La misteriosa ‘bandera catalana’ de Charing Cross arriba a les mil visites

L’apunt més llegit de tots els que he fet fins ara, en qualsevol dels meus blocs, ha arribat a les mil visites. No sé a vosaltres, però a mi em semblen una pila. Hi parlo d’una bandera, exactament igual que la catalana, que vaig veure dibuixada en un gran mosaic de rajoles que hi ha a l’estació de metro de Charing Cross, a Londres. Si llegiu l’apunt, en sabreu més coses, i sereu la visita número 1.001, 1.002, etc.:

https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/210968

 

Universitat de Londres: togues negres, vestits de tot color

Una cerimònia de graduació, dels estudis de comunicació, al campus universitari Catalunya de Tarragona, m’ha fet pensar en la que vam veure l’any passat, de la Universitat de Londres. Més que la cerimònia, al que vam colar-nos va ser als moments posteriors, els de la foto amb les togues, i amb la família, pels patis del Barbican Centre. Els estudiants, d’arreu del món, mudats amb vestit llarg, elles, i corbata, ells, amb un vestuari entre casament i passarel·la de moda multinacional.

Era dimarts 8 de març del 2011. Només amb la data ja podem començar a pensar coses. O a Londres acaben molt molt aviat el curs, o era una cerimònia de graduació de carreres especials, més especialitzades, internacionals potser. Una pancarta, University of London – International Programmes, convidava a pensar això darrer. I el fet que entre els estudiants s’hi poguessin veure tots els colors de pell, ho acabava de fer sospitar.

            No sé si heu estat mai al Barbican Center, el major conjunt cultural d’Europa, i no sé si recomanar-vos-ho o no. Aquesta immensitat d’edificis, construïts després dels bombardejos de la segona guerra mundial, tenen molts detractors. De fet, forma part encara d’un barri més gran, i encara més discutit, el Barbican Estate. Però, com tantes coses discutides, o polèmiques, el Barbican (Centre) és tot un món en ebullició, ple de música, teatre, exposicions, les orquestres Simfònica de Londres, i de la BBC…  I un gran pati, amb fonts i estanys, on quan hi vam arribar nosaltres semblava que hi fessin fotografies de casament. I això era el més curiós: centenars de fotografies de casaments!

            Nosaltres, que som curiosos de mena, en veure tota aquella gentada fent-se fotos, cap enllà que ens vam dirigir. Fotos amb els pares, amb la germana del vestit vermell, amb un cotxet de criatura, amb encara més i més família extensa, vestits de tutti colori… Observadors de mena que també som, ens va estranyar que en tots aquells “casaments” només semblava haver-hi un nuvi o núvia. I que tots vestissin de toga negra, amb un birret. Aquesta és, ja que n’he parlat, la gran diferència amb la cerimònia de Tarragona que deia al principi: aquí la toga i el birret només es veia a les fotografies projectades.

            I potser n’hi ha alguna més: els estudiants tarragonins, o llicenciats aquí, s’havien vestit amb les millors gal·les. Però, tot i que ja comencem a tenir cognoms – russos, ara recordo, per posar un exemple – que ens recorden que tenim estudiants de moltes procedències geogràfiques, la varietat ètnica i, per tant, de vestuari i color, que té Londres encara no la tenim. Però l’anem tenint, i la tindrem més i més, no en dubteu.

            Sota el negre de la toga s’endevinaven vestits indis, o pakistanesos, de l’Orient Pròxim, dels països del Golf, del Carib, de països magribins… I tots els colors del món. I no em refereixo als que indiquen els estudis seguits, en el cas de la toga dels doctorats. No, els vermells – da-li! Avui m’ha agafat pel color vermell, però és que se n’hi veia molt… – els blaus amb filets daurats, les túniques llargues de color rosat…, convidaven a passejar per allà com si fóssim dos parents d’algun dels llicenciats, i fer càbales sobre les procedències. Potser hi havia algun català, o catalana, però no els vam sentir parlar.

