Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Arxiu de la categoria: Grècia

Europa és filla de Grècia

0

EUROPA

A Creta hi ha dos muntanyes, els monts Ida i Dicte, on diuen que va néixer Zeus, que va raptar la princesa fenícia Europa. Transformat en brau blanc, el déu la va portar a Creta. A Grècia neixen els mites, i també la història i la política europees. A Grècia, a Atenes, neix la democràcia, amb totes les virtuts i els defectes que vulgueu. Ja sé que és obvi i conegut, o no? És obvi quan viatges a Grècia, i és obvi quan hi ha unes eleccions com les d’avui, observades amb mirada dura per la troika, la Unió Europea i Angela Merkel. És tan obvi com saber que els mites, i ruïnes, de Grècia, arriben als nostres dies filtrats, i ordenats, pel romanticisme alemany. Alemanya, l’Europa del nord, filla dels bàrbars, i mare de la Unió Europea, se civilitza en contacte amb la cultura grecoromana i li aporta nova sang, al costat d’altres països híbrids del Nord i de la Mediterrània, com França.
Després, convertit ell mateix en centre imperial de la civilització occidental, l’eix de les cultures germàniques romanitzades, al cap dels segles, reinventa, redescobreix i excava Grècia, i li retorna l’esplendor perduda. La Franco-Germània, doncs, amb la Britània, actuen com Zeus: néts del Caos, com el déu, rapten la civilitzada princesa Europa, la fecunden, aprenen d’ella democràcia i comerç, i ho estenen arreu. Però com Zeus, esdevingut el primer dels Déus de l’Olimp, acaben menyspreant, abandonant, la fenícia Europa i considerant els mites fundacionals com a simple assignatura d’institut, que no per res en alemany es diu Gymnasium, una paraula d’origen clàssic. I potser ni això, vist el retrocés de la cultura grecollatina en els estudis.
És ben sabut que si Grècia forma part de la Unió Europea és per la voluntat romàntica del francès Giscard d’Estaing: la nova Europa no podia prescindir del seu bressol. Una decisió presa a contracor. Els països líders de la Unió Europea, els mitjans de comunicació, nosaltres mateixos, i els tòpics massa assumits per la pròpia població grega, venem, o regalem més ben dit, una imatge d’una Grècia caòtica, allunyada del món clàssic. Una Grècia amb els papers canviats amb l’Europa de Brussel•les, doncs.
Però, tanmateix, agradi més o menys Syriza, i encara que no es vulgui, per les raons que sigui, que aquest partit guanyi les eleccions, no es pot negar que el que està passant ara mateix a Grècia és interessant, sacsejador, fa reflexionar a l’envellida Europa, transformada en un mercat ordenat i necessitat d’un nou caos fecundador. Europa torna a néixer, com la cultura minoica, a Creta, a Grècia. Sapiguem-ho aprofitar.

Publicat dins de Grècia i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Kazantzaki(s), els grecs, els otomans i els catalans

0

 

KAZANTZAKIS

He estat llegint ‘El Crist de nou crucificat’, una gran novel·la d’un dels escriptors grecs, i europeus, més importants, Nikos Kazantzakis, i no he pogut evitar trobar-hi certs paral·lelismes del món grec que hi retrata amb la situació catalana actual. La novel·la va ser traduïda magníficament per Joan Sales, que hi respecta formes del llenguatge popular, paral·leles a les que utilitza Kazantzakis – Kazantzaki, en la transcripció del cognom grec que en fa l’edició catalana.  La mateixa edició, de Club Editor, que va publicar la novel·la per primer cop el 1959, és la que podeu veure en la fotografia, del museu d’història d’Iràklion, a la seva illa de Creta.

L’acció de la novel·la té lloc en un poble grec fictici, Licrovisí, ocupat pels otomans. L’agà, el governador turc, domina el poble des del seu balcó, bevent a tothora raki, aiguardent, fumant el xibuqui, pipa turca, i escoltant com canta el seu amant adolescent. En té prou amb un sol guerrer per controlar tota la gent del poble. No els té cap por, perquè sap que, si hi ha cap disturbi i algú posa en dubte el poder otomà, els propis grecs no es posaran d’acord mai. Com li diu mandrosament al seu jove amant: “Són rumís [cristians], ¿saps?; són grecs. Ja veuràs com no trigaran gaire a barallar-se.” Ja sé que potser estic massa influït pel nostre dia a dia, però no em negareu que no és temptador pensar en un governador provincial de fa uns anys, o d’ara, veient-nos des de la finestra i pensant si fa o no fa el mateix. També ens barallem massa sovint, no creieu?

La recepta otomana és ben fàcil: els grecs sempre acaben disputant entre ells, i mai aconseguiran lluitar junts per la independència, pensa l’agà, com els altres agàs. Així l’hi aconsella, més endavant en la novel·la, a un altre jove amant, amb sangs més calentes i bèl·liques que no el primer: “(…) deixa els infidels que es parteixin la closca i s’esclafin els morros ells amb ells; ¿com no acaben de desaparèixer aquests cucs fastigosos? ¿No saps quants anys fa que els turcs ens afanyem per aconseguir-ho? ¿I amb quin resultat? ¡Un forat a l’aigua! Aixafes el cap d’un rumí, i en lloc d’un en neixen deu. Sort que es maten ells amb ells, que si no… Per això convé deixar que es barallin tant com vulguin; quan ja no s’aguantin de tant barallar-se, muntaré l’egua i hi aniré a posar ordre…” A aquestes alçades, l’agà ja manifesta certa desesperació, però. Per què aquests grecs, rumís o el que vulgueu es neguen a desaparèixer, tot i l’evident manca de sentit del seu comportament incomprensible?: “Vosaltres, els grecs, ¡us negueu en un vas d’aigua! De qualsevol bestiesa en feu una muntanya. ¿Com vols que un home de seny us arribi mai a entendre? Feu una cosa, l’expliqueu del revés, i encara, el que teniu dins el pensament, ¡no és ni l’una ni l’altra! ¡No sabeu el que us voleu!”

Kazantzakis fa un paral·lelisme en aquest llibre entre la passió de Crist i la vida en aquest poble, però alhora realitza un retrat irònic i autocrític dels grecs d’abans de la independència, i també dels de la seva època. Per tant, la seva transposició canvia els romans de l’evangeli pels turcs, i els jueus baralladissos pels grecs. Kazantzakis, que va tenir al llarg de la seva vida alguns problemes amb l’església ortodoxa, dóna a aquesta nova visió del cristianisme, la seva pròpia, una dimensió entre comunista i llibertària. El “Jesucrist” de l’obra, de nom Manòlios, és un líder que ens podria recordar-nos als de certs moviments socials i polítics actuals, com ara Guanyem o Podem/os, diria jo.

