Corleone: L’origen de la paraula ‘màfia’i l’actual ecomàfia (i 7)

La persecució judicial, el trencament del silenci per part dels sicilians i la competència d’altres màfies internacionals en els seus terrenys tradicionals, entre altres factors, fan que la Cosa Nostra visqui hores baixes o moments d’enorme discreció. Tanmateix, com expliquen al CIDMA de Corleone, la màfia de sempre no ha desaparegut del tot; s’ha adaptat als temps i ha buscat nous “negocis” on subsistir. Com l’anomenada ecomàfia.

Existeix en altres dominis de la màfia internacional, com la Camorra napolitana. L’ecomàfia és el nom que es dóna al control de les bandes mafioses sobre alguns dels camps que afecten de prop la ciutadania, com les companyies d’aigües o de recollida d’escombraries. A Sicília, aparentment, no hi ha el gran monopoli camorrista que existeix a Nàpols sobre la propietat i gestió dels abocadors d’escombraries, on arriben les escombraries de bona part de la península italiana, i els beneficis que això suposa. A canvi de no poder donar l’abast de recollir les muntanyes de brossa que s’acumulen als carrers napolitans. Als carrers sicilians, a primer cop d’ull, no passa el mateix, però les carreteres són plenes a banda i banda de grans o petits abocadors incontrolats que resulten sospitosos, i que no són la millor campanya publicitària per aconseguir turisme.

            Fins i tot, aparentment, semblen llunyans els temps de la Pizza connection, en què la màfia que s’exportava a l’estranger, als Estats Units, era la siciliana. Com explica en el seu llibre La Gomorra catalana el periodista Joan Queralt, la màfia més activa, entre les italianes, a l’hora de buscar nous territoris sembla ser la Camorra napolitana. Com que l’objecte d’aquesta petita sèrie no és parlar de la implantació de les màfies italianes en les poblacions catalanes, sinó d’un centre d’estudis sobre la màfia siciliana, llegiu-ne més en el llibre de Queralt, mentre tornem a aquesta, i als orígens del nom. Una evolució semblant a la nostra paraula “pinxo”, amb totes les seves connotacions.

            Segons el llibre Vocabolario siciliano-italiano, publicat el 2008, el primer cop que apareix documentada la paraula màfia és el 1658, com a malnom d’una bruixa. Aleshores a Palerm serviria per indicar bellesa, perfecció, elegància, en una noia; en un noi significaria virilitat, coratge. Cap al 1889, la paraula hauria experimentat un gir cap a l’actual definició. L’èxit de la difusió arreu d’aquest mot es deu a dues comèdies, que recollien els costums i la forma de parlar dels petits delinqüents camorristi de Palerm.

            Deixem el CIDMA corleonès, no sense observar sorpresos que un cartell que hi dóna la benvinguda es refereix a una exposició que es va fer entre 2006 i 2007 i que referma Corleone com a città d’arte, del pintor català resident a Alforja Jaume Queralt.      

Corleone: De ‘La Màfia’ del XIX a les màfies d’arreu del món (6)

Fins al dia 7 de març de 1946 la paraula Màfia, com a nom del fenomen criminal, no va aparèixer escrita en un diari de Sicília. Curiós si tenim en compte que la Cosa Nostra, per dir-ho més pròpiament, si parlem de la Màfia siciliana, havia aparegut a principis del XIX. Com la resta d’organitzacions similars italianes, havia nascut arran de l’abandó polític i social de l’estat italià sobre aquestes terres i d’altres com Nàpols o Calàbria.