            He dit que els colors vius dels llicenciats s’escapaven de sota de les togues. En el cas dels convidats, no és que s’escapés, sinó que eren del tot al descobert, enlluernadors. A més, dels universitaris no sobreeixia només de baix, sinó de dalt, del cap. Els grans mocadors d’algunes noies musulmanes deixaven en un precari equilibri els seus birrets.

            A més dels patis exteriors, i dels vestíbuls interiors del gran complex, farcit fins a dalt de feliços togats, vam entrar en l’immens teatre, quan ja estaven plegant, llàstima. Per fer-me una idea de com devia ser, m’imagino un acte semblant al de l’altre dia a Tarragona, però en anglès. Amb l’obligat Gaudeamus Igitur del final, en tots dos casos.

            Una cerimònia així convida a fer reflexions, a part de passar-s’ho bé mirant. Aquests dies he estat sentint, i hi he participat també, algunes reflexions sobre el nostre món universitari, sobre la cultura de l’esforç i del treball, que en el nostre país, o en els d’Europa, hem descuidat força, en els últims anys, i en termes generals, evidentment. Això ens porta a una joventut, diuen, a qui costa de treure les grans notes que demanen algunes grans universitats, d’Europa també, o dels Estats Units. Els estudiants dels països emergents, els famosos BRIX –Brasil, Rússia, Índia i Xina–, amb més ganes, diuen, d’esforçar-se, i que s’han trobat les coses menys fàcils que els seus col·legues dels països propers a nosaltres, comencen a ocupar els primers llocs de les universitats de més prestigi. Això diuen persones que ho viuen de més a prop. Jo no ho sé, la veritat.

            Jo, nosaltres, només passàvem pel Barbican Center i vam veure una cerimònia de graduació de la Universitat de Londres – welcome to your graduation ceremony – i vam veure molta gent feliç, de tots colors, i que semblaven procedir de molts països. I aquesta “foto” col·lectiva, que de vegades sembla tan difícil d’aconseguir, val la pena.

 

Londres: la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval

Dimarts de Carnaval a Londres. Una mica abans del migdia, un grup de gent vestida de forma vistosa, amb llargues capes de colors, com de doctorats universitaris, s’aplega davant del Guildhall, l’edifici de l’Ajuntament. Tot i que semblen contents i xerren alegrement mentre esmorzen – o dinen? – a peu dret, els uniformes, alguns amb estoles de pell de dalt a baix, donen a l’acte un aspecte solemne. Però la forma de vestir d’algun dels presents permet intuir que passa alguna cosa estranya. Què hi fa un senyor amb ulleres i cara tan seriosa amb un ós de peluix al cap i un altre a l’esquena? És a punt de començar una tradició anual molt anglesa, la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval!

El pancake és una crep. A Anglaterra, des de l’Edat Mitjana, se’n fan en els dies de Carnestoltes per aprofitar els ous; quan arribava Quaresma era prohibit menjar-ne. També durant el període de Carnaval tenen lloc les curses de pancakes. El reglament és senzill: els corredors han de fer saltar el pancake dins de la paella, mentre no paren de córrer. Guanya qui arriba abans sense que li hagi caigut a terra ni el pancake ni la paella. La tradició vol que la cursa més antiga, la d’Olney, al Buckinghamshire, es remunti a mitjan segle quinze, quan una cuinera va sortir corrents cap a l’església, en sentir les campanes, oblidant que a la mà duia una paella perquè estava cuinant els pancakes.

            La de la plaça de l’Ajuntament de Londres no és tan antiga, es fa només des del 2005, i l’organitzen els antics gremis, avui organitzacions benèfiques. Li dóna la sortida el Lord Major o “alcalde” de Londres, guarnit per a l’ocasió, amb el vestuari de gran gala: capa vermella amb ribets de pell, tricorni negre, medalla de la ciutat… Un aspecte majestàtic, i un discurs burleta i molt divertit: una imatge que podria resumir l’essència del poble anglès, aquesta síntesi tan difícil de fer entre allò més elevat i allò més planer. L’humor anglès, el de debò, no el que de vegades ens volem imaginar els catalans, quan comparem el seu i el nostre, té, crec, dos components: la circumspecció i la brusquedat.

