Dublín, ciutat d’escriptors

Tot i ser un país “rescatat”, Irlanda manté, i mantindrà, un dels seus principals actius. Ja abans de ser el fugaç tigre celta de les noves tecnologies, la República i sobretot la seva capital, “venen” literatura a cada cantonada. La ciutat de Shaw, Wilde, Joyce… té des d’un centre dedicat a aquest darrer, que va fer Dublín protagonista de l’Ulisses, fa rutes literàries, amb actors, pels pubs de la ciutat, dedica exposicions a Yeats… I sobretot dedica un museu als escriptors, el The Dublin Writers Museum. Seria possible un museu així a Barcelona o Catalunya?

Hi vaig anar fa quatre anys, al museu dels escriptors de Dublín. No sé si l’han renovat, però aleshores, tot i que el contingut estava bé, la presentació museogràfica era una mica antiquada, amb les cartel·les velletes i descolorides, i les vitrines de tota la vida, de vidre i fusta. D’acord que li dóna un aspecte una mica venerable, de lloc de culte, però el The James Joyce Centre (35 North Great George’s Street) em va semblar més modern i audiovisual. Si es vol, i jo vaig voler, el museu dels escriptors –li diré DWM per escurçar­–  es pot visitar amb una audioguia disponible en diversos idiomes.

            El DWM programa exposicions i activitats relacionades amb els escriptors irlandesos, tant si han escrit en gaèlic com en anglès, o en francès, com Samuel Beckett. És situat al costat del Centre d’Escriptors Irlandesos, i això el converteix en un dels nuclis durs de la literatura irlandesa, que aquest país com pocs d’altres considera com un dels seus principals productes nacionals, que l’ha fet conegut i llegit arreu del món.

            En la primera sala del museu, s’explica la història de la literatura irlandesa, dels orígens fins al renaixement literari de finals del dinou, amb figures com Lady Gregory i William Butler Yeats. En aquesta part es parla dels grans noms de la literatura d’Irlanda, quan encara no existia com a estat independent, com Swift, Stoker, Shaw i Wilde. Alguns dels autors presentats aquí fins i tot no se sentien irlandesos, sinó anglesos, i un, George Bernard Shaw, era amic personal del líder independentista Michael Collins.

            J. M. Synge, l’autor teatral que obre la segona sala, va ser atacat per sectors nacionalistes per algunes de les seves obres, tot i escriure sobre les comunitats pageses i pescadores d’Irlanda, com les de les illes Aran. La seva peça principal, The playboy of the western world, va ser acusada de ser poc política, i hi va haver disturbis a la platea el dia de l’estrena. Tanmateix, Synge va ser un dels grans autors de l’Abbey Theatre, eix del teatre irlandès, durant moltes dècades, succeït per un altre escriptor que va aixecar polèmica, Sean O’Casey, un nacionalista d’esquerres, poc entès per altres nacionalistes.

             La sala 2 és també la “casa” de Joyce, tot i que també és recomanable visitar la seva torre de Sandycove. Jo, la veritat, no vaig tenir temps de fer-ho; i ara tampoc en tindré, ni temps ni espai, per poder resumir-ne l’obra i el paper en la literatura universal. Igualment, hi trobem els narradors Frank O’Connor i Liam O’Flaherty, i poetes com Patrick Kavanagh. El museu també compta amb una exposició permanent dedicada a un altre dels pesos pesants, el dramaturg Samuel Beckett. Podria comptar, si l’han ampliat, amb molts més noms, perquè la literatura irlandesa és enormement fecunda i en els últims anys s’han donat a conèixer molts, moltíssims autors. I el 1995 li van donar el Nobel al poeta Seamus Heaney, que s’uneix als que van obtenir Beckett, Shaw i Yeats.