Una deixadesa estatal unida a les restes de l’estat feudal. Els primers mafiosos eren els encarregats, capatassos i masovers dels aristòcrates terratinents, en molts casos residents lluny de l’illa. Uns pinxos que mantenien en un règim de terror els pagesos. Tot i ser un fenomen antic i arrelat, doncs, és curiós també veure en quin context els periodistes en treuen a la llum el nom per primer cop. Curiós, i significatiu: el primer article periodístic que en va parlar, al desaparegut diari La Voce della Sicilia, es titulava  Separatismo e maffia (amb dues efes, fins que no se’n va fixar el nom actual). Faltava poc perquè en les primeres eleccions després de la segona guerra mundial, per a l’assemblea constituent de la nova república italiana, els separatistes del Movimento Independentista Siciliano, en la seva primera aparició pública, aconseguissin 4 diputats. El 1947, en les primeres també eleccions regionals a Sicília, el MIS va obtenir 9 escons. L’èxit electoral es va estroncar el 1951, amb la desaparició del partit independentista.

            L’efímer moviment independentista dels anys 40, format per elements polítics de procedència diversa va patir la infiltració de membres de la vella màfia agrària, que va trobar un nou camp en la política. Els mafiosos es van col·locar en d’altres partits, però per als separatistes, van suposar desaparèixer en els primers anys d’autonomia siciliana.

El nom de “Màfia” va passar de servir de denominació de la branca siciliana a convertir-se en un genèric, que s’utilitza per a totes les màfies, de les nord-americanes a les de l’Est; per això, per distingir-la, després se l’ha anomenada Cosa Nostra. Els “negocis” més antics de la Cosa Nostra són coneguts: coacció, xantatge, prostitució, tràfic de drogues i d’armes… Els seus mètodes tradicionals, una mica en desús, els expliquen molt bé, sobretot els d’assassinar, les fotos del CIDMA de Corleone. En una organització que no s’expressava mai per escrit, cada mort constituïa un missatge. Les parts del cos mutilades proclamaven a crits quin “delicte” havia comès la persona morta. Fins i tot en els casos de morts no relacionats amb cap “família”: un home mort i deixat al mig del carrer amb la cara avall, volia dir que, segur que accidentalment, “havia vist” alguna cosa que no havia de veure. És un exemple; n’hi ha centenars més (Continuarà)

Corleone: Dalla Chiesa, el combat contra Brigades Roges i Màfia (5)

El general Dalla Chiesa va ser assassinat, ell també, per la Màfia, que va disparar sobre
el petit cotxe que ocupaven ell i la dona, el setembre del 1982; el cotxe dels
mafiosos que li van disparar era més luxós. El vehicle de l’escorta del general,
que el seguia, també va ser metrallat. Dalla Chiesa, que havia format part de
la resistència contra els nazis als 40, dóna nom a una de les més inquietants
sales del CIDMA de Corleone.

Carlo Alberto
Della Chiesa havia aconseguit notables èxits contra les Brigades Roges, als anys
70, al Piemont. Va ser enviat a Sicília, on ja havia estat destinat abans, – al
1949 i al 1966 –  amb gran sorpresa per
part seva, el maig del 1982, per lluitar un cop més contra la Cosa Nostra. El guia
del CIDMA deixa bastant clar que, més que un premi, el van traslladar perquè
els feia nosa a la península, molt probablement pel seu coneixement de les
circumstàncies de l’assassinat del polític democristià Aldo Moro, el 1978,
segrestat per les Brigades Roges. Dalla Chiesa hauria pogut veure el text
íntegre del manifest escrit per Moro durant el seu segrest, més ampli que les
notes que després se n’han pogut conèixer. Sobre el segrest i mort d’Aldo Moro,
i les seves fosques connexions amb la política de l’estat italià, és molt
interessant llegir tots els textos de denúncia que va dedicar a l’afer
justament un gran escriptor sicilià, Leonardo Sciascia.

El mateix Dalla
Chiesa es va queixar amargament que l’havien enviat a una realitat com la de
Sicília “amb els mateixos poders que el prefecte de Forlì”, una tranquil·la
ciutat de l’Emília-Romanya. La manca dels efectius especials que li havia promès
el govern italià, unit a la bona tasca en pocs mesos de Dalla Chiesa, va fer que
els grans boss mafiosos decidissin acabar amb el general, de qui ja coneixien
la fama d’eficàcia guanyada en les anteriors estades a l’illa. Entre els que
van encomanar la seva mort, i que en van ser condemnats, tots els grans noms de
la Cosa Nostra
de l’època, un estol d’estrelles del crim a l’alçada del rival a vèncer: Riina,
Provenzano, Greco, etc.

