La malaguanyada escriptora lleidatana, Maria Mercè Marçal, proclamava en vers la seva triple condició "marginal": de gènere femení, de classe obrera i de nació catalana. Els barcelonins i barcelonines arroseguem, també, una triple situació d’anormalitat: personal, municipal i nacional.
Els barcelonins i barcelonines vivim en la ciutat més fantàstica del món. En la més "maca", si volem dir-ho amb les paraules que ens posen sovint a la boca. Barcelona és coneguda i reconeguda arreu com una ciutat amb un dels índex de qualitat de vida més alts, amb un clima, un urbanisme, un estil de vida, que la fa atractiva per a milions i milions de persones que ens visiten o que, com a mínim, manifesten la seva admiració pels 100,4 km2 que ocupa el nostre municipi.
Ara bé, sense negar aquesta realitat, els barcelonins i les barcelonines patim, més o menys en silenci, una triple situació d’anormalitat: personal, municipal i nacional. Aquesta situació fa que el paradís promés per la marca "Barcelona" no sigui tan fantàstic com sembla a primera vista.
Barcelona és una ciutat que va bé. Podríem dir, fins i tot, que va molt bé. Però alguna cosa no acaba de funcionar correctament perquè les persones que hi vivim no acabem de notar aquest bon funcionament general de la ciutat en el nostre benestar quotidià. La vida quotidiana a Barcelona, per a moltes persones, és una vida "insegura" en un sentit molt ampli: laboral, ambiental, familiar… fins i tot en l’àmbit dels projectes vitals, dels projectes personals, la ciutat que ens posa a l’abast tantes possibilitats també esdevé, en molts moment, font d’amenaces i dificultats. Aquesta "anormalitat" no és exclusiva de Barcelona, la compartim amb moltes grans ciutats del món, però això ni ens ha de consolar ni ens pot deixar immersos en un estat de resignació i fatalisme.
La segona "anormalitat" que patim els barcelonins i barcelonines tampoc és exclusiva de la nostra ciutat però, en el nostre cas, la patim amb una intensitat injustament superior a la d’altres casos comparables. M’estic referint a les dificultats d’encaix entre la capital i el territori. La capital de qualsevol nació o de qualsevol territori amb personalitat pròpia, acostuma a viure una dialèctica difícil amb la resta del seu territori. D’una banda, exerceix de cap-i-casal, és a dir, assumeix les funcions de lideratge i preeminència pròpies de la capital i que tan necessàries són per a la projecció de la col·lectivitat. Però, d’una altra banda, la resta del territori recela d’aquesta posició i, en alguns casos, pot arribar a destil·lar un rebuig més o menys encobert cap a la pròpia capital. En el cas de Barcelona, existeix al seu voltant un sistema "tampó" de ciutats grans i mitjanes prou potent, l’àrea metropolitana, per a suavitzar parcialment aquest efecte però, encara ara, part del territori mira Barcelona i, no cal dir-ho, els barcelonins i les barcelonines, amb una desconfiança o amb un rebuig directe, poc dissimulat, que no ens facilita gens ni mica la vida, ni personalment ni com a ciutat. Efectivament, Barcelona no seria res sense el país, sense la nació, però, molt probablement, la nació ja no existiria si Barcelona no hagués existit i hagués exercit sempre de capital de la nació catalana.
Aquesta reflexió em porta directament a la darrera "anormalitat" que patim els barcelonins i les barcelonines, aquesta compartida amb la resta de persones que, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó són, com diria el cronista, "de nació catalana i parlen el puix bell catalanesc que hi ha al món!" Els catalans i les catalanes vivim, des de que naixem, en una situació d’anormalitat nacional, en un estadi intermedi entre el no-ser i la plenitud, que ens marca com a persones i com a poble i que ens fa caure amb tanta facilitat en l’autoodi i en l’autorepressió.
Estic convençut que en les properes eleccions municipals, qui acabarà portant l’aigua al seu molí serà qui pugui oferir una visió de ciutat que porti, en un termini no molt llunyà, a anar "normalitzant" aquestes anormalitats.
La gent de Barcelona està esperant un projecte que faci arribar a cada plaça i carrer, a cada família, el benestar que genera la ciutat.
La gent de Barcelona està esperant un projecte que estableixi sinèrgies entre la capital i el seu territori.
La gent de Barcelona està esperant un projecte que parli clar i català, sense complexes, de la nostra llibertat nacional i del progrés social.
Per això estem treballant. Qui s’hi apunta?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!