

Difícilment veurem gent venerable, amb cara de diputat o doctor Honoris Causa botant rere una paella. A Londres fan una cursa entre la Cambra dels Comuns i la dels Lords! No la veig, al nostre Parlament. Però potser m’equivoco i som més semblants als britànics, en això, que no creia. Només és una teoria, i per Carnaval ja la comprovarem!

Segesta, Sicília: l’altra orella de l’altre Dionís

Avui és 8 d’agost del 2011, un dels dies més calorosos de l’any, a la calorosa Sicília, i anem al teatre. A un teatre de fa més de 2.200 anys, el teatre grec de Segesta, amb el decorat natural més increïble que haureu vist mai, al capdamunt d’un promontori, amb una vall als peus, muntanyes al fons i la mar a la llunyania. Encara s’hi fan concerts i actuacions teatrals, i l’acústica, naturalment sense microfonia, és molt millor que la de molts teatres actuals. Som dins de l’orella de Dionís, però la del deu del vi i del teatre.

Per a uns teatrers com som nosaltres dos, trepitjar l’escenari, l’skene, d’un teatre tan antic com aquest, és una experiència inoblidable, mística diria si m’agradessin les grans paraules, que no és el cas. I poder dir unes paraules, en veu alta, “actuar-hi”, amb el permís tàcit dels tècnics que feinegen per allà, ja és… El calfred que sento en notar la perfecta vibració de la veu en l’aire, en un punt exacte de l’escena, és dels més estremidors que he sentit mai. Per haver dit que no m’agraden les grans paraules, ara podríeu dir que m’he passat, però és així.

            L’acústica dels teatres grecs com aquest –el de Segesta és del segle tres a. C.– és obra del càlcul matemàtic precís dels constructors, que potser encara no s’ha superat. Es pot comprovar en teatres construïts recentment, a Barcelona posem per cas, amb la mateixa forma, que tenen moltes fileres amb una sonoritat deficient. D’aquí 2.200 anys no tindran la salut d’aquest d’avui, us ho asseguro. I parlant de salut, se n’havia de tenir molta per pujar fins al teatre, que és dalt del Monte Barbaro, de més de 400 metres.

            Nosaltres hi hem pujat amb autobús, i suant, però en l’època de la construcció devia ser una expedició llarga i pesada, de tota una jornada probablement. Però, com us deia, l’experiència devia ser més que màgica. Avui, 8 d’agost – mes de Carneios, en el calendari grec antic de Sicília – hi fan teatre: Tempesta, una visió amb acrobàcies de l’obra de Shakespeare. Però no ens hi podrem quedar: tenim l’hotel força lluny d’aquí.

            Els actors jauen sota d’un arbre enorme, per descansar i fer-se passar la calor. La imatge devia ser exactament igual fa més de dos mil anys, i recorda escenes d’El somni d’una nit d’estiu, tot i que és de dia, i l’actitud davant de la calor que té la companyia que actua avui és més intel·ligent i pràctica que la nostra, que després encara anirem a veure el temple de la mateixa Segesta, si un petit incendi que hi ha ens deixa fer-ho.

            Dos dies després, el 10, representaran aquí mateix les Baccanti – Dioniso perduto Iddio, d’Eurípides i Rainer Maria Rilke. Parlant de Dionís, al costat d’un altre dels grans teatres grecs de l´illa, el de Siracusa, hi ha, en les pedrera que es van usar per construir-lo, l’anomenada Orella de Dionís, una enorme cova, excavada per la mà humana. La llegenda diu que el tirà siracusà Dionís hi tancava els presos i, gràcies a la bona acústica de la cavitat, sentia tot el que deien i podia estar previngut. A nosaltres, avui, ens ha donat la impressió que estàvem dins d’una altra orella, més plaent, en aquest cas la del Dionís déu i que hem pogut sentir en un instant les veus que han passat pel teatre de Segesta en 2.000 anys.

Parc Natural dels Ports: Paüls, estel del sud

Paüls, al Baix Ebre, sobretot si el veus en dates nadalenques i des de l’altre vessant de la vall, és un poble de pessebre. Les cases semblen ordenades per la imaginació d’un nen, en un paisatge ideal de pins i muntanyes. La ziga-zaga que tracen de dalt a baix, des de l’església de Santa Maria, la podria haver fet una mà enèrgica i gegantina. Dies abans de Reis, amb l’estel a dalt, Paüls seria també un dibuix, senzill i genial, d’aquells arbres de Nadal que es completen d’un sol traç, des de l’estel al tronc. No és una imatge tan irreal, la de comparar aquest poble situat en el Parc Natural dels Ports amb el dibuix d’un camí sinuós o d’una estrella, perquè Paüls és una de les puntes de la travessa Estels del Sud.

El Parc Natural dels Ports, entre les comarques de la Terra Alta, el Montsià i el Baix Ebre, es pot visitar de moltes maneres, totes aconsellables mentre l’acabeu visitant. Una és seguir l’itinerari de la travessa dels Massís dels Ports anomenat Estels del Sud, que en cinc etapes, marcades per un estel blau pintat a la pedra, us porta d’una a altra de les puntes d’un massís escarpat i feréstec, ben a prop i menys conegut del que es mereix. Les puntes de l’estel són el Caro, Paüls, Arnes, Beseit i el refugi de la Font Ferrera.

            Una altra, molt menys ambiciosa, però també d’una gran bellesa, és triar un dels pobles dels Ports i fer una caminada per una de les rutes que en surten. Nosaltres hem triat Paüls, i hem caminat des del santuari de Sant Roc, a un parell de quilòmetres. Un santuari amb una font que abasteix als més de 600 habitants del poble; un poble que existeix gairebé duplicat, un segon Paüls a l’aire lliure, en els entorns del santuari: cada família de paülsencs hi té assignada una taula de pedra, o corro, per anar-hi el dia de Sant Roc, 16 d’agost, i en altres dates, com el Dilluns de Pasqua, per menjar-hi la mona.

            De Sant Roc surten tres rutes marcades; agafem la més fàcil de les tres, perquè pensem que, després dels dinars de Nadal, no estem gaire en forma. Però com que ens perdem, com sol passar i és bo que passi en una muntanya que no coneixes, n’acabem fent una de més llarga que la més llarga de les tres. La sola enumeració dels punts de la ruta podria evocar una cançó dels Quico el Célio i companyia, que són del mateix Baix Ebre, però d’una mica més avall: passem pel Coll de l’Ametleral, el Coll de Ploron, amb una panoràmica magnífica del Massís – fins ara el camí passava entre pins, i costava de fer-se una idea global del conjunt. Arribem a la Font del Teix, amb aigües conduïdes per troncs col·locats estratègicament per mans humanes, després a la Font dels Ullals, que s’ha conduït amb elements més tecnificats i després… ens perdem.

            Al cap d’una estona de caminar, i de veure, entre moltes altres coses, antigues casetes, potser de pastors, ara derruïdes, arribem a un sender de gran recorregut, el GR 171, que porta a Paüls, i a la carretera asfaltada que ens torna a Sant Roc. Al vespre ens expliquen que l’estel que encapçala l’església baixa màgicament al vespre de la nit de Reis fins al Casal, on els Reis reparteixen els regals als xiquets i xiquetes de Paüls. Ja us ho dèiem: Paüls és un estel màgic, una llum en la galàxia, per descobrir, dels Ports.