Bloc del Claudi Cervelló

Com cada any, per desitjar-vos Bon Nadal reprodueixo l’article que amb aquest motiu he escrit per al Centre d’Estudis Econòmics i Socials, amb qui col·laboro des de fa uns anys:

Ja ha arribat Nadal, aquesta època de l’any en què celebrem l’humil naixement del nen Jesús i que aprofitem, com a societat, per fer una pausa i uns dies de descans envoltats d’il·lusió, bons desitjos, nous projectes i propòsits de millora. Uns dies que es caracteritzaran per les celebracions, trobades i àpats amb familiars i amics; per les estones compartides i pel retrobament amb els qui potser fa mesos que no hem coincidit. I també pels obsequis que intercanviarem, pels que els Reis duran a petits i grans, i pels galets, els canelons, el pollastre i els brindis amb cava i torrons.

En les estones de conversa i de reflexió, segurament ens preguntarem què hi ha de cert en la recentment proclamada fi de la crisi econòmica, i molt probablement farem vots perquè, més enllà d’una declaració política, l’afirmació tingui quelcom de cert, que bona falta ens farà.

Pot ser que la crisi comenci a pertànyer al passat, però mentrestant no podem obviar, ni oblidar, les severes desigualtats que persisteixen a la nostra societat, i que s’han estès i aguditzat en aquests cinc anys de crisi. Unes desigualtats que ens confronten a una realitat pregona: la pobresa no ha deixat de créixer a casa nostra i trigarà a reduir-se: moltes famílies, persones grans, infants, nouvinguts alguns però també molts autòctons, passen necessitat, a prop nostre. Ells no se’n surten, la seva necessitat esdevé més severa i la millora de l’economia trigarà a arribar-los. En aquets context, la nostra solidaritat, la solidaritat de tots i de cadascun de nosaltres que ens ha caracteritzat sempre com a poble, és més necessària que mai!

Des d’aquí us animo a aprofitar aquests dies de recolliment i de bons propòsits per pensar, cadascú en la seva mesura, com podem ajudar aquest conciutadans que no se’n surten: ja sigui col·laborant o donant suport a les entitats que hi treballen directament –Càritas, Banc dels Aliments, parròquies i entitats de cooperació—, ja sigui participant en iniciatives solidàries o bé fent la nostra aportació personal.

Mentrestant, us desitjo a totes i a tots que passeu un molt bon Nadal, envoltats dels vostres familiars i persones estimades, i que el 2015 sigui un bon any per als vostres desitjos i reptes.

Als anys 80, quan jo estudiava Filologia Romànica a la UB, vaig tenir la sort i el plaer  de coincidir amb el Dr. Badia Margarit. Ell era el Rector de la Universitat de Barcelona. Fou l’època de la Llei de Reforma Universitària, el moment de fer els nous estatuts de les universitats, i jo vaig ser el representant dels  estudiants, primer  al claustre constituent i, anys després, també a la Junta de Govern de la Universitat.

Eren els meus anys de militància al MUEC, Moviment d’universitaris i estudiants cristians (anys més tard vaig saber que el dr Badia n’havia esta un dels fundadors)  i de compromís estudiantil, en el qual el Dr. Badai també ens va ajudar en el seu suport a la segona època de la revista Eina.

Vaig compartir força estones amb le Dr. Badia, sobretot com a membre de la mesa en les llargues sessions del Claustre constituent, i anys després a les juntes de govern de la UB. Fins i tot un cop li vaig demanar consell personalment, per a la ual cosa em va rebre al seu despatx.

Encara avui recordo la humilitat, la bonhomia i la saviesa del Dr. Badia. Respectuós sempre amb tothom, fins i tot els qui els criticaven o denostaven. Que, tot sigui digui, gairebé sempre el van tractar amb gran respecte i deferència.

També recordo, molte especialment, l’interès i l’atenció que el Dr. Badia ens dedicava als estudiants: preocupat sempre que se’ns convoqués a tot arreu, que estéssim informats, que participéssim… Recordo molt el dia que vam inaugurar la placa dedicada a Salvador Espriu, a l‘edifici històric de la UB, l’alma mater.