Dalla Chiesa
dóna nom a una sala del Centre de Documentació de la Màfia i l’Antimàfia que ara
visitem a Corleone. Una sala el concepte de la qual resulta atrevit, i que porta
a moltes reflexions: al costat de les fotos dels principals caps mafiosos s’hi
poden veure les dels grans homes que han lluitat amb més tenacitat contra el
crim organitzat. Podríem dir que se’ns presenta el bé i el mal al costat l’un
de l’altre, en igualtat d’oportunitats perquè ens puguem informar sobre els
fets respectius. Fent un joc amb el nom del general, i la sala, és una mena
d’església laica, amb els sants i honrats al costat dels diables, els malignes.
Als visitants ens correspon conèixer i jutjar. (Continuarà)

Corleone: Letizia i Shobha Battaglia, les fotògrafes del dolor (4)

Letizia Battaglia, que va néixer a Palerm el 1935, és una fotoperiodista que, després de treballar uns anys a Milà, va tornar a la seva ciutat el 1974 i va començar a documentar-hi els crims mafiosos en el prop illoc de l’assassinat. Una gran gosadia aleshores, quan a la Màfia ni se la veia, ni se la sentia, ni se’n podia parlar. Tanmateix, Battaglia no és tan sols “la fotògrafa de la Màfia”, sinó que s’ha dedicat a retratar la societat siciliana en el negre dels seus racons més foscos: la misèria, els barris degradats, el dol, molts cops causat per la mateixa Cosa Nostra… però també en el blanc de les festes, els nens, les dones… La seva tasca, que continua, ha estat seguida per la seva filla, Shobha Battaglia.

Les fotografies de Letizia Battaglia que immortalitzen, si se’m permet el verb, entre èpic i desesperat, les víctimes dels homicidis de la Màfia, volen posar de manifest la magnitud de les atrocitats, quan ningú no tenia el valor de fer-ho. Es poden veure a la sala Cataldo Naro del CIDMA, que agafa el nom de l’arquebisbe de Monreale, també a Sicília, del 2002 al 2006, conegut pel seu paper actiu de resistència a la Màfia des de l’Església, en un projecte batejat com a “Santitat i Legalitat”. Paraules que ell mateix unia, com a objectiu vital, a una tercera, ja esmentada, “Resistència”. No sembla casual que el mateix CIDMA porti com a lema tres paraules: “Cultura, Legalitat, Progrés.”

En les llums i les ombres de la lluita contra la Màfia, el treball de Naro, mort als 55 anys, coincideix gairebé temporalment amb la desil·lusió de Letizia Battaglia per com es desenvolupava el clima social contra el delicte organitzat a la seva illa, que la va fer marxar a París, el 2003. Tanmateix, compromesa i siciliana per sobre de tot, hi torna dos anys després. Aquest 2011 se n’ha pogut veure a Palerm una retrospectiva de l’obra.

La seva filla, Shohba Battaglia, formada en la mateixa escola de fotoperiodisme fundada per la mare, n’ha continuat les passes, plasmant d’una manera molt crua la impotència, la desesperació i el dolor causats pels assassinats mafiosos. Són d’ella els testimonis de les històries tràgiques que he explicat a l’inici d’aquesta sèrie. No és estrany que la sala que acull les fotos de Shobha es digui Stanza del dolore. Es poden veure més imatges de Shobha a la sala d’entrada, on s’esperen els assistents a les visites guiades. Allà la fotògrafa hi mostra l’altra cara de Sicília: les festes de l’aristocràcia, d’un luxe desmesurat i grotesc, allò que anomenaríem si fóssim a València “coent”. En veure aquestes imatges, cal que pensem, per exemple, que un dels boss més temuts de la Cosa Nostra,T otó Riina, vivia fins a la seva detenció, el 1993, en un gran palau al centre de Palerm d’una manera fastuosa semblant, com ho sabia “tothom”. (Continuarà)