L’espígol també supera les 1.000 visites

Un altre apunt d’aquest bloc, el de l’espígol, bandera lila de la Provença (i de Catalunya, potser també podríem dir) ha superat també les 1.000 visites. No sé si la celebració de Sant Joan, festa del foc i les herbes remeieres, hi té res a veure o no, però el cas és que més de 1.000 persones us hi heu interessat. Moltes gràcies! i per a aquelles persones que encara no l’heu llegit, i ho voleu fer, aquí el teniu:

https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/225156

L’espígol, la bandera lila de la Provença

Avui seré tòpic a matar. Però de vegades del tòpic alguns països n’han sabut fer imatge, elegant, i comerç. És el cas de l’espígol i la Provença. L’escriptor anglès Peter Mayle, que tant ha ajudat a popularitzar la Provença en el món anglosaxó, sobretot entre els que tenen prou diners per comprar-s’hi un mas, diu, amb ironia benèvola: “Sense ella, què esdevindria el comerç de les targetes postals?”. “Ella” és, com també afirma Peter Mayle,  “la bandera de la Provença”, la lavanda. 

Quan vam anar fa dos estius a la Provença, a la zona on ens estàvem ja havien fet la recollida de l’espígol i no s’hi veien els immensos camps liles de les postals. Allà, al peu del Luberon, la florida màxima es dóna a principis de juliol, mentre a la plana de Valensole (Valençòla), la més tardana, és a meitat d’agost. A la “nostra” Provença només se’n trobava en forma de ramets, saquets, esperits, olis… en els icònics mercats provençals. En el de Bonnieux, Bonius en occità, per exemple. Així doncs, tret d’algun jardí o recó amb finalitats ornamentals, no hi vam poder veure els alineaments infinits i els camps immensos dels que parla Mayle i que s’han fet indissociables de la Provença. Com els que han trobat coneguts nostres a poblacions com Sault, o Saut, en occità.

            La lavanda té fins i tot un museu, a Coustellet, un poblet que té la curiositat de dependre de cinc municipis. No sé si això podria simbolitzar també la hibridació de diferents classes d’espígol per obtenir-ne el lavandí, la varietat més productiva. Però la lavanda, per damunt de la seva fotogènia i d’haver-se convertit en la bandera provençal, relegant d’alguna manera la quatribarrada, germana bessona de la catalana –un altre dia en parlarem– és útil, amb moltíssimes aplicacions: medicinal, cosmètica, decorativa…

            Seguim un cop més el mestre Mayle, que ens va guiar fins a la Provença, i expliquem que la majoria de vegades que a la Provença es parla de lavanda, en realitat s’està fent referència al lavandí. El lavandí, com he dit abans, és un híbrid, o més aviat, com en diuen allà, un bastard, entre la lavanda fina, o espígol ver, o espígol d’estiu, i la lavanda aspic, conegut al notre país com barballó, espígol comú o espígol mascle. El lavandí, per qüestions de climatologia o de tipus de terra, no ha acabat de fer-se un lloc en el conreu en les nostres terres. De la mitja dotzena de plantes que en van portar la Núria i el Joan, de l’Hort de la Sínia, a Tamarit, només una o dues han sobreviscut.

            El lavandí, de tota manera, tot i ser l’espígol més rendible, perquè és el que dóna més essència per quilo de flor, no és, segons els experts, el que té un bouquet més refinat ni complex, sinó, senzillament, el més fàcil de cultivar; a la Provença, si més no. L’aristocràcia de les lavandes correspon a la lavanda fina, la superblava, que creix a més de sis-cents metres d’altitud, i l’única protegida amb una denominació d’origen. Ara que, com també assegura Mayle, el rendiment d’aquesta varietat és molt escàs, perquè calen 130 quilos de flor per obtenir un litre d’oli essencial. La producció total d’aquesta essència no depassa les 25 tones per any, segons el llibre de Mayle, publicat el 2006.