Sé que puc exagerar en la comparació. Però veieu l’argument, si no: a aquest poble de Licovrisí, on hi manen alguns poderosos, i un pope, rics i farts, col·laboradors de l’ocupant otomà, hi arriba un dia un grup d’habitants d’un altre poble grec, que l’han hagut d’abandonar, foragitats per les tropes turques. Vénen afamats, bruts i espellifats, i només demanen un tros de terra on poder refer el seu poble i alimentar als seus. Els poderosos de Licrovisí, comptant-hi el pope, s’hi neguen i els fan marxar, sense donar-los diners ni menjar. Els doblement expulsats troben refugi en una muntanya pròxima, i només tenen el suport d’alguns joves del poble, encapçalat per Manòlios. Acompanyats d’aquests, tornen al poble que els ha fet fora, en una mena de marxa revolucionària de desheretats que acaba en una batalla campal: “(…) en un segon les dues multituds es barrejaren en batalla. Xiulaven les fones, espetegaven les pistoles, se sentia el retronar de les garrotades i els renecs dels combatents que es clavaven les ganivetes. De primer renegaven i s’insultaven; després, només se’ls sentia esbufegar i gemegar sordament.”

Un mestre, amant de l’antiga cultura hel·lènica (“-¡Tancarà l’escola i proclamarà la persecució contra la nostra cultura! – somiquejà el mestre.”, en un altre passatge de l’obra, denunciant una expeditiva “llei Wert” otomana) intenta posar-hi pau, sense èxit:

“-Prou, germans, ¡no us mateu! Podem fer una componenda. Jo me n’encarrego. ¡Tots som hel·lens, tots cristians; no us mateu!

No pogué seguir; quedà com emparedat entre els dos bàndols que s’abraonaven; amics i enemics el van fer rodolar per terra, el van trepitjar; un li tirà un roc al cap, i el desgraciat home de pau, estabornit, caigué dins un clot, vora el camí de carro.”

La revolta, que lidera un altre pope, abrandat, és en primer lloc contra l’ocupant otomà: “Sobre un pujolet, brillaven blanquíssimes dues columnes antigues, de marbre.

-Totes aquestes terres eren nostres, dels hel·lens – sospirà en Manòlios – , en temps antics…” Però també contra els grecs enriquits gràcies als turcs: “-La guerra – afirmà el pope –, la guerra santa. Primer va ser contra els turcs i els seus agàs; ara és contra els nostres mateixos, els rics i els notables. ¡Són pitjors que els turcs! Més dolents…”

El pope Photis, el cap de files dels “rebels” prové de la lluita independentista, en la joventut, però va trobar que en aquesta lluita hi faltava alguna cosa: “Era un rebel incorregible; resseguia Constantinoble en totes direccions, com un posseït, enlluernats els ulls per tanta bellesa. Només tenia una idea fixa: alliberar dels turcs aquelles terres sagrades. Un dia esclatà la guerra; ¡la maleïda guerra del 97! Un foc interior em rosegava; vaig començar a cridar: “¡Vingut és el moment d’esclafar els turcs!” Vaig embarcar-me d’amagat en un navili que salpava cap a la Grècia lliure; i un cop allí, armat d’un fusell i una cartutxera, calçat d’unes altes botes i vestit de guerriller, me’n vaig anar a fer la guerra contra Turquia.

-¡Ecs! Set trinxeraires, set lladrets de cabres, sortíem a enderrocar un Imperi… Maleït sigui l’Estat, fills, maleït sigui; ¡ell serà causa de la ruïna de la nostra raça!

Callà una estona; després, fent amb la mà el gest d’apartar aquella vergonya nacional, prosseguí:

-Tornem a les meves aventures. Grècia és immortal, i pot arriscar-se en aventures, té davant seu el temps que cal per refer-se de les pèrdues i els desastres. Però ¿jo, mosquit de mi?”

Kazantzaki, lúcid i subtil, es mou entre dues sets, la de la llibertat per al poble grec i la de justícia social. El dibuix que fa de tots els protagonistes és descarnat, sense estalviar-se els defectes de cadascun, fins i tot dels presumptes “herois”, però, malgrat la condició humana, en el fons hi ha un heroisme, que és  col·lectiu, però es reclama a cada persona: “En aquest món, cada grec, encara que no ho sàpiga, xic o gran, ignorant o savi, ric o pobre, és un heroi i un gran arconte. Porta una responsabilitat molt feixuga. I cada grec que no pren una resolució heroica, almenys un cop a la vida, traeix la raça…”

Ja ho veieu, i potser ara sí que aconsegueixo fer-vos arribar a què em referia al principi amb els paral·lelismes entre aquesta novel·la i el nostre dia a dia actual. Malgrat les contradiccions, i els defectes de les persones, almenys un cop a la vida cal heroisme: “¡No som més que un grapat de grecs damunt la terra; estrenyem les dents, ¡i endavant! ¡No poden destruir-nos; la raça grega no pot morir!” Una mica d’heroisme, si més no. Com es veu, aquesta novel·la té com a marc la Grècia no independent. Però ja coneixem el desenllaç, més enllà de les pàgines del llibre: Grècia és independent des de 1821.

Si trobeu que he escrit un final massa grandiloqüent, tot i que real, i en voleu un de més autocrític, en la línia de la pròpia novel·la de Kazantzakis, recordeu només que Grècia també havia estat sotmesa al domini català almogàver, i també se’n va alliberar.

Réthimno, Creta, (la nostra) crònica d’una ciutat (i 2)

0

Tornem a Réthimno, amb el guiatge de la Crònica d’una ciutat, de Pandelís Prevelakis. Diu que ens parla de la seva ciutat, que va portar al món dos o tres bons “poetes i pintors, que sempre són necessaris per perpetuar la glòria d’un lloc, quan els seus mercats han emmudit, les seves drassanes s’han arruïnat i els seus millors fills han hagut de prendre el vol i emigrar.”(*) La realitat de Réthimno al 2012 és diferent, en part: és una ciutat comercial, que ha canviat les drassanes per vaixells turístics, i potser les aparences amaguen ruïna imminent, com a tota Grècia, i qui sap si els millors fills han hagut o hauran d’emigrar.

