El ‘No’ d’Escòcia: aprenent-ne les lliçons

 

ESCÒCIA-NO

Ha guanyat el ‘No’ a Escòcia. Com influirà a Catalunya? Ni hi influirà tant com creuen alguns –els que abans de saber el resultat asseguraven que eren “dos casos que no tenen res a veure”– ni tan poc com podem pensar d’altres. Hi influirà, esclar, com hi pot influir qualsevol circumstància internacional, local o personal, en un procés on cal afinar tant com el nostre. Però hi influirà positivament si en sabem treure les lliçons. No sé si la victòria del ‘No’ es deu a raons econòmiques, a la darrera pressió britànica de la por, al fet que el procés s’iniciés des de dalt, des del govern de l’SNP, o a totes aquestes raons, i altres, juntes. No ho sé. Altres ho analitzaran amb més coneixement. Em limitaré, com vaig fer en el cas del ‘Yes’, a rellegir les raons per al ‘No’, que exposa un autor, Alan Cochrane, amb la perspectiva del resultat conegut del referèndum, i amb la nostra pròpia realitat.

D’entrada, el volum que ocupen els arguments del ‘No’ en el llibre conjunt de George Kerevan i Alan Cochrane és molt menor que el del ‘Sí’. En un primer moment, amb massa predisposició per part meva, vaig creure que és que n’hi havia menys. Error, que també podem cometre aquí. Potser és que els del ‘No’ estaven més segurs dels seus arguments. De vegades, qui no sedueix és perquè es pensa que no li cal seduir. Al que sí que li cal és a qui aspira a canviar l’statu quo. A qui no, l’immobilisme l’afavoreix.

D’entrada, el volum que ocupen els arguments del ‘No’ en el llibre conjunt de George Kerevan i Alan Cochrane és molt menor que el del ‘Sí’. En un primer moment, amb massa predisposició per part meva, vaig creure que és que n’hi havia menys. Error, que també podem cometre aquí. Potser és que els del ‘No’ estaven més segurs dels seus arguments. De vegades, qui no sedueix és perquè es pensa que no li cal seduir. Al que sí que li cal és a qui aspira a canviar l’statu quo. A qui no, l’immobilisme l’afavoreix.

Anem, però, a “the case of No’, les raons amb que Cochrane pretenia convèncer als escocesos per votar ‘No’. Alan Cochrane és el responsable de l’edició escocesa del diari ‘The Daily Telegraph’, i comença confessant-nos que, a la seva ciutat natal de Dundee, una de les que ha guanyat el ‘Sí’, quan era un jove periodista, simpatitzava amb l’SNP. Un pecat de joventut, que el va portar a l’únic atemptat contra la llei que ha comès en la seva vida: votar dos cops! a l’SNP, a la seva ciutat, i a Perth, on treballava. Dos cops en les mateixes eleccions, les del 18 de juny del 1970, vull dir. Ens ho explica com volent-nos dir que el nacionalisme és infantil, i amb els anys se supera. Al mateix temps, ho fa, penso jo, per atorgar-se pedigrí, i pes com a opinant: “ho veieu, si jo he evolucionat, en els meus anys a Londres, vosaltres també ho podeu fer.” Aquí, o si més no a mi m’ho sembla, el fenomen evolutiu d’alguns periodistes s’ha donat més aviat en el sentit contrari. O no ho creieu així? També n’hi ha que no s’han mogut, és cert. Però almenys a mi no em consta cap periodista que, partint de l’independentisme, hagi viatjat cap a l’unionisme. Potser m’equivoqui, i si és així, espero els vostres comentaris.

En el cas de Cochrane, aterrat al famós carrer dels periodistes de Londres, Fleet Street, la conversió en un “british”, allunyant-se d’un exclusiu punt de vista escocès, va ser, per a ell, “inexorable”.  Inexorable i, com pertoca al cas, plena d’humor anglès. Que és més àcid, esmolat i autocrític del que comunament creiem aquí. La seva caiguda del cavall, per començar, es va produir el dia anglosaxó dels innocents, l’1 d’abril. Poseu-vos en la seva pell i mireu de compartir el seu unionisme, però en l’Estat espanyols. Aquell dia,1994, torna a casa, a Escòcia, i se n’adona del seu orgull per les “great British institutions’: Servei Civil, monarquia, forces armades –“oh, definitivament les Forces Armades”, afirma extasiat– i la BBC, “cosa que últimament és més difícil.” Us deixo a vosaltres lectors el cotó comparatiu entre institucions, britàniques i estatals. A mi, en llegir-lo, em va venir al cap el deliciós i irònic llibre de l’escriptor hongarès esdevingut britànic, i burleta, George Mikes ‘How to be a brit’. Si en teniu l’ocasió, llegiu-lo. No us en penedireu, i riureu. El que no us garanteixo és que us torneu ‘brits’.

Cochrane, convertit en ‘british’, i pretenent que els seus antics conciutadans no deixin de ser-ho, ens comença a donar, per capítols, les seves raons. Primer, la identitat.

 

Identitat britànica: l’esport i la monarquia

 

Sobta, i potser no hauria de sobtar, que la primera referència a la identitat sigui l’esport. Sobta, perquè jo almenys esperava trobar-m’hi algun altre tema més elevat, o patriòtic. Però no hauria de sobtar, o sobtar-me, veient que per a certes persones el gran argument contra la independència és el futbolístic, i la lliga LFP, una entitat privada, per cert. En aquest cas, el gran argument identitari-esportiu és que molts escocesos s’ho van passar bé veient passar per Escòcia la torxa dels jocs olímpics de Londres 2012. Ho podem entendre prou bé: vint anys abans a Catalunya vam tenir també uns jocs. I a molts catalans els van agradar, i d’altres, ho van passar fatal. I si Cochrane assegura que no està documentat quants escocesos van gaudir amb l’equip britànic, el contrari tampoc és demostrable. No havíem quedat que esport i política no és el mateix? O sí que no és?