            La visita acaba (acabava?) amb un nom potser poc conegut entre nosaltres, l’excessiu, alcohòlic, membre de l’IRA i empresonat durant vuit anys per intentar matar dos polícies, Brendan Behan. Poeta i autor teatral, el DWM ensenya la màquina d’escriure que diuen que va llançar per la finestra d’un pub, un dia que estava enfadat. Aquesta és la figura que, almenys fa quatre anys, triava el museu per acomiadar la mostra i convidar-nos a visitar la Galeria d’Escriptors, la biblioteca Gorham, la Beckett Country Exhibition, que ja he esmentat, i les molt recomanables llibreria i cafeteria.

            Una figura excessiva, però emblemàtica, per acabar una selecció antològica que uneix autors nacionalistes, en gaèlic o en anglès, amb escriptors no independentistes, que van fugir de Dublín, d’Irlanda i de totes dues llengües per refugiar-se a Londres o a París. Wilde també va escriure alguna de les seves obres, com Salomé, en francès.

            Un museu que no té por de mostrar les contradiccions i ferides d’un país, i d’una literatura, malgrat això, molt sòlida i amb molta projecció. Em torno a preguntar si un museu semblant seria possible, o necessari fins i tot, al nostre país. Potser sí, potser no. Segur que, mentre heu anat llegint l’apunt, ja hi heu anat posant possibles noms. En qualsevol cas, si demanar això fos massa, o ens trobéssim amb un debat inacabable de noms, sí que es podria imitar el Dublin Literary Pub Crawl, i fer una ruta per les obres d’alguns dels autors que millor han retratat Barcelona, o Tarragona, o Girona, a través de petits fragments llegits per bons actors en pubs o bars de les ciutats. A Dublín han estat prou hàbils per fer rutes de tota mena; la literària seria una que els podríem copiar.

Glencree, Irlanda: centre per la pau i la reconciliació

Els antics barracots militars de Glencree, a la República d’Irlanda, construïts a principi del segle dinou, han estat després una escola reformatori i un centre de refugiats per a nens orfes, polonesos i alemanys, de la segona guerra mundial. Des del 1974 formen el Centre Glencree per la Pau i Reconciliació, compromès en la pau a Irlanda, tant nord com sud, i en d’altres països. S’hi arriba per la Military Road, una carretera construïda per l’exèrcit britànic, per perseguir els rebels irlandesos després de la revolta del 1798.

Els anomenats Irlandesos Units, encapçalats per un protestant, Wolfe Tone, van protagonitzar un intent de rebel·lió, que va ser respost pel govern de Londres, l’any 1800, amb el Decret d’Unió, pel qual quedava dissolt el Parlament d’Irlanda. El país passava a ser dirigit des d’Anglaterra, i es construïa una carretera entre Dublín i les muntanyes Wicklow, perquè les tropes poguessin atacar els rebels refugiats en aquesta regió, una de les mes aïllades aleshores, i encara ara un territori natural molt poc poblat.

            El parc nacional de Wicklow és un dels paisatges més ben conservats de l’illa, sí, tot i que alguns dels seus punts, com Sally Gap o Lough Tay, o la mateixa vall de Glencree, són l’escenari continu de rodatges de pel·lícules, des de fa anys. Al monestir de Glendalough s’hi van filmar escenes de Braveheart, i quan passa l’autobús per la carretera, es pot veure un gran campament de caravanes, tendes i barracots de cinema.

            Uns altres barracots, els de Glencree, es van començar a bastir el 1803, per evitar que la Carretera Militar caigués en mans rebels. Es van acabar el 1806, tot i que el 1815, amb la fi de les Guerres Napoleòniques, es van abandonar. En la dècada de 1850, la Gran Fam va provocar, entre altres efectes, el creixement dels delictes juvenils, que van omplir les presons de joves. Els edificis de Glencree es van convertir en una escola reformatori, Saint Kevin, per a uns 300 nois, que es va traslladar el 1940 a un altre lloc.

            Després de la segona Guerra Mundial, la Creu Roja irlandesa iniciava l’operació Shamrock, Trèvol, per la qual Irlanda acollia milers d’orfes de guerra en cases, o en centres com Glencree, conduït per les germanes franceses de la Caritat, fins al 1950.

