Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

#FandeTGN Recomanació 3: Petits artistes + Tamarit + Minipop + CaixaForum

0
Publicat el 20 de maig de 2014

24 i 25 de maig són els dies de la trobada dels petits artistes, que organitza el web ExploraTGN.cat, amb moltes activitats. Una ocasió d’acostar-se a Tamarit. La cultura per a petits i grans té una nova oportunitat amb el Minipop, del 6 al 8 de juny. En tots dos hi col·labora CaixaForum Tarragona.

VÍDEO:

BLOC CULTURA TARRAGONA:
http://tblog.tarragona.cat/un-fandetgn-amb-molta-experiencia/3926

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

#FandeTGN Recomanació 2: ‘El cantador’ de Pitarra + Teatres de Tarragona

0
Publicat el 20 de maig de 2014

Els teatres tarragonins, el Tarragona, en aquest cas, programen (23 i 24 de maig) El cantador de Serafí Pitarra, exemple del talent interpretatiu de la Jove Companyia del TNC, dirigida per Xicu Masó, amb el tarragoní Marc Chornet com a ajudant. El vers ben dit segons la recuperada tradició catalana.

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

#FandeTGN Recomanació 1: ‘August, el poder de la màscara’ + Patrimoni viu

0
Publicat el 20 de maig de 2014

Dins de Tàrraco Viva, festival romà de Tarragona, hi té lloc, entre centenars d’actes, la recreació històrica August, el poder de la màscara. En un festival que mostra el patrimoni viu, i que el 2014 es dedica a l’emperador, la recreació desvela les múltiples màscares d’un gran actor de la història.

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

Rue des Mauvais Garçons, Paris

0
Publicat el 4 de maig de 2014

Em faria gràcia que a la meva ciutat hi hagués un carrer dels mals nois. Aquest curt carrer del Marais es presta a fantasies sobre l’origen del nom, que duu des del segle setze. Les etimologies serioses el vinculen a carnissers que hi vivien, o a “malandrins”. A casa nostra també hi havia bandolers.

Publicat dins de París | Deixa un comentari

Jo, August, Emperador de Roma… #FandeTGN

0
Publicat el 21 d'abril de 2014

En el bimil·lenari d’August, al Grand Palais (París) es pot veure una gran exposició, fins al 13 de juliol. L’organitzen museus d’allà (Museus Nacionals, Louvre) i de Roma (Capitolins i Palaexpo). Amb peces com l’estàtua de Prima Porta i un fragment de l’Ara Pacis. Completa, però m’hi falta Tàrraco.

Publicat dins de París | Deixa un comentari

Un món amagat que era prop de casa: Sant Simplici

0

Us he de confessar que, tot i viure-hi al costat, en més de cinquanta anys de vida no n’havia sentit ni parlar. Però fa pocs dies buscava un espai on situar un poblet imaginari que em donés joc per ubicar-hi algun conte. Una mena de Macondo en petitet, o una Mequinensa real-fictícia com la de Jesús Moncada, si em perdoneu les comparacions tòpiques i immodestes. Volia que l’espai fos a prop de casa, entre els meus escenaris reals i viscuts de Torredembarra, Tarragona, Altafulla, la Riera de Gaià… I em vaig trobar un lloc que ni imaginat: Sant Simplici.

Sant Simplici, el real –ja veuré si hi ubico o no més endavant un indret fictici– és una muntanyeta de poc més de cent metres, 111 per ser exactes, que es troba darrere de la coneguda pedrera romana del Mèdol. Dins del municipi de Tarragona mateix, i això també és ben sorprenent. Al costat de l’autopista i de la platja de la Móra. Però alhora tan aïllada i feréstega com devia ser-ho quan els romans picaven pedra al costat. Un indret verge, almenys per a mi, per descobrir!

            Les referències i les fotografies que en vaig trobar, abans d’anar-hi, feien venir moltes ganes. És un dels miradors naturals més increïbles del Baix Gaià, i de tot el Tarragonès. Com podia ser que no hi haguéssim estat mai?! I un dia recent ja no vam poder resistir-ho més, i ens n’hi vam anar, a conquerir una terra ignota envoltada dels nostres paisatges més propis i familiars. Des de la rotonda de la Móra, a la nova carretera N-340, s’hi pot anar des de darrere de la pedrera del Médol, passant per un dels dos miradors nous que han fet. Almenys, és el que vam fer nosaltres. Et trobes després un camí més gran, de servitud del gasoducte que hi passa, i anant en direcció Tarragona, a la dreta, comença un camí costerut. Tot i no ser una muntanya gaire alta, el fet d’arrencar gairebé arran de mar fa que la pujada sigui forta, sobretot si no estàs gaire acostumat a caminar darrerament.

            Prometo que ens posarem en forma, l’any vinent, però ara és el que hi ha. Però la pujada a Sant Simplici, ni que mentre pujàvem el rebategéssim com a Sant Suplici, s’ho val. La vista és, com he dit abans, senzillament incomparable. No sembla possible que, al costat de tantes platges i carreteres infestades, hi hagi tant de paisatge verd per mirar, a molts quilòmetres a la rodona. S’hi veuen, en un dia tan clar com ho va ser el nostre, des de  la ciutat de Tarragona, fins a Altafulla, Torredembarra, Ferran, la Nou… per només dir els més pròxims. I la mar, aquí a la vora mateix! La Riera es podria veure, però queda al darrere de una altra muntanyeta, la de Santa Margarida. I allò d’allà que és: la Pobla, Vespella….