La gran diferència Catalunya-Escòcia arriba després, i és important. L’autor admet que Escòcia no produeix gaires herois esportius, a diferència del nostre país, i que l’afirmació de “britanietat” del millor esportista olímpic escocès, Sir Chris Hoy, va molestar molt els “Nats”, els nacionalistes escocesos. Aquí, la molèstia, o l’ira, quan un esportista s’ha definit ha anat més aviat en el sentit contrari. No entraré en detalls. L’autor sí que ho fa: parla d’Andy Murray, forçat segons ell a definir-se –Hoy va mantenir un equilibri, en realitat– i que, quan es va redactar el llibre, no ho havia fet.

Primer argument identitari, i del llibre, doncs: l’esport. No en fem broma, aquí també és un tema molt delicat. Però, i com es pot comprovar en el cas escocès, no és gens inguarible: com afirma Cochrane, parlant de la rivalitat anglo-escocesa, no hi ha racisme, no hi ha, en el fons, política, es tracta només de futbol, pura i simplement. Que totes les llotges, tribunes –físiques i de diaris– ho escoltin! Perquè, de moment….

Abans de la reina, l’altre gran argument identitari, vénen els símbols. El ‘saltire’, la creu de Sant Andreu, ‘robada’ per l’SNP, en bona part gràcies a “l’estupidesa”, ei, ho diu ell, del camp unionista. Aquest argument també s’ha sentit aquí, amb la senyera “normal”, que en diuen alguns, per diferenciar-la de l’estelada. Què vol que li digui, Mr Cochrane, vostè en deu saber més, però em sembla haver vist banderes escoceses a les celebracions de la victòria del ‘No’. No deu ser un gran argument, li dedica poc espai.

I ara sí, sa majestat la Reina. Aquí ja sabem el que oferia Salmond: compartir la monarquia amb l’Escòcia independent. L’autor diu que li estranya això, perquè l’SNP és decididament republicà, i perquè no sabem l’opinió de la Reina al respecte, ni si el senyor Salmond li ha preguntat. Cochrane pensa que això darrer pot haver passat, i creu també que la Reina li ha preguntat, al ja exprimer ministre, sobre els seus plans. Coses de la diplomàcia reial. El problema, opina l’autor, és que a molts militants de l’SNP no els agrada que la Reina i el príncep de Gal·les es fiquin en aquest tema: “por profunda”. Francament, no crec que allà almenys aquest hagi estat l’argument per derrotar el ‘Sí’.

 

Fronteres i immigració: com a Gibraltar, però a la inversa

Una altra qüestió estrella, les fronteres i la immigració. Costa de pensar que els estats britànic i espanyol en pensin el mateix. Només cal veure el poc que s’entenen a la frontera de Gibraltar. Pel que fa a la immigració, l’Escòcia independent, segons l’SNP, vol una frontera més porosa, la qual cosa espanta Anglaterra, que tem que després els immigrants viatgin lliurement al que quedi d’UK. Cochrane argüeix que Escòcia és el país europeu menys afectat per la immigració, tot i admetre que l’ha integrada bé, i que molts empresaris d’èxit i polítics de l’SNP provenen de la immigració asiàtica. Tot i això, l’autor afirma que UK no voldrà canviar les polítiques d’immigració, i que a la llarga hi haurà una disminució de vies i carreteres a la frontera, per facilitar els controls.

En poques paraules: si Escòcia dóna facilitats als immigrants, Anglaterra hi posarà dificultats i fronteres. “Serà una bogeria, i la majoria dels escocesos ho deploraran.” Com a diferència, l’estat espanyol assegura que els que volen fronteres són els catalans. Vaja, que, si prenem com a exemple Gibraltar, els unionistes britànics asseguren que ells faran el que fa l’estat espanyol, i els unionistes espanyols, a l’inrevés.

 

Defensa: són els teus exèrcits, però no te’ls pots quedar

La visió pública que es té de les forces armades al Regne Unit i al Regne d’Espanya i, al seu torn, a Escòcia i Catalunya, és molt, molt diferent. Només cal veure el començament d’una interessant pel·lícula com ‘Sunshine in Leith’ per comprovar-ho. A Escòcia volen la part dels exèrcits britànics que porta el nom d’Escòcia, tots els regiments escocesos, i la Catalunya independent sembla que no vol cap mena d’exèrcit. A Escòcia el que no volen els partidaris del ‘Sí’ són els submarins nuclears Trident amb base a Faslane. Cochrane els respon que és una “visió naïf” pensar que l’OTAN acceptarà que canviïn d’emplaçament, en especial si Escòcia vol continuar pertanyent a aquest “club nuclear”. Els avisa, a més, que no podran formar part de l’OTAN i negar-se a participar en missions internacionals: “dues de les seves nacions “heroi”, Dinamarca i Noruega han estat increïblement actives en operacions fora de l’àrea OTAN, com ara a Afganistan”.

L’autor no veu clar tampoc l’autoatribució dels mítics regiments escocesos. Diu que és increïble que oficials, suboficials i tropa acceptin passar-se en masse a l’exèrcit del nou país, un cos nou, sense cap relació amb els antics companys britànics i OTAN. Per sort o per previsió estatal –no crec que per casualitat– aquesta situació no es pot plantejar de la mateixa manera en el cas de Catalunya i l’estat espanyol. És curiós: a Escòcia un país amb exèrcit nominalment propi l’hauria de deixar estar, i crear-ne un altre. No seria res nou, a l’exèrcit britànic hi ha soldats d’excolonies, com els gurkhas.

 

L’economia, la mare dels ous?

Tot i que canviem de camp argumental, el fil amb l’anterior continua: la primera pèrdua que Cochrane preveu per a l’Escòcia independent és la que es produiria de llocs de treball en la indústria de defensa. A part d’això, en tot aquest apartat, hi sovintegen les queixes de l’autor, en el sentit que els empresaris favorables al ‘No’ no han protestat prou, sobretot si tenen negocis amb el govern escocès, i temen perdre’ls. Cita orgullós els que sí que s’hi ha atrevit, com tres grans cadenes de supermercats, que van anunciar una vaga preventiva contra la independència. Home, a mi això em sembla un xantatge, i atacar la llibertat de vot. A més, els responsables d’una de les cadenes “temien” que els sobrecostos de la nova regulació comercial prevista pel govern escocès després de la independència repercutissin en el consumidor ordinari. Que és el que sempre paga.

