París torna a ser una ciutat ocupada

París2

París té la pell dura. O més que la pell, el que hi ha a sota. Sota la ciutat llum dels grans bulevards, hi ha un dia a dia de gran metròpoli difícil, plena de matisos i contradiccions. El París que vaig visitar l’últim cop, que vivia l’atemptat de ‘Charlie Hebdo’, la seva gent, va reaccionar amb una estranya enteresa. Una enteresa republicana, de tornar-se a aixecar després de l’adversitat. Els mitjans posaven el focus en la situació d’excepció, però les persones seguien el dia a dia amb certa normalitat. Això sí, amb rostres apagats, enganxines de ‘Je suis Charlie’ a la roba i manifestant-se a la Place de la République.

Ho dic perquè em va sorprendre i perquè ara, en la distància, ignoro fins a quin punt el seguit d’atemptats del 13 de novembre, el caos, l’estat de setge dels ciutadans i el pànic han afectat París diferentment a l’atemptat de gener. Des de la intuïció, estic segur que sí, que difícilment hi podrà haver enteresa, solidesa i una reacció serena. Si les morts de ‘Charlie Hebdo’ van ser un atemptat terrorista selectiu, dolorosíssim, però més clàssic, una acció d’avançada contra objectius concrets, entre els quals la llibertat d’expressió, els d’ahir signifiquen que una guerra, la de Síria, ha arribat al cor d’Europa. I hi ha arribat de forma total, afectant tota la població, en una acció plenament militar.

És un acte terrorista, cert. Però, abans i tot de saber amb seguretat quin grup hi ha al darrere, es pot veure que no és una escaramussa de comandos solitaris dedicats a ferir col·lectius sensibles, com uns dibuixants, i amb ells la llibertat d’expressió i sàtira, uns policies, i la seguretat, o uns comerciants jueus, amb una càrrega d’antisemitisme. La del divendres 13 sembla una campanya bèl·lica, planificada per fer el màxim mal possible entre la població civil. Ja no és un avís. Indica una voluntat de quedar-s’hi.

El mateix es podria dir d’anteriors atemptats, com el de les Torres Bessones o el de Madrid, segur. I és cert, però cada cop eren prou diferents els “exèrcits” invasors i també era diferent la guerra que es volia exportar a Occident. I també és cert que cada una d’aquestes accions bèl·liques van tocar una mica més de mort la llibertat civil.

No voldria caure en el mateix error que vaig retreure llavors de l’atemptat de gener a París a persones que es fiaven massa del focus tancat, natural d’altra banda, dels mitjans de comunicació. Però el que he vist aquesta nit m’ha fet pensar en una ciutat ocupada, com a la segona guerra mundial per les tropes nazis. I doblement ocupada, potser. Per un exèrcit cec de terroristes, que maten i prenen ostatges i que, quan escric això, no tenen nom, i per la reacció d’un govern que tanca fronteres i té una lògica por.

Les morts de ‘Charlie Hebdo’, tan precises, van permetre algunes frivolitats. El sociòleg jacobí Emmanuel Todd, en el seu llibre ‘Qui est Charlie?’ assenyalava que els manifestants del diumenge 11 de gener eren, per regla general, persones conservadores, de classe mitjana i el que anomena ‘catòlics zombis’, provinents de regions profundes de França abans de religió catòlica al 100 %, i que, després d’abandonar el catolicisme, busquen una nova religió, que troben per exemple en el partit socialista francès. Uns manifestants que són l’ou d’una serp contrària als principis igualitaris de la República, els dels ‘autèntics’ parisencs. També, de pas, deixa de volta i mitja el primer ministre Manuel Valls, i amb ell als catalans en general, però d’això ja en parlaré un altre dia.

Segurament, si hi ha manifestació contrària als atemptats del 13-N, s’hi trobaran alguns eslògans reduccionistes, clixés antimusulmans i estranys companys de pancarta. I s’hi oblidaran les víctimes d’altres guerres que encara no han arribat a Europa. Però els que estem en contra d’unes i altres violències hem de saber trobar un lloc per protestar, per les altres morts, però també per les d’ahir. Que han tocat una ciutat que més que la capital d’un estat que ens pot resultar més o menys simpàtic, com d’altres estats, ha significat durant molts anys una mica d’aire de llibertat per a d’altres societats menys alliberades. Ara hem de contribuir a alliberar París un cop més.