            A les faldes del turó hi ha alguns masos: Cosidor, Sorder… però la pròpia muntanya no ha estat mai habitada, pel que sembla. Tot i així, al capdamunt de tot hi ha el que queda d’una torre de guaita circular, feta de pedra i de morter. És d’origen medieval, i és un bé cultural d’interès nacional des de l’any 1993. No he sabut trobar una datació més exacta. Però no cal tenir gaire imaginació per situar-la en la línia fronterera de defenses entre el comtat de Barcelona i al-Andalus. Segles onze-dotze, doncs? I tampoc no cal tenir gaire fantasia per imaginar-s’hi un vigilant, a la nit d’un dia d’hivern, ventosa per fer-ho més cru i realista, passant fred. Ara en el seu lloc hi ha sempre una bandera catalana, o estelada, de guàrdia. Com s’ho feien per avisar les fortificacions properes s’hi hi havia algun perill? Amb foc, amb banderes també, o baixaven corrents? No devia ser fàcil, hi ha una bona estoneta, i un camí escarpat i pedregós, fins a Altafulla o Tamarit…

            Ara, que no sé perquè dono per descomptat que la torre de guaita era del bàndol catalano-cristià. Potser perquè, per ubicació, em sembla més lògic. No podia ser de l’andalusino-musulmà? Historiadors, i arqueòlegs, ajudeu-me! De tota manera, a part de descobrir, i “conquerir”, un mirador meravellós ben al costat de casa, per a les funcions que volia trobar un indret semblant, aquest és perfecte. Qui no diu, o qui no podria dir, que alhora que es van anar fundant els pobles del voltant, no hi podria haver aparegut aquí mateix, al voltant de la torre, un petit nucli habitat, a la imatge de Vespella, per exemple? Seria ben viable: ben comunicat, al costat dels camins de l’època, i les autopistes actuals. Al mateix temps, el gran pendent el podria haver fet un poble remot, tranquil. Ja me’l vaig imaginant… No patiu els que voleu conservar, com jo mateix, un pulmó tan verd, pròxim i tan poc tocat. No estic donant idees per a una operació d’especulació urbanística. No és la meva intenció. A mi m’està bé així. Només vull compartir una descoberta, i començar a crear un possible espai per a un possible escenari, d’un possible conte, o contes. Si em decideixo a escriure’l, ja us ho faré saber.

Publicat dins de Gaià | Deixa un comentari

‘Visitant’ ara un estat desaparegut, la RDA

0

Al llarg dels anys he visitat, d’alguna manera, tres estats que ja no existeixen: la Unió Soviètica, Txecoslovàquia i la República Democràtica Alemanya, la RDA o DDR. En els dos primers casos és molt clar, perquè hi vaig estar en les èpoques dels presidents Gorbatxov i Havel. Poc abans de la desaparició i transformació en nous estats, per tant. Són coses que passen sovint en política internacional. El tercer cas és més sorprenent, perquè he viatjat a la DDR fa molt poc, enguany mateix. Com pot ser, em direu, si l’Alemanya de l’Est va desaparèixer el 1990? Fàcil: a Berlín hi ha un museu, relativament petit però molt dens, dedicat a l’antic estat, a la seva quotidianitat, símbols, institucions, als esports… Un museu molt visitat, sobretot per joves. Ho fan –ho fem–  per història, moda, nostàlgia…?

Sobta, quan entres al DDR Museum, situat a la vora mateix del riu Spree (Karl-Liebknecht-Str. 1), la gran quantitat de joves, sorollosos tal com pertoca, que t’hi trobes. El museu no és gaire gran, però els mòduls, de museografia moderna, interactius, estan molt atapeïts i t’has d’esperar per poder-los veure i tocar. Algun mòdul, tot i que el museu no té gaires anys, ja comença a estar una mica matxucat per l’ús continu. Conseqüències de l’èxit. Però, que hi fan tants joves –també hi ha famílies amb nens, però això ja pot tenir altres explicacions– interessats en un estat que no van poder conèixer, per edat? A més, bona part no són alemanys, ni de l’antic est, ni de l’oest. És molt clar que alguns hi han vingut en viatge de fi de curs, per tant és probable que el profe d’història els hi hagi dit de visitar-lo. És una evident matèria de llibres d’història.

            Però, més enllà d’això, se’ls veu exultants, feliços, explicant als seus companys els seus descobriments a crits: els uniformes dels nens i nenes de les joventuts del partit comunista, el Partit Socialista Unificat –SED–, la construcció del Mur de Berlín… La reacció, entre la incredulitat i el descobriment, té poc a veure amb la que els mateixos joves han experimentat en la visita al veí Museu de Pèrgamon. Allà, ho hem vist també, contemplen els segles passats i l’art dels assiris o els grecs amb un respecte reverencial. petri. Per què, doncs, aquesta reacció tan emocionada? O tan viva, perquè no es pot dir que totes les emocions que exhalen siguin positives: també se’n riuen, o s’indignen. Tot i ser molt joves, la proximitat històrica en el temps, més evident en el cas dels nois alemanys, n’explicaria una part: mira, el que m’explicava el meu pare, existia de debò!

            Però crec que hi ha alguna cosa més, que no sabria com definir. Ho intentaré. Sé, per exemple, per quina raó estem visitant nosaltres aquest museu de la DDR: una de les persones amb qui viatgem, un amic, és fill d’alemany, amb família a l’antiga Alemanya de l’Est. El seu coneixement del Berlín de l’època: els passos fronterers, la separació de les famílies en un i l’altre estat, el (poc) menjar a l’Est, etc., ens hi transporta. Nosaltres, la resta del grup –bé, som dues parelles en total– sí que vam conèixer, de Catalunya estant, aquest estat “desaparegut”, tancat en si mateix, autàrquic, autoritari. I tan inquietantment semblant, en tantes coses, a l’Espanya del franquisme. En alguns moments de la visita et ve una mica d’angúnia, pel record d’aquella vella i coneguda olor. Com quan entres i seus a la sala d’interrogatoris de l’Stasi, la policia política de la RDA. O en la recreació d’una cel·la per a presoners per raó de la seva oposició al règim.

            No sé si un pare que hagi patit el franquisme, o l’omnipoder d’Erich Honecker, faria amb tanta tranquil·litat una fotografia al seu fill, d’uns deu anys, tancat a la cel·la i guaitant per la finestreta de la porta, des de dins, com ho fa aquest pare. Fa una mica de basarda, francament, i no sé si el que mostra la cara del nen és alegria. El discurs museogràfic no es pot dir que sigui complaent amb el règim de Honecker: a part de l’Stasi, i les seves escoltes telefòniques, i les presons i la tortura, hi veiem llibres prohibits, premsa emmordassada, intents de fuga de persones cap al Berlín Oest… Fins i tot un fantasmal –o no tant– intent d’invasió d’aquesta altra part de la ciutat. Amb un guió perfecte: el pla preveia que helicòpters amb soldats de l’Exèrcit Nacional Popular aterressin als aeroports de Tegel i Tempelhof, i que prenguessin el control del trànsit aeri. Alhora, els vehicles blindats avançarien de la porta de Brandenburg fins al centre de Berlín Oest, on es reunirien amb unitats d’infanteria en un dels punts neuràlgics de la ciutat, el Kaiserdamm. I l’Stasi començaria a detenir figures clau de l’enemic, la RFA.

