La fortalesa de Salses: de Salvaterra a Guardamar…

Em recorda la fortalesa que m’imagino en llegir El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. O la del pare de La marquesa d’O, d’Heinrich von Kleist. La fortalesa actual de Salses no és un castell, perquè va ser construïda com a edifici de defensa militar, i no pas per ser habitada per cap senyor o castellà. Habitualment ha estat considerada, la fortalesa i la població de Salses, com la referència geogràfica més al nord de la llengua catalana, quan el cert és que ho és el poble d’Òpol, que també té un castell-fortalesa: al 1246 el va fer reformar el rei Jaume I, que li va donar el nom, segurament ben gràfic, de Salvaterra.

Ho diu el tríptic que et donen –el tenen en català– quan visites la fortalesa de Salses. La construcció actual va ser feta a principi del segle setze com a “una tanca entre Espanya i França” i l’encàrrec va ser de Ferran el Catòlic, després que el 1496 l’exèrcit francès “va saquejar i calar foc al poble i al castell de Salses”. Respiro, puc tornar-li a dir “castell”; de fet ocupa el lloc d’un bastit al segle onze, que va pertànyer als comtes del Rosselló. No sé com us imagineu els forts: segurament encimbellats dalt d’un turó elevat, amenaçadors. El de Salses no es veu fins que hi ets ben bé a sobre: és enfonsat en un clot, i la capacitat defensiva venia augmentada, diuen, per la pràctica invisibilitat.

            Quan comprem les entrades, una senyora, de les dues que ocupen el mostrador, ens demana, en francès, d’on som, per apuntar-ho a les estadístiques. Quan li diem que “de l’autre Catalogne”, contesta, mig enfadada: “Monsieur, il n’y à qu’une Catalogne!”, i es gira a la companya per alliçonar-la, en francès: és així, per als catalans només hi ha una Catalunya. I ens desitja una bona visita, sempre en francès. El castell –li diré així, ni que sigui donar-li en part la raó al topònim oficial, Salses-le-Château, que té un sentit turístic i és dels 80 del segle vint– és imposant, i la visita, en francès, documentada. En perdre aviat, el 1659, amb el tractat dels Pirineus, la funció fronterera, es va conservar sols perquè era massa car d’enderrocar. Quan hi ets dins, et costa no veure’t-hi com un sentinella isolat en una fortalesa com la de Buzzati. Però, qui serien els tàrtars avui dia?

            A la sortida, la senyora d’abans és tota sola, i, en preguntar-li per un lloc, que no recordo, ens respon, aleshores en català, tot i que li hem parlat en francès. I afegeix, en la nostra llengua: “com que vostès parlen francès, no tindran problemes per preguntar i trobar-ho”. Em resisteixo a fer cap anàlisi lingüística o sociològica d’un fet aïllat, de què significa i si vol dir res o no que ens parlin en català quan no hi ha gent al voltant –ens ha passat altres cops. Massa sovint els catalans del Principat jutgem quan anem al Nord. Altres veus més autoritzades ho podrien descodificar, jo em limito a documentar-ho.

París secret: el carrer dels Maleficis

El tòpic vol que París sigui la ciutat llum. Però és plena de secrets foscos. No parlem de política ni de temes socials ni nacionals, que també n’hi deu haver, de coses a amagar. Parlem dels secrets, terrorífics, fantasmagòrics, que oculten els pocs carrers misteriosos que hi va deixar, a París, el baró de Haussmann. Carrers com l’antic dels Maleficis, que dóna títol al llibre Rue des Maléfices, Chronique secrète d’une ville, de Jacques Yonnet.

Raymond Queneau deia que aquest llibre del poeta, lletrista, pintor i lluitador de la Resistència Yonnet era el més gran que s’havia escrit mai sobre la capital de França. Una capital que no hi veiem monumental, sinó feta de petits pobles (uns 60), els de la Rive Gauche, en aquest cas, amb personatges al·lucinants i al·lucinats, i enfosquida més encara per l’ocupació alemanya de la segona guerra mundial. El llibre, amb fotografies de Robert Doisneau i dibuixos de Yonnet, s’ha traduït al castellà, però no al català.

