Sartine, el Fouché, o Richelieu, nascut a Catalunya (3) #FandeTGN

Continuem amb el fulletó setcentista d’Anton de Sartine, el polític francès mort a Tarragona el 1801, i que havia nascut també a Catalunya el 1729. Sobre aquest fet m’he d’estendre més endavant en altres apunts. També deixaré per un pròxim la relació amb un personatge que apareix en el seu testament, Francisco Zamora. Un personatge intrigant, com el mateix Sartine, i com aquest, molt literari. I és que Sartine és, pròpiament, un personatge de les novel·les d’Alexandre Dumas, pare, com ho va ser, per exemple, el popular Richelieu. No és una forma de parlar: el lloctinent de policia totpoderós de París apareix, com a “Sartines” –forma del cognom que també es troba en alguns documents de l’època– a l’obra de Dumas Joseph Balsamo. La primera aparició en la novel·la ja és suggerent: Madame Du Barry, la favorita del rei, en deshabillé matinal, intenta portar-lo al seu bàndol polític, el dels “devots”, enfrontat al dels filosòfics o “il·lustrats”.

Llegim com el pinta Dumas pare en aquesta trobada, que la favorita reial voldria seductora, però en la que Sartine es manté distant, sense decantar-se per cap partit: “el lloctinent de policia comparegué, vestit de negre, apaivagant la severitat dels seus ulls grisos i la rigiditat dels seus llavis prims amb un somriure del més amable auguri.” En la conversa, la Du Barry li suggereix a Sartine que té més que una amistat amb el primer ministre, i cap dels il·lustrats, Choiseul. De fet, diu concretament amb “els” Choiseul, i és que a l’època corria la brama que Sartine era amant de la germana d’aquest. Fins i tot, una de les moltíssimes cançonetes burlesques que li van dedicar al màxim policia de París assegurava que coneixia molt bé la pell llisa d’aquesta senyoreta Choiseul.

            Sartine torna a sortir en molts passatges de la novel·la centrada en la figura del nigromant conegut com a Balsamo. Es descriuen els mètodes, de vegades obscurs, i la forma de ser, enèrgica i manipuladora, del nostre personatge, i en dos capítols visitem el despatx on treballa, amb “els seus miralls reflexos i calaixos fitxers”, com ho diu l’historiador Enric Moreu Rey. Tot i que com a primer mandatari de la ciutat de París va fer moltes coses per la modernització de la capital francesa, els seus mètodes policials, innovadors i molts cops amb pocs escrúpols, que Moreu Reu descriu detalladament en el llibre Un barceloní a la cort de Maria Antonieta: Sartine, el fan antecessor directe i font d’inspiració per al que és tingut, potser erròniament, com el primer policia modern: l’inefable Fouché, que primer va ser extremista jacobí, després cap de policia amb el Directori, col·laborador en el cop d’estat napoleònic, i al final restaurador monàrquic.

            Joseph Fouché, darrerament tan esmentat en cròniques periodístiques com a fundador de mètodes gairebé delictius d’espionatge de polítics hauria tingut com a “pare” espiritual, doncs, a Gabriel, o Anton, de Sartine, a qui probablement va arribar a conèixer, ja que tan sols es portaven trenta anys. Sartine, a més, que havia fet construir un pavelló i un rellotge a la Bastilla, havia estat perseguit a mort pels revolucionaris, entre els quals es comptava el Fouché de primera hora. Aquest fet, que un barceloní, o “català”, podríem dir, inspirés el tèrbol Fouché, no és prou conegut encara. Com tampoc no ho és el propi personatge, a les ciutats on va néixer, Barcelona, i morir, Tarragona.