            Però al costat de plafons i espais tan amenaçadors, el DDR Museum ensenya la quotidianitat en un país aïllat. Si bé no es pot dir que sigui un aparador de la felicitat, sinó de l’adaptació a la realitat fosca, contrasta força amb el que he explicat fins ara: llaunes acolorides de menjars i begudes, de marques existents només en aquest país, els petits cotxes Trabant, tan semblants als “nostres” 600, les aerolínies Interflug, o les joguines introbables a l’Alemanya “lliure”… O una de les estrelles: la coneguda selecció de futbol de la RDA i la samarreta blava i blanca, encara de venda popular a Berlín.

            L’esport, un dels orgulls de l’antiga Alemanya de l’Est, també té la seva cara B: les hormones que prenien les atletes i nedadores alemanyes eren símbol de l’orgull d’un país. Hi trobem formes de resistència que potser no ens són tan llunyanes: el nudisme, tolerat per un govern conservador en els costums, com a queixa no sorollosa contra el poder. Això, i espais que recreen pisets minúsculs amb tots els detalls: el menjador i la tele amb els seus programes també autàrquics, la cuina i el petit bany…, tot plegat, a mi almenys em porta a una realitat per la quan conservo poca nostàlgia, la del franquisme.

            En aquest sentit, visitaríem un museu sobre l’època franquista? Penso que no, almenys amb la mateixa distància. Però també és cert que, a part d’una cançó de Joan Manuel Serrat, aquest museu de la DDR em recorda alguna sala del Museu d’Història de Catalunya. La divulgació de realitats un punt o molt odioses no ha de significar-ne la banalització. El context, la explicació rigorosa, són elements determinants per mantenir una separació de seguretat amb certes èpoques que, del contrari, ens fan mal encara. Aquest mateix interès històric, les ganes de conèixer, és, dedueixo, el que ens ha portat a la majoria a aquest museu. Amb un petit plus morbós de treure al cap a una realitat funesta, però que tenim la sort de no viure de debò, sinó d’una manera només virtual. Una mica com anar de Halloween a PortAventura: els morts vivents autèntics, si n’hi ha, deuen ser molt més terrorífics. Al capdavall, suposo que aquest és el gran motiu perquè tants joves s’ho passen bé en el DDR Museum: perquè tenen la sort de ser joves, ben alimentats i feliços, que mostren al món, de manera cridanera, desafiant, la fortuna de qui no ha de viure en un règim totalitari. Un motiu que, ben mirat, no és tampoc mal motiu per a qualsevol persona que vulgui visitar aquest museu: de vegades no valorem prou la llibertat, fins que no veiem què significa perdre-la. Ni que sigui virtualment.

 

 

Publicat dins de Berlín | Deixa un comentari

Trobant poemes d’un català a la mar de los Cancajos

0

Aquest estiu hem estat a l’illa de La Palma, a les Canàries. No Las Palmas. Ni tampoc Palma, que és a Mallorca, a les Balears. No. A La Palma, Benahoare pels indígenes preconquesta, San Miguel de la Palma… Allà on fan la Transvulcània, l’illa de la Caldera de Taburiente i de l’observatori astronòmic del Roque de los Muchachos… Ara sí? Doncs allà, a La Palma. I a la platja de conadells negres de Los Cancajos –que justament significa això: còdols, conadells, pedres de platja de pedres– vam trobar-hi els poemes d’un autor català, vinculat, a més, amb el nostre poble, Torredembarra, i amb el nostre món del teatre. I no tan sols això: vam conèixer l’autor, i vam prendre-hi un cafè, i… Però vaig massa de pressa. Tot va ser més lent, amb la mètrica calmada que demana una illa com La Palma.

El relat comença quan arribem a La Palma, on jo hi havia estat durant gairebé un any, en fa més de vint-i-cinc. Aquesta és una altra història, però, que potser explicaré un altre dia. En aquesta ocasió, ens estem en uns apartaments davant de la platja de Los Cancajos, al municipi de Breña Baja. El vent, l’alisi característic d’aquesta illa, hi bufa fort aquests dies d’agost, i els núvols volen baixos, tapant el sol. No fa fred, però no sembla estiu, ni la tòpica imatge que molts tenen de les Canàries. L’Atlàntic pica amb força les torturades costes palmeres. Estem entre platanars i sargantanes. Podria ser el tròpic, per la vegetació, però també pot semblar que ets a la costa nord de la península.

No porto cap llibre per llegir, i això per a un lectodepenent com jo és un risc. Que assumeixo en la majoria de viatges. M’agrada comprar títols desconeguts, d’autors locals o sobre temes propis dels llocs on anem. O diccionaris de llengües, però suposo que aquest no serà el cas. De la llengua indígena, la dels anomenats guanxes, en queden molt poques paraules. Van desaparèixer a partir del 1492, i només en queden rastres a la toponímia. La Palma, com sabeu, va ser conquerida alhora que el continent americà, i per moltes raons: els accents, les cases… pots arribar a creure que et trobes al Carib.

Los Cancajos és un minúscul destí turístic, on encara no han arribat les masses. Res a veure amb Salou, o la Playa del Inglés, o Lloret. Mitja dotzena de restaurants, uns pocs hotels i apartaments, algunes botigues. Aquí no serà fàcil trobar-hi un lloc on venguin llibres. No és que ho pensi, en tinc la certesa, o almenys l’experiència de fa 26 anys. Santa Cruz, la capital de l’illa, ha millorat força en aquest aspecte. I Los Llanos. Però a Los Cancajos només vénen algun llibre en un basar turístic, pel que veiem. Provem sort en el supermercat de l’hotel que hi ha al davant dels nostres apartaments. I l’encertem. Tenen algunes de novel·les de gran venda, però res que m’interessi gaire. Si no hi ha més remei, llegiré això, què hi vols fer, però seguim buscant en els prestatges.