            Jacques Yonnet comença dient que “no és de París, no sap res de la seva ciutat, qui no ha fet l’experiència dels seus fantasmes”. Fantasmes antics, com els del poble gal que va originar la ciutat, o contemporanis de l’autor, que ell mateix viu en pròpia carn. No és una frase feta: en aquest llibre els tatuatges poden prendre vida, i barallar-se. O un vell, “aparèixer” sempre després de mitjanit, sense que ningú hagi vist d’on ha vingut.

            El carrer dels Maleficis porta avui el nom de Xavier-Privas, per un chansonnier  de principi del segle vint, i abans s’havia dit de Zacharie (una derivació de Sac-à-Lie, pels “sacs de pòsit”, o de mare de vinagre, que ocupaven el carrer, quan els venedors de vinagre hi deixaven la càrrega), de l’Home que Canta, i dels Trois-Chandeliers, els Tres Canelobres. Un nom misteriós, perquè faria referència a una cerimònia d’exorcisme.

            Ara, el més misteriós és el que apareix escrit en un plànol del barri de la Sorbona que cap al 1600 dibuixaven uns estudiants irlandesos a la universitat: Witchcrafts Street, carrer dels Maleficis. Per què, es pregunta Yonnet, i nosaltres. L’autor va anar rebent la resposta de forma sorprenent i “malèfica” gairebé. El nom antic del carrer es remuntaria a un representant del prebost de París en el barri, que al segle tretze es va quedar cec, ja que li havien fet un encantament. Va prohibir aleshores que cap cec entrés al carrer.

Amb motiu de la preparació d’un curtmetratge sobre el llibre, Yonnet va prendre contacte amb un conegut que habitava unes golfes conegudes com les del Cec, perquè la tradició deia que el fantasma d’un cec molestava els habitants. No els despertava, però “els acostava als ulls una mà llarga i ampla, lluminosa i translúcida, i glaçada”- L’endemà les víctimes hi veien menys i no suportaven la llum del sol. El Cec els havia “robat” la llum. Una altra llegenda, la de l’Home que Canta (un dels noms del carrer), deia que un home a punt de morir hauria fet una mena de pacte etern amb una dona – la Mort? – que el salvava de morir, alhora que li donava el do de cantar i li treia la visió.

Mentre parlaven, en les golfes del Cec, un jove actor present a la conversa, amic del conegut de Yonnet, es va anar tornant com boig i va agredir violentament els altres. Qui era l’agressor, i per què una persona normal havia embogit d’aquella manera? Un descendent de l’administrador cec, que portava el mateix nom i cognom! I que amb la seva bogeria transitòria pagava el malefici que el seu ancestre havia llançat als cecs. Yonnet manté el misteri, i diu que no vol explicar l’inversemblant tribut que encara va haver de pagar aquell noi a la Nit, al “color negre”, per poder conservar la pròpia llum.

            Ara el carrer dels Maleficis, o Xavier-Privas, és ple de restaurants i turistes (com nosaltres mateixos, ves!), i no ha perdut encant però sí el misteri. Aquest és el seu actual malefici!

La misteriosa ‘bandera catalana’ de Charing Cross

Charing Cross es considera el centre de Londres des de meitat del segle divuit. Aquesta cruïlla entre l’Strand i el carrer Whitehall, al costat de Trafalgar Square, agafa el nom d’un antic llogarret als afores del Londres medieval, Charing, i de la creu erigida en memòria de la reina Elionor de Castella, pel seu marit, el rei Eduard I, a finals del segle tretze. Al seu torn, és el nom d’una important estació de tren i d’una estació de metro. En una de les entrades del metro hi trobem un dibuix en rajoles on apareix una bandera que, si no és la catalana, és exactament igual. Què significava per als puritans del segle disset aquesta bandera? La veritat és que no ho sé i demano si algú en té l’explicació.

Quan entres a l’estació de metro de Charing Cross, jo diria que per l’entrada més a prop de la famosa església i Academy de Saint-Martin-in-the-Fields, et trobes un llarg passadís decorat amb rajoles que representen la llarga història de l’indret. Potser, com que és un lloc on acostumes a anar de pressa per agafar el metro, no t’hi fixaràs si no és per casualitat o perquè t’han avisat. Però en el dibuix que representa l’enderrocament de la Creu d’Elionor pels “fanàtics puritans” el 1647 s’hi veuen dues banderes, una de verda amb la creu de Sant Jordi i una altra de groga, amb quatre barres vermelles.