Així doncs, veiem que força abans dels últims dies de la por, que han marcat la campanya electoral, els unionistes ja apostaven fort per arguments atemoridors. Però, al capdavall, després de molts arguments de caràcter econòmic, Cochrane, en la conclusió, confirma el que molts podem pensar, ni que vulguem que el camí no tingui el mateix final: que al capdavall, la decisió final no té a veure amb l’economia en termes generals –“NO és l’economia, estúpid”, diu citant un professor universitari– o macroeconòmics, sinó amb una cosa més subtil, que constitueix la qualitat de vida, la confiança en un futur millor. La frontera que marca el vot indecís de la decisió presa és la mateixa que hi hauria entre la incertesa, i la certesa. Una frontera inefable, però percebuda com a real.

Seria, i això ja ho dic jo, i no Cochrane, el que t’expliquen en els cursets sobre llocs de treball i remuneració. Un clàssic: quan busquem un lloc de treball, les persones –en circumstàncies normals, no d’una gran crisi com ara, afegeixo jo, en què la cosa s’agreuja encara més– busquem un sou suficient, digne. Però això no és tot: després el que ens fa mantenir-nos en aquest lloc és que la feina sigui interessant, que hi hagi bon ambient de treball, possibilitats de promoció i de realització, més que no un gran sou. Una feina amb futur, en definitiva. Els treballadors industrials sense feina dels marges del riu Clyde, desesperats de no trobar la primera condició inicial, un sou suficient, han buscat en el vot del “Sí” la segona condició, directament, l’esperança en un futur millor. No l’economia, la butxaca del dia a dia, sinó deixar de patir per com anar-la omplint.

No sé si m’explico gaire, perquè no és fàcil d’explicar, però crec que aquesta és l’autèntica mare dels ous. Ho ha estat en el cas escocès i ho serà en el català. I cal fer-la entendre. Cochrane acaba el llibre dient “no hi ha absolutament cap evidència concloent que (una Escòcia independent) faci les coses millor i, en canvi, sí que n’hi ha per dir que hi ha un munt de coses que farà molt, molt pitjor.” Avui, després del resultat del referèndum, no sabem si això és cert, o no, i si és just o no, però crec que és la percepció que s’ha imposat, i potser per això ha guanyat el no. El conservadorisme del “més val menys conegut que més per conèixer” s’ha imposat al futur possible, a la il·lusió, potser per manca d’il·lusió real en els rengles polítics del ‘Sí’. Ha guanyat el: millor juntets, pobrets i alegrets, que no independents, que “mai se sap”. I aquesta és la lliçó, per a mi, que no trec de Cochrane ni de Kerevan, sinó de la suma de tots dos: “No és l’economia, estúpid, és no haver de pensar en l’economia durant les pròximes generacions!”

‘Scottish independence’. Les raons del Yes: no és només economia!

YES1

Quan falta poc per al referèndum sobre la independència d’Escòcia, les enquestes discrepen sobre el resultat, i cert poder econòmic ha entrat en campanya pel No amb to amenaçador, vull portar algunes de les raons que s’estan exposant aquests dies en l’anomenat “gran debat”. Raons per al Yes, contraposades per les del No. Ho faig per entendre-les jo mateix, a partir d’un llibre escrit per dos periodistes escocesos de llarga trajectòria, un de favorable al Sí, George Kerevan, i un altre partidari del No, Alan Cochrane. I ho faig també per establir alguna comparació, quan s’escaigui, amb la situació a Catalunya, i aportar arguments al nostre debat.

D’entrada, el que cal dir, i Kerevan s’esforça en deixar-ho clar, és que no totes les raons per votar Yes són econòmiques, de butxaca, podríem dir. Cal aclarir-ho perquè és un dels tòpics que s’utilitza en el cas català. Hi pesa l’economia, en tots dos casos, però hi ha d’altres arguments que faran, al capdavall, decantar la balança. Quins són aquests arguments, o fets? Anem a pams, i seguim el que detalla Kerevan. Aquest periodista avança, en alguns moments, raons del No, per contraargumentar-les. Naturalment que s’han publicat altres llibres, amb arguments complementaris, sobre la independència escocesa, però vull centrar-me en aquest, que em sembla molt ben travat.

Segons Kerevan, que cal dir que també és un candidat del SNP, entre els grans grups argumentals per votar Sí, a part de l’econòmic (la independència significa un creixement més ràpid per a Escòcia), existeixen l’argument d’una millor governança (la Gran Bretanya no funciona), el moral (Escòcia necessita créixer), l’internacionalista (una Escòcia independent farà aportacions positives al món) i, finalment, el cultural (a Escòcia li cal expressar-se). Penseu vosaltres mateixos quin, o quins, ens podem aplicar.

Kerevan comença afirmant que l’autèntic cor del debat de la independència rau en el “profund desencantament amb l’antidemocràtic i hipercentralitzat estat britànic, i amb l’elitisme d’escoles Oxbridge (Oxford i Cambridge) de la classe governant.” En poques paraules, “Escòcia vol ser independent per governar-se millor i fer créixer la seva economia lliure del curt-terminisme i l’economia de casino que imposa la City.” Aquí podeu substituir els termes britànics per altres més pròxims i contrastar aquestes definicions amb les que donen experts catalans com Sala-i-Martín o Germà Bel.

Però ara estem parlant d’Escòcia, i possiblement no es pot resumir amb menys, i millors, paraules, la posició del Yes. Continua George Kerevan: “el nacionalisme escocès modern no va de banderes, ambaixades o sobre el concepte romàntic, propi del segle dinou, de sobirania nacional insular.” De què va, doncs, segons ell?: “el vot del 18 de setembre es refereix més a la reforma democràtica que no a la política identitària.”  Resumeix la visió de Salmond, que els unionistes rebutgen, sobre una Escòcia lliure i la seva relació amb la resta del Regne Unit –“rUK”, un neologisme brillant que potser ens podríem adaptar–: “un Cap d’Estat comú, una moneda comuna, lliure comerç, i una estratègia de seguretat comuna dins de l’OTAN.” Una confederació de facto, vaja. Això el que voldríem, em pregunto, i l’estat espanyol ho veuria tan malament com el de rUK? A la primera pregunta no sé què heu contestat, però a la segona, segurament “sí”, o més.

L’autor s’avança a la proposta de “devo max” que ja veiem que està fent aquests darrers dies el govern de Londres. Un nom que sona a descompte last minute, i alguna cosa té d’això: una gran, màxima, “devo”, oferta de pacte econòmic per aturar el Yes. Segons repetides enquestes, afirma Kerevan, aquesta devo max aconseguiria una àmplia majoria per al No, però “els tres grans de Westminster” –els grans partits del parlament britànic– “s’estimen més disparar a la guineu política del SNP que no avançar en la seva (o en qualsevol) visió de reformar el Regne Unit tal com està actualment constituït”. Us sona familiar, això? Canvieu els “tres grans” pels “dos” (o potser no cal) i ho tindreu. Què vol dir això, que Madrid ens farà una devo max last minute, abans del 9-N? O no?

 

“Més que un referèndum, és una revolució”

 

Kerevan acaba el resum, abans d’entrar en el detall dels arguments, amb aquesta frase contundent: “Més que un referèndum, és una revolució” Ens la podem apropiar? Penseu-hi, mentre continuo amb l’argument de la millor governança: Escòcia és una comunitat diferenciada que és millor que es governi des d’Edimburg que de 400 milles lluny. Això explica una de les dues parts en relació, però i l’altra? Què falla en la seva governança? “La Gran Bretanya ha fallat a l’hora de forjar una nova identitat nacional per a l’era post-imperial, resistint-se a les reformes democràtiques fins al darrer minut” –el fatídic last minute, altre cop– “mentre cau en la nostàlgia cultural i de vegades en el racisme Little Englander.” He dubtat si aquest mot es pot traduir: “petitanglès”, potser?

El periodista pro-Sí ressegueix la història britànica i escocesa, passant per la desindustrialització d’Escòcia (fàbriques, mines…), i també del Nord d’Anglaterra, fomentada per –havia d’aparèixer!– Margaret Thatcher i encabat pel Nou Laborisme de Tony Blair, en favor dels “serveis financers” concentrats en el Sud-Est, en els bancs de la City. Es poden fer possibles comparacions amb la realitat del nostre país, no penseu? A Escòcia, què han acabat provocant aquesta desindustrialització i el trencament del teixit tradicional de petites factories? Diu Kerevan: “la classe treballadora escocesa i la intelligentsia local han perdut la fe en ser britànics del nord, i han tornat a abraçar el nacionalisme escocès com a projecte ‘modernitzador’”. La classe obrera sense feina del riu Clyde, a Glasgow, diuen que serà clau en el referèndum del 18 de setembre. I aquí?

Es podria fer l’objecció que aquest argument de millor governança, en el fons, és econòmic. Potser sí, però Kerevan s’avança, i la desmunta, a una altra objecció pro-No: “una nova britanitat és possible”, diuen els del No. Ell els contesta: l’SNP és l’únic que proposa una nova base cultural i institucional per a una moderna “britishness”, fonamentada en valors progressistes: la “unió social” entre Escòcia i Anglaterra. Una unió, com defensa Salmond, a nivell personal, entre les persones de totes les illes britàniques. En aquest sentit, i tot i que no toqui aquí, és molt interessant l’anàlisi que Kerevan fa sobre l’oblit i el menyspreu dels governs de Londres cap a Irlanda del Nord.

 

L’argument econòmic: independència vol dir creixement més ràpid per a Escòcia

Com que la meva tesi és que hi ha altres arguments a part de l’econòmic, no m’hi estendré gaire. Tant pel que fa a Escòcia com a Catalunya, ha estat explicat a bastament, pels favorables a ambdues independències, i pels contraris. Què diuen els del No? Que Escòcia és més rica formant part del Regne Unit. Què diu Kerevan, amb els del Sí? Que després de la independència hi haurà un “Big Bang econòmic”. Quins en seran els quatre símptomes: un sistema fiscal més eficient; un augment de la mobilitat social; la benvinguda a una immigració més gran; i un impuls a la inversió. Prenguem-ne nota.  La conclusió de l’autor és aquest àmbit és que la independència comporta algun risc, certament, però que el risc és endèmic en un mercat global, sigui dins o fora del Regne Unit. I que la Escòcia actual, amb la desocupació juvenil, la decadència dels eixos comercials, les universitats reduïdes a empreses afiliades, i pobresa al bell mig de l’abundància, no és el que la majoria vol, i que més descentralització no guarirà les malalties del país ni proporcionarà un futur millor als joves. Més paral·lels a considerar.

Kerevan ens avança feina, i respon les possibles objeccions a la independència que es formulen en el camp de l’economia. Primera: què passa si la rUK diu no a una unió monetària? Objecció comparable a la que diu que Catalunya quedarà fora de l’euro. I que ha estat la principal àrea d’atac dels del No. Resposta: Escòcia continuarà fent servir la lliura perquè ja l’usa, i Westminster no té poder per prohibir que una nació sobirana l’utilitzi. A més, a rUK li convé una àrea econòmica comuna amb el segon país amb qui té més intercanvi econòmic, i per poder reduir el seu creixent dèficit comercial. Un avís a navegants sobre el cost que tenen els aranzels per al país prohibicionista.

Segona objecció: Escòcia podrà pagar el preu de la independència? Resposta del llibre: “el vot del Sí vol crear les circumstàncies idònies per reindustrialitzar l’economia escocesa i recuperar el nivell d’ingressos públics (no vinculats al petroli) generats a Escòcia abans de la bombolla financera de Londres.” Quatre milions de lliures més. Tercera objecció autocontestada: que passarà quan el petroli s’acabi? “Els beneficis de la independència no provenen del petroli sinó de la capacitat d’aconseguir productivitat, inversió i innovació a nivells europeus una vegada assolida l’autonomia econòmica.”  Les tres característiques necessàries són les mateixes que cal aconseguir, opino jo, en el cas català, en el qual ja s’ha treballat molt en aspectes d’R+D, però no tinc clar quin és el nostre petroli, en risc d’esgotament. El turisme, potser, que hem estirat fins al límit?