 

‘Charlie Hebdo’: set dies, set notes (més una nota final)

Charlie Hebdo

Fa una setmana, les morts dels periodistes de ‘Charlie Hebdo’, dels policies, els clients del supermercat jueu i els gihadistes, em van trobar a París. Ja he explicat en algun altre lloc que vaig voler anar, l’endemà de l’atac a ‘Charlie Hebdo’, a les portes de la redacció i al indret de la mort d’un dels policies. Durant uns dies, vam viure de prop els fets i la reacció dels mitjans i la gent. Avui, com tants, he buscat el setmanari, a Tarragona, sense sort. He reflexionat amb algunes persones sobre aquesta mostra de la barbàrie. No està mai tot, tot, dit sobre un acte de tanta repercussió, però set dies després de l’atemptat vull afegir-hi set petites notes:
1. Els periodistes podem ser una mica mal educats. Vaig viure escenes lamentables als llocs dels fets. Però som un tub pel qual passa, algun cop, l’emoció veritable.
2. Cada any que hi vaig trobo menys comerços jueus a la rue des Rosiers. No sé si és perquè ha augmentat l’emigració a Israel. Només ho constato, i em fa pena.
3. Em vaig comprar l’últim llibre d’Houellebecq, ‘Soumission’. Ara el llençaria, perquè sé que als de ‘Charlie Hebdo’ els feia fàstic. Però sé que ells defensaven la llibertat d’opinió. El llegiré i després el llençaré, si em fa fàstic a mi també.
4. Fa quinze anys vaig col•laborar en una revista d’humor políticament incòmode, ‘Angelitos negros’, que va durar poc. Si existís, no sé si el seu humor tindria res a veure amb el que fa ara ‘Charlie’. Només sé que alguns dels meus col•legues – Alfons, Xavi, Sebastià…– (jo m’hi descompto) no farien mal paper fent dibuixos i textos a les pàgines del setmanari francès. Va per vosaltres, Angelets tots!
5. Veient aquests dies Manuel Valls, he pensat malèvolament que ara com ara és el català amb més possibilitats de presidir a curt termini un estat independent. Si no esteu d’acord amb aquesta afirmació, us haureu d’espavilar perquè no sigui així!
6. Per a bé, i per a mal, a França sempre et sembla que van una pantalla per davant.
7. Encara xocat per l’extrema, i estranya, normalitat amb què es vivia als carrers de París, tot i la presència de policies i militars armats, confesso que no en sé la causa real: el fet de ser una ciutat; la diferència general de caràcter i educació pública amb les pròpies de clima mediterrani, més viscerals, com la nostra; que la processó va per dins; potser un desafiament cívic…? Jo m’inclinaria per la darrera, perquè em sembla la més adient amb l’esperit de ‘Charlie Hebdo’. Però la veritat és que no ho sé, perquè sóc un simple periodista, “Je suis Charlie’…

Deixo per al final una nota sobre el sentiment permanent que m’han deixat aquestes morts: la consciència de com som de fràgils, tots els humans.