Després d’aquella època no vaig tornar a tractar el Dr. Badia, però el seu tarannà dialogant i respectuós, la seva proximitat i la seva afabilitat han continuat inspirant-me amb els anys… jo no el vaig tenir com a professor a la Facultat de Filologia, però  el vaig tenir com a mestre a la vida pública i (anys més tard) política.

Fins i to, l’atzar va fer que, fa uns anys, anés a viure a la mateixa escala on viu el doctor Joan Veny, el lingüista que ha continuat la tasca l’Atles lingüístic del domini català iniciada pel Dr. Badia.

Vaig acudir, sempre a títol personal, a l’homenatge que li va dedicar la UB al Paranimf, i avui l’he anat a acomiadar per darrera vegada a l’Església del Pi, tot desitjant-li, doctor Badia, que avui hagi arribat al cel nou en què vostè sempre va creure, i que aquí, a la Catalunya que vostè va defensar, continuem caminant cap a al terra nova que vostè  ens va conservar.

• Poema de Carles Miralles dedicat al Dr. Badia (homenatge al Paranimf, desembre de 2007)
• Video de l’homenatge al Dr Badia: com ja vaig ecriure al 2007, “Recomano molt especialment l’acuradíssima i docta glossa del Dr. Badia a càrrec del Dr. Joan Veny (minuts 46 al 59) i la lectura interpretada que el Dr. Carles Miralles va fer d’aquest poema escrit per al Dr. Badia (minuts 59 a 1:17): tot una lliçó de poètica i sentit de l’humor. I, finalment, el sincer discurs de cloenda d’Alfredo Perez Rubalcaba, l’actual Ministre de l’Interior (minuts 1: 34 al 1:46,) i el del propi Dr. Badia”.
• In memoriam, Diari Ara

Mel i toros

Antoni Puigvert, La Vanguardia, 5/4/2013

Oposats com l’aigua i l’oli, dos estils polítics s’observen de reüll a l’escenari. La sentimentalitat catalana i l’orgull castellà. La sentimentalitat catalana s’alimenta de mel de collita pròpia: cada dia és més ensucrada, com es va veure al Camp Nou. Però cada dia és més reactiva, també. L’independentisme es reescalfa reaccionant. La mel del Camp Nou endolceix l’esperit català, el fa més ple d’ossets de peluix per abraçar de nit, més donat a somnis de jardí d’infància i a melodies entranyables que evoquen un futur idíl·lic, cotonós i cordial. Però aquesta sentimentalitat s’evaporaria. Es manté inflada gràcies a les clorhídriques reconvencions dels mitjans de Madrid, a la severitat del poder central, a la incomprensió de les Espanyes regionals i al xarop de bastó que arriba de les altes magistratures. Quan les picabaralles internes o les dificultats de la navegació desanimen el catalanisme, l’àcid clorhídric d’un articulista madrileny, una proposta recentralitzadora de la vicepresidenta Soraya o les antipàtiques admonicions d’un polític jubilat actuen com la poció màgica: els catalanistes cansats regeneren el múscul i els que no ho veien clar recuperen la vista. El tremendisme de l’Espanya monolítica contribueix prou més que Lluís Llach a mantenir la flama encesa.

A l’altra banda hi ha l’orgull castellà. No és un orgull qualsevol. Amb aquest caràcter i ben pocs mitjans n’hi va haver prou per conquerir i articular un dels grans imperis de la història. Des de fa segles, tanmateix, és un orgull ferit. Ferit per la decadència de l’imperi i per la irrellevància internacional d’Espanya. La ferida d’aquest orgull va cristal·litzar entorn de la pèrdua de les últimes colònies, el 1898. L’exasperació literària i ideològica d’aquell impacte va desembocar en guerra civil i en llarguíssima dictadura. Ara, amb la crisi, l’exasperació de l’orgull ferit torna. En temps d’Aznar, amb la bombolla econòmica i les grans empreses privatitzades, semblava que Espanya es desempallegava de l’estigma decadent. Però la crisi, que deixa les regnes de l’Estat en mans del dictat estranger, torna a martiritzar l’orgull, que necessita un boc expiatori per calmar-se.

