Republicans i Independentistes

Demà comença la precampanya municipal a Barcelona.  A la línia de sortida 5 alcaldables, però només n’hi ha 3 amb opcions reals d’arribar a l’alcaldia.

El dia 8 de gener comença, de facto, la precampanya de les municipals a Barcelona. Després d’una tardor marcada per la convocatòria avançada d’eleccions al Parlament de Catalunya i per la formació el nou govern, un cop haguem paït els turrons, escurat les targetes de crèdit i tornat a l’activitat normal, l’actualitat política catalana girarà, si no tenim més sorpreses, cap a les eleccions municipals del 27 de maig.

La gran batalla d’aquestes municipals es lliurarà, com és lògic, al cap-i-casal de la nació, a la ciutat de Barcelona. De fet, les dues forces majoritàries CiU i PSC, intentaran presentar-les com un plebiscit, cadascuna en sentit oposat. Per a CiU, aconseguir el triomf a Barcelona representaria la confirmació de la seva "victòria" a les catalanes i, en certa mesura, la dolça venjança esperada pels sectors convergents més "enfadats" des de l’1 de novembre. Per al PSC, repetir el primer lloc a Barcelona representaria superar la "galtada" que el seu electorat "tradicional" li va donar el dia de Tots Sants i mantenir l’hegemonia institucional a tots els nivells de l’estat i de la nació.

Tot i que els plantejaments tàctics de CiU i PSC coincidiran en la recerca de la bipolarització, la realitat de la política catalana i, també, de la política barcelonina, és una realitat polièdrica, amb actors i actrius diversos, sense majories clares i amb la necessitat de buscar acords de governabilitat. En aquesta joc, com ja ha passat a nivell nacional, només hi hauran, a efectes pràctics, 3 jugadors diferents, 3 jugadors amb opcions (més grans o més petites) d’arribar a l’alcaldia. I el tercer en discòrdia no serà altre que en Jordi Portabella.

Tothom coincideix que, en les eleccions municipals, el joc habitual dels partits resta modificat per la personalitat concreta dels seus candidats i per la proximitat de la política local. A Barcelona, que és una ciutat amb 1.600.000 habitants, és a dir, aproximadament la quarta part del país, el pes del vot ideològic, del vot en clau de partit és molt més gran que en els municipis petits, però en cap cas hem de menysprear el factor correctiu que representen els candidats i l’acció política local. És per això que cal creuar dues anàlisis diferents, la de la conjuntura general i la del perfil dels candidats, per a tenir una imatge realista del que podrà passar en aquesta contesa electoral.

La conjuntura política general, no només barcelonina, s’està caracteritzant pels següents elements:

1. La baixada del soufflé convergent. Després de l’enrabiada post-electoral, CiU s’està quedant encasellada en la imatge de "barrufet rondinaire" que no està sent compartida per un sector important del seu electorat, aquell que està menys ideologitzat. Malgrat que aquest electorat no pugui "empassar-se" a un Montilla president, tampoc estan per una convergència estil Acebes-FAES-Zaplana i se n’estan començant a atipar. Un segon element no menyspreable és l’aflorament de les tensions Mas-Duran, que cada cop es manifesten més clarament, i la manca d’autocrítica davant els errors comesos en la passada campanya (DVD, notaris, etc.) Tot plegat no dibuixa el millor escenari possible pels convergents. Un resultat justet a les municipals podria representar l’obertura de la caixa de Pandora a la "casa comuna del catalanisme", amb uns resultats totalment impredictibles. Tota aquesta pressió juga en contra dels "cracks" convergents a les municipals. Ja veurem com la suporten!

2. La irrupció del boadellisme. Ara l’interrogant està en veure si els 3 diputats boadellistes van ser un accident estadístic o si es confirmen estructuralment en les municipals. Ciudadanos va ser, clarament, una jugada de segona marca del PP amb intenció d’erosionar el PSOE-PSC però que, finalment, es va girar també en contra dels seus creadors. Vist el nou panorama polític estatal, caldrà veure si, de nou, la brunete mediàtica del PP hi aboca el mateix entusiasme pro-Ciudadanos o si preferiran refredar l’invent, donat que les seves perspectives d’èxit estan millorant davant un PSOE a la defensiva.