Simone Weil i la supressió (general) dels partits polítics

SIMONE WEIL

De vegades et cau a les mans el llibre que s’adiu més amb el moment. És el que m’ha passat amb ‘Nota sobre la supresión general de los partidos políticos’ de la pensadora francesa Simone Weil, morta el 1943. En aquest llibre, que crec que no s’ha traduït al català, Weil, que va morir sense veure’l publicat, demana la supressió dels partits polítics, perquè hi veu el “mal en estat pur, o gairebé”. La filosofa francesa, combatent en les Brigades Internacionals a la guerra civil, es va anar acostant a la religió catòlica al llarg de la seva vida, i aquesta visió religiosa impregna profundament l’anàlisi que fa al llibre. Sigui com sigui, la proposta de suprimir, totalment, els partits aporta molts arguments que val la pena tenir en compte en el moment present de la realitat catalana, a l’hora de valorar la petició del president Mas que els partits facin un pas enrere, en aquest cas temporalment.
El llibre de Simone Weil l’ha publicat en castellà l’editor José J. De Olañeta, i el precedeix un text de l’André Breton, en què l’escriptor surrealista exigeix “desterrar” els partits polítics, encara dolgut per la seva mala experiència amb el partit comunista. I tot seguit s’inicia la lúcida obra de Weil, en realitat un llibret de curta extensió, publicat en forma de comunicació el febrer del 1950 a la revista La Table Ronde. Curt, però ple d’intuïcions contundents. Com la que afirma que el totalitarisme és el pecat original dels partits, des del primer en el continent, el club dels Jacobins, i la lluita de les faccions durant el període de la revolució francesa conegut com el Terror. L’autora distingeix entre partits en els països anglosaxons, d’origen aristocràtic, i que tenen un element de joc, d’esport, i en el continent europeu, on són una institució plebea on “tot és seriós”.
L’autora diu que el simple fet que existeixin, els partits, no és prou motiu per conservar-los. Per a ella, només el bé és un motiu legítim de conservació. I què és el bé, quin és el criteri del bé? La veritat i la justícia i, en segon lloc, la utilitat pública. Segons la pensadora, la democràcia i el poder del més gran nombre no són béns, sinó mitjans. I basa aquesta afirmació, potser polèmica, en la noció de voluntat general de Rousseau. Una noció que diu que, la major part de vegades, la voluntat comuna de tot un poble és conforme a la justícia, perquè s’hi neutralitzen les passions particulars. Weil ho compara a una massa d’aigua en equilibri i repòs, tot i que la componen partícules que es mouen.
Així, si hi ha individus apassionats, propensos al crim i la mentida, és bo que el poble sigui sobirà. Una constitució democràtica és bona si realitza en el poble, en primer lloc, l’esmentat estat d’equilibri. I si, només després, procura que les voluntats del poble s’executin. Però hi ha diverses condicions indispensables per aplicar la voluntat general:
1. Quan el poble expressa les seves voluntats, no hi ha d’haver passió col•lectiva. Afirma Weil: “Si una sola passió col•lectiva s’apodera de tot un país, el país sencer és unànime en el crim.” És una aigua moguda per un corrent violent.
2. El poble ha d’expressar la seva voluntat respecte a problemes de la vida pública, i no tan sols una elecció de persones. Per tant, segons Weil, quan hi ha certa expressió de la voluntat general és que hi ha una cosa diferent de les eleccions. Això va passar a França el 1789: els representants populars, elegits en votació perquè no s’havia pogut imaginar un altre sistema, s’havien donat a conèixer en el transcurs d’una cooperació col•lectiva de pensament, i van ser durant algun temps, poc, simples, i autèntics, òrgans d’expressió del pensament públic.
Aquí faig una primera, i potser tan agosarada com les de l’autora, hipòtesi: no és justament això el que està passant, o almenys podria passar en el nostre país? Weil continua l’argumentació, dient que, tret d’aquell moment, no s’ha produït mai a França una democràcia real: “en el que anomenem amb aquest nom, el poble no té mai l’ocasió ni el mitjà d’expressar una opinió sobre cap problema de la vida pública.” Una visió pessimista, tot i que al final del llibre intenta suggerir algunes solucions, com veurem. Solucions que haurien d’abordar dos problemes:
1. Com donar a les persones la possibilitat d’expressar de vegades un judici per als problemes de la vida pública?
2. Com impedir, quan el poble és interrogat, que circuli a través seu cap mena de passió col•lectiva? Passió que, per a Rousseau i per a Weil, són el diable.
I solucions que passen, d’entrada, i com avançàvem, per la supressió dels partits. Per què? L’autora ho examina sota els criteris de veritat, justícia i bé públic, i conclou:
1. Un partit polític és una màquina de fabricar passió col•lectiva.
2. És una organització construïda per exercir una pressió col•lectiva sobre el pensament de cadascun dels seus membres.