I hi trobem un llibre de poesia, titulat Cuaderno de Los Cancajos. Jo sóc més de prosa i de teatre que de poesia, ho confesso. Però em miro les tapes del llibre, i el fullejo, i comencen les sorpreses. L’autor és un català, primera sorpresa, o almenys pel nom i cognom sembla que ho sigui: Eladi Crehuet. Segona sorpresa: als que som de Torredembarra aquest cognom no ens és gens estrany, i menys en un entorn llibresc. Per a nosaltres, Crehuet significa teatre, i bon teatre, i accés a la cultura. El director del grup teatral local durant anys va ser el notari Manuel Crehuet, malauradament desaparegut, que va dirigir muntatges molt recordats. Als torrencs ens va “malacostumar”, per dir-ho així, a veure produccions d’un nivell alt, sense sortir de casa. Un mal, o bon, costum que va continuar quan va ser directora de l’elenc la seva dona, la Maria-Rosa Wennberg. Ja seria molta casualitat que aquest Eladi Crehuet fos familiar del nostre enyorat Manuel.

Em miro bé el llibre per buscar-ne pistes. Es va editar el 2003, el disseny gràfic és de Pere Cañellas, un cognom que ens és encara més propi, i la impremta, Salvadó. Els poemes són en castellà, però el primer text introductori és en català. I poc després vénen les primeres certeses, que confirmen les suposicions: un dels poemes parla de “Don Pompeyo, un catalán, un romano” i el primer poema són unes glosses a un quartet del “meu pare”, P. Crehuet. El pare del Manuel, Pompeu Crehuet i Pardas, va ser un periodista i dramaturg, amb alguns èxits teatrals a principis de segle. Així doncs, aquest ignot autor del poemari pot ser un fill, un nét, o almenys un familiar, d’aquell Pompeu.

Decideixo comprar el llibre, pels poemes, i per l’enigma. I és aleshores quan es produeix la gran sorpresa. La caixera del supermercat –Nieves, em sembla– ens diu que aquell llibre té una història, que ens vol explicar. L’autor és un notari de Barcelona, que va viure a La Palma fa anys, perquè el seu pare va treballar-hi, també com a notari. El senyor Eladi –diu el seu nom en català– s’estima molt l’illa, hi torna cada estiu, i li ha volgut dedicar un llibre de poesia. Just aquests dies és allotjat aquí, a l’hotel, però aquell dia, un dijous, és fora. Tornarà demà divendres, ens diu. Quedem que hi tornarem.

Un Crehuet notari. Fill d’un Crehuet notari. No falla: un i altre deuen ser parents de l’altre Crehuet notari, que coneixíem. Tradició familiar, suposo. Com la d’estar tocar per la feridura de les lletres: una de les filles del Manuel, l’Elisa, per exemple, a més de ser actriu escriu obres de teatre. El mestre Google acaba de posar les coses a lloc: pinta que l’Eladi deu ser nebot del nostre Manuel. L’endemà divendres, expectants, tornem a passar pel supermercat de l’hotel. Nieves: El senyor Eladi encara no ha tornat del petit viatge. Li deixem una nota amb el número de mòbil, dient-li de quin poble som i quina coneixença tenim del Manuel i la Maria-Rosa. Una coneixença que passa pel teatre.

Si, tot i les presumptes evidències, ens equivoquem i l’Eladi no té res a veure amb el Manuel i la saga Crehuet de Torredembarra, no ens trucarà, suposem. Passa el divendres. Un dia més per llegir els poemes del llibre, uns textos molt interessants, personals i viscuts, amb un llenguatge potent i sentit. I amb La Palma, i la mar, i la platja de Los Cancajos, la nostra casa, el nostre poble aquests dies, sempre de teló de fons. O protagonista i tot. La Palma que va viure als anys seixanta un català, un godo. Com la de Canción goda: “Llegué de niño a La Palma; / soy godo de nacimiento; / tengo por parte de padres / peninsular el acento. // Con los amigos yo soy / palmero de nacimiento, / y si me da por ahí, / isleño con mucho cuento. // No tengo ningún pariente / por parte de tierra adentro; / por parte de mar sí tengo: todos los godos palmeros.”

            Arriba dissabte. Rebem una trucada de l’Eladi. Aquell dia som fora nosaltres, a Los Llanos, però quedem a la tarda, per fer un cafè al seu hotel. I sí, en efecte, i amb afecte: l’Eladi és nebot del Manuel i la Maria-Rosa. I pare d’un director teatral, Marc Crehuet, que també fa molt de temps que em sona, i de qui volia saber el parentiu amb els “nostres” Crehuets. Encara més coincidències agradables. Amb l’Eladi ens uneixen moltes afinitats electives, i altres coneguts, pel que veiem en una llarga conversa. Una conversa, anunciadora d’altres que potser vindran en el futur, i que, per ser privada, em permetreu que quedi sota el secret notarial. Sí que vull compartir per acabar, a part del consell que llegiu el llibre, alguns altres dels poemes de Cuaderno de Los Cancajos. Aconsellable de llegir, si es pot, en una platja negra, amb fort vent i onades poderoses. I, com diu l’Arte Poética que enceta el llibre, “com si la lectura fos l’única asignatura.”

            Poema ‘Viriato’ –un dels meus preferits del llibre– d’Eladi Crehuet: “Fui pobre, fui marinero, / y bebiendo fui un puntero, / que el beber sirve de amparo / cuando el pescado está caro. // Fui pobre, fui desdichado; / los hombres me convirtieron / en payaso callejero. / Algunos me atormentaron. // Fui el guardián de Los Cancajos, / un pobre guardián lisiado. / Me colocó Don Pompeyo, // un catalán, un romano. / Cuando morí derriscado / iba a ver al Mensajero.” O aquest, breu i precís: ‘La Palma.’ “¿Isla o Palabra? / ¡Qué más da! Las dos afortunadas.” Com nosaltres, de tanta coincidència.

Sartine i un viatger ‘subterrani’: Francisco Zamora (4) #FandeTGN

0
Publicat el 8 de juny de 2013

A mesura que vaig coneixent més un tipus tan inquietant, em costa molt de creure que Anton de Sartine vingués a Tarragona atret només per un clima benigne, i buscant un lloc tranquil per morir-hi. Un polític intrigant i incansable com ell, no podia parar quiet, tot i els venerables anys que ja tenia. Una prova més d’això la dóna, a part de trets de la seva biografia que ja anirem descobrint plegats, alguna de les persones que apareixen el seu testament. Com, ara ja sí, parlem-ne, Francisco Zamora. Què en sabem, d’ell?  El que en diu el testament sartinià és que era comanador de l’orde de sant Joan, i que és trobava “de present” a Saragossa. La referència geogràfica no resulta sospitosa, perquè el document notarial també esmenta que el cosí, i beneficiari, de Sartine, el militar irlandès Connock, vivia a Barcelona. Però sí que ens ho resulta més quan descobrim que Francisco Zamora, aquell 1799, es trobava empresonat al castell de Pamplona, després d’haver perdut el seu càrrec al Consell de Castella. 