Poetes i pintors, no sé si n’hi ha, ho investigaré. Quan Prevelakis va escriure el seu llibre, ell mateix era un dels bons poetes de la ciutat. N’escriu seguint aquest dictat: “si tens una ànima sensible, aleshores és el moment de recordar Réthimno i els seus habitants, els d’avui i els d’ahir, i de pensar en el seu destí”. L’autor, prou que es veu en el text, sembla tenir aquesta ànima sensible. Que es fixa molt en els turcs que vivien en la ciutat quan era infant, i que van ser intercanviats per grecs que vivien a Turquia, com hem explicat en l’anterior apunt. L’intercanvi va tenir un efecte paradoxal: eren més orientals els grecs de l’Àsia Menor, que no els turcs de Creta, i això va canviar el so de la ciutat, i del mercat: “quan van arribar els refugiats d’Anatòlia i van marxar els turcs, les coses van canviar una mica i aquella cridòria matinal va prendre un to més orientalitzant –vam fer fora els homes del país i ens van arribar costums estrangers!”.

            Aquest desarrelament tan traumàtic, i les seves conseqüències –ens diu en la nota a peu de pàgina el traductor del llibre, Eusebi Ayensa, que per la part grega va comportar que més d’un milió i mig de persones haguessin de deixar les seves cases– donaria per a tot un altre article, i moltes reflexions. Però ara parlem de la Réthimno d’avui, que més que un to orientalitzant, recorda paradisos de la tranquil·litat turística, com la Provença més britanitzada. Prevelakis trobaria una Réthimno més germanitzant, potser, que no pròpia de l’Orient. Això sí, les olors d’algunes botigues i restaurants són mediterrànies. I el mercat, molt més moderat de veus i sorolls que en els seus temps.

            Prevelakis diu saber poques coses de la vida dels turcs. Però, com a observador, n’explica moltes. I els distingeix pels mocadors del cap: els grecs el portaven negre, com a dol pel seu esclavatge (dels otomans), i els turcs, blanc, o el fes vermell. Ara, tret de les fotos de les guies turístiques, ningú porta mocadors, ni mantellines, pel carrer. Tampoc no queden cafès on es fumi amb narguil, ni existeix ja, que poguéssim veure, un meravellós costum, el dels romancers que narraven el nakli, o conte de la vetllada. I, si el narrador professional era un xerraire, algun botiguer turc, tot i el seu ofici, era persona de poques paraules. Un dia va explicar-ne el secret a un jove Prevelakis intrigat: “Al·là, fill meu, ens ha donat un nombre limitat de respiracions. Si les malgastem en converses, perdrem l’ànima i la vida.” Diria jo que conseqüentment, la mateixa Crònica d’una ciutat és prou breu, concisa, exacta en les paraules i les descripcions.

            Pel que fa al caràcter cretenc, les converses que vam tenir amb diverses persones ens en van donar una imatge calmada, respectuosa, i poc sorollosa. Llevat del costum, en les festes populars, que els joves disparin amb escopetes de balins de plàstic. Us en dono fe, un em va tocar! Potser això explica la descripció, que fa l’autor de la seva gent, a propòsit de les lires, una descripció, és clar, que no podia ser altre cosa que mig lírica, mig apassionada: “aquests instruments tan nostres amb els quals els cretencs expressen les seves passions quan no les poden guarir a coltellades.” Millor que les coses ja no es resolguin a coltellades, però probablement Prevelakis no estaria gens content de bona part de l’evolució que ha seguit la seva civilització, i la nostra, ja que Creta n’és la mare. Almenys, si seguim les seves paraules: “aquell qui oblida les arts i els costums de l’antigor oblida la vida mateixa, feta de la lluita dels homes i els seus afanys. La història que escriuen els llibres per ser llegida a les escoles no és res en comparació amb la suor diària que han vessat els homes sobre els estris i els materials del seu treball per omplir el món de coses riques i belles.”  Coses riques i belles, en resten moltíssimes a Réthimno i Creta, per sort. I, tot i les admonicions de l’autor, els llibres, d’escola o literaris, encara són capaços de transportar-nos a mons que ja no existeixen.

            D’una manera o de l’altra, doncs, amb el llibre de Prevelakis o viatjant-hi, la meva recomanació és en aquest cas molt fàcil, aneu a Réthimno, a Heraklion, a Creta… també ho podeu fer de la mà del gran autor local, Nikos Kazantzakis. Us hi espero!

* Pandelís Prevelakis, Crònica d’una ciutat. Editorial Empúries. Barcelona, 1999. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa. Epíleg de Maria Àngels Anglada. 

Publicat dins de Grècia | Deixa un comentari

Réthimno, Creta, (la nostra) crònica d’una ciutat (1)

0

No voldria que un post meu anterior donés una mala imatge global de la ciutat de Réthimno. Ciutat turística i petita, d’uns 30.000 habitants, sembla més gran per l’alta quantitat de botigues i restaurants. La podríem comparar en molts aspectes, per exemple, a Sitges. És una ciutat bonica, que l’escriptor Pandelís Prevelakis va convertir en protagonista del seu llibre, traduït al català, Crònica d’una ciutat. La ciutat evocada per Prevelakis és la de la infantesa, un port pescador, amb unes set mil ànimes, on encara hi habitaven ciutadans d’origen turc. És una crònica que recorda però no es lamenta, perquè, com escriu Prevelakis, “la gent dissortada viu només per recordar, menja del passat i pel passat es deixa devorar.”(*)

Tal com vam fer nosaltres, ens guiarà en la nostra visita a la ciutat el llibre de Prevelakis. Als passatges de la seva crònica hi contrastarem, si cal, els de la nostra visió. Prevelakis, nascut al mateix Réthimno el 1909, i mort a Atenes el 1986, historiador, poeta, dramaturg i narrador, és un dels grans escriptors grecs contemporanis, destacat membre de l’anomenada “generació de 1930”. Va ser agent i amic del cèlebre Nikos Kazantzakis, de qui va escriure una biografia. Kazantzakis va lloar el text de la Crònica de Prevelakis. Un dels personatges més coneguts, i colpidors, de la pel·lícula Zorba el grec, que va fer famós a tot el món a Kazantzakis, el trobem en el llibre de Prevelakis. És la madame francesa Hortense, de la Provença, i els seus almiralls anglès, italià, rus…

            En l’obra de Prevelakis, tothom a Creta creu que Hortense, que es fa dir Fàtima, i treballa als banys turcs, és també turca, però en el moment de l’intercanvi forçós de les poblacions grega de Turquia i turca de Grècia, decretat per la Conferència de Lausana el 1922 –en parlarem després–, la presumpta Fàtima, que mai no parlava d’ella ni ningú sabia d’on venia, revela qui és, i diu que “vaig conèixer totes les races, vaig estimar i em van estimar –i això no un o dos cops sinó molts–, i per guanyar-se els meus favors alguns homes fins i tot van arribar a clavar-se ganivetades davant dels meus ulls.