Al marge del fet (decisiu) que una part dels catalans no comparteix la sentimentalitat catalanista, el problema d’aquesta sentimentalitat és que dubta de la seva resistència. Una cosa és omplir el Camp Nou amb càntics i una altra arriscar-se al trauma que implicaria la ruptura amb Espanya. El problema de l’orgull ferit és que no admet més raons que les del xoc. Per això triga tant a arribar el famós xoc de trens. La sentimentalitat catalana no busca el xoc: canta però serpenteja; proclama, però fa moltes ziga-zagues. Busca un canvi alegre, familiar i sense traumes. Somia, però no gosa concretar. I és que, si concretés, si fes el pas definitiu, entraria a la plaça de toros, el territori predilecte de l’orgull ferit.

L’orgull ferit vol un xoc ritual, clar, estrepitós. Vol una corrida que acabi amb la bèstia exsangüe i la reparació de l’orgull torero.

Mel i toros

Antoni Puigvert, La Vanguardia, 5/4/2013

Oposats com l’aigua i l’oli, dos estils polítics s’observen de reüll a l’escenari. La sentimentalitat catalana i l’orgull castellà. La sentimentalitat catalana s’alimenta de mel de collita pròpia: cada dia és més ensucrada, com es va veure al Camp Nou. Però cada dia és més reactiva, també. L’independentisme es reescalfa reaccionant. La mel del Camp Nou endolceix l’esperit català, el fa més ple d’ossets de peluix per abraçar de nit, més donat a somnis de jardí d’infància i a melodies entranyables que evoquen un futur idíl·lic, cotonós i cordial. Però aquesta sentimentalitat s’evaporaria. Es manté inflada gràcies a les clorhídriques reconvencions dels mitjans de Madrid, a la severitat del poder central, a la incomprensió de les Espanyes regionals i al xarop de bastó que arriba de les altes magistratures. Quan les picabaralles internes o les dificultats de la navegació desanimen el catalanisme, l’àcid clorhídric d’un articulista madrileny, una proposta recentralitzadora de la vicepresidenta Soraya o les antipàtiques admonicions d’un polític jubilat actuen com la poció màgica: els catalanistes cansats regeneren el múscul i els que no ho veien clar recuperen la vista. El tremendisme de l’Espanya monolítica contribueix prou més que Lluís Llach a mantenir la flama encesa.

A l’altra banda hi ha l’orgull castellà. No és un orgull qualsevol. Amb aquest caràcter i ben pocs mitjans n’hi va haver prou per conquerir i articular un dels grans imperis de la història. Des de fa segles, tanmateix, és un orgull ferit. Ferit per la decadència de l’imperi i per la irrellevància internacional d’Espanya. La ferida d’aquest orgull va cristal·litzar entorn de la pèrdua de les últimes colònies, el 1898. L’exasperació literària i ideològica d’aquell impacte va desembocar en guerra civil i en llarguíssima dictadura. Ara, amb la crisi, l’exasperació de l’orgull ferit torna. En temps d’Aznar, amb la bombolla econòmica i les grans empreses privatitzades, semblava que Espanya es desempallegava de l’estigma decadent. Però la crisi, que deixa les regnes de l’Estat en mans del dictat estranger, torna a martiritzar l’orgull, que necessita un boc expiatori per calmar-se.

Al marge del fet (decisiu) que una part dels catalans no comparteix la sentimentalitat catalanista, el problema d’aquesta sentimentalitat és que dubta de la seva resistència. Una cosa és omplir el Camp Nou amb càntics i una altra arriscar-se al trauma que implicaria la ruptura amb Espanya. El problema de l’orgull ferit és que no admet més raons que les del xoc. Per això triga tant a arribar el famós xoc de trens. La sentimentalitat catalana no busca el xoc: canta però serpenteja; proclama, però fa moltes ziga-zagues. Busca un canvi alegre, familiar i sense traumes. Somia, però no gosa concretar. I és que, si concretés, si fes el pas definitiu, entraria a la plaça de toros, el territori predilecte de l’orgull ferit.