            És la bandera catalana, la de la Corona d’Aragó, o és una coincidència? Si és així, qui o què representa en aquell context? Mirem una mica l’història de la plaça per veure si en traiem cap llum. Com deia, Charing era un petit poble, i entre el poblet i els el palau de Whitehall s’hi va construir (1291-94) una de les dotze creus amb què Eduard I honorava la seva dona Elionor, morta el 1290, marcant els llocs on la comitiva fúnebre s’havia aturat fins arribar a Londres des del lloc de la mort, prop de la ciutat de Lincoln.

            El 1647, en un episodi entre dues parts de la guerra civil anglesa entre reialistes i els partidaris del Parlament, entre els quals el famós Oliver Cronwell, el Parlament va ordenar enderrocar la Creu d’Elionor. A l’estació hi diu, com explicava, que van ser els “puritans fanàtics”. Són maneres de descriure la història. En el mateix moment, a Catalunya vivíem la Guerra dels Segadors, com a una de les conseqüències de la Guerra dels Trenta Anys, que fins el 1648 va estendre’s arreu d’Europa, inclosa Anglaterra.

            Des de 1675, com a resultat de la restauració monàrquica, en el lloc de la creu hi ha una estàtua a cavall de Carles I. A sota d’aquesta cruïlla, una de les més freqüentades pels turistes, catalans inclosos, pocs d’aquests visitants del nostre país deuen saber l’existència de les rajoles que dibuixen la història d’aquest lloc. Potser la “bandera catalana” és una simple casualitat, ni que sigui divertida, però a vosaltres us deixo la reflexió, si passeu per aquest passadís, camí d’un concert a Saint-Martin-in-the-Fields.

 

Lormarin: a la darrera casa d’Albert Camus

Hi vam arribar per casualitat, o potser hauríem de dir per sort. Molta sort. Buscàvem un lloc per fer vacances a la Provença, per descansar, un lloc que tingués allò que en diuen qualitat de vida. Que vol dir tranquil·litat i bons aliments. Molt bons aliments, i garantia de qualitat i encert, en aquest cas. Buscàvem potser el mateix que hi va buscar i hi va trobar Albert Camus, el que va ser la seva última casa. No ho sabíem, quan hi vam anar, però potser ho intuïem. El premi Nobel de literatura, mort molt, massa prematurament, va anar a viure a Lormarin (en francès Lourmarin) el 1958, només dos anys abans de morir.

Així ho explica en la seva Correspondència (1946-1959) amb el poeta i amic René Char, que també vivia a la Vauclusa provençal, en concret a L’Illa de Sòrga o de Venissa (L’Isle-sur-la-Sorgue). Camus, enamorat de les terres on vivia Char, feia temps que hi cercava casa. Les raons les explica ell en l’esmentada Correspondance: “el país de França que prefereixo és el vostre, i més precisament el peu del Leberon, la muntanya de Lura, Làurias, Lormarin, etc.” Camus hi escriu Luberon, Lure, Lauris, Lourmarin, però em permetreu que tradueixi els topònims a l’occità. Si hi trobeu reminiscències llatines en els noms, no aneu errats: la Provença, la Provincia Romana, és plena de noms d’herència romana, que en molts casos fan referència a les terres repartides entre els soldats llicenciats, o laureati. Ja en sabien de viure bé, els romans!

            Seguint el camí de savis com els romans – no debades som veïns de Tàrraco – i d’altres més moderns com els anglosaxons que quan volen en saben també molt, vam buscar un lloc per estar-nos al peu del mateix Luberon del que parlava Camus, i vam acabar trobant l’indret on descansa l’escriptor, descendent de família menorquina, Sintes, per part de mare. No som gens mitòmans, ni hem visitat mai a París el cementiri del Père Lachaise, per dir un exemple clàssic, però quan vam saber que Camus havia viscut al “nostre” Lormarin i era enterrat en el cementiri local, hi vam anar sense dubtar-ho gens.