            Fàtima/Hortense va arribar a Creta en un vaixell de guerra francès, i Pandelís ens recomana que arribem a la seva ciutat per mar: “deixa’m, lector, que et desitgi que puguis fondejar el teu vaixell davant de Réthimno un capvespre d’estiu, a l’hora que la mar deixa anar la seva flaire com una síndria i les dones baixen a passejar al moll amb els cabells perfumats amb essència de gessamí. Aleshores recolza’t sobre la coberta i contempla de lluny estant aquesta ciutat de llegenda, que alhora et contemplarà a tu amb milers d’ulls, convertint en mirall les seves aigües sota el deixant brillant del teu vaixell i fent-te senyals amb els seus innumerables llums…”  Nosaltres, què hi voleu fer, hi vam arribar per carretera, en cotxe… Sempre de la mà de Prevelakis, aviat tornarem amb vosaltres a Réthimno, en aquesta crònica nostra, que continuarem en un altre post…

 * Pandelís Prevelakis, Crònica d’una ciutat. Editorial Empúries. Barcelona, 1999. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa. Epíleg de Maria Àngels Anglada.

Publicat dins de Grècia | Deixa un comentari

Museu Arqueològic de Réthimno, Creta: la galeria de les estàtues

0

A Réthimno, la tercera ciutat en població de Creta, hi ha un Museu Arqueològic que és l’antítesi, en modernitat de presentació, però no en interès històric, del d’Iràklion, més conegut i visitat. Antiquat, polsegós, amb cartel·les il·legibles i escultures poc protegides, en aparença, em va portar al cap immediat el vetust Museu de Belles Arts, de la imaginària (o no tant) ciutat de Torrelloba, un dels escenaris de la novel·la de Jesús Montcada La galeria de les estàtues. Una comparació injusta, com veurem, però qui pot controlar la imaginació literària?

Réthimno és una ciutat petita, però més viva i plena de botigues i restaurants del que farien suposar els seus 30.000 habitants oficials. És cert que és una ciutat turística, però un cert bon gust, en la major part dels casos, ha sabut preservar l’arquitectura heretada de l’època veneciana i l’aspecte de carrers i cases, amb façanes de fusta, d’una altra època més recent, en què els turcs i els grecs compartien la ciutat. Una època que l’autor local Pandelís Prevelakis va recrear en el deliciós llibre Crònica d’una ciutat. En un altre moment podem viatjar a aquesta ciutat en companyia de Prevelakis, però ara voldria limitar-me a la visita al museu, que contrasta fortament amb tot el que he dit. Què hi fa en aquesta ciutat tan petita i arreglada com una joia un museu tan deixat?

            El Museu és en un edifici pentagonal, davant per davant d’un dels edificis més visitats de la ciutat, la Fortezza veneciana, botida de turistes el dia que també la visitem. Però aquest edifici més petit, al qual s’accedeix baixant unes escales, i que van construir els otomans per defensar l’entrada de la Fortezza, no atrau tant de públic. L’entrada passa molt desapercebuda i, si et descuides, no la trobes. A diferència del d’Iràklion, no hi deixen fer fotografies, i les vigilants no tenen l’aspecte d’estudiants d’art del de la capital. A més d’una taquillera, rere un taulell, només hi ha un vigilant, un conserge en una cadira de fòrmica. Hi ha una única sala, no excessivament gran, amb parets revestides d’aquell paper de color i forma de palla que es va portar cap als anys 60-70 i que reté tanta pols. Les escultures es poden tocar, i els sarcòfags que a la capital es protegien amb vitrines, aquí també són a l’abast de les mans. Sembla que, si les tapes no pesessin tant, les podríem aixecar o fins i tot endur-nos-les. De les mans, i dels culs, perquè res impedeix que un turista despistat s’hi pugui asseure. Una gran vitrina de monedes és tota plena de petites cartel·les, escrites amb una màquina de les antigues, i que costa molt de llegir. Hi entra llum natural del sostre, però en les vitrines hi manca llum artificial, hi ha una sensació de foscor perpètua. Algunes peces estan clavades amb agulletes en una moqueta grisa . I en totes les vitrines, un dit de pols i vidres poc nets.

            Segurament ens trobem davant d’una mostra palpable de la crisi grega, i d’un funcionariat poc obert als canvis, però el contrast amb la bellesa i diria que glamur de la resta de la ciutat, i amb els museus d’Iràklion és fins i tot dolorós. De tota manera, la crisi no és excusa per no treure la pols. Les peces, que cobreixen neolític, tots els períodes minoics i l’hel·lenístic potser són tan importants, arqueològicament parlant, com les que vam veure a la capital, però no llueixen gens. Com deia, el primer que em va venir al cap és allò que recordava d’una novel·la, la segona, de Jesús Moncada, La galeria de les estàtues. Una galeria d’estàtues que a l’obra de Moncada és un lloc on es produeixen assassinats, i que representa d’alguna manera la imatge de l’època franquista, fosca i immobilista, de persones com estàtues, fredes i polsegoses, en què s’ambienta. N’he anat a buscar un fragment que descriu el Museu de Belles Arts de Torrelloba, una capital de província tancada en ella mateixa: “Com era d’esperar, al vestíbul no hi havia un ànima. D’altres ocasions, recordava solament el conserge, carcamal de tronadíssim uniforme blau marí amb botons daurats i brodats a les bocamànegues. Sèmola [un personatge de la novel·la] el tenia per l’espectre d’un conserge, deia que es quedava a dormir a les vitrines de la sala de prehistòria. Quadres, escultures, gravats, dibuixos eren també espectres de quadres, escultures, gravats i dibuixos; el museu sencer era l’espectre d’un museu… Comptat i debatut, ¿què hi pintaven bidells o conserges, si ningú no posava mai els peus en aquell antre, ni solament els lladres? Feia temps que les peces valuoses, les que haurien pogut provocar la cobdícia dels traficants d’obres d’art, havien estat robades oficialment.” [Jesús Moncada, La galeria de les estàtues. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1991]