            I això que és, com anem veient, un personatge ben suggerent, justament com a personatge teatral o de novel·la, al marge de consideracions polítiques o d’adscripció monàrquica. Personalment, els clarobscurs de Sartine, aquesta forma d’actuar com a un Fouché avant la lettre– són el que me n’interessa. No pas el fet que fos el fill d’un alt funcionari de l’administració imposada a Catalunya per Felip V, amb qui va arribar el Sartine pare, una cosa que més aviat pot fer molta ràbia en aquests moments històrics. Costa molt no deixar-se seduir per un personatge amb un punt de malignitat que el posa a l’alçada d’altres individus literaturitzats com els esmentats Fouché, o Richelieu. O de dolents directament literaris com el cap de policia d’Els Miserables, Javert. Tot i que sembla que Victor Hugo es va inspirar en Vidocq, un exdelinqüent esdevingut cap de la policia judicial de París, resulta estimulant pensar que Hugo també va treure alguns dels trets del seu malvat personatge d’altres models anteriors, prou coneguts aleshores a França, com el nostre Sartine… Seria de beneits redescobrir un personatge amb tants matisos i calaixets interiors, ni que probablement tingui molts aspectes poc edificants per al nostre país, o políticament poc actuals, o que socialment, des del punt de vista d’avui, ferien enrogir bastant, i deixar-se’l perdre, sobretot quan és nascut, i mort, aquí.

            Aquesta és una altra de les característiques que fa que me’l vulgui apropiar una mica. A través de Sartine es pot parlar d’una època històrica, amb personatges realment positius i destacables com el gran científic Antoni Martí i Franquès, i d’una ciutat com Tarragona, que encara manca de prou relats i prou retrats, al meu entendre. Tot i que se n’han escrit ja moltes obres literàries d’interès i qualitat, segurament encara són poques, en relació a d’altres ciutats de pes similar, i les noves aportacions hi són benvingudes, sempre, considero. I més quan fem una troballa com aquest Sartine fins ara desconegut. Desconegut aquí, perquè a França, com he esmentat altres cops, és el gran secundari del cicle de novel·les de Jean-François Parot, i cap directe del protagonista d’aquestes, el comissari Nicolas Le Floch. Alguna de les novel·les, com L’honneur de Sartine, porta fins i tot el seu cognom al títol, i una perfecta definició del seu caràcter, en el propi text. (Continuarà)

El testament tarragoní de Monsieur de Sartine (2) #FandeTGN

Anton, Antoine, o Gabriel, com vulgueu, de Sartine, el polític-policia parisenc, va dipositar les últimes voluntats a mans d’un notari tarragoní, Salvi Fàbregas, el 19 d’abril del 1799, dos anys i mig abans de morir. Sense fills, dona, ni família pròxima, va deixar els papers, llibres i objectes personals –on deuen haver anat a parar?– a un cosí irlandès llunyà, i la major part dels diners a un convent prop de Maella, a la Franja, on hi havia acollits monjos i altres persones expatriades de França. Però el que pot despertar més curiositat des del punt de vista tarragoní és la resta de noms que apareixen al testament, com a marmessors, testimonis, o hereus de la seva roba, mobles i “poca plata”. Un retrat de la Tarragona del 1800.

En la plica del testament de Sartine, només la signatura és seva, el text és d’una altra mà, potser d’un dels escrivents que s’hi esmenten, i que actuen com a testimonis, Antoni Vidal i Antoni Canudas. No són cognoms rars de trobar, però en la Tarragona de l’època, una petita ciutat d’uns 10.000 habitants, els més freqüents, segons es veu als llibres eclesiàstics, eren alguns com Granada, Icart, Soler, Ferrer, Roig, Salas… i altres. A finals d’aquell segle divuit, i abans per tant de l’arribada de fugitius de la Revolució, ja ens trobem a Tarragona força cognoms francesos en el registre de casaments, com ara Joan Labouchiere Conne (1768), Joan Francesc Boiseau Chapui (1769), Jaume Roger Chevalier (1770), Joan Boeldin Dufaut (1772), Andreu Muzaton Dujour (1777), Joan Labrande (1786) …  Jo, almenys, no sé com és que tants francesos, si ho són, es casaven a Tarragona. Va mantenir Sartine cap relació amb aquests aparentment connacionals?