3. La confirmació de l’opció d’ERC per l’entesa d’esquerres. ERC ha optat a nivell nacional per mantenir la seva aposta estratègica de governar amb les esquerres sucursalistes. Aquesta definició clara li pot reportar guanys i pèrdues electorals. D’una banda, algun vot republicà provinent de l’òrbita convergent pot acabar de marxar cap a CiU o cap a l’abstenció. D’una altra banda, un sector important que va optar l’1 de novembre per ICV o per un PSC que no els feia el pes, davant la por a que ERC optés per Mas, podria tornar a confiar de nou en els independentistes, especialment si s’accentua el seu perfil de força de govern a nivell de la Generalitat.

4. La incògnita del creixement d’ICV. La imatge d’esquerra "guai" d’ICV està entrant ràpidament en crisi amb el xoc amb la gestió "real" de la seguretat que està fent el Conseller Saura. És possible que ICV pagui ara una factura que ERC va pagar el passat 1 de novembre: la factura de la pèrdua de la virginitat "ideològica". Si part de l’electorat independentista no ha acabat de compartir les "renúncies" que ha comportat l’opció del govern tripartit, una part de l’electorat eco-pijo-socialista pot sentir-se ara "decebut" amb una acció de govern plena, també, de "renúncies" als principis de puresa ideològica de l’esquerra alternativa i transformadora…

5. L’esgotament del model ZP-talante, a nivell estatal. El president Zapatero ha esgotat el crèdit del seu famós "talante": no n’hi ha prou amb somriure sempre i fer manifestacions plenes de ponderació i "charme". Hi ha moments en què cal exercir el lideratge i jugar-se-la i, ara per ara, l’estratègia del president espanyol no ha estat aquesta. Ja veurem si és capaç, d’ara fins al maig, de redreçar-la, però no és gens descartable que el PSOE (i per extensió el PSC) pugui acabar pagant una certa factura a les municipals.

A nivel de Barcelona, vull centrar la meva anàlisi en els candidats i en el discurs polític que estan fent.

1. Hereu, o una herència en mal moment. L’operació de substitució del cremat alcalde Clos va ser, certament, una operació ben pensada per part de l’aparell socialista barceloní. Canviant Clos per Hereu, el PSC podia tornar a aixecar com a pròpia la bandera de la renovació generacional i, a través d’aquest concepte, intentar liderar també una renovació de discurs i de projecte ciutadà. L’error no ha estat en el disseny, si no en el moment. Fent el canvi durant el mes de setembre, Jordi Hereu ha viscut sepultat "mediàticament" pel procés electoral català i per la formació del nou govern de la Generalitat. Aquests 4 mesos "perduts" poden resultar, finalment, crítics, ja que el gran handicap de Jordi Hereu era (i encara és) el baix nivell de coneixement per part dels barcelonins i barcelonines. El moment òptim del relleu hauria d’haver estat el de la remodelació parcial del cartipàs que va afectar a la Marina Subirats i a la Núria Carrera aquest passat hivern. Ara, la totpoderosa maquinària propagandística del PSC haurà de treballar a marxes forçades per a recuperar el temps perdut i millorar el màxim possible el nivell de coneixement i valoració del seu candidat. I la precampanya que començarem el proper dilluns no és el context més favorable per a fer-ho.

2. Xavier Trias o, de cop i volta, he envellit 20 anys. El discurs convergent a la ciutat de Barcelona partia de dues premisses lògiques: d’una banda, l’esgotament del model socialista després de 28 anys seguits de govern i la necessitat d’alternança i, d’una altra banda, la confrontació entre un candidat cremat, Joan Clos, i un de més "fresc" en Xavier Trias. L’operació Hereu va fer que Xavier Trias, de cop i volta, envellís 20 anys davant el seu màxim rival i va portar a la maquinària convergent, de nou, a entrar en el discurs de la manca de legitimitat política del relleu socialista, a l’estil del que, poc mesos després, sentiríem dir, mutatis mutandi, davant el nou govern d’entesa. Aquesta pràctica habitual del discurs convergent, que els fa semblar els "barrufets rondinaires", no és la millor manera per a connectar amb l’electorat de Barcelona, un electorat que, tot i que pugui ser crític amb molts aspectes de la gestió municipal, és un electorat que se sent orgullós de viure en la millor ciutat del món i no en la catàstrofe quotidiana que aquest discurs convergent sembla descriure. Només li ha faltat al pobre doctor Trias, els infundis que, suposadament, han fet córrer alguns correligionaris seus, en relació a la seva salut o a la possibilitat que l’Artur Mas li prengués el lloc, en un intent "delirant" de repetir la solució republicana a la crisi de l’anomenat "cas Carod", l’any 2004.

