‘Visitant’ ara un estat desaparegut, la RDA

Al llarg dels anys he visitat, d’alguna manera, tres estats que ja no existeixen: la Unió Soviètica, Txecoslovàquia i la República Democràtica Alemanya, la RDA o DDR. En els dos primers casos és molt clar, perquè hi vaig estar en les èpoques dels presidents Gorbatxov i Havel. Poc abans de la desaparició i transformació en nous estats, per tant. Són coses que passen sovint en política internacional. El tercer cas és més sorprenent, perquè he viatjat a la DDR fa molt poc, enguany mateix. Com pot ser, em direu, si l’Alemanya de l’Est va desaparèixer el 1990? Fàcil: a Berlín hi ha un museu, relativament petit però molt dens, dedicat a l’antic estat, a la seva quotidianitat, símbols, institucions, als esports… Un museu molt visitat, sobretot per joves. Ho fan –ho fem–  per història, moda, nostàlgia…?

Sobta, quan entres al DDR Museum, situat a la vora mateix del riu Spree (Karl-Liebknecht-Str. 1), la gran quantitat de joves, sorollosos tal com pertoca, que t’hi trobes. El museu no és gaire gran, però els mòduls, de museografia moderna, interactius, estan molt atapeïts i t’has d’esperar per poder-los veure i tocar. Algun mòdul, tot i que el museu no té gaires anys, ja comença a estar una mica matxucat per l’ús continu. Conseqüències de l’èxit. Però, que hi fan tants joves –també hi ha famílies amb nens, però això ja pot tenir altres explicacions– interessats en un estat que no van poder conèixer, per edat? A més, bona part no són alemanys, ni de l’antic est, ni de l’oest. És molt clar que alguns hi han vingut en viatge de fi de curs, per tant és probable que el profe d’història els hi hagi dit de visitar-lo. És una evident matèria de llibres d’història.

            Però, més enllà d’això, se’ls veu exultants, feliços, explicant als seus companys els seus descobriments a crits: els uniformes dels nens i nenes de les joventuts del partit comunista, el Partit Socialista Unificat –SED–, la construcció del Mur de Berlín… La reacció, entre la incredulitat i el descobriment, té poc a veure amb la que els mateixos joves han experimentat en la visita al veí Museu de Pèrgamon. Allà, ho hem vist també, contemplen els segles passats i l’art dels assiris o els grecs amb un respecte reverencial. petri. Per què, doncs, aquesta reacció tan emocionada? O tan viva, perquè no es pot dir que totes les emocions que exhalen siguin positives: també se’n riuen, o s’indignen. Tot i ser molt joves, la proximitat històrica en el temps, més evident en el cas dels nois alemanys, n’explicaria una part: mira, el que m’explicava el meu pare, existia de debò!

            Però crec que hi ha alguna cosa més, que no sabria com definir. Ho intentaré. Sé, per exemple, per quina raó estem visitant nosaltres aquest museu de la DDR: una de les persones amb qui viatgem, un amic, és fill d’alemany, amb família a l’antiga Alemanya de l’Est. El seu coneixement del Berlín de l’època: els passos fronterers, la separació de les famílies en un i l’altre estat, el (poc) menjar a l’Est, etc., ens hi transporta. Nosaltres, la resta del grup –bé, som dues parelles en total– sí que vam conèixer, de Catalunya estant, aquest estat “desaparegut”, tancat en si mateix, autàrquic, autoritari. I tan inquietantment semblant, en tantes coses, a l’Espanya del franquisme. En alguns moments de la visita et ve una mica d’angúnia, pel record d’aquella vella i coneguda olor. Com quan entres i seus a la sala d’interrogatoris de l’Stasi, la policia política de la RDA. O en la recreació d’una cel·la per a presoners per raó de la seva oposició al règim.

            No sé si un pare que hagi patit el franquisme, o l’omnipoder d’Erich Honecker, faria amb tanta tranquil·litat una fotografia al seu fill, d’uns deu anys, tancat a la cel·la i guaitant per la finestreta de la porta, des de dins, com ho fa aquest pare. Fa una mica de basarda, francament, i no sé si el que mostra la cara del nen és alegria. El discurs museogràfic no es pot dir que sigui complaent amb el règim de Honecker: a part de l’Stasi, i les seves escoltes telefòniques, i les presons i la tortura, hi veiem llibres prohibits, premsa emmordassada, intents de fuga de persones cap al Berlín Oest… Fins i tot un fantasmal –o no tant– intent d’invasió d’aquesta altra part de la ciutat. Amb un guió perfecte: el pla preveia que helicòpters amb soldats de l’Exèrcit Nacional Popular aterressin als aeroports de Tegel i Tempelhof, i que prenguessin el control del trànsit aeri. Alhora, els vehicles blindats avançarien de la porta de Brandenburg fins al centre de Berlín Oest, on es reunirien amb unitats d’infanteria en un dels punts neuràlgics de la ciutat, el Kaiserdamm. I l’Stasi començaria a detenir figures clau de l’enemic, la RFA.