            A partir del 1789, amb l’esclat revolucionari a França, van començar a arribar a tot Catalunya onades d’emigrants reialistes: eclesiàstics, oficials, magistrats… Tarragona no n’és l’excepció. Hi van venir força francesos, si fem cas a Pierre-Nicolas Chantreau, agent dels revolucionaris, encarregat el 1792 d’una investigació secreta per comprovar la disposició catalana a favor de la Revolució, que va dir: “em penso que la Gascunya sencera és a Tarragona”. Si és cert el que afirma Don Chantreau, com es coneixia aquest informador –espia, vaja–, professor de francès a Àvila, molts eren gascons. La terra dels famosos soldats, els Cadets de la Gascunya, que apareixen a l’obra de teatre Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand, i en Els Tres Mosqueters d’Alexandre Dumas. Ens hem d’imaginar a les tavernes tarragonines alguna baralla a espasa de cadets exiliats, doncs?

El notari era, com he dit abans, Salvi Fàbregas. En els registres parroquials de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT), trobem que Salvi Fàbregas Rovira, probablement la mateixa persona, s’havia casat amb Maria Zerezo (sic) Cerveró el 10 de setembre de 1785. El cognom Fàbregas no és gens infreqüent en el món notarial de Tarragona: Ramon Fàbregas Seguí, segurament familiar, no sé encara en quin grau, de Salvi, va ser prior del Col·legi d’Escrivans Públics de la ciutat, i pare del conegut capità de Milícies Urbanes el 1811, durant la Guerra del Francès, Joaquim Fàbregas Caputo. Aquest darrer, ferit al Pla de la Catedral en l’assalt napoleònic del 1811, i fugit després d’una presó francesa, va ser anys més endavant l’alcalde de Tarragona, el 1854, que va iniciar l’enderrocament dels antics baluards, que donaria pas a l’actual Rambla Nova.

            Els marmessors i executors del testament són encara més indicatius: Manuel de Montoliu, Joseph Zaragozano, Carlos de Posada i Francisco Zamora. Repassem-los un per un, perquè en algun hi trobarem una història ben sucosa, que podria ben formar part del passat de Sartine a París, un passat ple d’espionatges i intrigues policials. No és el cas, o almenys en aparença, de Manuel de Montoliu, de qui Enric Moreu-Rey en el seu llibre (vegeu l’anterior apunt d’aquest bloc) afirma que es deia de segon cognom Josa, i que havia nascut a Tarragona el 10 de febrer del 1739. Va ser cavaller de l’Orde de Sant Joan, comanador de Vilafranca i bailio, és a dir batlle reial, de Mallorca. No n’he trobat encara la certesa en l’AHAT, i caldria investigar-ho més, però probablement es tracta d’un avantpassat dels membres de la família Montoliu més coneguts: l’advocat i polític Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i el seu fill, el crític i historiador de la literatura Manuel de Montoliu i Togores. La casa pairal dels Montoliu, al carrer de Cavallers, i la seva amistat fa aventurar la hipòtesi que la casa tarragonina de Sartine podia ser en aquest mateix carrer, on es concentrava aleshores la petita noblesa local, o si més no a prop. La Casa Montoliu és avui el Conservatori de Música de la Diputació tarragonina.

            Joseph Zaragozano va ser vicari general de l’exèrcit i canonge de la Catedral. També n’era canonge Carlos González de Posada (al testament apareix sense González), nascut el 1745 a Candás, Astúries, format a la Universitat d’Oviedo, segons el volum tercer de la Història de Tarragona, que signen Salvador J. Rovira Gómez i Josep Fàbregas Roig. A Tarragona, escriuen aquests autors, va impulsar la creació de la Reial Acadèmia de Dibuix i Nàutica. Un dels personatges més interessants de l’època a Tarragona, va enviar diverses comunicacions a les acadèmies reials. Anem perfilant doncs l’entourage tarragoní de Sartine: cavallers, funcionaris reials, militars, eclesiàstics il·lustrats… Sembla portar una vida pacífica, conservadora, retirada d’antigues glòries… Però encara ens falta parlar de l’últim dels marmessors, força més aventurer, Francisco Zamora. Ho deixarem per al següent apunt d’aquest petit serial històric. (Continuarà)

Sartine, l’amo i senyor de París en temps de Lluís XV, va morir a Tarragona (1) #FandeTGN

