Corleone: el maxiprocés contra la Cosa Nostra (3)

Entrant al CIDMA, us trobareu amb centenars d’arxivadors que guarden els documents del conegut com a maxiprocés, o Maxiprocesso di Palermo, primer procés judicial important obert per l’estat italià contra la Màfia. El maxiprocés va investigar, entre 1986 i 1987, més de 400 persones i la major part de les proves les va proporcionar el mafiós penedit Tommaso Buscetta. Un altre dels condemnats va ser Michele Greco, “Il papa”. 

Els documents que guarden els arxivadors, on podeu llegir els noms de Greco i Buscetta, entre un altíssim mur de processats, són reproduccions, els originals estan custodiats en un altre lloc. El maxiprocés va significar un abans i un després en la lluita de l’estat contra la Cosa Nostra, en les relacions d’aquest estat i els seus representants – alcaldes, polítics, jutges… – amb els mafiosos, i fins i tot en la cara visible de la Màfia. Fins molt pocs anys abans, tothom sabia que existia la Cosa Nostra, entre altres coses perquè moltes persones eren obligades a pagar els pizzi, o diners a canvi de “protecció”, una extorsió que, tot i els successius judicis i campanyes en contra, encara existeix avui. Però ningú en parlava; hi havia morts al carrer, i la gent passava pel costat i callava.

            Els mateixos primers jutges implicats en els judicis antimafiosos no portaven protecció judicial, tenien sous molt modestos, i fins i tot no eren ben vistos per altres col·legues. El mateix maxiprocés va comportar l’hostilitat d’alguns membres de la judicatura contra els companys que l’havien promogut. Un dels més inclinats a desmuntar el procés era Corrado Carnevale, a qui es va donar el nom de “matasentències”, per l’obstinació en anul·lar-les per petits defectes de forma i aconseguir que els acusats sortissin al carrer. El mateix jutge Carnevale va ser encausat per col·laboració amb la Màfia, però en va ser absolt, també per qüestions formals.

            Si d’una cosa va servir el macrojudici va ser per donar visibilitat al fenomen mafiós, fins aleshores omnipresent i totalment amagat. Fins aleshores, resultat de la soledat i el silenci, molts jutges havien acabat assassinats, com es veu en les fotografies del CIDMA, en la més absoluta desempara i gairebé anonimat. El procés va permetre que jutges de gran pes i importància pública, com Falcone i Borsellino, poguessin abordar la continuïtat de les apel·lacions a les sentències. Tot i que també van morir a mans de la Màfia, aquesta ja era vista aleshores com una organització amb activitats pròpies, i ja no es jutjava cadascun dels membres com a petits criminals individuals.

            Tot plegat ha fet que la Màfia, més perseguida, anés buscant, a més d’una nova discreció, noves formes de “negoci”. Una és l’ecomàfia. En parlarem. (Continuarà)

Corleone: CIDMA , el Centre de Documentació sobre la Màfia i l’Antimàfia (2)

 

El Centre Internacional de Documentació sobre la Màfia i el Moviment
Antimàfia es va inaugurar el 12 de desembre del 2000 a Corleone, cittadina de més de 10.000 habitants de la Sicília occidental,
coneguda arreu del món per ser el lloc de naixença d’alguns dels caps – a
Sicília se’ls anomena avui més aviat boss
que capi – més perillosos de la Cosa Nostra. Entre ells, els
més notables dels anys 80-90: Toto Riina i Bernardo Provenzano.

 

Si a Corleone hi havíem arribat
una mica per casualitat, al CIDMA encara més. Jo almenys no n’havia sentit a
parlar; a l’aeroport de Palerm t’hi trobes grans cartells anunciant un Museu de
la Màfia
(Salemi), però em temo, sense haver-hi anat, i podent-me equivocar, que es
tracta d’un parc temàtic per a turistes, sense el rigor, la seriositat i la
valentia del centre corleonès. Ara, que està bé que existeixi el museu mafiós,
com ho està que els famosos “taxis negres” et facin un tour pels barris
protestants i catòlics de Belfast. Mostrar antigues ferides, saber-les relatar,
és la manera de passar-ne pàgina.

            A
Corleone hi estàvem buscant una altra adreça, i en un carrer lateral – via
Orfanotrofio, 7 – de la via principal, vam trobar una taquilla oberta on poder
preguntar. Ens la van dir, però també ens van dir que si volíem visitar el
centre, en aquell moment hi començaven una visita. Primer vam dir que no – si
la visita ja estava començada… – però després la curiositat va poder-hi més.
I realment vam tenir un gran encert.