3. La primera, i única, finalitat, de tot partit és el seu propi creixement sense límits.
Per aquest triple caràcter, tot partit és totalitari, diu l’autora, en germen i aspiració. I la tercera de les característiques citades només és el cas particular d’un fenomen que es produeix arreu on allò col•lectiu domina sobre els éssers pensants: diners, poder, estat, grandesa nacional, producció econòmica…, i que és la inversió entre finalitat i mitjans. Per a Weil, l’única finalitat autèntica és el bé. La resta són mitjans: “però el pensament col•lectiu és incapaç d’elevar-se per damunt de l’esfera dels fets. És un pensament animal.” I els partits, instruments per servir una determinada concepció del bé públic.
Una concepció, a més a més, vaga. Així, cap home seria capaç de donar una explicació precisa i clara de la doctrina de cap partit, inclòs el seu propi. I segueix: un home, ni que es passi la vida estudiant problemes d’idees, només rarament posseeix una doctrina: “una col•lectivitat no la té mai. No és una mercaderia col•lectiva.” Per tant, la finalitat d’un partit polític és una cosa vaga i irreal. I com que la existència mateixa del partit és palpable, i no exigeix cap esforç per ser reconeguda, és inevitable que el partit sigui la seva pròpia finalitat, per a ell mateix. I aquí Simone Weil fa una afirmació basada en la seva influència religiosa que he indicat abans: “a partir d’aquest moment hi ha idolatria, doncs només Déu és legítimament una finalitat per a ell mateix.”
Però sí aquesta afirmació pot semblar una finta, en un context com aquest, costa estar en desacord amb la següent, que podem constatar en el nostre entorn: “el partit es troba de fet, per efecte de l’absència de pensament, en un estat continu d’impotència que atribueix sempre a la insuficiència del poder de què disposa.” Així, la tendència dels partits és totalitària, no només respecte d’una nació, sinó respecte del globus terraqui. Moltes persones no pensen en un poder total. Els faria por. Però mai concebran que el seu partit tingui massa membres, masses electors, o massa diners. I si aquest creixement és un criteri del bé, això produeix de manera inevitable una pressió del partit sobre els pensaments de les persones, i aquí rebla l’autora: “els partits són organisme públicament i oficialment constituïts per matar en les ànimes el sentit de la veritat i la justícia.”
Una opinió molt forta, que potser es podria entendre per l’època convulsa, la de la segona guerra mundial, en què escriu Simone Weil, però que segur que continua vigent en gran mesura. No sé si ara és més o menys xocant, o seria més factible, el que posa l’escriptora en boca d’un membre d’un partit, que afirmés en públic el compromís de preocupar-se exclusivament per discernir el bé públic i la justícia cada cop que examini un problema polític i social, oblidant que és membre de tal o tal grup. Weil assegura que aquest llenguatge seria mal rebut. I avui, és possible, els polítics ho fan?
En canvi, segur que molts polítics continuen encapçalant les declaracions amb una frase que l’autora detesta: “com a conservador… o com a socialista, penso que…” Weil, que creu que existeix la veritat en ella mateixa, afirma que frases així revelen que, per als partits, la veritat és relativa, com si una persona fos com és pel color del seu cabell. I com s’arriba a la veritat? I aquí torna a treure el cap la religiositat: “la llum interior atorga sempre a qui la consulta una resposta manifesta.” Si algú no segueix la seva llum interior, només li queda, diu, la possibilitat dels “punts de vista” de partit: “jo, com a socialista, comunista, radical…” I d’abstenir-se, és clar, de qualsevol esforç de discernir la justícia i la veritat. Si realitzem aquest esforç, correm el perill –súmmum de l’horror– d’expressar un “punt de vista personal”! Un punt de vista personal, pecaminós des de la perspectiva dels partits, i que segons l’autora, és l’única resposta a la pregunta què és la veritat? “la veritat són els pensaments que sorgeixen en l’esperit d’una criatura pensant, única, total i exclusivament desitjosa de la veritat.” Un camí personal i únic.
I pel qual no cal patir, si no el trobem. Al que abandona la justícia i la veritat no li espera cap sofriment: “en canvi el sistema de partits infligeix les penalitzacions més doloroses per la indocilitat. Penalitzacions que afecten a gairebé tot –la carrera, els sentiments, l’amistat, la reputació, la vida familiar…–.” No passa encara ara, això? I que proposa Weil per fugir dels partits? No caure en les seves mans. Cosa impossible per qui vol intervenir en els afers públics sense entrar en el joc dels partits: “si es confiés al diable l’organització de la vida pública, no podria imaginar res més enginyós.”