            No voldria ser injust, i forçar massa el poder de l’evocació que porten les paraules de Moncada: el museu de Réthimno no és ni molt menys el de Torrelloba. Tot i no ser tan visitat com l’omnipresent Fortezza, la veritat és que sí que t’hi trobes públic, segurament més documentat i curiós que el del davant. El conserge no va d’uniforme, i no té cap culpa del pobre equipament de la sala. L’època, malgrat tots els malgrats, no és tan trista com el franquisme ni com la dictadura grega dels coronels. I, tot i que les peces no semblen prou protegides, confio que no hi hagi robatoris, i que els poderosos grecs de fa anys no fossin tan lladres d’antiguitats com ho han estat en altres llocs. No és que hi confiï gaire, la veritat, però no vull contribuir a donar idees als lladres d’art.

            Tot allò que podria acostar aquest museu a un retrat fosc com el que fa Moncada seria fàcil de solucionar amb un pressupost no gaire gran, amb més interès per part de les autoritats locals, gregues i europees, i també per part dels visitants. En el fons, jo tampoc no voldria que canviés gaire cosa més que la pols, la il·legibilitat dels textos i l’apatia dels funcionaris; m’agradaria que se’n conservés la mida, no excessiva, i un caràcter més humà i entranyable que altres museus, massa grans i prepotents. 

Publicat dins de Grècia | Deixa un comentari

Museu Arqueològic d’Iràklion, Creta: 6.000 anys en 200 metres quadrats

0

A Creta vam veure tres museus arqueològics: el de la capital, Iràklion, el de Rèthimno i el d’Arkhanes. Tots tres, pel que fa a continguts i espais, produeixen sensacions diferents, contraposades i tot. Un altre dia parlaré del tercer, i sobretot del segon, el de Réthimno, que sembla d’una altra època, en el sentit pitjor però també entranyable del terme. El d’Iràklion, del que vull parlar avui, és com entrar literalment dins dels llibres d’història de quan estudiàvem: 6.000 anys d’història, del Neolític fins al període romà de Creta, però sobretot de l’època minoica, en poc més de 200 metres quadrats, els únics del Museu que es poden visitar avui.

Des de 2006, el Museu Arqueològic d’Iràklion, el millor del món en art minoic, és tancat al públic per reformes. Només n’és visitable una sala provisional, però en aquest espai, d’uns 200 metres quadrats, s’hi poden veure totes les peces que recordeu dels llibres d’història del batxillerat, o com es digués aquesta etapa quan estudiàveu. Hi és tot, Tot, un Tot que ja us aniré detallant, i que resumeix part  dels orígens històrics de la civilització occidental. Provisionalitat d’agrair, per tant, la que permet reunir en un lloc petit tot el que en altres museus, o en aquest mateix fa uns anys, es trobaria dispers. En 20 sales, que és la que tenia el Museu Arqueològic en l’edifici actual, inaugurat el 1937. El Museu, com a col·lecció, es va crear el 1883, i el 1912 es va inaugurar un primer gran edifici, que tres successius terratrèmols van ensorrar gairebé del tot. Recordeu, de pas, que la civilització minoica va desaparèixer com a conseqüència d’un terratrèmol provocat per una erupció volcànica a l’illa veïna de Santorini, que va causar un enorme tsunami, que va arribar a l’illa de Creta. El museu de 1937, en el mateix lloc, es va construir per resistir els terratrèmols, i ha sobreviscut amb èxit als bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Ara, és d’esperar que se superi la crisi grega, i es torni a obrir sencer al públic. Sé que sona contradictori, però així som els humans: d’una banda, és un regal trobar compactada tanta història en tan poc espai, però també ho és poder veure el Museu en la seva plenitud. Hi tornarem, si de cas, d’aquí uns anys, i us diré què hem trobat més plaent, si el Museu “manual escolar” o bé l’enciclopèdic.

            D’entrada, en aquest museu, en ple agost, sobta que estigui ple, però no pas tant com Cnossos –un dia parlaré de les multituds que visiten aquest antic palau, una bogeria del turisme cultural en massa–, cosa que és d’agrair. Les vigilants de la sala, unes noies de gran eficàcia i energia, sobretot fent callar al públic, permeten fer fotos a les peces, a diferència, com veurem, del que passa a Réthimno, però estranyament, no en deixen fer de persones. Me n’assabento quan faig una foto de la meva parella mirant una vitrina. No photos to people, please. But why? It’s my wife! li contesto-pregunto. No em respon. Primer penso que és potser una qüestió de drets d’imatge de les persones i de protecció de dades, i després acabo per considerar que potser és per una altra raó. I això quan veig com unes turistes es fan fotos imitant la posició d’unes figuretes de terracota. Amb les mans aixecades, els dits oberts, i cara de “quina gràcia que em faig a mi mateixa”, farien les delícies del fotògraf Martin Parr. Si no en coneixeu l’obra, busqueu-la per internet, i acabareu d’entendre el que dic. En aquest cas, aquest horterisme consumidor-cultural-turístic em va vacunar contra la síndrome d’Stendhal que em començava a afectar.

            I a qui, no? pensareu, si us faig un petit repàs d’algunes de les peces que hi vam poder veure, i les contrasteu amb les imatges que segur que us vindran al cap, i que pertanyen al cànon cultural de qualsevol persona que estimi una mica l’art i la història: la deessa de les serps, el rhyton o copa en forma de cap de toro, el fresc del saltador de toros, la figureta també d’un saltador de toros, el misteriós disc de Festós, que encara no ha estat desxifrat, el mural dels dofins de Cnossos, un altre mural del mateix palau, conegut com La Parisina, sarcòfags minoics, elms, dobles destrals, etc. etc. etc. etc…

            Si certs museus són com una conversa calmada amb el passat, de vegades massa repetitiva i llarga, difícil de seguir per a un no especialista, avui per avui l’Arqueològic d’Iràklion seria més aviat com caure de cop en una piscina, i experimentar allò que diuen què passa quan et mors, veure tot el passat en una ràpida successió d’imatges. Ara tampoc no em voldria passar d’estupend i veure-ho tot plegat com una metàfora de la decadència d’Occident, i tot això. El resum final, menys pretensiós, seria simplement que si aneu a Creta, no us perdeu el museu arqueològic d’Iràklion: breu, ràpid, intens, poderós, ple de belleses i de peces que, una sola de totes, ja valdria la visita. Quin contrast, aquesta col·lecció de les col·leccions, amb els museus excessius, antics, polsosos, arnats, que sembla que tenen la pretensió d’allunyar el públic de la cultura. Amb això sembla que em podria estar avançant a la descripció d’un altre museu cretenc, el de Réthimno, però no, tampoc no és això ben bé. No dic res més, ja us ho explicaré. 