Abandonats durant molts anys, els històrics edificis van tornar a tenir ús després del rebrot dels enfrontaments a Belfast, el 1972. Un grup de ciutadans irlandesos es van reunir a Dublín per treballar per la pau, i el 1974 obrien a Glencree un centre, que va tenir un important paper en el procés de pau d’Irlanda del Nord. Entre altres projectes i activitats, oferia trobades de cap de setmana entre persones del nord i el sud, cursos sobre no violència per a joves, vacances per a famílies de refugiats, granges per a nens…

L’original Centre Glencree va tancar el 1988, i va tornar a obrir el 1994 en el format actual, més dirigit a buscar la reconciliació en conflictes internacionals, a més de la pròpia Irlanda, i reunir famílies, supervivents, antics combatents… El seu web és www.glencree.ie, i el centre té una exposició permanent sobre l’operació Shamrock, a més d’un cafè restaurant i botiga. En qualsevol cas, si no fugiu de situacions conflictives, hi podeu trobar també tranquil·litat.

En taxi pel ‘front’ de Belfast, de Shankill a Falls Road (i 2)

El taxi negre ens porta per la ruta, amb un cost d’unes deu lliures esterlines, pels barris protestants i catòlics de Belfast, plens de grans murals polítics. El taxista no ens ha dit a quina de les dues confessions pertany, però en el barri lleialista de Shankill Road s’hi atura una bona estona, en una plaça amb gespa, i hi veiem les parets laterals pintades de les cases, i la gent. Mentre que en la via principal catòlica, The Falls Road, ens deturem, jo diria que una estona més curta, en la vorera d’aquest carrer, i veiem el llarg mur, amb murals republicans, i també defensors de causes de diversos llocs del món. No sé si amb aquesta descripció en teniu prou per deduir-ho. A mi em va semblar un indici prou clar.

Primer, vam visitar les cases del barri protestant, l’artèria principal del qual és Shankill Road, una carretera de més de dos quilòmetres que parteix del centre de la ciutat. El barri és predominantment obrer, amb cases baixes o de pocs pisos. Les parets laterals de les cases, que han donat fama i imatge mundial als conflictes nord-irlandesos, són decorades, en aquest barri, amb les banderes de la creu vermella i la mà d’Irlanda del Nord, i noms i cares de persones lleialistes mortes en les dècades de violència.

            Davant de les cases, moltes amb la bandera nord-irlandesa, escocesa o l’Union Jack, hi juguen nens, aliens a la nostra presència, per molt que hi fem fotografies. Què deuen pensar, que deuen sentir aquests nens? Qui som per a ells aquests estrangers que visiten i fotografien aquestes cases on ells viuen? Saben que en els barris catòlics i nacionalistes de Béal Feirste hi ha d’altres nens que juguen sota banderes d’Irlanda?

            Això darrer, així com el fet que els murals dels barris catòlics articulats per The Falls Road, deuen ser plens dels rostres dels herois de la causa republicana, ho deduïm per lògica. I, en tornar a casa, perquè molts d’aquests murals es poden veure a internet. Però allí, in situ, ens porten només a The Falls Road, on la majoria de murals són més internacionals, tot i que, naturalment, n’hi ha de favorables a l’unificació de l’illa. I de neutres, pacifistes i amb obres d’art al·lusives, com el que reprodueix el Guernica de Picasso. N’hi ha un de curiós, que anuncia una empresa dels  propis “taxis negres”. Però no hi veiem ni les cases, ni els nens, ni els murals de les cases de l’altra banda del mur.

            Crec recordar que vam visitar un tercer mur, una de les anomenades “línies de pau”, començades a construir l’any 1969, quan els disturbis van esclatar amb més força. Separen, suposo que encara ara, els barris lleialistes dels republicans. Ens explica el taxista que en les fàbriques i llocs de treball treballen junts catòlics i republicans. En els llocs de residència és molt clar que no és així. En ser a la “línia de pau” ens dóna retoladors, per si volem deixar un missatge de pau escrit. Jo no sé que dir, francament. Altres, com la noia catòlica franco-iraniana, sí que n’escriu un, sentit i una mica ingenu.