Tanmateix, tot i que influïda per la religió, Simone Weil no és dogmàtica: el mecanisme d’opressió espiritual i mental propi dels partits va ser introduït per l’església catòlica en la seva lluita contra l’heretgia. Però, al capdavall de tots aquests arguments, quines solucions proposa l’autora? Doncs les revistes d’idees. Al voltant de les quals es crearien de forma natural uns medis, que s’haurien de mantenir en estat de fluïdesa. Penso que l’autora utilitza la paraula “medis” en el sentit de medi natural, d’hàbitat. En aquest sentit de formar-ne part, de tenir-hi una afinitat fluïda, però no de ser-hi submís, de patir-ne la influència negativa, Weil considera els beneficis de la seva proposta:
• Qui freqüenta als qui escriuen en la revista, sap que està en contacte amb el medi, però no sap si en forma part. No hi ha distinció entre interior i exterior.
• A ningú se li acut dir: “en tant que vinculat a aquesta revista, penso que…”
• Quan els col•laboradors d’una revista es presentessin a les eleccions, haurien de tenir prohibit apel•lar a la revista.
• La revista no podria ajudar directament o directament a cap candidatura.
• Tot grup “d’amics” de la revista hauria d’estar prohibit.
• Si la revista impedís als col•laboradors, sota pena de trencament, de col•laborar amb altres publicacions, s’hauria de suprimir la revista quan el fet es demostrés.
• Quan un medi s’intentés cristal•litzar donant un caràcter definit a la qualitat de membre, hi hauria repressió penal quan el fet quedés establert.
Hi hauria, per descomptat, partits clandestins (en un altre lloc del llibre fa una comparació amb els consumidors de cocaïna). Però els seus membres tindrien mala consciència, i ja no podrien fer professió pública de servilisme d’esperit. El partit, conclou l’autora, ja no els podria mantenir en una xarxa sense sortida d’interessos, sentiments i obligacions. Que, per cert, és justament el que cada dia apareix als mitjans de comunicació actuals. Vol dir això que s’acosta un cert final d’aquesta xarxa sense fi?
Utòpic, tot plegat? Amb aquesta estranya, i potser contradictòria, apel•lació a unes lleis i repressions penals? Potser sí, però no ingenu. La mateixa autora confessa que les mesures que no presenten inconvenients, com les que suggereix, són les que tenen ments probabilitats de ser adoptades: “la gent es diu: si fos tan senzill, per què no s’hauria fet des de fa molt temps? Tanmateix, per regla general, les grans coses són fàcils i simples.” Una frase com aquesta, tal vegada utòpica, no es pot subscriure ara?
Simone Weil acaba el breu i intens text amb la reflexió sobre el fet que el partidisme s’ha estès a tots els àmbits: “gairebé arreu –i fins i tot sovint per a problemes purament tècnics– l’operació de prendre partit, de prendre posició a favor i en contra, ha substituït a l’operació del pensament.” És una lepra, que afecta gairebé la totalitat del pensament, a la qual no es pot posar remei sense començar per la supressió dels partits polítics.
Més de mig segle després, poques coses, en aparença, semblen haver canviat. Els partits han desenvolupat immunitats contra les vacunes. Les revistes de pensament que demanava Simone Weil també podrien participar d’una contradicció: si la lepra ha afectat gairebé a la totalitat del pensament, què ens fa pensar que estarien per sobre de la lluita partidista? En l’època de Weil, de Breton, i de Camus això ja succeïa, i existia la premsa de partit. Com avui existeix, tot i que no porti aquest nom. Però siguem utòpics com ho era en bona part Weil, perquè segur que les coses anirien pitjor si no haguessin existit en el passat persones com ella. I si les revistes no existeixen, què són ara aquelles revistes fluïdes, no partidistes, medis naturals en què pensar per un mateix? Internet, les xarxes socials, els blocs? Potser sí: si més no, és un gran medi que ho permet tot.
I els partits, si donem per bona l’anàlisi que fa Weil, es poden reformar per fer-los menys ensinistradors? És això possible? Els nous partits, que estan apareixent i que se’ns diu que han de substituir els anteriors, no poden ser encara pitjors, amb menys garanties? I si és el moment, extraordinari com els pocs que s’han donat al llarg de la història, que es manifesti la voluntat general respecte dels problemes de la vida pública, els partits de sempre acceptaran fer una passa enrere? Tindran altre remei? Hi ha, al nostre voltant, rastres de la passió col•lectiva contra la qual adverteixen Rousseau i Weil? O és només una il•lusió tranquil•la, confiada, una onada estranya de cooperació col•lectiva de pensament? Els representants electes s’avindran a ser només simples òrgans d’expressió del pensament públic, si tal cosa existeix ara, i no és un miratge?
Sembla que m’estigui fent preguntes complicades. Però com també va escriure Weil, les grans coses són fàcils i simples, i es poden condensar en preguntes senzilles: és el moment que els partits polítics desapareguin, temporalment si voleu i si no sabem inventar res més, per deixar pas a altres formes de l’expressió del pensament públic? Hi haurà “una cosa diferent de les eleccions”? Una única cosa és certa: aviat ho sabrem.