Publicat dins de Grècia | Deixa un comentari

Iràklion, Creta: the key is in the car!?

0

El primer dia que vam baixar a Iràklion des del poble on ens estàvem a Creta, Petrokéfalo, la Niki ens va comentar que hi havia un pàrquing municipal a l’aire lliure, força bé de preu. Ens va indicar on era, a la costa, només arribar a la ciutat. També ens va dir que n’hi havia un altre de públic, a l’altra banda d’Iràklion. I un de gran, privat, al centre. Com que hi érem nous, no vam saber-lo trobar aquell dia. O, més ben dit, crèiem haver-lo trobat, en forma d’aparcament a l’aire lliure, en una baixada força pronunciada, i amb una caseta a l’entrada. Que no era el privat, segur, perquè aquest, el privat, sí que estava ben indicat. I hi vam entrar. 

L’aparcament en qüestió –diguem-li nostre– estava prop de la costa, i del carrer principal. Quan hi vam entrar, el vigilant, molt simpàtic, ens va preguntar quantes hores hi pensàvem estar, unes quatre, més o menys, i ens va demanar quatre euros. Com que semblava que era preu únic, no vam entendre per què ens preguntava la durada. Ens va donar un rebut, on ja es veia que ens havíem equivocat, i aquell no era un pàrquing públic, sinó de propietat privada. I una mica pirata, podies pensar, tot i que tampoc ho teníem gaire clar, perquè el paper, amb el nom i adreça del propietari, es veia ben legal.

            El més sorprenent va ser quan ens va demanar la clau del cotxe que, no cal dir-ho, era llogat. Sorprenent o no tant, perquè abans, i potser encara és així, als petits garatges privats –que els dèiem “garatjos”, el plural de “garaig”– de Barcelona, sobretot a l’Eixample, et demanaven les claus, per poder moure els cotxes i encabir-n’hi més. Aquí, al nostre aparcament d’Iràklion, semblava més estrany, perquè, tot i no ser d’enormes dimensions, es veia prou gran com per no haver de moure gaire els cotxes. Però en fi, a Creta fes com els cretencs, i no cal ser tan desconfiat sempre, hi vam deixar les claus, no sense una certa recança. I després de deixar el cotxe, d’un inocent color blanc, aparcat al costat de la caseta del vigilant, cosa que ens va tranquil·litzar una mica.

            Com he dit, l’aparcament era en pendent, amb una entrada, per cotxes i vianants, a dalt, i una sortida, a baix. Vam sortir a peu per la porta per on havíem entrat. Unes quantes hores més tard, tornàvem a entrar, per la porta de sortida, que havíem descobert aleshores. Això d’entrada i sortida no deixava de ser una convenció, sobretot per als vianants. La sortida, totalment oberta, sense cap barrera, era una obertura en un reixat metàl·lic que ja demanava un recanvi. I donava a un carrer, petit i força transitat. No havíem ni mirat quantes hores havíem estat a fora, si eren les quatre que havíem dit.

            La primera cosa que ens vam trobar, a la mateixa porta, o forat de sortida, com un bòlid de fórmula 1 a la pole, a punt d’arrencar, era el nostre cotxe. En aquell moment encara vam pensar, potser una mica amb la mosca rere l’orella, què bé!, te’l deixen a punt, a l’hora que els has dit que tornaràs. Vam deixar el cotxe enrere, sense veure-hi res d’estrany, i vam pujar a la garita del vigilant. Em sembla que era el mateix senyor simpàtic, no ho voldria jurar. Però sí que era simpàtic. Estava atenent una altra parella, i els va deixar un segon. Només veure’ns, ja va dir, en anglès, ah, els del cotxe blanc, no? Sí, vaig dir jo, ens en dóna la clau? El vigilant, sense deixar de somriure agradablement, ens va contestar: “the key is in the car”. No m’ho podia creure, i vaig deixar anar “the key is in the car?!”, amb una entonació, crec, d’immensa sorpresa i espant, que li va donar una mica d’emoció a aquest intercanvi de frases que semblava extret d’un vídeo de lliçons bàsiques d’anglès. Seguint la lliçó, ell va contestar: “yes, in the car”, amb una cara amable que en el fons deia: “i on vols que sigui la clau d’un cotxe aparcat, home?”

            No vaig ser capaç de reaccionar, o no ho vam ser cap dels dos. La frase “the key is in the car?” s’havia convertit ja en la tornada del nostre viatge, una mena de cançó hit de l’estiu que no ens podíem treure del cap. I amb la meva actuació, penso que mereixedora d’una bona nota a l’Institut del Teatre si m’hagués entrat en un examen oral: i ara expressa perplexitat i espant. Mètode Stanivslaski, i només per quatre euros!

            Però les lliçons que et dóna la vida, a part de les d’anglès bàsic o d’actuació teatral, no s’havien acabat. Quan vam arribat al cotxet, que s’estava allà a l’ombra, vam veure, amb encara més incredulitat, si això és possible, que una finestra era oberta! Esclar, perquè estigués, ell i nosaltres, fresquets, una cosa que encara hauríem d’agrair. Pel carrer de la sortida de l’aparcament, tot i ser secundari, no hi deixava de passar gent. Qualsevol, penses, et podria haver pres el cotxe. La conversa entre nosaltres dos, a partir d’aquell moment, ja no va tenir altre tema: si ens l’haguessin robat, hauria estat una cosa fotuda, però ho hauria cobert l’assegurança. Però que hauria passat si haguéssim portat les maletes, o coses que haguéssim comprat durant el viatge, a dins, eh?

