Republicans i Independentistes

Aquest racó de mon gira al voltant de dos rius, el Millars (Mijares) i el Palància, que s’encaixen entre muntanyes calcàries i formen valls tancades que, de tant en tant, s’eixamplen i concentren els assentaments de població. Zona agrícola i ramadera, de secà (olivera i ametller), amb extensos boscos de pi i alzina i una industrialització escasa, a la zona de Segorbe, o nul·la a la banda del Millars. Amb aquestes condicions, el Millars va ser zona de migració, especialment orientada cap a Barcelona i, en menor mesura, València, Sagunt i la Plana de Castelló. La primera onada es va produir als anys vint, coïncidint amb l’Exposició Universal de Barcelona i el desenvolupament dels Alts Forns de Sagunt. Els avis paterns van fer cap a Barcelona, a l’antic carrer Núria (actualment carrer Mallorca, entre Meridiana i Rogent) i van viure un parell d’anys fins que va néixer el seu primer fill, el meu oncle José, ara fa 80 anys, L’avi matern, de ben jove, va baixar a treballar a Sagunt, fins que es va casar i va retornar a la terra. La segona onada arribaria després dels anys 50, amb la misèria de la postguerra, quan les noies joves s’anaven a Barcelona a “servir”, a fer de minyones i els homes, a buscar feina en millors condicions que no la que tenien al poble, lligats a una agricultura de secà, purament de subsistència. En aquesta segona onada van arribar els meus pares, a finals dels 60, a l’antiga Vila de Gràcia. Molts altres també van venir a parar aquí, a Barcelona, especialment al Poblenou, Gràcia i el Poble Sec. Van arrelar i van aixecar les seves famílies en una nova terra, de fet, en un nou país, proper però diferent al seu.

Com tots els emigrants, la gent del “Barranco del Hambre” s’enyoraven i s’enyoren de la seva terra, i retornaven quan podien, per les vacances. Així doncs, el vincle amb la terra d’origen es va mantenir fort, reprenent-lo també els seus fills (com és el meu cas), que hi passàvem les vacances, retrobant família i fent amics. La immensa majoria dels fills d’aquells emigrants s’han arrelat a Catalunya, són i se senten plenament catalans. Parlen (parlem) la llengua del país. Fins i tot alguns d’ells militen políticament i ho fan en partits catalanistes, fins i tot independentistes… Però també tenen dintre una altra identitat, la heretada dels pares. Perquè dels pares vam heretar els orígens, d’on provenien les nostres arrels, però també vam heretar una voluntat d’arrelament al seu nou país, una voluntat que fóssim catalans, que parléssim català.

Quan tornàvem a les vacances al poble, ens hi barrejàvem els “catalans”, descendents del poble, els nadius autèntics del poble i els “valencians”, aquests darrers majoritàriament forasters que venien a estiuejar. Com us podeu imaginar, una barreja que, de tant en tant, es tornava inestable i feia aflorar “conflictes”. De fet, la meva primera presa de consciència nacional la vaig tenir en aquest context. Part de les vacances les passàvem al poble de l’avi matern, Caudiel, a la vall del Palància. Allà, la gran majoria eren valencians, estiuejants o descendents del poble i els únics “catalans” erem nosaltres. Com no podia ser d’altra manera, de ben menuts, presumíem de la nostra ciutat i del nostre equip de futbol, provocant la reacció “blavera” de molts altres nens valencians. Aquesta primera reacció ens va fer prendre consciència clara de la nostra “catalanitat”, malgrat que, quan tenia 6 o 7 anys, ni tan sols era catalanoparlant encara. Fins i tot allà hi vaig descobrir amb tendresa la realitat dels Països Catalans. Els únics amics que vam poder fer allà, a Caudiel, van ser uns germans de Cullera, de pare valencià i mare xurra, que havien heretat de són pare un incipient “valencianisme” catalanista. Recordo els pòsters que tenien penjats a casa: “Sant Joan, diada nacional dels Països Catalans” o les enganxines que portava el germà mitjà: “No em parleu en castellà! Sigueu educats, parleu-me en valencià”

Com veieu, que Catalunya (i els Països Catalans) són una nació i una nació diferent d’Espanya, és una realitat que es manifesta naturalment. Jo la vaig entendre així, directament, per la via dels fets i de les vivències que tenia amb només 7 anys, sense necessitat de cap adoctrinament polític ni lingüístic. És per això que sóc optimista, 30 anys després, amb el futur de la nació, pel que fa als nous catalans i catalanes que estan arribant ara, provinents dels 5 continents.