Rue des Mauvais Garçons, Paris

Em faria gràcia que a la meva ciutat hi hagués un carrer dels mals nois. Aquest curt carrer del Marais es presta a fantasies sobre l’origen del nom, que duu des del segle setze. Les etimologies serioses el vinculen a carnissers que hi vivien, o a “malandrins”. A casa nostra també hi havia bandolers.

Els misteris de París: crònica d’una veritat increïble

            No gosaria defensar la veracitat d’aquesta història davant dels amics (almenys, de facebook!) Aleix Renyé, Joan-Lluís Lluís i Joan-Daniel Beszonoff. O sí, perquè estic segur que ens va passar. Bé, gairebé segur, ni que em sembli increïble a mi mateix. És una història senzilla, breu, però pròpia del París misteriós del que us parlava un dia. El del llibre Rue dels maleficis, El carrer dels maleficis, de Jacques Yonnet. En el nostre cas, el carrer on passen les coses impossibles es diu Rue Faubourg de Montmartre. En aquest carrer, en la cantonada amb la Rue Cadet, he sentit gent que parla en català!

Us explicaré com va anar, ni que, pensant com ho he de fer, em recordi una mica un episodi de la sèrie La dimensió desconeguda, o un conte de Pere Calders. Era el 2008, el primer cop que anàvem tots dos junts a París. Quedeu-vos amb aquest detall, que podré fer servir com a justificació si creieu que desvariejo. És allò que diuen les meves nebodes, que París és la ciutat de l’amor i tal. La primera nit vam anar a un bar.

            Podria donar el nom de la cerveseria, que és en la cantonada dels carrers que he esmentat. De fet, l’he buscada al Google Maps. Però seria un detall innecessari que li trauria màgia a la narració, si hi anéssiu a preguntar a la gent del bar. Ella no recordo que va demanar, i a mi m’ha quedat per sempre enregistrat a la memòria que vaig demanar una cervesa blanca, que m’agrada molt. El cambrer em va preguntar si la volia de pressió, d’ampolla…; en francès, naturalment. Jo sabia què volia dir: sí, una ampolla gran, no un quinto, però com que feia poques hores que érem a París, encara no havia tret la pols al poc francès que sé. A més, l’atabalament de les circumstàncies no ajudava.