Vol Sartine amagar on és el seu marmessor? “Coneixent-lo”, és  molt possible, tot i que no n’intuïm, ara com ara, les raons. El que sí que ens diuen les fons consultades, com ara els seus qüestionaris sobre les comarques de Catalunya, publicats fa pocs anys, és més coses de Zamora: nascut el 1757 a la província de Cuenca, va ser un funcionari, escriptor i viatger, sobretot per Catalunya. Això últim ja podria ser una pista. “Alcalde del crim” de Barcelona de ben jove, va anar descrivint els territoris on va treballar. Home de Floridablanca i de Godoy després, va ser membre del Consell de Castella des del 1795. Recordem, de passada, que el “valido” de Carles IV tenia molta confiança en Sartine, a qui escoltava, quan aquest visitava Madrid, i que el propi rei li va concedir, al nostre polític catalano-francès, una pensió de 80.000 rals.

            Parlant de diners, un tren de vida massa alt, i un seguit de judicis, alguns per qüestions d’herències, van fer perdre a Zamora el prestigi i el lloc esmentat al consell castellà. Caigut en desgràcia, va ser empresonat, com dèiem, l’any 1799. Uns deu anys abans havia anat recollint per tot Catalunya respostes a unes 180 preguntes sobre clima, agricultura, comerç, administració, història, monuments… que havien de ser molt útils tant a l’administració borbònica, com a persones amb visió com el propi Sartine. Més enllà del propòsit personal de l’autor, aquesta mena d’estudis, ajudats per diners públics, servien als governs per conèixer i treure tot el profit del territori que administraven, i poder-ne fer una planificació de serveis, que era una de les especialitats, com hem vist, de Sartine. No em consta, pels títols dels volums publicats, que Zamora visités Tarragona, tot i que és probable. Ni sabem, o almenys no he sabut trobar, com es van conèixer Zamora i Sartine, però la prova documental és que es coneixien i que el polític mort a Tarragona confiava en Zamora. Les conjuntures de la relació entre els dos poden anar des de la més ben pensada, que ens diria que les observacions de Zamora van ajudar Sartine a fer propostes de millora en el territori, fins a la més mal pensada, i més divertida argumentalment, que Zamora va fer d’ulls de Sartine en el país català. D’espia, si ho volen així. Potser no és una afirmació tan agosarada, però, també la fa Moreu Rey.

            L’historiador barceloní, que ens ha guiat molt en aquesta exploració sartiniana, diu de Zamora que havia estat “comissari general de guerra i delegat especial de primer ministre prop de l’Estat Major general durant la guerra del Pirineu (1793-95). I continua: “personatge molt conegut dels investigadors del segle XVIII per la seva acció subterrània i el manuscrit resultat dels seus viatges a Catalunya (B. N. Madrid). I si Sartine era amic íntim de Zamora (com es desprèn del testament) ja es pot suposar com intervingué en la política espanyola durant la Revolució Francesa.”

            Intento rematar l’afirmació del mestre Moreu Rey –nascut a Barcelona el 1917 i mort a la mateixa ciutat el 1992–, espero que encertadament. Sartine va intervenir a la política espanyola per intentar evitar que la Revolució s’estengués, i sobretot, que Catalunya s’hi adherís, com volien –que s’hi adherís– altres espies que corrien per aquí, com ara Chantreau? És el més probable. La pregunta continua oberta: de ser així, i si encara la voluntat contrarevolucionària era el seu motor quan ja tenia setanta anys, per què va escollir viure a Tarragona? Tenia algun propòsit, o només el de morir en pau?

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

Sartine, el Fouché, o Richelieu, nascut a Catalunya (3) #FandeTGN

0
Publicat el 12 de maig de 2013

Continuem amb el fulletó setcentista d’Anton de Sartine, el polític francès mort a Tarragona el 1801, i que havia nascut també a Catalunya el 1729. Sobre aquest fet m’he d’estendre més endavant en altres apunts. També deixaré per un pròxim la relació amb un personatge que apareix en el seu testament, Francisco Zamora. Un personatge intrigant, com el mateix Sartine, i com aquest, molt literari. I és que Sartine és, pròpiament, un personatge de les novel·les d’Alexandre Dumas, pare, com ho va ser, per exemple, el popular Richelieu. No és una forma de parlar: el lloctinent de policia totpoderós de París apareix, com a “Sartines” –forma del cognom que també es troba en alguns documents de l’època– a l’obra de Dumas Joseph Balsamo. La primera aparició en la novel·la ja és suggerent: Madame Du Barry, la favorita del rei, en deshabillé matinal, intenta portar-lo al seu bàndol polític, el dels “devots”, enfrontat al dels filosòfics o “il·lustrats”.

Llegim com el pinta Dumas pare en aquesta trobada, que la favorita reial voldria seductora, però en la que Sartine es manté distant, sense decantar-se per cap partit: “el lloctinent de policia comparegué, vestit de negre, apaivagant la severitat dels seus ulls grisos i la rigiditat dels seus llavis prims amb un somriure del més amable auguri.” En la conversa, la Du Barry li suggereix a Sartine que té més que una amistat amb el primer ministre, i cap dels il·lustrats, Choiseul. De fet, diu concretament amb “els” Choiseul, i és que a l’època corria la brama que Sartine era amant de la germana d’aquest. Fins i tot, una de les moltíssimes cançonetes burlesques que li van dedicar al màxim policia de París assegurava que coneixia molt bé la pell llisa d’aquesta senyoreta Choiseul.