             L’autor anglès parla també en aquest volum, en francès Dictionnaire amoureux de la Provence, de la infinitat d’usos de l’espígol. D’això no en parlaré, perquè sortiria un apunt extens com un d’aquells camps liles de la Provença, però els podeu trobar en aquest, i en d’altres llibres, com Herbes per curar, herbes per cuinar. Remeis i receptes tradicionals de la Provença (Editorial Alta Fulla, 1991). Us els poden explicar també en els tallers d’espígol que fan a l’Hort de la Sínia. Els nostres camps de lavanda, com aquest de Tamarit, a tocar d’Altafulla i el Gaià, potser no són tan immensos, però l’olor és igualment intensa, i els records que evoca igualment duradors. De fa dos anys, l’olor de la lavanda de la Provença es conserva encara en els calaixos de la roba, però sobretot en els del cervell. La del camps del Gaià segur que se’ns conservarà tant o més temps.

Lormarin: a la darrera casa d’Albert Camus

Hi vam arribar per casualitat, o potser hauríem de dir per sort. Molta sort. Buscàvem un lloc per fer vacances a la Provença, per descansar, un lloc que tingués allò que en diuen qualitat de vida. Que vol dir tranquil·litat i bons aliments. Molt bons aliments, i garantia de qualitat i encert, en aquest cas. Buscàvem potser el mateix que hi va buscar i hi va trobar Albert Camus, el que va ser la seva última casa. No ho sabíem, quan hi vam anar, però potser ho intuïem. El premi Nobel de literatura, mort molt, massa prematurament, va anar a viure a Lormarin (en francès Lourmarin) el 1958, només dos anys abans de morir.

Així ho explica en la seva Correspondència (1946-1959) amb el poeta i amic René Char, que també vivia a la Vauclusa provençal, en concret a L’Illa de Sòrga o de Venissa (L’Isle-sur-la-Sorgue). Camus, enamorat de les terres on vivia Char, feia temps que hi cercava casa. Les raons les explica ell en l’esmentada Correspondance: “el país de França que prefereixo és el vostre, i més precisament el peu del Leberon, la muntanya de Lura, Làurias, Lormarin, etc.” Camus hi escriu Luberon, Lure, Lauris, Lourmarin, però em permetreu que tradueixi els topònims a l’occità. Si hi trobeu reminiscències llatines en els noms, no aneu errats: la Provença, la Provincia Romana, és plena de noms d’herència romana, que en molts casos fan referència a les terres repartides entre els soldats llicenciats, o laureati. Ja en sabien de viure bé, els romans!

            Seguint el camí de savis com els romans – no debades som veïns de Tàrraco – i d’altres més moderns com els anglosaxons que quan volen en saben també molt, vam buscar un lloc per estar-nos al peu del mateix Luberon del que parlava Camus, i vam acabar trobant l’indret on descansa l’escriptor, descendent de família menorquina, Sintes, per part de mare. No som gens mitòmans, ni hem visitat mai a París el cementiri del Père Lachaise, per dir un exemple clàssic, però quan vam saber que Camus havia viscut al “nostre” Lormarin i era enterrat en el cementiri local, hi vam anar sense dubtar-ho gens.

            El cementiri era desert, i no és estrany, amb la calor que feia aquell dia d’agost. No sé tampoc si és gaire un lloc de pelegrinatge, i si ho és, no és massiu: una espelma, alguna nota manuscrita i uns rams de l’omnipresent espígol provençal constitueixen els únics homenatges patents en una tomba senzillíssima, adaptada a la resta de làpides. La seva dona Francine Faure descansa molt a prop, envoltada també de mates d’espígol.

            L’autor de llibres com Cal·lígula – deixeu-me que no esmenti els més coneguts i que em decanti per una obra de teatre – té un espai dedicat al seu poble d’acollida; sabem que, com a antic jugador de futbol, li agradava anar a veure entrenaments al cèntric camp local, i una magnífica llibreria-bar local – Le the dans l’éncrier – té un munt de llibres seus. Per a nosaltres, que no sabíem que havia viscut aquí, ha estat com trobar per sorpresa un vell amic. O un veí normal i corrent, com nosaltres, de Lormarin.