Santa Cristina Gela, Sicília: ‘panellets’ en ple mes d’agost

Era un diumenge d’agost, i ens estava costant trobar un lloc per dinar, en els pobles de Sicília per on anàvem passant. Es feia tard i vam decidir tornar a Santa Cristina Gela, el poble a prop d’on ens estàvem, per menjar en alguna cosa en un dels bars de la plaça. Vam aconseguir de dinar-hi, i ens vam quedar absolutament sorpresos de veure que en el taulell de la rebosteria – era bar i pastisseria alhora – tenien panellets. Al mes d’agost!

Santa Cristina Gela és un petit poble d’uns mil habitants, situat a poca distància de Palerm, però és tot un altre món. Hi vam arribar quan celebraven la festa major, i vam poder comprovar que encara s’hi parla arbëreshë de forma normal, menys quan es dirigeixen als nens per dir-los que parin d’incordiar. És un dels pocs pobles sicilians on hi viuen descendents d’albanesos, des del segle setze, i mantenen la llengua. Vull parlar un dia més a fons de Piana degli Albanesi, i de Santa Cristina i com hi celebren la festa.

            Aquell dia, però, semblava allò que a casa en diem el dia del gos: molta calor i pobles deserts; sort que a Santa Cristina tenien obert un dels bars. Quan vam veure els “panellets” no ens vam poder resistir de tastar-los. Aquells eren, són, exactes als nostres panellets, dels que porten pinyons; també en fan d’altres formes. Els vaig fer abans la foto que acompanya aquest text. Ja sé que no és una foto que provi res, i que la podria haver feta la nit de la castanyada a qualsevol poble de tradició catalana. Però buscant en les “propietats” del document he pogut comprovar que està realitzada el diumenge 7 d’agost del 2011, a les 14 hores (reals). A Sicília això ja és dinar tard. L’experiència panellets més calor siciliana era una mica Ferran Adrià, diguem-ne: xoc de sensacions.

            Quan li vaig preguntar a la dependenta com es deien aquells “panellets”, em va dir: biscotti di amendola!, com si la resposta fos la cosa més òbvia del món. És clar, galetes, o pastes, d’ametlla, ves què ha de ser! Però m’ho va dir en italià; allà no vaig aprendre com es diu en sicilià, o en arbëreshë. El gust era una mica diferent dels nostres; en general dic, perquè cadascú de nosaltres tenim recepta pròpia. Però hi ha alguna diferència bàsica, amb els d’allà.

            En un receptari de cuina siciliana que vam comprar, explica que la pasta d’ametlles es fa amb ametlles (esclar), sucre glas, mantega, ous, o només rovells, i unes gotes d’essència d’ametlles. Aquesta és la d’aquest llibre. Com passa aquí, tothom deu tenir la seva recepta “autèntica”. Sóc amic del facebook d’algunes pàgines sicilianes, i us asseguro que és contínua la publicació i comparativa de receptes. Ja veieu, en aquest cas, que hi ha, si més no, un producte diferent del que fem servir nosaltres: la mantega.

             Però tornem al tema: panellets a l’agost? I què mengen doncs a Sicília la nit de Tots Sants? El mateix llibre que vam comprar explica, en la introducció, que els dolços rituals sicilians, alguns, són els que segueixen. Us animo a buscar-hi semblances. El tortell, per Nadal; els bunyols, sfincie, Sant Josep; la cassata, Pasqua de Resurrecció; els cannoli farcits, Carnestoltes; la fruita de massapà, el dia de Tots “els Fidels Difunts…”. Alto les seques!, aquí el traductor de l’italià al castellà es confon en algunes coses, com ara confondre els Sants amb els Difunts –diria jo, tampoc hi estic gaire versat–, però sobretot, com he pogut anar descobrint, confonent el massapà amb la pasta reial, o rèali.

            Diuen que es diu així perquè era digna d’un rei. Però ara el que importa és dir que la Nit de Tots Sants, la de la castanyada, o la Nit dels Morts, se celebra a Sicília, i sobretot a Palerm, menjant unes pastes que imiten exactament la forma de fruites. Són les fruites de Martorana, perquè les van crear les monges del convent d’aquest nom. La base és la farina d’ametlles, el sucre i la mel, és a dir, la pàsta rèali, com diuen a Sicília. El massapà té ou, com a gran diferència, i a Itàlia és tradicional a llocs com ara la Pulla.