            Aleshores, me’n recordo com si fos ara, i és una de les coses menors de la meva vida que tinc més estranyament viva, el cambrer va dir, inequívocament, després de sentir l’embolic que m’estava fent amb la llengua per explicar-me: “una mitjana?”. Així, en català central perfecte, sense accent ni de la Catalunya Nord tampoc, ni accent a l’à final, que delataria un cambrer francès amb sensibilitat pels idiomes, i facilitat. Ella també ho va escoltar perfectament, i ens vam quedar al·lucinants. Després, ens va portar les begudes, parlant sempre en francès, vam pagar, ens va acomiadar, en francès… Què perquè no li vam preguntar res? La Carme sap que, si m’agafa, sóc de preguntar i de fer-la petar, en casos semblants; si no m’agafa, no. Però estàvem massa sorpresos, en un estrany núvol. Saber que el cambrer era de Roses, posem per cas, i que feia anys que treballava a París, no ens hauria fet més bonica la història. I el cert és que, tot i ser jove, no tenia pinta de ser un estudiant de la Sorbona que es paga els estudis servint cerveses.

            Per si la situació no fos prou inversemblant, l’endemà sopàvem en un restaurant de la cantonada de just al davant. També n’he esbrinat el nom, però no us el penso dir. Allà vam demanar carn, tots dos, la d’ella al punt, la meva poc feta, saignant, com se sent dir fins i tot a alguns cambrers de restaurants d’aquí a la Catalunya Sud per fer-se els conaisseurs, i com jo sé que se n’ha de dir per quedar bé, i que quedi clar, i no et portin una sola de sabata recremada. Però en aquell restaurant, no gaire sofisticat però correcte, i amb l’atabalamenta París Oh La La que encara em durava, no em sortien les paraules. Aleshores, la improbabilitat més improbable del món, del món que no parla català, s’entén, es va produir, i el garçon, o maître, o el que fos, va exclamar: “Poc feta?”. Claríssimament, sense possibilitats que jo l’hagués sentit malament, amb la pronúncia néta d’un fill de Vilafranca o de Tarragona. Ni un “saignant” que es pogués prendre, amb el soroll de la sala, per un “sagnant”. No: “poc feta?”. Inconfusible: DO Catalunya! O no: en aquest segon cas, la Carme no ho va sentir, amb el soroll de la sala.

            Jo, igualment atordit que el primer dia però una mica més en forma, més acostumat que ahir a aquestes “dimensions desconegudes” lingüístiques li vaig respondre tranquil·lament, en la meva –i seva?– llengua: “si, poc feta, sisplau”. No va fer cap cara estranya, va marxar, i la carn me la va portar en el punt exacte, poc feta, saignant, vaja. El ritual de després va ser exactament igual que el dia abans: tota la resta de preguntes, respostes i peticions: “l’addition, s’il vous plaît” en francès de Larousse. No volia jo que una explicació racional arruïnés la segona nit misteriosa de París.

            Espero que em cregueu, i que no perdi la poca credibilitat que tinc. Puc dir com deien els avis, coses més rares s’han vist, i a fe que en seguirem veient, en temes lingüístics i relatius al nostre país. I, per acabar, dir que aquesta història al·lucinant en dues parts, tot i tenir-la sempre en un calaix de la memòria, m’ha vingut avui al cap perquè l’hotel on ens estàvem és deia Hotel de Hollande. I les eleccions presidencials d’avui m’hi han fet pensar. Espero que la legislació francesa no prengui les meves al·lucinacions parisenques i el lloc on va passar com a una premonició per al dia d’avui. Que, com que escric aquest apunt abans que se sàpiguen oficialment els resultats, segur que incomplirien la legislació electoral francesa, per això d’esmentar el nom de l’hotel.

            Si algú no entén la darrera picada d’ullet, que escolti sisplau #RàdioLondres. Com el meu avi Isidre, que, en temps del franquisme, la primera cosa que feia, tornant del camp, era posar la BBC. Una ràdio britànica per conèixer les notícies d’aquí. M’ha quedat un apunt força estrany, ho sé. Són coses que passen de nit als carrers de París… 

París secret: el carrer dels Maleficis

El tòpic vol que París sigui la ciutat llum. Però és plena de secrets foscos. No parlem de política ni de temes socials ni nacionals, que també n’hi deu haver, de coses a amagar. Parlem dels secrets, terrorífics, fantasmagòrics, que oculten els pocs carrers misteriosos que hi va deixar, a París, el baró de Haussmann. Carrers com l’antic dels Maleficis, que dóna títol al llibre Rue des Maléfices, Chronique secrète d’une ville, de Jacques Yonnet.