3. Alberto Fernández, o la dreta sense complexos. El discurs i el perfil d’Alberto Fernández és de dreta i espanyolista. I no se n’amaga. El PP opta per la claredat i per la contundència en la seva estratègia a Barcelona. Com enyorem les maneres i l’estil del senyor Fisas o del senyor Lacalle, tan de dretes i tan espanyolistes com el senyor Fernández però, tammateix, "civilitzats". L’aposta del PP és la de mantenir el seu electorat i evitar les fugues cap a CiU que es poden produir en un context d’apel·lació al vot útil. I per això mantenen un candidat sense possibilitats d’ampliar espais però amb sobrada experiència per a guardar bé el ramat.

4. Imma Mayol, o ja tenim una edat. La candidata ecosocialista repeteix per tercera vegada i arribarà a la contesa electoral amb gairebé 50 anys, tot i que la imatge que vulgui transmetre personalment (i com a força política) sigui una imatge més jove i fresca que la realitat. I aquest, potser, és el seu punt feble en aquestes eleccions. Imma Mayol (i ICV) han perdut a Barcelona l’eterna frescura i joventut que, aparentment, encara manifesten. ICV ha protagonitzat una gestió més aviat fluixa, amb problemes permanents a Parcs i Jardins i amb diversos focs territorials que no han sabut dirigir/digerir correctament (Can Ricart, narcosala). ICV també tindrà dificultats per a fer un discurs de renovació des de l’esquerra, ja que han compartit des de fa 28 anys el govern municipal amb el PSC i ho han fet des d’una posició permanent de subordinació, de sobres coneguda per tothom. L’únic avantatge que mantindrà encara, a l’espera de conèixer l’alcaldable boadellista, serà la seva condició d’única dona candidata a l’alcaldia.

5. XXX, o la incògnita boadellista. El partit lerrouxista intentarà l’assalt de la Casa Gran esperonats pel gairebé 5% que van obtenir a les catalanes a Barcelona. Si en les passades eleccions, els dirigents "intel·lectuals" de Ciudadanos van optar per un discret segon lloc, segurament pel convenciment que tenien que l’aventura no acabaria arribant a bon port, ara poden intentar ser protagonistes i encapçalar la llista a Barcelona. Us imagineu un Francesc de Carreras o un Arcadi Espada al plenari municipal? Qui està més aterrit davant aquesta opció és l’aparell socialista a Barcelona, que tem que l’erosió lerrouxista pugui ser la gota que faci vessar el got de la seva derrota, tan si arriben al 5% com si es queden a les portes.

6. Jordi Portabella, o el tercer home. L’alcaldia serà, aquesta vegada, cosa de tres. I el tercer home és en Jordi Portabella. A data d’avui, en Jordi Portabella és l’alcaldable que combina la millor valoració i coneixement per part de la ciutadania a Barcelona. Per sobre de la Mayol i del Trias, i amb un nivell de coneixement major, de moment, que l’Hereu. Jordi Portabella aporta un perfil propi a la candidatura independentista, que va més enllà de les estrictes sigles d’ERC i, ara per ara, és l’alcaldable que està fent  el discurs polític més potent a Barcelona, amb una combinació de visió estratègica de ciutat i de propostes socials i nacionals que no aporten els seus competidors. El handicap, només, és el punt de partida: 5 regidors i 96.000 vots el 2003, encara molt lluny d’acostar-se a una majoria clara. Per a en Jordi Portabella la campanya serà clau. Si la campanya s’acaba centrant en qui podrà ser el millor alcalde, en Jordi tindrà moltes opcions per a endur-se el títol de MVP (most valous player) i liderar una important estirada dels resultats d’ERC. Si la campanya ens porta a un context "extramunicipal" del resultat, la llista republicana a Barcelona podria acabar pagant alguna factura política d’ordre superior i assolir un creixement més discret.

En qualsevol cas, l’aritmètica final serà incerta i, probablement, acabarà semblant-se a la de l’actual Parlament de Catalunya: cap força amb un lideratge clar i diverses combinacions possibles sobre la taula. Si és així, l’alcaldia serà una discussió entre tres. No en dubteu!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!