            La pasta reial sembla que tindria un origen molt antic, del segle dotze, i potser la pasta d’ametlles n’és una versió més popular. En qualsevol cas, la tradició de menjar panellets la Nit de Tots Sants és, en les terres de parla catalana, més recent, del segle divuit. Tot i que ambdues tradicions poden tenir arrels més antigues, àrabs o fins i tot anteriors, aneu a saber on es van menjar abans pastes semblants als panellets, si a Sicília o aquí, si van anar d’aquí allà, o d’allà aquí: la Mediterrània té de sempre moltes vies. Segurament algú ja ho ha investigat al detall, però no en tinc cap documentació. L’única certesa que us puc donar és que, si voleu menjar panellets tot l’any, heu d’anar a Sicília.

Parlament de Sicília: quatre segles ‘desapareguts’

Si aneu a Palerm, no deixeu d’anar al Palau dels Normands o Palau Reial, avui seu de l’Assemblea Regional Siciliana, el Parlament de Sicília. En teniu una visita virtual molt completa al web https://www.ars.sicilia.it/tour/tour360/index.html. Les joies de l’edifici són la Capella Palatina, feta bastir el 1132 pel rei normand Roger II, sobre una església preexistent, i la Sala del Rei Roger, amb mosaics del segle dotze. La sala d’Hèrcules és on es reuneix el Parlament, i un guia, més conserge ben documentat que no educador pedagògic, us farà una bona visita al Palau. Una visita on “desapareixen” alguns segles.

En efecte, el guia que, insisteixo, té un gran domini de l’escena i realitza una explicació molt correcta, comença per la construcció del Palau pels normands, com és obvi, a partir d’una fortalesa, un qsar, àrab. Després passa al domini sueu, a l’angeví, dels Anjou, al segle tretze i, de cop, en la seva explicació ens trobem ja en el moment que el Palau era, al segle disset, el centre de poder dels virreis espanyols. Ni una paraula – potser no entenc prou bé l’italià, penso – dels segles que van des de la revolta popular coneguda com les Vespres Sicilianes, el 1282, que va obrir la porta del regnat sicilià a Pere el Gran, fins que el 1442 Alfons el Magnànim ajunta l’antic regne de Sicília al de Nàpols i, el 1516, Ferran el Catòlic uneix Sicília directament a la corona espanyola.

            Així doncs, el nostre estimat guia oblida un període que els catalans tenim en alta consideració, igualment si us ho mireu des de la perspectiva de la Corona d’Aragó. Llegint textos escrits sobre la història del Palau, veiem després que l’oblit té una certa lògica des del punt de vista de l’edifici – els sobirans catalanoaragonesos, a partir del segle catorze, van preferir el Palau Steri-Chiaramonte a la plaça Marina – però en aquell moment xoca un escamoteig de tants segles de la nostra història, aleshores comuna.

            Ara, si la desaparició de la Corona d’Aragó de la història del Parlament Sicilià acaba sent una mica disculpable, no té perdó una frase del web que esmentava. Diu que la dinastia aragonesa es “originària del sud-est de la Península Ibèrica”! No vull fer cap comentari. Us diré que, tot i aquests oblits i errors que el Parlament de Catalunya hauria de contribuir a corregir, parlant amb el seu corresponent sicilià, la visita ens va semblar prou agradable. El to del guia, gens pedant, un punt foteta davant dels grans fets de la història, alhora casolà i ben preparat. Amb un moment impagable, causat per un altre conserge – homes d’edat, grandots de cos –: un dels visitants entrava per una porta que no tocava (allò és un Parlament, recordeu-ho) i el conserge, assegut en una taula, li va dir al nostre guia: “Cappalo, Ciccio!” amb veu profunda i sorneguera, que més que por infonia simpatia. Almenys així ho vaig entendre, i crec que no necessita cap traducció!