            El cementiri era desert, i no és estrany, amb la calor que feia aquell dia d’agost. No sé tampoc si és gaire un lloc de pelegrinatge, i si ho és, no és massiu: una espelma, alguna nota manuscrita i uns rams de l’omnipresent espígol provençal constitueixen els únics homenatges patents en una tomba senzillíssima, adaptada a la resta de làpides. La seva dona Francine Faure descansa molt a prop, envoltada també de mates d’espígol.

            L’autor de llibres com Cal·lígula – deixeu-me que no esmenti els més coneguts i que em decanti per una obra de teatre – té un espai dedicat al seu poble d’acollida; sabem que, com a antic jugador de futbol, li agradava anar a veure entrenaments al cèntric camp local, i una magnífica llibreria-bar local – Le the dans l’éncrier – té un munt de llibres seus. Per a nosaltres, que no sabíem que havia viscut aquí, ha estat com trobar per sorpresa un vell amic. O un veí normal i corrent, com nosaltres, de Lormarin.

Baix Gaià: Tamarit i l’espai natural de la desembocadura del riu Gaià

No crec que mai seré famós com perquè em dediquin un programa de televisió d’aquells en què et pregunten quin és el teu paisatge preferit de Catalunya. Preferits en tinc molts, però el paisatge que considero meu, el paisatge vital, on no només he nascut, sinó que forma la banda visual contínua de la meva vida, és la comarca natural del Baix Gaià.

Els pobles del curs baix i la desembocadura del Gaià, entre Roda i Ferran, han crescut en els darrers anys en consciència comú i treball conjunt en turisme i natura. Les fortaleses medievals, de quan les terres del riu feien de frontera entre Al-Àndalus i el comtat de Barcelona, als segles X i XI, en són un dels valors. Un altre són els espais naturals, com els Muntanyans, a Torredembarra, o la desembocadura del riu, a Tamarit.

            Visitem l’entorn natural de Tamarit un dia plujós, més nòrdic que mediterrani. La llum, elegant i matisada, permet deixar volar la imaginació, i arribar a creure que estàs fora del temps. La platja turistitzada i l’agressiu eixabuc de l’estiu, semblen lluny. Sabem més tard que les visites guiades a aquest entorn perillen de desaparèixer per la crisi. Esperem que hi trobin una solució, perquè realment valen la pena. L’entorn de la desembocadura del Gaià forma part de la xarxa de zones humides de la Catalunya meridional, i la platja de Tamarit està gairebé tota catalogada dins d’aquest espai. Si el destí de tots els rius és, tòpicament, la mar o d’altres rius, el del Gaià és ben diferent. El curs baix ha estat sec des de la construcció de la presa, al Catllar, per abastir la indústria petroquímica, i fins que no s’ha arribat a un acord per alliberar-ne el cabal ecològic.

            Ara l’aigua arriba a la platja, no al mar, encara, i el camí que discorre paral·lel a l’últim tram és una autèntica delícia, habilitat perquè el gaudeixin persones invidents. Però ja hi arribarem després, a aquest sender. La visita, ara, comença al Club Marítim d’Altafulla, en direcció a la poderosa silueta del castell de Tamarit, hereu de la torre construïda al segle XI. El nostre guia és Joan Vives, responsable del centre d’educació ambiental Hort de la Sínia; passarem per aquest centre tan actiu durant la visita.

El primer que trobem són joncs i canyissars, entre dunes suaus. A més dels tamarius, que van donar nom al lloc, hi trobem plantes com el limoniastre, el jull de platja i d’altres que m’apunto per pal·liar la meva ignorància. El camí que deia, al marge dret, i que avui apareix britànic o normand – a l’evocació hi deu ajudar el paper d’un normand en la conquesta de Tarragona – s’hi poden observar, si teniu sort, com en vam tenir nosaltres, esquirols, i en el riu, tortugues de rierol, cabussets o ànecs coll verd.

El tènue encant del dia, els records que els elements del paisatge desperten, fan que passi pel cap una metàfora fàcil, massa sentimental, que em perdonareu: qui pogués tenir una vida sens fi, com aquest riu que no acaba a la mar, per viure sempre com avui.