            Sartine torna a sortir en molts passatges de la novel·la centrada en la figura del nigromant conegut com a Balsamo. Es descriuen els mètodes, de vegades obscurs, i la forma de ser, enèrgica i manipuladora, del nostre personatge, i en dos capítols visitem el despatx on treballa, amb “els seus miralls reflexos i calaixos fitxers”, com ho diu l’historiador Enric Moreu Rey. Tot i que com a primer mandatari de la ciutat de París va fer moltes coses per la modernització de la capital francesa, els seus mètodes policials, innovadors i molts cops amb pocs escrúpols, que Moreu Reu descriu detalladament en el llibre Un barceloní a la cort de Maria Antonieta: Sartine, el fan antecessor directe i font d’inspiració per al que és tingut, potser erròniament, com el primer policia modern: l’inefable Fouché, que primer va ser extremista jacobí, després cap de policia amb el Directori, col·laborador en el cop d’estat napoleònic, i al final restaurador monàrquic.

            Joseph Fouché, darrerament tan esmentat en cròniques periodístiques com a fundador de mètodes gairebé delictius d’espionatge de polítics hauria tingut com a “pare” espiritual, doncs, a Gabriel, o Anton, de Sartine, a qui probablement va arribar a conèixer, ja que tan sols es portaven trenta anys. Sartine, a més, que havia fet construir un pavelló i un rellotge a la Bastilla, havia estat perseguit a mort pels revolucionaris, entre els quals es comptava el Fouché de primera hora. Aquest fet, que un barceloní, o “català”, podríem dir, inspirés el tèrbol Fouché, no és prou conegut encara. Com tampoc no ho és el propi personatge, a les ciutats on va néixer, Barcelona, i morir, Tarragona.

            I això que és, com anem veient, un personatge ben suggerent, justament com a personatge teatral o de novel·la, al marge de consideracions polítiques o d’adscripció monàrquica. Personalment, els clarobscurs de Sartine, aquesta forma d’actuar com a un Fouché avant la lettre– són el que me n’interessa. No pas el fet que fos el fill d’un alt funcionari de l’administració imposada a Catalunya per Felip V, amb qui va arribar el Sartine pare, una cosa que més aviat pot fer molta ràbia en aquests moments històrics. Costa molt no deixar-se seduir per un personatge amb un punt de malignitat que el posa a l’alçada d’altres individus literaturitzats com els esmentats Fouché, o Richelieu. O de dolents directament literaris com el cap de policia d’Els Miserables, Javert. Tot i que sembla que Victor Hugo es va inspirar en Vidocq, un exdelinqüent esdevingut cap de la policia judicial de París, resulta estimulant pensar que Hugo també va treure alguns dels trets del seu malvat personatge d’altres models anteriors, prou coneguts aleshores a França, com el nostre Sartine… Seria de beneits redescobrir un personatge amb tants matisos i calaixets interiors, ni que probablement tingui molts aspectes poc edificants per al nostre país, o políticament poc actuals, o que socialment, des del punt de vista d’avui, ferien enrogir bastant, i deixar-se’l perdre, sobretot quan és nascut, i mort, aquí.

            Aquesta és una altra de les característiques que fa que me’l vulgui apropiar una mica. A través de Sartine es pot parlar d’una època històrica, amb personatges realment positius i destacables com el gran científic Antoni Martí i Franquès, i d’una ciutat com Tarragona, que encara manca de prou relats i prou retrats, al meu entendre. Tot i que se n’han escrit ja moltes obres literàries d’interès i qualitat, segurament encara són poques, en relació a d’altres ciutats de pes similar, i les noves aportacions hi són benvingudes, sempre, considero. I més quan fem una troballa com aquest Sartine fins ara desconegut. Desconegut aquí, perquè a França, com he esmentat altres cops, és el gran secundari del cicle de novel·les de Jean-François Parot, i cap directe del protagonista d’aquestes, el comissari Nicolas Le Floch. Alguna de les novel·les, com L’honneur de Sartine, porta fins i tot el seu cognom al títol, i una perfecta definició del seu caràcter, en el propi text. (Continuarà)

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

Ensopegar amb les pedres de la memòria a Berlín

0
Publicat el 14 d'abril de 2013

Abans de continuar amb la saga tarragonina d’Anton de Sartine, vull compartir una petita troballa, o més ben dit una topada amb la memòria, que es pot fer cada dia, i a cada moment, pels carrers de Berlín. Segurament molts de vosaltres, si hi heu anat, us hi haureu fixat: a les voreres, al davant de moltes cases de la capital alemanya, s’hi poden veure unes petites plaques daurades, humils, però plenes de significat. En algunes portes n’hi ha només una, en d’altres poques, però en moltes passen de llarg de la dotzena. Aquestes plaques de llautó incrustades a terra porten el nom de persones deportades als camps de concentració nazis. Són el resultat d’un projecte de l’artista Gunter Demnig, que anomena Stolpersteine, és a dir, pedres de topada, o d’ensopegada. N’hi ha més de 32.000 a més de 700 llocs d’Alemanya, i a d’altres països d’Europa. Per què no a l’estat espanyol?

Berlín és una ciutat que ha sabut recuperar a la memòria històrica, tant la de la segona guerra mundial, amb els horrors del nazisme –tractats darrerament amb tanta frivolitat en les declaracions públiques d’alguns polítics– com la del mur de Berlín, i la seva caiguda. La ciutat, que ha viscut tants moments convulsos, té diversos monuments memorials que els expliquen. Un d’ells, discret però gairebé omnipresent, pot passar desapercebut, fins i tot, però quan en veus un, ja no se’t pot esborrar de la mirada. Quan vam arribar a l’hotel on ens estàvem, vam veure al terra de les portalades, ple de neu aquells dies, tot de petites plaques de llautó, amb noms escrits. En vam fer fotos. Només en els tres portals al voltant, en el “nostre” carrer d’aquells dies, Trautenaustrasse, n’hi ha més de vint. No costa gens d’endevinar a qui corresponen aquells noms: víctimes de l’era nazi, deportades i mortes als camps d’Auschwitz, Theresienstadt, Treblinka…

            Eren, o són, mentre en mantinguem el record, jueus, gitanos, homosexuals, dissidents, testimonis de Jehovà, víctimes de l’eutanàsia… exterminats. Un dels nostres “veïns” desapareguts, es deia Rosalie, un nom que és molt freqüent en el nostre poble, Torredembarra. En la placa que li és dedicada, com a totes, indica que aquí hi va viure Rosalie Pieck, quan i on va néixer, a quin camp la van deportar i on i quan va morir. Els altres deportats, amb algun dels quals haguéssim pogut coincidir pel carrer, fins i tot, portaven cognoms com Bloch, Chaim, Frankenthal, Hiller, Löwenstein, Wisla…

            L’artista plàstic Gunter Demnig, nascut a Berlín el 1947, va concebre la primera acció per commemorar la deportació de gitanos a Colònia l’any 1990, cinquanta anys després dels fets. El 1993 començava el projecte de les pedres de topada. Aquest projecte, que ha rebut una dotzena de premis internacionals, ha arribat des d’aleshores no tan sols a Alemanya, sinó a d’altres països europeus on van viure víctimes del nazisme, com la República Txeca, Hongria, els Països Baixos, Noruega, Bèlgica, Itàlia… Últimament s’han estès fins a França i Dinamarca. Demnig pretén tornar el nom a les persones, que en els camps d’extermini s’havien convertit tan sols en nombres.