Sabíeu que Anton, o Antoine-Gabriel, de Sartine, comte d’Alby, el polític que manava més a París durant el regnat de Lluís XV, va morir a Tarragona el 7 de setembre del 1801? Lloctinent general de la policia parisenca, era molt més del que proclama aquest títol. Era en realitat l’alcalde totpoderós de París, un ministre secret del govern, l’home del rei a la capital, amb la reputació d’autèntic “rei” de París. Persona més ben informada de França, i potser d’Europa, va ser el Fouché d’abans de la Revolució Francesa. Amb Lluís XVI, seria ministre, ara nomenat, de la Marina. Amb un i altre rei, a la cort de Versalles, hi havia potser homes i dones amb més influència, però París va ser el feu de Sartine, com es veu encara actualment en la sèrie de novel·les policials de l’escriptor francès Jean-François Parot. Però, per què va anar a viure a Tarragona? Ara com ara, és tot un misteri.

Sartine va ser enterrat a l’antic cementeri de la Catedral tarragonina, situat a la zona de l’actual carrer de les Coques. En el llibre tercer d’òbits de la parròquia de Santa Maria de la Catedral (1798-1809), que es conserva a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, hi trobem l’acta de defunció que registra, en català, que el dia set setembre de “mil vuit cents hu”, a les deu de la nit, després d’haver rebut “los SS sagraments” i haver fet testament, en mans de Salvi Fàbregas, notari de Tarragona, l’19 d’abril de 1799, morí l’Excm. Sr. Don Anton Sartine (al marge del document hi apareix com a Antonio, “cos”, és a dir persona adulta, i hi diu que és “de Madama Colabo DuPlessis”, la seva difunta dona), i que va morir a l’edat de 72 anys, “ètich”, que vol dir de tisi. Indica altres coses, que jo voldria deixar per a un futur apunt, perquè tenen interès propi. L’acta finalitza explicant que “lo dia seguent s’enterrà en lo fosar de la Cathedral”.

            Aquí acabava la vida de Monsieur de Sartine, que documenta molt bé el llibre de l’historiador Enric Moreu-Rey Un barceloní a la cort de Maria Antonieta: Sartine, publicat per l’editorial Selecta l’any 1955. Una vida novel·lesca –no debades té avui dia un paper essencial en un cicle de novel·les a França, com ja he dit abans– que intentaré anar explicant. He esmentat ja el testament de Sartine, que també cita Moreu-Rey, fet a Tarragona tres anys abans de la mort. Un document molt interessant, pels personatges que hi apareixen, que revelen algunes amistats i coneixences tarragonines del polític barceloní-francès, i que ens poden ajudar a seguir-ne l’estada a la ciutat. (Continuarà)

Tarragona: sentint la veu de les campanes més altes #FandeTGN

Ens hi va portar un Corpus el Jesús Martínez Casanelles, un dels campaners de la catedral de Tarragona. Ara seguiré com a guia el seu completíssim llibre Les veus de la catedral de Tarragona (El Mèdol, 2008) per no equivocar-me. A més, el pròleg del llibre és de Cristóbal Conesa, història viva de la ciutat, nascut al propi Pla de la Seu, campaner des de jove, i un dels responsables de recuperar el so de les campanes, als anys noranta. Conesa diu que no se li esborra el primer cop que va pujar de petit dalt del campanar de la seu.  A mi tampoc se m’esborrarà, ni dels ulls, ni de les orelles! Per a qualsevol que hagi nascut sentint el so de les campanes de la catedral, hauria de ser obligat pujar-hi almenys un cop a la vida.

A Londres diuen que només és autèntic londinenc cockney qui hagi nascut sentint les campanes de l’església de Saint Mary-le-Bow, al cor de la City. Cosa difícil, ara que a la City hi dominen els bancs i hi viu poca gent. A Tarragona no som tan exigents: és autèntic tarragoní el que sent plaer de trepitjar-ne els carrers. Tot i això, és millor fer-ho sabent quines campanes sonen mentre hi passeges. Algunes de les campanes de la catedral ho fan des del segle catorze. És el cas de la més antiga, la Fructuosa, del 1313, i la seva germana Maria Assumpta, del 1314. I amb aquests noms ens trobem amb un primer conflicte o polèmica, de les que animen una ciutat viva com la nostra: alguns historiadors els canvien el nom, i anomenen Fructuosa la Maria Assumpta, i Maria Assumpta la Fructuosa. Si no hi acabeu d’entendre, no patiu, aquestes coses són la sal de la història i la ciutat, i per aclarir-ho, el que deia: visiteu la catedral o llegiu el llibre del Jesús. Al pis inferior de la sala de campanes hi ha una tercera campana, la Tecla, més joveneta, del 1777. L’Assumpta (segons el nom tradicional dels campaners, com hem dit) és impressionant de veure tocar: se la fa ventar, és a dir, donar la volta fins que la boca queda cap amunt, primer en un sentit, i després en l’altre. És la forma pròpia de fer-ho a les seus catalanes. I calen dos campaners per dur-la a seure, és a dir, deixar-la aturada uns instants de cap per amunt. Ventar i dur a seure comporten un cert perill per al cap dels campaners i, a més, tot i que hi val l’experiència, i molt, no hi ha simuladors de pràctiques que valguin: quan un jove campaner toca l’Assumpta per primer cop ja ho ha se saber fer amb seguretat. Ara com ara, la Fructuosa es fa sonar fent picar amb cordes el batall. No pot ventar perquè, des de la reforma del campanar fa una desena d’anys, no pot donar la volta perquè topa amb l’estructura de fusta que la suporta. Qui sap si algun dia la podrem sentir donant voltes, com la seva germana petita? Estaria bé. El dia de Corpus que vam tenir la sort de poder pujar al campanar, és dels que toquen alhora les campanes litúrgiques. No totes ho són, després ho veurem. El Jesús, en persona i en llibre, ho explica molt bé. Quan la custòdia surt de la catedral, totes les campanes repiquen i les dues “grans” (Assumpta i Fructuosa, que ho són d’edat i de mides) sonen més lentament. Quan la custòdia (o el braç, en el cas de la processó de santa Tecla) es perd de vista, s’atura el repic i només toquen de tant en tant les nostres dues grans i elegants amigues. Quan la persona encarregada, que mira des de la finestra de la sala de campanes, torna a veure el referent simbòlic de la processó, allò ja és tot el metall del món sonant junt! El Jesús ens havia portat uns taps per les orelles, per poder-ho resistir. No sé si per fer-me el mec o per no perdre’m res de l’experiència, el cas és que jo – nascut, com hi posa el carnet d’identitat, a Tarragona, a pocs centenars de metres d’aquí – li vaig dir que no. No sé si els meus timpans se n’han penedit, jo no. Al cap d’una estona de sentir totes les campanes igual, comences de mica en mica a distingir-les: aquesta és l’Assumpta, l’altra la Tecla… cap sona igual. No sé si als campaners els passa: a mi em van fer més mal a les orelles les campanes picades amb el batall que no les ventades: el cop és enorme, però molt més net i “suau”, si se’n pot dir així. Ei, és una opinió, no encetarem ara una polèmica per tan poca cosa! Quan paren totes les campanes, i si no us ha sobrevingut una sordesa total, el silenci, que no ho és, és fa ple de totes les qualitats i matisos: les grans veus de les campanes us ensenyen a sentir millor les petites veus humanes, quotidianes. Per a la resta de campanes litúrgiques, i les seves funcions, insisteixo: feu-vos amb el llibre de Jesús Martínez. I és que a dalt de tot del campanar de la seu hi ha una campana, potser la més popular, que és la més gran de totes, i és una campana cívica, la Capona. Si no en coneixíeu el nom, no sou de Tarragona, no llegiu llibres, o no en compreu a les llibreries. La seva funció principal avui dia, diuen els llibres, entre ells el del Jesús, és de fer de campana d’hores, és a dir, saber en quina hora vivim, sobretot quan no hi havia rellotges ni mòbils. Però la seva funció real, i aquí lamento encetar una possible polèmica amb l’amic Jesús, és saber, quan la sentim, a quina ciutat vivim, treballem o acabem tornant: Tarragona. Només és de Tarragona qui sent la Capona, en tots els sentits de la paraula sentir.