Raymond Queneau deia que aquest llibre del poeta, lletrista, pintor i lluitador de la Resistència Yonnet era el més gran que s’havia escrit mai sobre la capital de França. Una capital que no hi veiem monumental, sinó feta de petits pobles (uns 60), els de la Rive Gauche, en aquest cas, amb personatges al·lucinants i al·lucinats, i enfosquida més encara per l’ocupació alemanya de la segona guerra mundial. El llibre, amb fotografies de Robert Doisneau i dibuixos de Yonnet, s’ha traduït al castellà, però no al català.

            Jacques Yonnet comença dient que “no és de París, no sap res de la seva ciutat, qui no ha fet l’experiència dels seus fantasmes”. Fantasmes antics, com els del poble gal que va originar la ciutat, o contemporanis de l’autor, que ell mateix viu en pròpia carn. No és una frase feta: en aquest llibre els tatuatges poden prendre vida, i barallar-se. O un vell, “aparèixer” sempre després de mitjanit, sense que ningú hagi vist d’on ha vingut.

            El carrer dels Maleficis porta avui el nom de Xavier-Privas, per un chansonnier  de principi del segle vint, i abans s’havia dit de Zacharie (una derivació de Sac-à-Lie, pels “sacs de pòsit”, o de mare de vinagre, que ocupaven el carrer, quan els venedors de vinagre hi deixaven la càrrega), de l’Home que Canta, i dels Trois-Chandeliers, els Tres Canelobres. Un nom misteriós, perquè faria referència a una cerimònia d’exorcisme.

            Ara, el més misteriós és el que apareix escrit en un plànol del barri de la Sorbona que cap al 1600 dibuixaven uns estudiants irlandesos a la universitat: Witchcrafts Street, carrer dels Maleficis. Per què, es pregunta Yonnet, i nosaltres. L’autor va anar rebent la resposta de forma sorprenent i “malèfica” gairebé. El nom antic del carrer es remuntaria a un representant del prebost de París en el barri, que al segle tretze es va quedar cec, ja que li havien fet un encantament. Va prohibir aleshores que cap cec entrés al carrer.

Amb motiu de la preparació d’un curtmetratge sobre el llibre, Yonnet va prendre contacte amb un conegut que habitava unes golfes conegudes com les del Cec, perquè la tradició deia que el fantasma d’un cec molestava els habitants. No els despertava, però “els acostava als ulls una mà llarga i ampla, lluminosa i translúcida, i glaçada”- L’endemà les víctimes hi veien menys i no suportaven la llum del sol. El Cec els havia “robat” la llum. Una altra llegenda, la de l’Home que Canta (un dels noms del carrer), deia que un home a punt de morir hauria fet una mena de pacte etern amb una dona – la Mort? – que el salvava de morir, alhora que li donava el do de cantar i li treia la visió.

Mentre parlaven, en les golfes del Cec, un jove actor present a la conversa, amic del conegut de Yonnet, es va anar tornant com boig i va agredir violentament els altres. Qui era l’agressor, i per què una persona normal havia embogit d’aquella manera? Un descendent de l’administrador cec, que portava el mateix nom i cognom! I que amb la seva bogeria transitòria pagava el malefici que el seu ancestre havia llançat als cecs. Yonnet manté el misteri, i diu que no vol explicar l’inversemblant tribut que encara va haver de pagar aquell noi a la Nit, al “color negre”, per poder conservar la pròpia llum.

            Ara el carrer dels Maleficis, o Xavier-Privas, és ple de restaurants i turistes (com nosaltres mateixos, ves!), i no ha perdut encant però sí el misteri. Aquest és el seu actual malefici!