Sicília: un viatge amb l'(in)conegut Vincenzo Consolo

L’estiu passat vam anar a un petit hotel de Sicília enmig de vinyes. Un paradís tranquil a uns vint quilòmetres de Palerm, però amb una carretera espantosa, plena de forats. En l’habitació teníem mitja dotzena llarga de llibres, alguns molt notables, reveladors d’un cert bon gust literari. En italià, com el Danubio, de Claudio Magris, que ja havia llegit, o Dove finisce il blu, de Carme Riera! Altres en anglès i en francès. Un era Il sorriso de l’ignoto marinaio, de Vincenzo Consolo, que no coneixia. Em vaig disposar a llegir-lo, i quan vam marxar d’allà me l’havia acabat. Tot i que abans de viatjar havia llegit força Sciascia, trobaríeu pocs llibres millors per fer una estada a Sicília que el de Consolo. A nosaltres ens va acompanyar per alguns pobles de mar, com Aspra o Porticello, amb pescadors i mariners que podrien ser descendents del que dóna nom a la novel·la.

Vincenzo Consolo, que ha mort fa pocs dies, va començar a escriure justament impulsat per Leonardo Sciascia i altres destacats escriptors sicilians, amics seus. Amb el gran Sciascia – llegiu-lo, no us el perdeu! – compartia compromís social, i denúncia d’algunes realitats polítiques i de la societat siciliana. Consolo era un bon coneixedor de la llengua i la cultura de Catalunya, i el llibre que en vaig llegir a Sicília ha estat traduït al català per un altre bon amic de Consolo, Alexis Eudald Solà, com El somrís del mariner inconegut.  Traducció que, com el propi autor i la novel·la, desconeixia del tot.

            De Consolo em captiva sobretot el llenguatge; m’agradaria escriure així, penso. Té altres aspectes que el simngularitzen, com la memòria històrica, o la percepció lúcida del dolor de viure. Però és el seu ús del llenguatge el que el fa molt especial: Consolo deia que des del primer llibre no escrivia en italià, i que volia utilitzar un llenguatge que expressés la seva rebel·lió contra els fets de la història. Un llenguatge barroc, original, riquíssim, que s’allunya expressament de la llengua comú per adoptar formes perdudes, de l’italià antic o de la llengua siciliana, que caracteritzen exactament els personatges.

            El teixit de Consolo és molt plural en els registres, i hi trobem expressions cultes i vulgars, líriques i còmiques, i de provinents d’altres idiomes. Si coneixeu el teatre de Pirandello, un altre sicilià, hi trobareu coincidències en la forma d’entendre l’humor. Il sorriso, que va publicar el 1976, i que va ser presentat en català el 2006 – desaparegut ja Solà, que va morir el 2001 – pren el títol d’un retrat del segle quinze, del qual és autor el pintor Antonello de Messina. Un retrat que Consolo descriu i que m’atreveixo a dir que, a part de la pròpia novel·la, resumeix part del pensament de l’autor. Ho tradueixo del “no italià” de Consolo, perquè no tinc encara el llibre traduït per Solà: “tota l’expressió d’aquell rostre era fixada, per sempre, en el replec subtil, mòbil, fugisser de la ironia, vel sublim d’aspre pudor amb el qual els éssers intel·ligents cobreixen la pietat.” Consolo.

Segesta, Sicília: l’altra orella de l’altre Dionís

Avui és 8 d’agost del 2011, un dels dies més calorosos de l’any, a la calorosa Sicília, i anem al teatre. A un teatre de fa més de 2.200 anys, el teatre grec de Segesta, amb el decorat natural més increïble que haureu vist mai, al capdamunt d’un promontori, amb una vall als peus, muntanyes al fons i la mar a la llunyania. Encara s’hi fan concerts i actuacions teatrals, i l’acústica, naturalment sense microfonia, és molt millor que la de molts teatres actuals. Som dins de l’orella de Dionís, però la del deu del vi i del teatre.