Quarta objecció, molt interessant: què passarà si hi ha una altra crisi bancària? L’autor es respon, i la resposta és oportuna, després que alguns bancs escocesos han declarat que traslladaran la seu central a Londres si guanya el Sí: “el govern escocès ha de ser responsable de la protecció dels clients dels bancs aquí, fins i tot si es tracta de filials d’un banc anglès. I si un banc causa fallida a Anglaterra, el Tresor de la rUK haurà de responsabilitzar-se d’assegurar-ne els dipòsits, encara que es tracti d’un banc de propietat escocesa.” Pesaria més, doncs, el domicili del client que no el del banc. I Kerevan també avisa, al seu torn: “si els bancs traslladen les seus, la veritable amenaça prové de la possibilitat que una aliança de la dreta tory, la premsa sensacionalista de Londres i un UKIP populista tregui el Regne Unit de la Unió Europea.” Aquí l’amenaça és diferent. Penso que es mou més en una dimensió simbòlica: el trasllat pot satisfer a alguns dels clients dels bancs, i als sectors comparables als que indica Kerevan per a la Gran Bretanya, però causaria insatisfacció a la clientela que veu allunyar-se el seu banc. En qualsevol cas, és un tema delicat, i cal veure si a Escòcia compliran l’amenaça o no.

 

L’argument moral: Escòcia necessita créixer

 

El defensor del Sí rebla el gran argument que assenyalava al principi: si la major part del debat sobre el referèndum s’ha centrat fins ara en termes purament econòmics, per a l’autor el debat s’arrela realment en un profund argument moral, que al meu entendre és universal: “les persones que viuen en una cultura de la dependència no són lliures en ment, esperit o opció de vida, encara que gaudeixen de llibertats polítiques formals.”

Aquest és el gran salt que, per a una comunitat que es veu a si mateixa com a una nació, existeix entre una reivindicació econòmica i la voluntat d’independència. Un salt arrelat en l’argument universal expressat abans, però que en cada cas pren unes característiques pròpies. En el cas escocès, Kerevan diu que aquestes característiques particulars les hem de buscar en el període històric anomenat Scottish Enlightenment (Il·lustració escocesa) i en pensadors com Adam Smith o David Hume: “es tracta d’una filosofia moral que encoratja el compromís personal per sobre del paternalisme estatal, però que també fonamenta la moralitat privada sobre un context social.” Així, la independència buscaria recuperar, diu Kerevan, l’univers moral tradicional escocès. Un univers en què es basava la petita empresa i que el thatcherisme hauria destruït. Potser les paraules que utilitza l’autor són massa elevades pel cas, però en les conseqüències, i sobretot en la visió de la “gent normal” té de l’actual crisi social, hi podem coincidir.

Aquí també hi ha objeccions per part dels que donen suport al No. Número 1: la independència significaria més govern i més impostos i despesa en política. És una objecció moral de dretes. Hi oposa Kerevan: “qualsevol estat futur escocès ha d’estar basat en el principi de no dominació”, un principi basat en la moral tradicional que esmentàvem, més que en la versió thatcheriana del neoliberalisme: “l’estat també ha d’assegurar que cada ciutadà està emancipat de qualsevol dependència indeguda, sigui econòmica, cultural, o política.” En resum, pel que entenc jo: l’individu en primer lloc. Traduït grosso modo: no es farà neoliberalisme, però no per això hi haurà més impostos.

Objecció moral número 2, que sortiria de la resposta a l’anterior: “la reducció d’impostos en una Escòcia independent és l’inici d’una cursa en caiguda.” Aquesta seria l’objecció “d’esquerres”. L’autor reconeix que l’SNP vol oferir impostos variables per atraure capital estranger i estimular la inversió interior, però afirma que no comporta una cursa competitiva vers la fi, sinó que, contràriament, ajuda al creixement econòmic. No sé prou economia per enfrontar-me a aquest argument moral, però que al capdavall és econòmic. La moral compta, com diu Kerevan, però la tria d’un model econòmic és un dilema moral. Aquest apartat es clou amb l’afirmació que “la implosió de RBS” –un dels bancs, intervingut, que ara vol marxar d’Escòcia– “i HBOS va ser provocat pel fet que Escòcia va perdre la seva àncora moral. La solució és retrobar-la votant Sí.”

 

L’argument internacionalista: Escòcia independent té coses per aportar al món

 

La independència d’Escòcia és bona per al món, seria el resum del següent argument. Que de fet és una resposta a l’absurd argument de la importància de la mida dels estats, que ja hauríem de donar com a totalment superada. Escòcia estaria entre les vint economies més importants del món, al costat de Noruega, Dinamarca o Suècia. Com a proves de suport, el gran nombre de companyies amb èxit d’estats petits com els Països Baixos i Suïssa, que s’han convertit en poderoses empreses globals. Amb una referència –n’hi ha més al llarg del llibre– a Catalunya: “l’arribada dels estats bàltics, Eslovènia, Escòcia, Catalunya, i el País Basc té un impacte potencial, especialment a Europa. Això pot explicar l’entusiasme de l’empresari holandès Freddie Heineken per ‘Eurotòpia’, la visió de una xarxa de 75 petites, històriques, nacions i regions, com a futur econòmic.” Farien malament els autoanomenats “grans” estats –qui decideix a partir de quina mida un país és gran?– de menysprear aquesta realitat. Els dinosaures es van acabar extingint.