            Però al costat de plafons i espais tan amenaçadors, el DDR Museum ensenya la quotidianitat en un país aïllat. Si bé no es pot dir que sigui un aparador de la felicitat, sinó de l’adaptació a la realitat fosca, contrasta força amb el que he explicat fins ara: llaunes acolorides de menjars i begudes, de marques existents només en aquest país, els petits cotxes Trabant, tan semblants als “nostres” 600, les aerolínies Interflug, o les joguines introbables a l’Alemanya “lliure”… O una de les estrelles: la coneguda selecció de futbol de la RDA i la samarreta blava i blanca, encara de venda popular a Berlín.

            L’esport, un dels orgulls de l’antiga Alemanya de l’Est, també té la seva cara B: les hormones que prenien les atletes i nedadores alemanyes eren símbol de l’orgull d’un país. Hi trobem formes de resistència que potser no ens són tan llunyanes: el nudisme, tolerat per un govern conservador en els costums, com a queixa no sorollosa contra el poder. Això, i espais que recreen pisets minúsculs amb tots els detalls: el menjador i la tele amb els seus programes també autàrquics, la cuina i el petit bany…, tot plegat, a mi almenys em porta a una realitat per la quan conservo poca nostàlgia, la del franquisme.

            En aquest sentit, visitaríem un museu sobre l’època franquista? Penso que no, almenys amb la mateixa distància. Però també és cert que, a part d’una cançó de Joan Manuel Serrat, aquest museu de la DDR em recorda alguna sala del Museu d’Història de Catalunya. La divulgació de realitats un punt o molt odioses no ha de significar-ne la banalització. El context, la explicació rigorosa, són elements determinants per mantenir una separació de seguretat amb certes èpoques que, del contrari, ens fan mal encara. Aquest mateix interès històric, les ganes de conèixer, és, dedueixo, el que ens ha portat a la majoria a aquest museu. Amb un petit plus morbós de treure al cap a una realitat funesta, però que tenim la sort de no viure de debò, sinó d’una manera només virtual. Una mica com anar de Halloween a PortAventura: els morts vivents autèntics, si n’hi ha, deuen ser molt més terrorífics. Al capdavall, suposo que aquest és el gran motiu perquè tants joves s’ho passen bé en el DDR Museum: perquè tenen la sort de ser joves, ben alimentats i feliços, que mostren al món, de manera cridanera, desafiant, la fortuna de qui no ha de viure en un règim totalitari. Un motiu que, ben mirat, no és tampoc mal motiu per a qualsevol persona que vulgui visitar aquest museu: de vegades no valorem prou la llibertat, fins que no veiem què significa perdre-la. Ni que sigui virtualment.

 

 

Ensopegar amb les pedres de la memòria a Berlín

Abans de continuar amb la saga tarragonina d’Anton de Sartine, vull compartir una petita troballa, o més ben dit una topada amb la memòria, que es pot fer cada dia, i a cada moment, pels carrers de Berlín. Segurament molts de vosaltres, si hi heu anat, us hi haureu fixat: a les voreres, al davant de moltes cases de la capital alemanya, s’hi poden veure unes petites plaques daurades, humils, però plenes de significat. En algunes portes n’hi ha només una, en d’altres poques, però en moltes passen de llarg de la dotzena. Aquestes plaques de llautó incrustades a terra porten el nom de persones deportades als camps de concentració nazis. Són el resultat d’un projecte de l’artista Gunter Demnig, que anomena Stolpersteine, és a dir, pedres de topada, o d’ensopegada. N’hi ha més de 32.000 a més de 700 llocs d’Alemanya, i a d’altres països d’Europa. Per què no a l’estat espanyol?

Berlín és una ciutat que ha sabut recuperar a la memòria històrica, tant la de la segona guerra mundial, amb els horrors del nazisme –tractats darrerament amb tanta frivolitat en les declaracions públiques d’alguns polítics– com la del mur de Berlín, i la seva caiguda. La ciutat, que ha viscut tants moments convulsos, té diversos monuments memorials que els expliquen. Un d’ells, discret però gairebé omnipresent, pot passar desapercebut, fins i tot, però quan en veus un, ja no se’t pot esborrar de la mirada. Quan vam arribar a l’hotel on ens estàvem, vam veure al terra de les portalades, ple de neu aquells dies, tot de petites plaques de llautó, amb noms escrits. En vam fer fotos. Només en els tres portals al voltant, en el “nostre” carrer d’aquells dies, Trautenaustrasse, n’hi ha més de vint. No costa gens d’endevinar a qui corresponen aquells noms: víctimes de l’era nazi, deportades i mortes als camps d’Auschwitz, Theresienstadt, Treblinka…