Per a uns teatrers com som nosaltres dos, trepitjar l’escenari, l’skene, d’un teatre tan antic com aquest, és una experiència inoblidable, mística diria si m’agradessin les grans paraules, que no és el cas. I poder dir unes paraules, en veu alta, “actuar-hi”, amb el permís tàcit dels tècnics que feinegen per allà, ja és… El calfred que sento en notar la perfecta vibració de la veu en l’aire, en un punt exacte de l’escena, és dels més estremidors que he sentit mai. Per haver dit que no m’agraden les grans paraules, ara podríeu dir que m’he passat, però és així.

            L’acústica dels teatres grecs com aquest –el de Segesta és del segle tres a. C.– és obra del càlcul matemàtic precís dels constructors, que potser encara no s’ha superat. Es pot comprovar en teatres construïts recentment, a Barcelona posem per cas, amb la mateixa forma, que tenen moltes fileres amb una sonoritat deficient. D’aquí 2.200 anys no tindran la salut d’aquest d’avui, us ho asseguro. I parlant de salut, se n’havia de tenir molta per pujar fins al teatre, que és dalt del Monte Barbaro, de més de 400 metres.

            Nosaltres hi hem pujat amb autobús, i suant, però en l’època de la construcció devia ser una expedició llarga i pesada, de tota una jornada probablement. Però, com us deia, l’experiència devia ser més que màgica. Avui, 8 d’agost – mes de Carneios, en el calendari grec antic de Sicília – hi fan teatre: Tempesta, una visió amb acrobàcies de l’obra de Shakespeare. Però no ens hi podrem quedar: tenim l’hotel força lluny d’aquí.

            Els actors jauen sota d’un arbre enorme, per descansar i fer-se passar la calor. La imatge devia ser exactament igual fa més de dos mil anys, i recorda escenes d’El somni d’una nit d’estiu, tot i que és de dia, i l’actitud davant de la calor que té la companyia que actua avui és més intel·ligent i pràctica que la nostra, que després encara anirem a veure el temple de la mateixa Segesta, si un petit incendi que hi ha ens deixa fer-ho.

            Dos dies després, el 10, representaran aquí mateix les Baccanti – Dioniso perduto Iddio, d’Eurípides i Rainer Maria Rilke. Parlant de Dionís, al costat d’un altre dels grans teatres grecs de l´illa, el de Siracusa, hi ha, en les pedrera que es van usar per construir-lo, l’anomenada Orella de Dionís, una enorme cova, excavada per la mà humana. La llegenda diu que el tirà siracusà Dionís hi tancava els presos i, gràcies a la bona acústica de la cavitat, sentia tot el que deien i podia estar previngut. A nosaltres, avui, ens ha donat la impressió que estàvem dins d’una altra orella, més plaent, en aquest cas la del Dionís déu i que hem pogut sentir en un instant les veus que han passat pel teatre de Segesta en 2.000 anys.

Corleone: L’origen de la paraula ‘màfia’i l’actual ecomàfia (i 7)

La persecució judicial, el trencament del silenci per part dels sicilians i la competència d’altres màfies internacionals en els seus terrenys tradicionals, entre altres factors, fan que la Cosa Nostra visqui hores baixes o moments d’enorme discreció. Tanmateix, com expliquen al CIDMA de Corleone, la màfia de sempre no ha desaparegut del tot; s’ha adaptat als temps i ha buscat nous “negocis” on subsistir. Com l’anomenada ecomàfia.

Existeix en altres dominis de la màfia internacional, com la Camorra napolitana. L’ecomàfia és el nom que es dóna al control de les bandes mafioses sobre alguns dels camps que afecten de prop la ciutadania, com les companyies d’aigües o de recollida d’escombraries. A Sicília, aparentment, no hi ha el gran monopoli camorrista que existeix a Nàpols sobre la propietat i gestió dels abocadors d’escombraries, on arriben les escombraries de bona part de la península italiana, i els beneficis que això suposa. A canvi de no poder donar l’abast de recollir les muntanyes de brossa que s’acumulen als carrers napolitans. Als carrers sicilians, a primer cop d’ull, no passa el mateix, però les carreteres són plenes a banda i banda de grans o petits abocadors incontrolats que resulten sospitosos, i que no són la millor campanya publicitària per aconseguir turisme.

            Fins i tot, aparentment, semblen llunyans els temps de la Pizza connection, en què la màfia que s’exportava a l’estranger, als Estats Units, era la siciliana. Com explica en el seu llibre La Gomorra catalana el periodista Joan Queralt, la màfia més activa, entre les italianes, a l’hora de buscar nous territoris sembla ser la Camorra napolitana. Com que l’objecte d’aquesta petita sèrie no és parlar de la implantació de les màfies italianes en les poblacions catalanes, sinó d’un centre d’estudis sobre la màfia siciliana, llegiu-ne més en el llibre de Queralt, mentre tornem a aquesta, i als orígens del nom. Una evolució semblant a la nostra paraula “pinxo”, amb totes les seves connotacions.

            Segons el llibre Vocabolario siciliano-italiano, publicat el 2008, el primer cop que apareix documentada la paraula màfia és el 1658, com a malnom d’una bruixa. Aleshores a Palerm serviria per indicar bellesa, perfecció, elegància, en una noia; en un noi significaria virilitat, coratge. Cap al 1889, la paraula hauria experimentat un gir cap a l’actual definició. L’èxit de la difusió arreu d’aquest mot es deu a dues comèdies, que recollien els costums i la forma de parlar dels petits delinqüents camorristi de Palerm.

            Deixem el CIDMA corleonès, no sense observar sorpresos que un cartell que hi dóna la benvinguda es refereix a una exposició que es va fer entre 2006 i 2007 i que referma Corleone com a città d’arte, del pintor català resident a Alforja Jaume Queralt.      

Corleone: De ‘La Màfia’ del XIX a les màfies d’arreu del món (6)

Fins al dia 7 de març de 1946 la paraula Màfia, com a nom del fenomen criminal, no va aparèixer escrita en un diari de Sicília. Curiós si tenim en compte que la Cosa Nostra, per dir-ho més pròpiament, si parlem de la Màfia siciliana, havia aparegut a principis del XIX. Com la resta d’organitzacions similars italianes, havia nascut arran de l’abandó polític i social de l’estat italià sobre aquestes terres i d’altres com Nàpols o Calàbria.

Una deixadesa estatal unida a les restes de l’estat feudal. Els primers mafiosos eren els encarregats, capatassos i masovers dels aristòcrates terratinents, en molts casos residents lluny de l’illa. Uns pinxos que mantenien en un règim de terror els pagesos. Tot i ser un fenomen antic i arrelat, doncs, és curiós també veure en quin context els periodistes en treuen a la llum el nom per primer cop. Curiós, i significatiu: el primer article periodístic que en va parlar, al desaparegut diari La Voce della Sicilia, es titulava  Separatismo e maffia (amb dues efes, fins que no se’n va fixar el nom actual). Faltava poc perquè en les primeres eleccions després de la segona guerra mundial, per a l’assemblea constituent de la nova república italiana, els separatistes del Movimento Independentista Siciliano, en la seva primera aparició pública, aconseguissin 4 diputats. El 1947, en les primeres també eleccions regionals a Sicília, el MIS va obtenir 9 escons. L’èxit electoral es va estroncar el 1951, amb la desaparició del partit independentista.

            L’efímer moviment independentista dels anys 40, format per elements polítics de procedència diversa va patir la infiltració de membres de la vella màfia agrària, que va trobar un nou camp en la política. Els mafiosos es van col·locar en d’altres partits, però per als separatistes, van suposar desaparèixer en els primers anys d’autonomia siciliana.

El nom de “Màfia” va passar de servir de denominació de la branca siciliana a convertir-se en un genèric, que s’utilitza per a totes les màfies, de les nord-americanes a les de l’Est; per això, per distingir-la, després se l’ha anomenada Cosa Nostra. Els “negocis” més antics de la Cosa Nostra són coneguts: coacció, xantatge, prostitució, tràfic de drogues i d’armes… Els seus mètodes tradicionals, una mica en desús, els expliquen molt bé, sobretot els d’assassinar, les fotos del CIDMA de Corleone. En una organització que no s’expressava mai per escrit, cada mort constituïa un missatge. Les parts del cos mutilades proclamaven a crits quin “delicte” havia comès la persona morta. Fins i tot en els casos de morts no relacionats amb cap “família”: un home mort i deixat al mig del carrer amb la cara avall, volia dir que, segur que accidentalment, “havia vist” alguna cosa que no havia de veure. És un exemple; n’hi ha centenars més (Continuarà)