            Les pedres, fabricades a mà, són petites llambordes de 10 per 10 centímetres cobertes per una placa de llautó. N’hi ha un per cada persona, i la idea de l’artista és que ens hi haguem d’acostar i inclinar, com a forma d’homenatge al mort, per poder-ne llegir els noms. El cost de les peces i de la instal·lació es cobreix amb donacions, tot i que qualsevol persona, que acrediti la desaparició d’una altra en un dels camps de la mort, en pot demanar una a Demnig, pagant 120 euros. En podeu trobar més informació al web del projecte, http://www.stolpersteine.eu. No cal dir que aquests “obstacles” visuals, que volen que aturem la nostra marxa i reflexionem sobre la barbàrie, s’han trobat amb obstacles i impediments reals: algunes ciutats, com Munic, li han prohibit a l’artista instal·lar-hi les plaques, d’altres plaques han estat robades, o cobertes amb quitrà, i hi ha hagut moltes discussions emocionals a favor i en contra: algunes persones de la comunitat jueva han dit que la idea els recordava com les làpides de les tombes jueves havien estat reutilitzades en època nazi justament com a llambordes o lloses en les voreres dels carrers… La controvèrsia ha vingut dels dos costats, el de les víctimes, i el dels botxins. Però si més no s’ha produït un debat, i s’ha pogut visualitzar l’horror.

            A Catalunya i l’estat espanyol, com deia, les pedres de topada no han arribat, encara?, a les portes de les cases de les persones, moltes, desaparegudes als camps nazis. No sé si cap persona ho ha demanat, i és la planificació de l’artista la que no ho ha fet possible pel moment. La memòria històrica, força incipient a Catalunya, ja ha aconseguit moltes fites, sobretot pel que fa referència a la guerra civil, però encara no ha aconseguit un reconeixement i una visualització integral com a d’altres països europeus. En molts casos, com hem pogut veure en reportatges de televisió recents, han estat iniciatives no públiques, sinó de persones individuals, les que han lluitat per preservar la memòria de les víctimes. Una altra possible forma de recuperar la memòria, afegida a les que ja es donen a llocs com els escenaris de la batalla de l’Ebre, podria ser doncs demanar, des de la ciutadania o les institucions, que el projecte Stolsperstein arribi aquí.

            A molts la visió d’aquestes plaques ens fa pensar en persones concretes, i en memòries que volem que es preservin. Només un exemple, que en aquest post vull que es converteixi en una petita placa de la memòria, ni que sigui virtual: Esteve Cañellas Margalló, nascut a la meva vila, Torredembarra, el 27 de març de 1909, soldat republicà exiliat, va ser conduït al camp de Mauthausen, a Àustria, el 27 de gener del 1941, amb 1.500 republicans més. Va morir a un camp annex, Gusen, el 15 de gener del 1942.

            Si aneu a Berlín, i trobeu aquestes pedres daurades, atureu-vos-hi i feu memòria. No fer-ho és una frivolitat que ens pot portar a repetir situacions semblants. 

Publicat dins de Berlín | Deixa un comentari

El testament tarragoní de Monsieur de Sartine (2) #FandeTGN

0

Anton, Antoine, o Gabriel, com vulgueu, de Sartine, el polític-policia parisenc, va dipositar les últimes voluntats a mans d’un notari tarragoní, Salvi Fàbregas, el 19 d’abril del 1799, dos anys i mig abans de morir. Sense fills, dona, ni família pròxima, va deixar els papers, llibres i objectes personals –on deuen haver anat a parar?– a un cosí irlandès llunyà, i la major part dels diners a un convent prop de Maella, a la Franja, on hi havia acollits monjos i altres persones expatriades de França. Però el que pot despertar més curiositat des del punt de vista tarragoní és la resta de noms que apareixen al testament, com a marmessors, testimonis, o hereus de la seva roba, mobles i “poca plata”. Un retrat de la Tarragona del 1800.

En la plica del testament de Sartine, només la signatura és seva, el text és d’una altra mà, potser d’un dels escrivents que s’hi esmenten, i que actuen com a testimonis, Antoni Vidal i Antoni Canudas. No són cognoms rars de trobar, però en la Tarragona de l’època, una petita ciutat d’uns 10.000 habitants, els més freqüents, segons es veu als llibres eclesiàstics, eren alguns com Granada, Icart, Soler, Ferrer, Roig, Salas… i altres. A finals d’aquell segle divuit, i abans per tant de l’arribada de fugitius de la Revolució, ja ens trobem a Tarragona força cognoms francesos en el registre de casaments, com ara Joan Labouchiere Conne (1768), Joan Francesc Boiseau Chapui (1769), Jaume Roger Chevalier (1770), Joan Boeldin Dufaut (1772), Andreu Muzaton Dujour (1777), Joan Labrande (1786) …  Jo, almenys, no sé com és que tants francesos, si ho són, es casaven a Tarragona. Va mantenir Sartine cap relació amb aquests aparentment connacionals?

            A partir del 1789, amb l’esclat revolucionari a França, van començar a arribar a tot Catalunya onades d’emigrants reialistes: eclesiàstics, oficials, magistrats… Tarragona no n’és l’excepció. Hi van venir força francesos, si fem cas a Pierre-Nicolas Chantreau, agent dels revolucionaris, encarregat el 1792 d’una investigació secreta per comprovar la disposició catalana a favor de la Revolució, que va dir: “em penso que la Gascunya sencera és a Tarragona”. Si és cert el que afirma Don Chantreau, com es coneixia aquest informador –espia, vaja–, professor de francès a Àvila, molts eren gascons. La terra dels famosos soldats, els Cadets de la Gascunya, que apareixen a l’obra de teatre Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand, i en Els Tres Mosqueters d’Alexandre Dumas. Ens hem d’imaginar a les tavernes tarragonines alguna baralla a espasa de cadets exiliats, doncs?