            Eren, o són, mentre en mantinguem el record, jueus, gitanos, homosexuals, dissidents, testimonis de Jehovà, víctimes de l’eutanàsia… exterminats. Un dels nostres “veïns” desapareguts, es deia Rosalie, un nom que és molt freqüent en el nostre poble, Torredembarra. En la placa que li és dedicada, com a totes, indica que aquí hi va viure Rosalie Pieck, quan i on va néixer, a quin camp la van deportar i on i quan va morir. Els altres deportats, amb algun dels quals haguéssim pogut coincidir pel carrer, fins i tot, portaven cognoms com Bloch, Chaim, Frankenthal, Hiller, Löwenstein, Wisla…

            L’artista plàstic Gunter Demnig, nascut a Berlín el 1947, va concebre la primera acció per commemorar la deportació de gitanos a Colònia l’any 1990, cinquanta anys després dels fets. El 1993 començava el projecte de les pedres de topada. Aquest projecte, que ha rebut una dotzena de premis internacionals, ha arribat des d’aleshores no tan sols a Alemanya, sinó a d’altres països europeus on van viure víctimes del nazisme, com la República Txeca, Hongria, els Països Baixos, Noruega, Bèlgica, Itàlia… Últimament s’han estès fins a França i Dinamarca. Demnig pretén tornar el nom a les persones, que en els camps d’extermini s’havien convertit tan sols en nombres.

            Les pedres, fabricades a mà, són petites llambordes de 10 per 10 centímetres cobertes per una placa de llautó. N’hi ha un per cada persona, i la idea de l’artista és que ens hi haguem d’acostar i inclinar, com a forma d’homenatge al mort, per poder-ne llegir els noms. El cost de les peces i de la instal·lació es cobreix amb donacions, tot i que qualsevol persona, que acrediti la desaparició d’una altra en un dels camps de la mort, en pot demanar una a Demnig, pagant 120 euros. En podeu trobar més informació al web del projecte, https://www.stolpersteine.eu. No cal dir que aquests “obstacles” visuals, que volen que aturem la nostra marxa i reflexionem sobre la barbàrie, s’han trobat amb obstacles i impediments reals: algunes ciutats, com Munic, li han prohibit a l’artista instal·lar-hi les plaques, d’altres plaques han estat robades, o cobertes amb quitrà, i hi ha hagut moltes discussions emocionals a favor i en contra: algunes persones de la comunitat jueva han dit que la idea els recordava com les làpides de les tombes jueves havien estat reutilitzades en època nazi justament com a llambordes o lloses en les voreres dels carrers… La controvèrsia ha vingut dels dos costats, el de les víctimes, i el dels botxins. Però si més no s’ha produït un debat, i s’ha pogut visualitzar l’horror.

            A Catalunya i l’estat espanyol, com deia, les pedres de topada no han arribat, encara?, a les portes de les cases de les persones, moltes, desaparegudes als camps nazis. No sé si cap persona ho ha demanat, i és la planificació de l’artista la que no ho ha fet possible pel moment. La memòria històrica, força incipient a Catalunya, ja ha aconseguit moltes fites, sobretot pel que fa referència a la guerra civil, però encara no ha aconseguit un reconeixement i una visualització integral com a d’altres països europeus. En molts casos, com hem pogut veure en reportatges de televisió recents, han estat iniciatives no públiques, sinó de persones individuals, les que han lluitat per preservar la memòria de les víctimes. Una altra possible forma de recuperar la memòria, afegida a les que ja es donen a llocs com els escenaris de la batalla de l’Ebre, podria ser doncs demanar, des de la ciutadania o les institucions, que el projecte Stolsperstein arribi aquí.

            A molts la visió d’aquestes plaques ens fa pensar en persones concretes, i en memòries que volem que es preservin. Només un exemple, que en aquest post vull que es converteixi en una petita placa de la memòria, ni que sigui virtual: Esteve Cañellas Margalló, nascut a la meva vila, Torredembarra, el 27 de març de 1909, soldat republicà exiliat, va ser conduït al camp de Mauthausen, a Àustria, el 27 de gener del 1941, amb 1.500 republicans més. Va morir a un camp annex, Gusen, el 15 de gener del 1942.

            Si aneu a Berlín, i trobeu aquestes pedres daurades, atureu-vos-hi i feu memòria. No fer-ho és una frivolitat que ens pot portar a repetir situacions semblants.