Republicans i Independentistes

Bloc personal de Carles Macian

20 de novembre de 2006
4 comentaris

20-N. UNA DIADA PER A LA NOSTÀLGIA

No me n’he pogut estar. El senyor Madí ens ho posa massa fàcil, oi?

Ja sé que el que escriuré a continuació és terriblement injust. Ja sé que Artur Mas no és un dictador sanguinari, feixista i espanyolista. Ja sé que CiU són dues forces polítiques democràtiques, catalanistes, que van lluitar contra el franquisme i que tenen un ideari polític nacional i social plenament respectable. Ja sé que David Madí no és Goebbles ni Matías Prats (pare). Ja sé que Duran i Lleida no és Arias Navarro. Ja sé que els militants i simpatitzants convergents no són nostàlgics de l’antic règim (no em feu acudits fàcils amb el pujolisme, si us plau!) I que el Palau de Congressos de Barcelona no és la Plaça d’Oriente. Però…

– Sembla increïble que una força política democràtica triï aquest dia, precisament aquest, per a fer un acte polític de "desgreuge" al seu líder. Ningú s’havia fixat en que el dilluns 20 de novembre és, com cada any, el "veinteene"?

– Sembla increïble que una força política parli de "trencament" social i de baixada de la qualitat democràtica pel fet que un parlament legítimament elegit i constituït estigui a punt d’investir president del govern a una persona que comptarà amb el suport de la meitat més 2 dels diputats i diputades.

– Sembla increïble que els dirigents d’aquesta força s’estiguin instal·lant en l’autoengany i estiguin induint la mateixa alienació entre els seus seguidors i part dels seus electors, utilitzant la mateixa estratègia paranòica que el PP va utilitzar a partir de l’11-M i que encara ara no ha abandonat.

Què en quedarà de l’auto de fe convergent d’aquest dilluns? En el millor dels casos, res. En el pitjor: odi, ponts cremats i recremats, camps de mines infinits, cendres, una generació perduda per a l’entesa sobiranista.

Espero, de tot cor, que el dia 21 de novembre torni a sortir el sol i que, després de la catarsi, com si s’hagués tractat d’una espècie de ritus expiatori, els amics i amigues convergents deixin de mirar cap el passat i comencin a mirar endavant. Allà ens hi trobarem.

  1. Gràcies, de tot cor, per la teva magnanimitat. Gràcies per l’enorme pont de diàleg que extens. Gràcies per comparar CiU amb el franquisme i amb el PP. Espero que t’hagis quedat a gust, pel teu bé, físic i psicològic.

    De tota manera, i respecte a allò de trobar-se en el futur, serà difícil quan aquests que tan defenses només pensen en el present, en la pura supervivència i renunciant a ocupar l’espai majoritari de l’esquerra al Principat. Allò que fas en el present determina el futur. Allò que fas, no allò que dius. Com diria el vostre President: Fets, no paraules.

  2. Jo encara diria més: mentre lamenten que tres partits s’han coalitzat i fabulen amb reformes electorals increïbles, em temo que no faran el que han de fer: vigilar de prop un govern que farà lliscar suaument Catalunya cap a una comunitat autònoma indiferenciada.

  3. Jo crec que si analitzem acuradament el capteniment de CiU com a partit encara ets suau. Poca broma amb les deaqualificacions buides; poca broma amb el foment del vot suficient; poca broma amb els qui (i penso que al final s’ho creuen de debò) es creuen que són ELS ÚNICS: els únics que ho saben fer, els únics que ho haurien de fer, els únics que etc.
    El dia té un pes simbòlic que més aviat hauria de servir per a fer homenatge als qui lluiten contra aquestes formes de presentació. I, més greu que la data, i sigui per "necessitats pragmàtiques" (diuen descaradament), sigui per aviciaments de la perpètua campanya, sigui pel què sigui, no cal rascar molt per veure que estan fomentant bestieses.
    En un altre front, ahir, entre altres coses no acceptables, Felip Puig repetia ahir un insult a l’Àgora (C33). I jo li preguntaria: algú -a banda de qui tingui ganes de enganyar el ciutadà que s’impressiona fàcilment- podria dir seriosament que Joan Ridao fa retòrica buida?
    Poca broma amb aquestes formes. Que al costat teníem un Francesc Vendrell que va fer -entre altres- el següent argument (d’aquells que es pensen que per la forma de dir-ho ja te garanties d’èxit); diu Vendrell:
    1) Segones parts mai han estat bones,
    2) Així, com el tripartit és segona part, no és bo,
    3) I per això, perquè no és bo, a nosaltres ens toca fer el què ens toca fer: que és fer oposició constructiva.
    Grosser, impresentable; molt greu. Goso dir fins i tot miserable.
    I, de demòcrates jo no els trobo res. El que els veig són traces d’abonament del terreny als que ara venen amb salvacions. I aquestes també les coneixem. I, a més, s’apunten al club dels perdonavides.
    Un primer punt a atendre aquí penso que és el següent: aquesta gent que ven un discurs de salvacions acostuma a apuntar-se punts impropis (perquè o no són seus, o no són punts). I també acostumen a sortir-se amb el seu engany.
    Més misèria. Com es combat? Amb fermesa, i no deixant que ens provoquin penes ni respecte. Ni un de cap dels dos, diria jo que ens podem permetre.

  4. Ets conscient que el que escrius aquí es incendiari?

    Molts seurem a la butaca i esperarem, esperarem, esperarem, esperarem… i de tot cor també t’ho dic, veurem del·lectats com fracasseu… ho porteu en el vostre ADN.

    Perquè, saps bon amic? En Montilla, un president que no sap català, que no sap ser president, i que en definitiva solament vols ser Alcalde de Catalunya (no se sap encara massa bé perqué) l’heu fet president vosaltres… ja ho sé que la majoria de vosaltres, en el millor dels casos solament us queda retornar a la grisa plaça de funcionari, però es clar, tant independentisme per això…. fa mal.

    Ah, per cert: jo us havia votat. Mai més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!