            En un lloc com aquest, antic escenari de conflictes, que tant de bo no es tornin a reobrir, i que han deixat morts a banda i banda, m’he quedat ple de contradiccions personals. D’una banda, la morbositat de voler veure els barris de Belfast et deixa un cert mal gust personal de boca, tot i que penses que qui l’haurien de tenir, aquest mal gust, són els que l’exploten, l’antiga violència, com a ruta turística. D’altra banda, penses que potser és sa, i més útil, voler explicar la història recent obertament, i que un “taxi negre” seria impossible en escenaris semblants, del món o de la mateixa Europa.

Béal Feirste: turisme postviolència amb un ‘taxi negre’ (1)

“Turisme, a Belfast?!” els va preguntar, sincerament sorpresa, una persona de la capital d’Irlanda del Nord a una parella, ella catalana i ell de la República d’Irlanda, quan li van dir les seves raons per ser de visita a la ciutat. Era a finals dels anys 80; avui, després de l’acord de pau de divendres sant del 1998, ja no és estrany anar de turisme a Belfast. Acabada la part més gruixuda del conflicte entre catòlics i protestants, es fan fins i tot visites turístiques entre els murs i les cases, amb murals polítics, d’un i altre bàndol. És, com diu la publicitat de les agències, el “mundialment famós” Tour dels Taxis Negres.

Era el 2008 i estava de vacances a Dublin. Diverses agències ofereixen viatges en autocar d’un dia, o de 2, 3, 4, 6, 10 dies, per l’illa. En vaig agafar un parell. Un va ser a Drogheda, Monasterboice i Belfast, Béal Feirste en gàelic irlandès. De la resta del viatge potser en parlaré un altre dia, però l’autèntica raó de fer-lo era veure els escenaris del període de violència que en anglès coneixen com The Troubles i que van començar als 60. M’havien parlat dels taxis negres i m’interessava veure-ho in situ. Les meves raons, les de qualsevol, periodista o no: curiositat, documentació, certa morbositat…?

            En l’autocar vaig conèixer unes quantes persones, amb qui després vam formar el grup necessari per omplir un taxi: una parella de Barcelona, viatjada i amb parents al meu poble, i dues noies, una d’elles francesa d’origen iranià i amb fortes conviccions catòliques. Quan l’autocar va travessar la frontera entre la República d’Irlanda i Irlanda del Nord – no digueu Ulster, que és una província que no tota pertany al Regne Unit; allà parlen senzillament del “Nord” – el conductor, molt simpàtic, ens ho va comunicar. Si no, ni ho hauríem vist: cap duana, cap barrera, cap indicador destacat. Ens va explicar que només ho notaríem en el fet que en els cartells viaris de la República els noms apareixien en anglès i gaèlic, i en els del Nord només en anglès. No sé si encara és així.

            Ens va advertir també que, si agafàvem un “taxi negre” –es pagava a part, en lliures– sobretot no li preguntéssim al conductor si era protestant o catòlic. A aquestes alçades del viatge, tot i que els taxis de Londres, per exemple, solien ser negres, el fet que als de Belfast, quan fan la ruta per les restes del conflicte, els anomenin així em semblava una cosa força inquietant. Fins i tot una mostra d’humor, mai millor dit, negre. Després vaig veure que, com passa també a Londres, no tots són de color negre.

            Els del “meu” grup vam agafar taxi. D’altres no. Quan hi vam pujar, la primera cosa que va fer la noia franco-iraniana va ser preguntar-li al conductor de quina confessió era. No va semblar enfadar-se, però li va contestar: “endevini-ho”. Crec, per la ruta que ens va fer, que ho vaig poder endevinar. Us ho explicaré en el següent apunt.