No sé si l’amic Tree llegirà o no aquest post, però no voldria ser tòpic en dir-ho: el cert és que no és ben bé una opinió meva. Rere meu una dona i un home van estar-se tota la cursa –les sis curses del matí– elaborant una teoria sobre per què un poble tan seriós com l’anglès té tradicions així. Tot i que el meu anglès és deficient, I think, vaig entendre que deien que les ganes de fer l’animal en unes persones tan respectables com les presents, ve de molt endins del caràcter anglès. I aquí rau la gran diferència amb el nostre humor: els catalans tenim un humor escatològic, d’una banda, i som solemnes, de l’altra, però no barregem, diria jo. Una cursa de truites de botifarra d’ou, la farien joves eixelebrats, mentre pares i mares s’ho mirarien, somrient i disculpant-los: són joves…!

Difícilment veurem gent venerable, amb cara de diputat o doctor Honoris Causa botant rere una paella. A Londres fan una cursa entre la Cambra dels Comuns i la dels Lords! No la veig, al nostre Parlament. Però potser m’equivoco i som més semblants als britànics, en això, que no creia. Només és una teoria, i per Carnaval ja la comprovarem!

La misteriosa ‘bandera catalana’ de Charing Cross

Charing Cross es considera el centre de Londres des de meitat del segle divuit. Aquesta cruïlla entre l’Strand i el carrer Whitehall, al costat de Trafalgar Square, agafa el nom d’un antic llogarret als afores del Londres medieval, Charing, i de la creu erigida en memòria de la reina Elionor de Castella, pel seu marit, el rei Eduard I, a finals del segle tretze. Al seu torn, és el nom d’una important estació de tren i d’una estació de metro. En una de les entrades del metro hi trobem un dibuix en rajoles on apareix una bandera que, si no és la catalana, és exactament igual. Què significava per als puritans del segle disset aquesta bandera? La veritat és que no ho sé i demano si algú en té l’explicació.

Quan entres a l’estació de metro de Charing Cross, jo diria que per l’entrada més a prop de la famosa església i Academy de Saint-Martin-in-the-Fields, et trobes un llarg passadís decorat amb rajoles que representen la llarga història de l’indret. Potser, com que és un lloc on acostumes a anar de pressa per agafar el metro, no t’hi fixaràs si no és per casualitat o perquè t’han avisat. Però en el dibuix que representa l’enderrocament de la Creu d’Elionor pels “fanàtics puritans” el 1647 s’hi veuen dues banderes, una de verda amb la creu de Sant Jordi i una altra de groga, amb quatre barres vermelles.

            És la bandera catalana, la de la Corona d’Aragó, o és una coincidència? Si és així, qui o què representa en aquell context? Mirem una mica l’història de la plaça per veure si en traiem cap llum. Com deia, Charing era un petit poble, i entre el poblet i els el palau de Whitehall s’hi va construir (1291-94) una de les dotze creus amb què Eduard I honorava la seva dona Elionor, morta el 1290, marcant els llocs on la comitiva fúnebre s’havia aturat fins arribar a Londres des del lloc de la mort, prop de la ciutat de Lincoln.

            El 1647, en un episodi entre dues parts de la guerra civil anglesa entre reialistes i els partidaris del Parlament, entre els quals el famós Oliver Cronwell, el Parlament va ordenar enderrocar la Creu d’Elionor. A l’estació hi diu, com explicava, que van ser els “puritans fanàtics”. Són maneres de descriure la història. En el mateix moment, a Catalunya vivíem la Guerra dels Segadors, com a una de les conseqüències de la Guerra dels Trenta Anys, que fins el 1648 va estendre’s arreu d’Europa, inclosa Anglaterra.

            Des de 1675, com a resultat de la restauració monàrquica, en el lloc de la creu hi ha una estàtua a cavall de Carles I. A sota d’aquesta cruïlla, una de les més freqüentades pels turistes, catalans inclosos, pocs d’aquests visitants del nostre país deuen saber l’existència de les rajoles que dibuixen la història d’aquest lloc. Potser la “bandera catalana” és una simple casualitat, ni que sigui divertida, però a vosaltres us deixo la reflexió, si passeu per aquest passadís, camí d’un concert a Saint-Martin-in-the-Fields.