El No objecta, i és una de les “grans” objeccions a casa nostra: la Defensa. Una preocupació que podria semblar altruista: Una Escòcia Independent es podrà defensar? Aquí les diferències entre els Scots i el nostre país són, avui en dia, notables, com veureu per aquesta afirmació: “la idea que Escòcia, una nació rica amb una tradició marcial, no podrà –o no voldrà– defensar-se és ridícula.” Ridícula o no, és una qüestió rellevant, que cal si més no de plantejar-se. Escòcia sembla que ho ha fet, i per això Kerevan resol la qüestió en poques pàgines. Tanmateix, el seu optimisme sembla que no és compartit per alguns analistes militars dels Estats Units, que es refien poc que la rUK vulgui cedir cap dels regiments escocesos, per molt escocesos i tradicionals que siguin. En aquest aspecte, Catalunya haurà de fer, aviat, els deures, i no podem saber com ho farà, en relació a l’estat espanyol. En canvi, Kerevan assegura que sap perquè l’exèrcit britànic, tan “gran”, ha estat tan castigat d’ençà de la segona guerra mundial, tot i el valor individual dels soldats: “la resposta està en els deliris de grandesa imperial dels polítics de Westminster.” Fem els deures, doncs, però tinguem present aquesta frase.

La següent objecció sí que és compartida, i la podríem contraobjectar de cor: Escòcia haurà de renegociar la condició de membre de la Unió Europea? Fa mandra de tant com se n’ha escrit o parlat, però per dir-ho en paraules de l’autor del llibre analitzat: “si Escòcia no pot ser un membre de la Unió Europea, costa veure qui més podrà acomplir els criteris per ser-ne membre.” I aquí torna a aparèixer Catalunya: les raons adduïdes pels senyors Rajoy i Barroso de fer fora Escòcia de la UE no tenen res a veure amb els escocesos sinó amb fer “xantatge als demòcrates catalans perquè s’oblidin de fer el seu propi referèndum d’independència.” “El desesperat Mr Rajoy fa servir Escòcia com a un bastó per pegar els catalans, i Mr Barroso l’ajuda”. Segons l’autor, la probabilitat que realment Spain exerceixi el seu dret a veto a la permanència d’Escòcia a la UE és virtualment zero. No li dic jo que no, Mr Kerevan, però “remember Gibraltar”. El colofó de l’argumentació, que ens afecta, és aquest: “quan Escòcia sigui formalment independent (poseu-hi 2016) la qüestió catalana estarà resolta en un sentit o altre.”

I si us inquieta pensar quin pot ser “un sentit” o “l’altre”, escolteu aquesta última opinió: “lluny de balcanitzar Europa, els moviments independentistes d’Escòcia i Catalunya són el millor camí per superar el dèficit democràtic que té la Unió Europea.”

 

L’argument cultural: a Escòcia li cal expressar-se

 

Llegeixo aquest darrer argument amb l’enveja que provoca haver visitat Edimburg a l’agost, quan coexisteixen festivals com l’Internacional, el Fringe i el del llibre. Grans formes d’expressió cultural. En altres apunts tinc la intenció d’anar-ne parlant. Potser és a manifestacions com aquestes que Kerevan es refereix quan escriu: “les cultures nacionals més efectives atrauen i mobilitzen talent d’arreu del món, però proporcionen una identitat estable a individus i grups.” Una dicotomia que potser compartim aquí: “lluny de ser parroquial –crítica freqüent dels unionistes britànics a la independència d’Escòcia– les petites nacions industrials han estat paradisos per a artistes immigrants i per a l’experimentació cultural.” Més enllà de jeremiades i lamentacions que massa sovnit expressem sobre la situació cultural del nostre país, hi estic totalment d’acord.

George Kerevan fa, després, una llarga ruta històrica per la cultura escocesa, “una cultura única”, definint-la com a més oberta a l’exterior que l’anglesa –no li discutirem, si ell ho diu– que seria feixuc de resumir aquí, i acabant amb una frase del novel·lista Alasdair Gray que es pot llegir a les parets del nou parlament escocès: “Treballa com si visquessis en els primers dies d’una nació millor.” Jo ho vull fer, això.

I passem, com a cada apartat, a desmuntar objeccions. The first one: una Escòcia independent serà culturalment dominada pels Estats Units i Anglaterra. Objecció a l’objecció: “el perill real per a Escòcia de dominació cultural i parroquialisme és continuar al Regne Unit amb la seva cultura metropolitana dominant.” I una resposta que no podem fer nostra: “com Irlanda, Escòcia té accés a una àmplia diàspora com un mitjà de reforçar la seva imatge global i la seva posició després de la independència.”

Més objeccions del sector No: Escòcia independent no podrà sostenir l’educació universitària gratuïta. La universitat gratuïta, un dels orgulls distintius d’Escòcia, no té cap raó per no seguir sent gratuïta, assegura Kerevan. Si ara Escòcia treu del Tresor del Regne Unit els fons per a aquesta educació, de la part que li correspon, cada cop li és més difícil de fer-ho per culpa de la malmesa economia britànica. Justament, a Escòcia li cal independència financera per decidir on aplica els fons propis. Kerevan insisteix: “l’argument cultural per la independència no es refereix a l’economia. Es refereix a la creació d’un espai per a la lliure expressió i per experimentar en el regne de les idees.”

I finalitza el capítol reprenent la paraula “revolució”: “la independència serà una revolució cultural que farà que els escocesos redescobreixin l’autoconfiança, nacional i individual, traient-se de sobre la percepció de ser segona classe.” No goso subscriure una frase que encara ens podria atraure l’habitual acusació de victimisme. Potser ens tocaria ser més modestos en els objectius, i igual d’ambiciosos en el camí: revolució, sí.

 

Epíleg: un vot negatiu no és el final de res

 

En l’epíleg, l’autor reprèn algunes idees en forma més breu, començant per veure què passa si guanya el No. Jo intentaré resumir-les en punts breus, per a una reflexió pròpia:

–          Si l’SNP perd el referèndum, serà joc, set i partit unionista pels 30 anys vinents?

–          No. Rere el referèndum hi ha l’obsolescència de l’estat britànic, no el carisma d’Alex Salmond: l’atrotinat estat implotarà igualment tard o d’hora.

–          Implotarà perquè cap dels tres grans partits té plans per reformar el Regne Unit.

–          Segons xifres 2011, a Anglaterra el 60 % se sent “anglès” i el 19 % “britànic”.

–          A Irlanda del Nord, creix el sentiment de demanda de més autonomia. En una generació, és factible una federació amb la República d’Irlanda.

–          Posposar la independència d’Escòcia senzillament assegura que l’eventual dissolució del Regne Unit tingui lloc en circumstàncies més adverses.

Fins aquí el fil argumental que es desprèn de les pàgines escrites per George Kerevan. Com tots els arguments, se n’hi poden oposar d’altres igualment creïbles i rigorosos. Només la realitat els posa en el lloc exacte. Tot i que ja han aparegut aquí algunes raons per al No, un altre dia miraré d’analitzar les que dóna el company de llibre de Kerevan, Alan Cochrane. Si ja s’ha produït el referèndum i ha guanyat el No, almenys em/ens pot servir per veure què és el que falla en aquesta argumentació en favor del Sí. En un món globalitzat, tot ens afecta, i és bo aprendre d’altres experiències. Fins passat el dia 18!

 

 

 

Independència d’Escòcia: un debat d’arguments

Just quan les enquestes donen la victòria al sí en el referèndum escocès, volia dedicar un apunt als arguments continguts en un llibre sobre el “gran debat” d’Escòcia, que és un debat serè, d’idees. Però estic preparant la presentació d’un llibre de Roser Pros-Roca, que és justament això, aplicat a Catalunya. Em comprometo a fer-ho d’aquí uns dies!YES-NO

Escòcia i Catalunya, semblances raonables

Al Gran Saló del castell d’Edimburg, probablement del segle setze, hi fan una interessant recreació del vestit highlander, del qual deriva el kilt, i les armes de les guerres entre escocesos i anglesos. Tot i que la foto és dolenta, no trobeu una semblança raonable del recreador amb Oriol Jonqueras?

EDIMBURG-3

Al parlament d’Escòcia, un mes abans del referèndum

EDIMBURG-2

Entrar al parlament escocès i visitar-lo és molt fàcil. Exemplarment fàcil. Sí que has de passar pel detector de metalls i treure’t el mòbil, el cinturó, les monedes… i dipositar les bosses de mà a la cinta, com en qualsevol aeroport, però no et demanen cap document d’identitat. I per entrar a veure una sessió parlamentària, només cal un tiquet gratuït. La confiança, la seguretat democràtica, es respiren a cada moment del dia en aquest país. Si més no, en aparença, i això ja dóna gust. Una altra cosa és si perceben un gest hostil. Aleshores, i ho hem pogut veure en la nostra estada, la intervenció policial és molt ràpida, i sembla sortida del no res.

Val molt la pena visitar l’edifici per ell mateix. L’obra de l’arquitecte català Enric Miralles, tan ben integrada en l’exterior amb la natura veïna del parc de Holyrood, i el famós turó Arthur’s Seat, la cadira del rei Artús, fa venir ganes de tenir a Catalunya un edifici així. Seria ben factible, amb la gran quantitat d’arquitectes de Catalunya amb projecció internacional que existeixen. Del propi Miralles, malauradament, amb la seva mort prematura, ja no és possible, però sí de molts altres. Pensem-hi seriosament. En la visita a l’edifici es pot entrar en la botiga de llibres i records, o menjar en el restaurant.

Però encara val més la pena assistir a una de les sessions del parlament que, com dic, són totalment obertes al públic, que generalment omple les tribunes de convidats. El dia que hi anem nosaltres, tenim la sort que hi ha una sessió de control al govern i al primer ministre. Sí, d’aquí una estona podrem veure i sentir Alex Salmond i els seus ministres, i els portaveus dels partits de l’oposició que els fan preguntes. Un privilegi. Històric, a més, en aquests dies. Això sí, un privilegi senzill, a l’abast de qualsevol persona que visiti Edimburg i que en tingui ganes. No sé si és el cas d’alguns catalans amb qui parlem a la botiga, que no semblen decidits a fer-ho –no sé si al final van pujar a l’hemicicle, no els vaig tornar a veure–, però sí el d’un noi que ens trobem sortint de la sessió. Penso que és, o que pot ser, català, per l’estelada que du a la motxilla, li demano d’on és. I casualitats de la vida, és del Catllar, un poble del costat del nostre. Bé, diu que va néixer al Morell però que porta anys vivint al Baix Gaià. Es diu David, és molt jove, porta treballant a Edimburg des del juny i es a punt de tornar a casa. Escòcia és plena de joves com ell, que vénen a aprendre anglès, treballar-hi, o totes dues coses.

La sessió del parlament a la que assistim és molt interessant, i si haguéssim fet de joves com fa el David, i dominéssim l’anglès, encara ho seria més. Perquè, a més de bona part de les intervencions, de les paraules pròpiament, ens perdem els matisos de la llengua, i l’art parlamentari, tan ric i antic en el món polític britànic. Però sí que, a més de seguir-ne a grans trets el contingut, ens podem dedicar a fixar-nos en la gestualitat i la ritualitat, que són tan importants com les paraules en el parlamentarisme, i més en un procés com el que actualment viu Escòcia, abans del referèndum del 18 de setembre.

Les tribunes per al públic s’han anat omplint, i això que hi ha moltes places. Ja ens havia dit la noia que ens ha proporcionat els tiquets que les sessions on assisteix el primer ministre són molt populars, i que hi entréssim aviat, si volíem tenir-hi un bon lloc. S’hi poden fer fotografies, fins el moment que hi entren els diputats, i t’hi pots moure de forma prou lliure. La vigilància hi és present, però no invasiva, omnipresent. Això sí, demana a canvi la mateixa educació i discreció per part dels visitants. Cosa que no semblen entendre unes joves visitants del nostre país, que baixen pels seients per fer-se fotos trepitjant a tort i a dret, i cridant. Els dic en català que perquè no fan servir les escales, però em miren amb aquella cara, com preguntant-se quina autoritat té aquell senyor que els increpa en la seva llengua, i passen de mi. Ens falta de vegades finezza i una arrelada tradició democràtica, que no estan renyides amb la capacitat reivindicativa.

No es pot generalitzar, és obvi, però crec personalment que és una llàstima desaprofitar una oportunitat com la de visitar països com Escòcia per aprendre a llevar-se de sobre actituds que desprenen aromes d’imperialisme ranci. Ens anirà bé en un futur pròxim.