Corleone: Dalla Chiesa, el combat contra Brigades Roges i Màfia (5)

El general Dalla Chiesa va ser assassinat, ell també, per la Màfia, que va disparar sobre
el petit cotxe que ocupaven ell i la dona, el setembre del 1982; el cotxe dels
mafiosos que li van disparar era més luxós. El vehicle de l’escorta del general,
que el seguia, també va ser metrallat. Dalla Chiesa, que havia format part de
la resistència contra els nazis als 40, dóna nom a una de les més inquietants
sales del CIDMA de Corleone.

Carlo Alberto
Della Chiesa havia aconseguit notables èxits contra les Brigades Roges, als anys
70, al Piemont. Va ser enviat a Sicília, on ja havia estat destinat abans, – al
1949 i al 1966 –  amb gran sorpresa per
part seva, el maig del 1982, per lluitar un cop més contra la Cosa Nostra. El guia
del CIDMA deixa bastant clar que, més que un premi, el van traslladar perquè
els feia nosa a la península, molt probablement pel seu coneixement de les
circumstàncies de l’assassinat del polític democristià Aldo Moro, el 1978,
segrestat per les Brigades Roges. Dalla Chiesa hauria pogut veure el text
íntegre del manifest escrit per Moro durant el seu segrest, més ampli que les
notes que després se n’han pogut conèixer. Sobre el segrest i mort d’Aldo Moro,
i les seves fosques connexions amb la política de l’estat italià, és molt
interessant llegir tots els textos de denúncia que va dedicar a l’afer
justament un gran escriptor sicilià, Leonardo Sciascia.

El mateix Dalla
Chiesa es va queixar amargament que l’havien enviat a una realitat com la de
Sicília “amb els mateixos poders que el prefecte de Forlì”, una tranquil·la
ciutat de l’Emília-Romanya. La manca dels efectius especials que li havia promès
el govern italià, unit a la bona tasca en pocs mesos de Dalla Chiesa, va fer que
els grans boss mafiosos decidissin acabar amb el general, de qui ja coneixien
la fama d’eficàcia guanyada en les anteriors estades a l’illa. Entre els que
van encomanar la seva mort, i que en van ser condemnats, tots els grans noms de
la Cosa Nostra
de l’època, un estol d’estrelles del crim a l’alçada del rival a vèncer: Riina,
Provenzano, Greco, etc.

Dalla Chiesa
dóna nom a una sala del Centre de Documentació de la Màfia i l’Antimàfia que ara
visitem a Corleone. Una sala el concepte de la qual resulta atrevit, i que porta
a moltes reflexions: al costat de les fotos dels principals caps mafiosos s’hi
poden veure les dels grans homes que han lluitat amb més tenacitat contra el
crim organitzat. Podríem dir que se’ns presenta el bé i el mal al costat l’un
de l’altre, en igualtat d’oportunitats perquè ens puguem informar sobre els
fets respectius. Fent un joc amb el nom del general, i la sala, és una mena
d’església laica, amb els sants i honrats al costat dels diables, els malignes.
Als visitants ens correspon conèixer i jutjar. (Continuarà)

Corleone: Letizia i Shobha Battaglia, les fotògrafes del dolor (4)

Letizia Battaglia, que va néixer a Palerm el 1935, és una fotoperiodista que, després de treballar uns anys a Milà, va tornar a la seva ciutat el 1974 i va començar a documentar-hi els crims mafiosos en el prop illoc de l’assassinat. Una gran gosadia aleshores, quan a la Màfia ni se la veia, ni se la sentia, ni se’n podia parlar. Tanmateix, Battaglia no és tan sols “la fotògrafa de la Màfia”, sinó que s’ha dedicat a retratar la societat siciliana en el negre dels seus racons més foscos: la misèria, els barris degradats, el dol, molts cops causat per la mateixa Cosa Nostra… però també en el blanc de les festes, els nens, les dones… La seva tasca, que continua, ha estat seguida per la seva filla, Shobha Battaglia.

Les fotografies de Letizia Battaglia que immortalitzen, si se’m permet el verb, entre èpic i desesperat, les víctimes dels homicidis de la Màfia, volen posar de manifest la magnitud de les atrocitats, quan ningú no tenia el valor de fer-ho. Es poden veure a la sala Cataldo Naro del CIDMA, que agafa el nom de l’arquebisbe de Monreale, també a Sicília, del 2002 al 2006, conegut pel seu paper actiu de resistència a la Màfia des de l’Església, en un projecte batejat com a “Santitat i Legalitat”. Paraules que ell mateix unia, com a objectiu vital, a una tercera, ja esmentada, “Resistència”. No sembla casual que el mateix CIDMA porti com a lema tres paraules: “Cultura, Legalitat, Progrés.”

En les llums i les ombres de la lluita contra la Màfia, el treball de Naro, mort als 55 anys, coincideix gairebé temporalment amb la desil·lusió de Letizia Battaglia per com es desenvolupava el clima social contra el delicte organitzat a la seva illa, que la va fer marxar a París, el 2003. Tanmateix, compromesa i siciliana per sobre de tot, hi torna dos anys després. Aquest 2011 se n’ha pogut veure a Palerm una retrospectiva de l’obra.

La seva filla, Shohba Battaglia, formada en la mateixa escola de fotoperiodisme fundada per la mare, n’ha continuat les passes, plasmant d’una manera molt crua la impotència, la desesperació i el dolor causats pels assassinats mafiosos. Són d’ella els testimonis de les històries tràgiques que he explicat a l’inici d’aquesta sèrie. No és estrany que la sala que acull les fotos de Shobha es digui Stanza del dolore. Es poden veure més imatges de Shobha a la sala d’entrada, on s’esperen els assistents a les visites guiades. Allà la fotògrafa hi mostra l’altra cara de Sicília: les festes de l’aristocràcia, d’un luxe desmesurat i grotesc, allò que anomenaríem si fóssim a València “coent”. En veure aquestes imatges, cal que pensem, per exemple, que un dels boss més temuts de la Cosa Nostra,T otó Riina, vivia fins a la seva detenció, el 1993, en un gran palau al centre de Palerm d’una manera fastuosa semblant, com ho sabia “tothom”. (Continuarà)

Corleone: el maxiprocés contra la Cosa Nostra (3)

Entrant al CIDMA, us trobareu amb centenars d’arxivadors que guarden els documents del conegut com a maxiprocés, o Maxiprocesso di Palermo, primer procés judicial important obert per l’estat italià contra la Màfia. El maxiprocés va investigar, entre 1986 i 1987, més de 400 persones i la major part de les proves les va proporcionar el mafiós penedit Tommaso Buscetta. Un altre dels condemnats va ser Michele Greco, “Il papa”. 

Els documents que guarden els arxivadors, on podeu llegir els noms de Greco i Buscetta, entre un altíssim mur de processats, són reproduccions, els originals estan custodiats en un altre lloc. El maxiprocés va significar un abans i un després en la lluita de l’estat contra la Cosa Nostra, en les relacions d’aquest estat i els seus representants – alcaldes, polítics, jutges… – amb els mafiosos, i fins i tot en la cara visible de la Màfia. Fins molt pocs anys abans, tothom sabia que existia la Cosa Nostra, entre altres coses perquè moltes persones eren obligades a pagar els pizzi, o diners a canvi de “protecció”, una extorsió que, tot i els successius judicis i campanyes en contra, encara existeix avui. Però ningú en parlava; hi havia morts al carrer, i la gent passava pel costat i callava.

            Els mateixos primers jutges implicats en els judicis antimafiosos no portaven protecció judicial, tenien sous molt modestos, i fins i tot no eren ben vistos per altres col·legues. El mateix maxiprocés va comportar l’hostilitat d’alguns membres de la judicatura contra els companys que l’havien promogut. Un dels més inclinats a desmuntar el procés era Corrado Carnevale, a qui es va donar el nom de “matasentències”, per l’obstinació en anul·lar-les per petits defectes de forma i aconseguir que els acusats sortissin al carrer. El mateix jutge Carnevale va ser encausat per col·laboració amb la Màfia, però en va ser absolt, també per qüestions formals.

            Si d’una cosa va servir el macrojudici va ser per donar visibilitat al fenomen mafiós, fins aleshores omnipresent i totalment amagat. Fins aleshores, resultat de la soledat i el silenci, molts jutges havien acabat assassinats, com es veu en les fotografies del CIDMA, en la més absoluta desempara i gairebé anonimat. El procés va permetre que jutges de gran pes i importància pública, com Falcone i Borsellino, poguessin abordar la continuïtat de les apel·lacions a les sentències. Tot i que també van morir a mans de la Màfia, aquesta ja era vista aleshores com una organització amb activitats pròpies, i ja no es jutjava cadascun dels membres com a petits criminals individuals.

            Tot plegat ha fet que la Màfia, més perseguida, anés buscant, a més d’una nova discreció, noves formes de “negoci”. Una és l’ecomàfia. En parlarem. (Continuarà)

Corleone: CIDMA , el Centre de Documentació sobre la Màfia i l’Antimàfia (2)

 

El Centre Internacional de Documentació sobre la Màfia i el Moviment
Antimàfia es va inaugurar el 12 de desembre del 2000 a Corleone, cittadina de més de 10.000 habitants de la Sicília occidental,
coneguda arreu del món per ser el lloc de naixença d’alguns dels caps – a
Sicília se’ls anomena avui més aviat boss
que capi – més perillosos de la Cosa Nostra. Entre ells, els
més notables dels anys 80-90: Toto Riina i Bernardo Provenzano.

 

Si a Corleone hi havíem arribat
una mica per casualitat, al CIDMA encara més. Jo almenys no n’havia sentit a
parlar; a l’aeroport de Palerm t’hi trobes grans cartells anunciant un Museu de
la Màfia
(Salemi), però em temo, sense haver-hi anat, i podent-me equivocar, que es
tracta d’un parc temàtic per a turistes, sense el rigor, la seriositat i la
valentia del centre corleonès. Ara, que està bé que existeixi el museu mafiós,
com ho està que els famosos “taxis negres” et facin un tour pels barris
protestants i catòlics de Belfast. Mostrar antigues ferides, saber-les relatar,
és la manera de passar-ne pàgina.

            A
Corleone hi estàvem buscant una altra adreça, i en un carrer lateral – via
Orfanotrofio, 7 – de la via principal, vam trobar una taquilla oberta on poder
preguntar. Ens la van dir, però també ens van dir que si volíem visitar el
centre, en aquell moment hi començaven una visita. Primer vam dir que no – si
la visita ja estava començada… – però després la curiositat va poder-hi més.
I realment vam tenir un gran encert.

            El
CIDMA és obert des de fa onze anys i es manté
gràcies a les entrades de les persones que en fan la visita guiada, i ajuts
internacionals. Un dels que el va inaugurar va ser el president d’Itàlia, Carlo
Azeglio Ciampi, cosa que no impedeix que el guia, a la que li estiren una mica,
no gaire, de la llengua, es posi a parlar sense embuts de les relacions, no
provades però sempre sota sospita, del primer ministre Silvio Berlusconi amb
mafiosos. El seu avi, un banquer, va ser jutjat per haver desviat fons a la
Cosa
Nostra
, i el propi Berlusconi nét va
aparèixer en el sumari del judici a un mafiós, però no se’n va establir la connexió.
A Itàlia es parla d’una manera molt pública de política i corrupció,
possiblement més que aquí, i entre els visitants al CIDMA hi trobareu gent amb
ganes de preguntar al guia temes aparentment delicats. Que el guia explica amb
tranquil·litat, sense cap mena d’omertà. I ho fa en una visita que alterna equitativament
italià i anglès, de manera que li entendreu tot, i dos cops.

L’altra
personalitat que va inaugurar el CIDMA, Pino Arlacchi, vicesecretari general de
l’ONU, hi representava l’aleshores secretari general, Kofi Annan, el mateix que
ha participat en la conferència de pau de Sant Sebastià. (Continuarà)