            Després, mentre va passar el temps, ens vam anar calmant. Altres coses que ens van passar en el viatge també ens van fer canviar l’enfocament. Potser ens ho mirem massa, vam pensar, amb la mentalitat actual del nostre poble, o de Catalunya en general, amb robatoris als pisos, camps i cotxes. I potser ho hauríem de veure amb ulls de Creta, una illa, del 2012, o del meu poble als anys 50, 60, 70, o avui encara per a certes persones grans. Portes obertes, clau sota l’estora, cotxes al carrer amb la porta oberta…

            No sé si ens ho hauríem mirat, finalment, amb tanta patxorra retro-romàntica si ens haguessin robat alguna cosa del cotxe. Però el cert és que ara, avui per avui, pensem que quina sort poder viure com el vigilant del pàrquing, amb confiança sense límits en la humanitat: “the key is in the car, esclar! I on vols que sigui, de quina figuera baixes?”

Publicat dins de Grècia | Deixa un comentari

Mirtià, Creta: Nikos Kazantzakis, viatge i confessió

0

Mirtià és un petit poblet a uns quinze quilòmetres d’Iràklion, la capital de Creta. Hi ha un parell de tavernes i tres turistes, i algun visitant de la mateixa illa, a part de nosaltres, tot i ser en ple mes d’agost. El museu dedicat a Nikos Kazantzakis, escriptor cretenc conegut per Alexis Zorbàs, l’obra en què es va basar la pel·lícula Zorba, el grec, no sembla un espai pensat per al consum turístic massiu. Si així fos, potser l’haurien situat a la capital, on Kazantzakis va néixer, i on el museu històric de la ciutat ja li dedica una sala. I per què aquest museu és a Mirtià?

Com explica en grec, anglès, francès i alemany –sí que deu ser per al turisme cultural, doncs, ni que no sigui massiu– el tríptic del museu, la família paterna de Kazantzakis provenia d’un poble anomenat Varvari, situat a dues hores de Megalo Kastro, com explica el mateix autor en el llibre Carta al Greco, que no ha estat traduït al català. Això encara s’entén menys, si no et diuen, com sí que ho fa el tríptic, que Varvari avui porta per nom Mirtià, i Megalo Kastro, el gran castell, és Iràklion. El museu, no excessivament gran, modern i interactiu, dins dels paràmetres de la museografia actual, és, com afirma el fulletó, un dels primers que Grècia consagra a un home de lletres. Grècia, i afegiríem, altres països, com el nostre, no gaire disposats a dedicar museus a literats. Però Kazantzakis, a més de mite cretenc i grec, va esdevenir en vida un personatge popular i polèmic al seu país i al món, per la filosofia personal, referida a la religió o a la política. Un home lliure, com expressa una de les seves frases més conegudes –en parlaré en un altre moment, d’aquesta frase, reproduïda a la tomba.

            La polèmica, estimulant, l’ha acompanyat fins i tot després de mort. Recordem la pel·lícula de Martin Scorsese L’última temptació de Crist, basada en una novel·la de Kazantzakis. O el seu enterrament, un dels més multitudinaris de la història de Grècia, amb tots els honors del poble, els polítics i l’església ortodoxa local, tot i les diferències teològiques que havien sostingut en vida, per llibres com l’esmentat i d’altres. En l’exposició es mostra una carta oficial de l’església ortodoxa, manifestant a la vídua de l’escriptor, Eleni, a petició d’aquesta, que Nikos mai no havia estat excomunicat. L’autor, més que un home religiós o no-religiós, era una persona preocupada per l’ésser humà en totes les dimensions, espirituals i mentals, però sobretot en la que ens fa més humans, més carnals. Us aconsello la lectura de la seva obra Ascesi, traduïda al català.

            Un escriptor, però sobretot un ésser humà, lliure, insistim-hi un cop més. Com resumeix un text que es pot trobar al web http://www.kazantzakis-museum.gr, el Nikos –el grec també utilitza l’article davant dels noms propis– mateix explicava el 1950  que el prenien per un erudit, un intel·lectual, un gratapapers, “i jo no sóc res d’això. Els dits, quan escric, no se’m taquen de tinta, sinó de sang. Crec que no sóc més que això, una ànima que no es prosterna.” I  l’escenògraf Iorgós Anemoiannis va lluitar per bastir un museu a aquesta ànima, amb col·laboració d’Eleni Kazantzakis i donants particulars.

            El museu el va inaugurar el juny del 1983 l’actriu Melina Mercuri, que aleshores era ministra de cultura. I en reuneix correspondència, diaris íntims, objectes personals, fotografies, i precioses maquetes i vestuari de les seves obres teatrals. El museu, remodelat en la seva forma actual el 2008, recull també edicions en diverses llengües de les obres de Kazantzakis. Una col·lecció similar es pot trobar al museu històric d’Iràklion. Curiosament, en tots dos museus hi ha una sola traducció al català, i més curiosament, o no, en tots dos casos es tracta de la mateixa: la d’El Crist de nou crucificat, del 1948, traduïda el 1959 per Joan Sales, un autor, el d’Incerta glòria, que segur que compartia moltes de les preocupacions, espirituals i humanes, del cretenc.

            Un altre aspecte destacat de la vida del Nikos van ser els viatges, representats en el museu per un espai i per un llibre-quadern de notes, escrit per Niki Troullinou, que es pot trobar a la botiga. Dels seus viatges, sobretot dels que va fer a l’estat espanyol el 1926, el 1932, el 1936 i el 1950, i dels quals van sortir llibres com España ¡Viva la muerte! (en traducció castellana, 1977 i 1998), val més parlar-ne més a fons, en un altre apunt. Ara, per concloure, només em referiré a la gran importància que van tenir els viatges per a l’autor, gran inquiet, que els va convertir en una obra literària més. Com Kazantzakis va escriure, en cita que recull Niki Troullinou a Travelling notes: “el viatge i la confessió (la creació és la més alta, la més exacta forma de confessió) han estat les dues grans joies de la meva vida”. A molts ens agradaria poder confessar el mateix.

 

 

Publicat dins de Grècia | Deixa un comentari

Creta: una Grècia noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç

2
Publicat el 20 d'agost de 2012

Òbviament, una estada d’una setmana en un indret qualsevol no et serveix per treure’n conclusions. Tot i que és cert que la totalitat dels mortals ho fem sempre, injustament, i amb molt agosarament, estereotips i superioritat de mirada. Sí que serveix per treure’n primeres impressions, que diuen que són les que compten. I les primeres impressions, i la comparació amb les realitats vistes en altres països europeus, com el nostre, em fan dir que Creta, la Grècia que hem conegut fa pocs dies, no té res a veure amb la que ens expliquen la televisió i la senyora Merkel.

