Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Arxiu de la categoria: Ebre

Parc Natural dels Ports: Paüls, estel del sud

0
Publicat el 8 de gener de 2012

Paüls, al Baix Ebre, sobretot si el veus en dates nadalenques i des de l’altre vessant de la vall, és un poble de pessebre. Les cases semblen ordenades per la imaginació d’un nen, en un paisatge ideal de pins i muntanyes. La ziga-zaga que tracen de dalt a baix, des de l’església de Santa Maria, la podria haver fet una mà enèrgica i gegantina. Dies abans de Reis, amb l’estel a dalt, Paüls seria també un dibuix, senzill i genial, d’aquells arbres de Nadal que es completen d’un sol traç, des de l’estel al tronc. No és una imatge tan irreal, la de comparar aquest poble situat en el Parc Natural dels Ports amb el dibuix d’un camí sinuós o d’una estrella, perquè Paüls és una de les puntes de la travessa Estels del Sud.

El Parc Natural dels Ports, entre les comarques de la Terra Alta, el Montsià i el Baix Ebre, es pot visitar de moltes maneres, totes aconsellables mentre l’acabeu visitant. Una és seguir l’itinerari de la travessa dels Massís dels Ports anomenat Estels del Sud, que en cinc etapes, marcades per un estel blau pintat a la pedra, us porta d’una a altra de les puntes d’un massís escarpat i feréstec, ben a prop i menys conegut del que es mereix. Les puntes de l’estel són el Caro, Paüls, Arnes, Beseit i el refugi de la Font Ferrera.

            Una altra, molt menys ambiciosa, però també d’una gran bellesa, és triar un dels pobles dels Ports i fer una caminada per una de les rutes que en surten. Nosaltres hem triat Paüls, i hem caminat des del santuari de Sant Roc, a un parell de quilòmetres. Un santuari amb una font que abasteix als més de 600 habitants del poble; un poble que existeix gairebé duplicat, un segon Paüls a l’aire lliure, en els entorns del santuari: cada família de paülsencs hi té assignada una taula de pedra, o corro, per anar-hi el dia de Sant Roc, 16 d’agost, i en altres dates, com el Dilluns de Pasqua, per menjar-hi la mona.

            De Sant Roc surten tres rutes marcades; agafem la més fàcil de les tres, perquè pensem que, després dels dinars de Nadal, no estem gaire en forma. Però com que ens perdem, com sol passar i és bo que passi en una muntanya que no coneixes, n’acabem fent una de més llarga que la més llarga de les tres. La sola enumeració dels punts de la ruta podria evocar una cançó dels Quico el Célio i companyia, que són del mateix Baix Ebre, però d’una mica més avall: passem pel Coll de l’Ametleral, el Coll de Ploron, amb una panoràmica magnífica del Massís – fins ara el camí passava entre pins, i costava de fer-se una idea global del conjunt. Arribem a la Font del Teix, amb aigües conduïdes per troncs col·locats estratègicament per mans humanes, després a la Font dels Ullals, que s’ha conduït amb elements més tecnificats i després… ens perdem.

            Al cap d’una estona de caminar, i de veure, entre moltes altres coses, antigues casetes, potser de pastors, ara derruïdes, arribem a un sender de gran recorregut, el GR 171, que porta a Paüls, i a la carretera asfaltada que ens torna a Sant Roc. Al vespre ens expliquen que l’estel que encapçala l’església baixa màgicament al vespre de la nit de Reis fins al Casal, on els Reis reparteixen els regals als xiquets i xiquetes de Paüls. Ja us ho dèiem: Paüls és un estel màgic, una llum en la galàxia, per descobrir, dels Ports. 

Publicat dins de Ebre | Deixa un comentari