Les preguntes prèvies als ministres per part dels diputats opositors se centren en temes vitals per al dia a dia d’un país, i sobre els quals el parlament de Holyrood té competències transferides, com són agricultura, salut, educació, medi ambient, habitatge o d’altres. El ritme és viu, les preguntes breus, clares, executives, i les respostes encara més. Però el plat fort, com és natural, arriba amb les preguntes al primer ministre. La majoria de portaveus de l’oposició són diputades, dels partits conservador-unionista, laborista i liberal-demòcrata. Hi ha representació verda i també un diputat independent, però per la disposició en la sala diria que en la sessió d’avui no hi han intervingut.

El tema és el “tema”. És a dir, el Yes o el No a la independència, però sempre a través d’allò que pensa fer el partit en el govern, l’SNP, en el cas que Escòcia sigui independent pel que respecta a qüestions d’interès públic, com les que he esmentat abans. Qüestions que giren sempre a l’entorn d’un gran pal de paller: la viabilitat econòmica d’una Escòcia independent. Salmond la defensa amb arguments, que són paral·lels als que he pogut llegir en llibres que m’he comprat aquests dies. Les portaveus laborista i tory –no sé si són les líders del grup, només sé que són les que intervenen avui– ataquen amb arguments, informes, estudis, dubtes i més dubtes… El to és molt diferent al que ens té acostumats el parlamentarisme català, i l’espanyol: és contundent, però no agre. Les bancades pròpies i alienes aplaudeixen, i increpen, com aquí, i sovint amb força soroll, en la millor tradició del parlamentarisme anglosaxó que hem vist per televisió. Però, curiosament, la música sorollosa dels parlamentaris sembla dirigida per un (inexistent) director d’orquestra: els de l’SNP aplaudeixen amb fervor Salmond, sí, però els seus aplaudiments no xoquen amb les protestes de l’oposició, sinó que semblen alternar-se de manera força harmoniosa i tot. I ni els aplaudiments ni les queixes no trepitgen mai les intervencions. Tot té un ritme sincopat i ràpid. Ritualitzat però no per això poc sincer. De protesta, però de respecte també. Dur i burleta, agressiu però suau.

Ara, que abans de sacralitzar o admirar en excés aquest comportament tan planer i mesocràtic en aparença, convé tenir present un parell de coses, que acabo de parlar ara mateix amb un amic. Ell em diu que potser no és que en el món anglosaxó siguin més educats, sinó més “ensenyats”,  que no és ben bé el mateix. Ell, de fet, diu que estan més ben “ensinistrats”. I l’altra cosa, per entendre millor aquesta alternança de tempos tan ben marcada, és tenir en compte que en l’anglès el verb és al final de la frase i que, per tant, fins que no acaba del tot la frase, no s’endevina la intenció sencera del parlant.

Si a tot plegat hi afegiu un sentit teatral, adquirit i molt present en la societat, entendreu millor, o això m’ha passat a mi, la litúrgia política i democràtica que té lloc en aquest parlament. Una litúrgia que ajunta el que és solemne amb el que és pla, popular. La solemnitat que representa la maça de plata, símbol de l’autoritat del parlament, regalada –la maça– per la reina. I la cosa planera, simbolitzada per la situació de l’escó del primer ministre, a peu pla de la sala, amb l’esquena descoberta, i al mig de totes les mirades. Miralles va saber entendre molt bé la voluntat mesocràtica que es volia atorgar a si mateix el parlament escocès, i els escons-taules de treball-faristols són molt funcionals i gens pomposos. La sala de debats, i tot l’edifici, traspua novetat –recordo que Escòcia no va recuperar el seu parlament fins al 1999– i futur. Just com es veu, i com es vol veure, el país. I per això es consulta el 18 de setembre vinent.

Durant la sessió, el públic, majoritàriament del país, tot i que hi ha força turistes, s’ha mantingut callat, atent. Al món mediterrani nostre hi hauria hagut més rebombori, segur. L’endemà el debat que hem presenciat té una escassa presència en els mitjans de comunicació, en diaris com The Scotsman. A diferència del nostre país, em sembla a mi si més no, que a Escòcia no funciona el periodisme de declaracions i contradeclaracions, sinó el de fets i dades. Un debat com el que hem viscut es deu produir sovint, i els periodistes, molt nombrosos en l’hemicicle, en prenen nota i agafen feedback per a posteriors informacions, però no fan una notícia de cada intervenció pujada de to. Potser m’equivoqui, i em sabreu perdonar els catalans que fa temps que viviu a Escòcia si no és exactament així, però aquesta ha estat la meva impressió com a periodista, almenys.

Aquesta tranquil·litat en el debat i en la reacció posterior no ha de fer pensar que la política i el referèndum no interessin. Justament els mateixos dies que som a Escòcia al mateix parlament té lloc el Festival of Politics, el festival de la política, dedicat en la seva desena edició a ‘What next for Scotland?’, més o menys “què passarà a Escòcia”. Aquest festival, que assegura que vol posar a la gent en el centre de la política, compta amb ponències sobre balanços econòmics, defensa, seguretat alimentària, “or negre”, esperança de vida, estratègia política, el referèndum… Les sessions són de pagament: cinc lliures per a públic general, i tres i mitja per a nens entre 5 i 16 anys (sí, n’hi deuen anar), gent de més de 60 anys, estudiants, aturats i persones discapacitades. Són de pagament, i la gent paga!, i van a càrrec de professors universitaris i especialistes.

Una de les sessions estrella del festival de política és la discussió, el dissabte 17 d’agost, entre Alan Cochrane i George Kerevan, dos dels periodistes polítics més significats que han intervingut en el debat de la independència, cadascun en un costat. Kerevan, economista, antic editor associat de The Scotsman i polític de l’SNP, defensa el sí, i Cochrane, editor escocès del londinenc The Telegraph, defensa el no. Em compro el llibre que exposa els seus arguments a favor i en contra de la independència, amb una part escrita per cadascun dels dos, i em poso a llegir-lo. Hi dedicaré un altre apunt.