És segur que Grècia, tot el país, viu una gran crisi, i que li costarà molt fer els deures econòmics de reducció de dèficit que li exigeix Europa, i tot el que vulgueu, però en els carrers de les ciutats i pobles de Creta poques coses, o gairebé cap, fan pensar-ho. Els carrers són nets, l’asfalt de la major part de les carreteres és correcte, sobretot en les secundàries, ja que com més important és la carretera, més sembla patir del trànsit rodat i del problema general de les infraestructures estatals. Pitjors carreteres hem trobat a països europeus més rics, com, malgrat tot, se suposa, o així ho creiem, que és el nostre.

            La major part de les botigues estan en un magnífic estat de netedat i d’ordre, l’educació dels venedors i venedores és, generalment, exquisida i gens pressionant. Hi ha alguna excepció en algun restaurant del port de Réthimnon, per exemple, però res comparable a la tradició d’atraure comensals a estirades de màniga que fa pocs anys teníem en alguns dels nostres pobles de costa. Al mateix Réthimnon hi trobes botigues a l’alçada de Londres o París, pel que fa a decoració. O preus, de vegades. En aquesta ciutat i la capital hi són totes les franquícies del sector de la moda, hispàniques incloses.

            S’han fet destrosses urbanístiques, és cert, però la febrada del totxo cretenc sembla molt moderada, comparada amb la que hem viscut nosaltres. En tot el viatge hem trobat només dos cartells d’es lloga o es ven –ja em vaig preocupar abans de com identificar-los, en l’alfabet grec– i encara un d’ells en una gran nau industrial. Cap en botigues o locals comercials dels centres. Les – moltes – oficines bancàries presenten un aspecte de vidres, netedat i imatge impecable. La gent no crida, no es veu tensa, hi ha poca mendicitat als carrers. Hi ha poquíssimes pintades, habitualment del partit comunista KKE. O sigui, que tampoc no s’observa en parets i cartells res que s’assembli a l’extrema dreta. No hi dic que no hi sigui, dic que no s’hi veu, en l’aparença exterior.

            Fins aquí, tot i que podríem seguir, el que hi veu un viatger qualsevol. Quan preguntes als cretencs, com nosaltres ho vam fer amb l’escriptora Niki Troullinou, propietària de les cases rurals Agioklima, molt recomanables, a uns 20 quilòmetres d’Iràklion, t’expliquen que d’acord, que sembla això, però que depenen totalment del turisme, i que ja vindrà octubre, i marxarem els turistes, i tornaran les mancances. I que una cosa és Creta, però que a Atenes la situació és molt dura, i hi ha molts incidents.

            És evident que això també és cert, i molt dolorosament cert, i que tot aquest confort de Creta s’ha d’anar pagant amb divises externes per mantenir-lo. Però a nosaltres també ens sembla que fa més de quatre octubres que dura la crisi, i que els cretencs no sembla que s’hagin rendit, ni abandonat. I que aquesta sensació de pau i de ganes de tirar endavant no s’improvisen en pocs anys, ni desapareixen en pocs dies.

            Posem-nos en un to literari, paral·lel al d’escriptors cretencs com Pandelís Prevelakis o el venerat Nikos Kazantzakis –una illa que dedica el seu aeroport principal a un escriptor, enterrat a més en el punt més alt de la capital, ha de ser un lloc lloable per força. En aquest to, et podria dir: viatger, si t’acostes a Creta, no et quedis amb alguns dels signes externs, com el fet que molts motoristes no porten casc, o l’actitud d’alguns funcionaris, o els horaris limitats d’alguns museus. Aquestes, i poques altres, són reminiscències estranyes que no t’han de fer oblidar que aquí, a poc que vinguis sense prejudicis, tota la resta respira civilització, pau, tranquil·litat, riquesa sostenible i, al capdavall, cultura. Els taxis són nets, grans i nous, i els conductors no t’enganyaran, com sí que ho fan en el teu propi país, nord enllà, on diuen que la gent és neta i no sé què més, però que viatgem, fins aquí, i ens convertim en el bàrbar cridaner. Creta, i potser tot Grècia, és en algunes coses el nostre passat, i en altres, el futur que ens espera. Una mescla entre uns cultes i primaris anys 30 nostres i els de l’esgotament d’un món.

            Zeus va néixer en una cova de les muntanyes d’aquí al davant, que veiem des de “casa”. I aquí, a Creta, es va endur, transformat en un brau, la preciosa princesa Europa, que ha donat nom a tot aquest negoci del qual ara volem fer fora als propis creadors. Ja està bé que visitem adeleradament l’antic palau minoic de Knossos –massa gent, massa adeleradament, tanmateix– però abans que res hauríem d’entendre bé on som, i quin paper han fet aquestes terres en la civilització, i la cultura, i l’economia. Economia, per cert, una paraula grega, com la majoria de les que expressen pensament i intel·ligència. Com sinergia, paraula de moda, que aquí porten escrites les furgonetes dels electricistes.

            A Grècia s’han fet moltes coses malament, segur. Però també n’hem fet moltes al nostre país, a Itàlia, a França i a la mateixa Alemanya. I no ens podem permetre el luxe d’aparcar el nostre país-pare a la residència dels antiquats, ni pot ser un paradís de luxe o de les vacances barates amb tot pagat. Suposo que, amb molt d’esforç, Creta ha pogut apartar en part fins ara aquest model, i en pocs llocs del món he sentit tan vives les paraules d’un poeta com Salvador Espriu, però curiosament, o no tant, capgirades.

Creta és un sud enllà net i noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç, on veneren més que nosaltres a escriptors crítics i incòmodes com Kazantzakis, més que nosaltres ho hem sabut fer amb el mateix Espriu, o amb altres. Penso que Espriu, que va escriure sobre Ariadna, potser hi estaria d’acord: Grècia deu haver fet malament molts deures de l’Europa de l’euro, o ho ha fet malament la seva casta política, com als altres països, però si la condemnem a no poder sortir del laberint ens reclamarà que li tornem el nom d’Europa. Sense ells, sense el nom de la segrestada Europa, ens quedarem més a prop de ser una covarda, vella i salvatge terra del nord, sense nom i amb l’única llei del més fort.

Publicat dins de Grècia | Deixa un comentari