El notari era, com he dit abans, Salvi Fàbregas. En els registres parroquials de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT), trobem que Salvi Fàbregas Rovira, probablement la mateixa persona, s’havia casat amb Maria Zerezo (sic) Cerveró el 10 de setembre de 1785. El cognom Fàbregas no és gens infreqüent en el món notarial de Tarragona: Ramon Fàbregas Seguí, segurament familiar, no sé encara en quin grau, de Salvi, va ser prior del Col·legi d’Escrivans Públics de la ciutat, i pare del conegut capità de Milícies Urbanes el 1811, durant la Guerra del Francès, Joaquim Fàbregas Caputo. Aquest darrer, ferit al Pla de la Catedral en l’assalt napoleònic del 1811, i fugit després d’una presó francesa, va ser anys més endavant l’alcalde de Tarragona, el 1854, que va iniciar l’enderrocament dels antics baluards, que donaria pas a l’actual Rambla Nova.

            Els marmessors i executors del testament són encara més indicatius: Manuel de Montoliu, Joseph Zaragozano, Carlos de Posada i Francisco Zamora. Repassem-los un per un, perquè en algun hi trobarem una història ben sucosa, que podria ben formar part del passat de Sartine a París, un passat ple d’espionatges i intrigues policials. No és el cas, o almenys en aparença, de Manuel de Montoliu, de qui Enric Moreu-Rey en el seu llibre (vegeu l’anterior apunt d’aquest bloc) afirma que es deia de segon cognom Josa, i que havia nascut a Tarragona el 10 de febrer del 1739. Va ser cavaller de l’Orde de Sant Joan, comanador de Vilafranca i bailio, és a dir batlle reial, de Mallorca. No n’he trobat encara la certesa en l’AHAT, i caldria investigar-ho més, però probablement es tracta d’un avantpassat dels membres de la família Montoliu més coneguts: l’advocat i polític Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i el seu fill, el crític i historiador de la literatura Manuel de Montoliu i Togores. La casa pairal dels Montoliu, al carrer de Cavallers, i la seva amistat fa aventurar la hipòtesi que la casa tarragonina de Sartine podia ser en aquest mateix carrer, on es concentrava aleshores la petita noblesa local, o si més no a prop. La Casa Montoliu és avui el Conservatori de Música de la Diputació tarragonina.

            Joseph Zaragozano va ser vicari general de l’exèrcit i canonge de la Catedral. També n’era canonge Carlos González de Posada (al testament apareix sense González), nascut el 1745 a Candás, Astúries, format a la Universitat d’Oviedo, segons el volum tercer de la Història de Tarragona, que signen Salvador J. Rovira Gómez i Josep Fàbregas Roig. A Tarragona, escriuen aquests autors, va impulsar la creació de la Reial Acadèmia de Dibuix i Nàutica. Un dels personatges més interessants de l’època a Tarragona, va enviar diverses comunicacions a les acadèmies reials. Anem perfilant doncs l’entourage tarragoní de Sartine: cavallers, funcionaris reials, militars, eclesiàstics il·lustrats… Sembla portar una vida pacífica, conservadora, retirada d’antigues glòries… Però encara ens falta parlar de l’últim dels marmessors, força més aventurer, Francisco Zamora. Ho deixarem per al següent apunt d’aquest petit serial històric. (Continuarà)

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

Sartine, l’amo i senyor de París en temps de Lluís XV, va morir a Tarragona (1) #FandeTGN

0

Sabíeu que Anton, o Antoine-Gabriel, de Sartine, comte d’Alby, el polític que manava més a París durant el regnat de Lluís XV, va morir a Tarragona el 7 de setembre del 1801? Lloctinent general de la policia parisenca, era molt més del que proclama aquest títol. Era en realitat l’alcalde totpoderós de París, un ministre secret del govern, l’home del rei a la capital, amb la reputació d’autèntic “rei” de París. Persona més ben informada de França, i potser d’Europa, va ser el Fouché d’abans de la Revolució Francesa. Amb Lluís XVI, seria ministre, ara nomenat, de la Marina. Amb un i altre rei, a la cort de Versalles, hi havia potser homes i dones amb més influència, però París va ser el feu de Sartine, com es veu encara actualment en la sèrie de novel·les policials de l’escriptor francès Jean-François Parot. Però, per què va anar a viure a Tarragona? Ara com ara, és tot un misteri.

Sartine va ser enterrat a l’antic cementeri de la Catedral tarragonina, situat a la zona de l’actual carrer de les Coques. En el llibre tercer d’òbits de la parròquia de Santa Maria de la Catedral (1798-1809), que es conserva a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, hi trobem l’acta de defunció que registra, en català, que el dia set setembre de “mil vuit cents hu”, a les deu de la nit, després d’haver rebut “los SS sagraments” i haver fet testament, en mans de Salvi Fàbregas, notari de Tarragona, l’19 d’abril de 1799, morí l’Excm. Sr. Don Anton Sartine (al marge del document hi apareix com a Antonio, “cos”, és a dir persona adulta, i hi diu que és “de Madama Colabo DuPlessis”, la seva difunta dona), i que va morir a l’edat de 72 anys, “ètich”, que vol dir de tisi. Indica altres coses, que jo voldria deixar per a un futur apunt, perquè tenen interès propi. L’acta finalitza explicant que “lo dia seguent s’enterrà en lo fosar de la Cathedral”.

            Aquí acabava la vida de Monsieur de Sartine, que documenta molt bé el llibre de l’historiador Enric Moreu-Rey Un barceloní a la cort de Maria Antonieta: Sartine, publicat per l’editorial Selecta l’any 1955. Una vida novel·lesca –no debades té avui dia un paper essencial en un cicle de novel·les a França, com ja he dit abans– que intentaré anar explicant. He esmentat ja el testament de Sartine, que també cita Moreu-Rey, fet a Tarragona tres anys abans de la mort. Un document molt interessant, pels personatges que hi apareixen, que revelen algunes amistats i coneixences tarragonines del polític barceloní-francès, i que ens poden ajudar a seguir-ne l’estada a la ciutat. (Continuarà)

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari