Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Arxiu de la categoria: Catalunya Central

Sant Benet de Bages, mil anys d’un sol cop d’ull

0
Publicat el 1 de juny de 2012

Pocs llocs a Catalunya poden resumir mil anys d’història com el monestir de Sant Benet de Bages i el seu entorn. Entrareu per la portalada d’una abadia que té els orígens al segle deu, amb un claustre romànic no diré fosc però sí reclòs, recollit, de columnes baixes i compactes. I sortireu, al cap dels segles, però tan sols al cap d’una hora i mitja, i sense sortir del monestir, per l’esclat lluminós d’una terrassa porxada modernista, blanca i amb bigues blaves, que podria ser de Sitges.

Sembla increïble que la miranda sobre el jardí, un paradís burgès i hedonista, estigui construïda sobre part de les antigues cel·les dels monjos. Una altra part en va ser reconstruïda per recordar com eren aquestes cel·les, però amb el doble d’espai del que tenien les originals i amb un mobiliari més propi dels segles dinou o principis del vint, un punt colonial. Aleshores, el 1907, Elisa Carbó, la mare del pintor Ramon Casas, va comprar, per consell del fill, el monestir, per rehabilitar-lo i convertir-lo en residència.

            La propietat s’afegia a les que la família dels Carbó i Casas ja tenien al costat mateix, amb una fàbrica, i que ja havien format part dels terrenys de la pròpia abadia. Amb la desamortització de Mendizábal, 1835, el conjunt s’havia subhastat i poc després revenut. El segon propietari havia venut a un grup de petits capitalistes de la família materna de Casas els terrenys, reservant-se el monestir, que va acabar venent-los també.

            L’hereu Casas es va enamorar del monestir, que va pintar acompanyat del seu inseparable Santiago Rusiñol, i el va acabar convertint en la seva mansió, reformada per l’arquitecte Puig i Cadafalch, amb els agosarats contrastos que us indicava, entre el respecte gairebé romàntic del claustre i les comoditats de les estances reformades. No sé si això va causar gaire escàndol entre els habitants de les poblacions veïnes, Navarcles i Sant Fruitós de Bages, que fornien de treballadors i treballadores – aquest doble esment no és voluntat meva de ser políticament correcte, és la simple constatació de la realitat.

            Però sí que sembla que la forma de vida del pintor i els seus amics i amigues – repeteixo la nota que acabo de dir ara mateix – un cop construïda la mansió–monestir sí que ho va ser, amb aquells sopars i festes vora de la piscina, antiga bassa de rec, i les anades i vingudes en els veloços, i acabats d’inventar, automòbils. O els fets dels “cèlebres” Casas i Rusiñol, com la bretolada esnob de destrossar a cops de bastó tota la ceràmica d’un terrissaire del mercat del poble. O l’altra de quan un pobre home que havia perdut dos rals, qui sap si tot el que tenia, i el noi dels Casas “l’ajudava” a buscar-los encenent un bitllet de vint-i-cinc pessetes. Animalades de nen de mamà; encara sort que Ramon Casas ens va deixar pintures de crítica social com Garrot vil i La càrrega.

            I dic nen de mamà perquè la família d’Elisa Carbó, l’avi i l’oncle de Ramon, era la que aportava la major part dels diners; el pare Ramon Casas, indià de Torredembarra, s’havia enriquit a Cuba, però no tant com la família de la mare, pel que diuen els papers. No sé si els colors blanc i blau de la terrassa porxada era cosa de la localitat paterna – la meva, tot sigui dit –, de les arrels també indianes de la mare, o era cosa de l’arquitecte o del Sitges de les festes modernistes, que també deuen molt al pintor Ramon Casas.