            El
CIDMA és obert des de fa onze anys i es manté
gràcies a les entrades de les persones que en fan la visita guiada, i ajuts
internacionals. Un dels que el va inaugurar va ser el president d’Itàlia, Carlo
Azeglio Ciampi, cosa que no impedeix que el guia, a la que li estiren una mica,
no gaire, de la llengua, es posi a parlar sense embuts de les relacions, no
provades però sempre sota sospita, del primer ministre Silvio Berlusconi amb
mafiosos. El seu avi, un banquer, va ser jutjat per haver desviat fons a la
Cosa
Nostra
, i el propi Berlusconi nét va
aparèixer en el sumari del judici a un mafiós, però no se’n va establir la connexió.
A Itàlia es parla d’una manera molt pública de política i corrupció,
possiblement més que aquí, i entre els visitants al CIDMA hi trobareu gent amb
ganes de preguntar al guia temes aparentment delicats. Que el guia explica amb
tranquil·litat, sense cap mena d’omertà. I ho fa en una visita que alterna equitativament
italià i anglès, de manera que li entendreu tot, i dos cops.

L’altra
personalitat que va inaugurar el CIDMA, Pino Arlacchi, vicesecretari general de
l’ONU, hi representava l’aleshores secretari general, Kofi Annan, el mateix que
ha participat en la conferència de pau de Sant Sebastià. (Continuarà)

Corleone, Sicília, l’omertà mafiosa trencada (1)

Al Centre Internacional de Documentació sobre la Màfia i el Moviment Antimàfia s’hi expliquen històries terribles, però, des de fa onze anys, s’hi expliquen, gosen explicar-les. Aquest espai de Corleone, “capital de la Màfia” de Sicília, trenca la llei del silenci, l’omertà. 

 

Històries terribles com la de la filla d’una família de mafiosos que, després de la mort del seu pare i el seu germà a mans d’una altra família, decideix col·laborar amb la justícia i denunciar-ho. La justícia antimàfia la fa traslladar a un lloc segur, però els assassins la localitzen i la maten. És enterrada amb honors de víctima de la Màfia, però la mare, la mare de la noia, renega de la seva filla i en fa esborrar el nom de la tomba.

            N’hi ha moltes d’històries, moltes, igualment terribles en les parets del CIDMA; algunes, però, suposen l’altra cara de la moneda, i una certa esperança, pel que fa a la por, al silenci, al paper d’una mare a l’hora de triar entre la seva família i la “famiglia”. Davant la mort del fill, una altra mare, de les vestides de l’aleshores permanent dol sicilià, decideix distanciar-se del marit, i dels mafiosos, i parlar, explicar el que sap, posar-se del costat de persones valentes. Persones desconegudes, la majoria, i d’altres més conegudes com els jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, assassinats per la Màfia el 1992, que et donen la benvinguda a una nova Sicília, ja que l’aeroport de Palerm els hi és dedicat.

            A Corleone hi vam arribar una mica per casualitat, i una mica també atrets per la popularitat, i un punt de morbositat, del topònim. A Sicília, les distàncies sobre el mapa semblen curtes, però les carreteres són plenes de revolts i moltes, de les secundàries sobretot, plenes de forats (“buchi”) on arrisques de deixar-t’hi la roda o el cotxe sencer. De la forma de conducció en les carreteres sicilianes se’n podria fer un llibre sencer, però ja ho farem un altre dia, si cal. Ara cal dir que la carretera que porta a Corleone és ben asfaltada i còmoda, però això sí, més llarga del que aparenta, entre camps de blat.

            Corleone no és un poble petit i esquerp, aïllat – l’autèntica Sicília us destrossarà tòpics–, sinó una ciutat petita, poblada, amb molts edificis nous i la sensació que hi ha diners i que s’hi viu bé. De la Màfia, en els últims anys, n’han fet un comerç, a tota l’illa, però aquí més: samarretes divertides, licors amargs – Amaro Don Corleone, Amaro Il Padrino – i tota mena de marxandatge demostren que han acabat traient partit d’un estigma, i que gosen fer-ne broma. A costa, però, de quants morts? Aquesta llum de dia sobre l’omertà, com es veu en el recorregut pel  CIDMA, es força recent, i fins fa molt pocs anys una institució com el mateix CIDMA era impensable. (Continuarà)