            Només sé que Sant Benet us farà passar, amb tot el conjunt de Món Sant Benet, en molt poca estona de l’ombra del romànic i del gòtic primitiu del celler, passant pel bigarrat clarobscur del barroc, quan el monestir pertanyia a Montserrat, fins a la llum, potser al capdavall ingènua i il·lusòria, del segle vint, que havia de ser el del progrés i la tècnica. O fins al vint-i-u, en què la tècnica s’ajunta amb la cuina, la de Ferran Adrià i la Fundació Alícia, un espai d’investigació alimentària, també visitable prop del monestir, i dins del mateix Món Sant Benet. En qualsevol cas, un salt endavant o enrere en el temps, vertiginós, un túnel del temps entre les llums d’avui i les ombres d’ahir –també es podria dir exactament del cert al revés– , que podeu repassar amb més calma i sempre tirant cap enrere, amb el llibre de Ramon Carreté i Adolf Todó L’ombra de Sant Benet.  

Cardona: la vida normal en una vila de llibre

0

Fins fa pocs dies la meva relació amb Cardona era a través dels llibres. També hagués pogut ser de pel·lícula. Perquè la imatge que potser tenim d’aquesta vila deu molt al pes de la història, que genera mitologia, narrativa i ciutats històriques, on de vegades viure es fa difícil. No direm noms ara, però moltes viles i ciutats s’han convertit en parcs temàtics per a turistes on es fa impossible d’estar-hi com una persona normal. No és el cas – i ara us vull sorprendre – de Venècia, si surts de les rutes marcades amb fletxes grogues. Ni de Tarragona, en alguns carrers de la Part Alta. Ni de Cardona, per sort.

Els carrers de Cardona són vius, amb roba estesa, botigues de tota la vida i poc cartró pedra, tot i la mola imposant del castell, amb la col·legiata, i de la no menys mola ni menys imposant Muntanya de Sal. De tres tipus de sal i tres èpoques d’explotació molt diferents: romana-medieval, industrial de potassa i actual a cel obert. Potser la mineria de la sal, i els miners, han donat un toc més de normalitat a la vila dels Ducs.

            Com deia, la meva relació amb Cardona era fins ara llibresca, i prou. A través de tres llibres, sobretot: La vida normal, de Màrius Serra, on la vila hi apareix prou, en fragments com aquest: “El Jotajota també hi havia treballat, a la mina. Com tants altres andalusos de Cardona a la llarga s’havia acostumat als sous alts i a les dures jornades de l’extracció de la sal.” En la visita que hi fem amb els del meu poble ens expliquen documentadament tot el que fa referència a la mina i el treball que s’hi feia.

            El fragment del llibre del Màrius, com ara faig, el vaig citar també en un llibre meu, publicat el 2009 per Triangle Postals, sobre diferents ciutats i llocs de les terres de parla catalana, Terres escrites. Allí hi parlava de Cardona, a través de dades extretes d’altres llibres, enciclopèdies… Que descolorit que queda qualsevol text descriptiu, per molt ben documentat que estigui, davant dels detalls infinits de la vida normal de qualsevol ciutat, poble o paisatge. No hi deia res que no fos cert, i al meu propi llibre em remeto, però no arribava a l’alçada d’una visita real a Cardona. Amb guia, si pot ser.

            El tercer llibre fa referència a una altra de les tradicions per la qual Cardona és coneguda, i de la qual jo no parlava en l’esmentat segon llibre: el Corre de Bou. Fa dos anys, el jurat del premi Joan Amades, del qual formo part, va premiar el llibre de Jofre Padullés Festes amb bous. Recorregut pel nostre patrimoni cultural a través del Corre de Bou de Cardona. En la visita que us deia que vam fer amb el nostre grup de teatre, vam passar per la plaça – la Fira – on es fa el Corre de Bou. Arribats aquí, m’adono que intentar resumir la complexitat i riquesa d’una vila com aquesta, i moltes d’altres – totes? –, no hi cap en un article, llibre, ni en una festa, ni castell, ni en una col·legiata.

Qualsevol d’aquestes coses, per meravelloses que siguin, són blanques com la sal comparades amb viure una vida normal, ni que sigui d’un dia, en qualsevol vila o ciutat. Una vida normal, on els castells, les mines, i les col·legiates podeu imaginar-les altre cop plens de vida, de guerra – com la de 1714, que aquí va acabar no l’11 sinó el 18 de setembre – , de mort, de comerç, de suor… Aneu a Cardona, i ja m’entendreu.