L’orgull ferit vol un xoc ritual, clar, estrepitós. Vol una corrida que acabi amb la bèstia exsangüe i la reparació de l’orgull torero.

Aquesta tarda, els Reis d’Orient han arribat al Barri del Congrés-Indians, i el rector de la parròquia de Sant Pius Xè i el regidor del districte de Sant Andreu els han demanat feina, salut i una mica més de fe per a tothom. Amén.

I ara tots a dormir i a veure què ens hauran portat demà al matí, o al llarg de l’any.

Aquesta tarda, els Reis d’Orient han arribat al Barri del Congrés-Indians, i el rector de la parròquia de Sant Pius Xè i el regidor del districte de Sant Andreu els han demanat feina, salut i una mica més de fe per a tothom. Amén.

I ara tots a dormir i a veure què ens hauran portat demà al matí, o al llarg de l’any.

S’esta fent molta demagògia amb les darreres dades de l’atur, que ha baixat al desembre en relació al mes passat, però que es manté en uns nivells escandalosament alts: què farà tota aquesta gent aturada? I no dic, fixeu-vos-hi, no dic “què en farem”, que, com a societat, tenim el deure, i el dret, de preguntar-nos-ho, esclar.

Però la meva preocupació és, sobretot, “què faran ells”, perqu la feina, a més del mitjà de sosteniment de les famílies, es també un espai de realització personal, de col.laboració i de servei a la comunitat, que fa que ens sentim útils i integrats. Quan algú està a l’atur, a més de la preocupació lògica pel sosteniment i per trobar una altra feina, te la dificultat de sentir-se ‘exclós’, bandejat, i aquest és el repte que em fa reflexionar.

Per tant, la primera prioritat, ara, és crear ocupació, i així ho hem d’exigir als nostres governants.

Enmig d’aquest panorama desolador, un economista documentat i molt bon coneixedor de la realitat catalana, en Josep Oliver, publicava aquest ‘bitllet’ al diari Ara d’avui 4 de gener. Com que el considero seriós i creïble, us el reprodueixo tot seguit:

Regust agredolç
JOSEP OLIVER | Diari Ara, 04/01/2013

Les xifres d’atur i de l’afiliació a la Seguretat Social del desembre deixen un regust agredolç. D’una banda, hi ha hagut una reducció prou rellevant de l’atur (vora 5.000 persones menys a Catalunya i quasi 60.000 a Espanya). De l’altra, els aturats apuntats a les oficines del Servei d’Ocupació, o de l’Inem, han assolit xifres rècord històriques: quasi 647.000 persones cercant feina a Catalunya, i per sobre dels 4,8 milions a Espanya. Al mateix temps, l’afiliació a la Seguretat Social ha continuat caient al desembre i ha finalitzat l’exercici en els 16,4 milions d’afiliats. Aquests resultats suggereixen, si la millora de l’euro es consolida, que el procés de destrucció d’ocupació s’està acostant al final. I, per tant, l’augment de l’atur també està molt a prop del seu màxim. Cal esperar, si no fem tonteries des del sud d’Europa, que a partir de la propera primavera el mercat de treball comenci l’esperada recuperació.

Benvolgudes amigues/amics i companyes/companys,

Us desitjo que passeu uns tranquils i feliços dies de Nadal en companyia de les vostres famílies i de les persones que estimeu celebrant la bona nova de Nadal, amb amor, pau i solidaritat.

I també espero que malgrat les dificultats que puguin sorgir, el 2013 sigui un bon any, que el sapiguem portar i que ens guiï la confiança que tard o d’hora superarem la crisi que ens atenalla.

Finalment, desitjar-nos a tots una bona travessia en el viatge que acabem d’emprendre com a país: no serà fàcil, trobarem vents en contra i atacs, molts procedents de l’Oest, però si sabem mantenir-nos units com a poble, segur que arribarem a bon port.

Bon Nadal, bon any, salut i bona ruta!

Ahir es va acabar la 29a Festa major del Barri dels indians, al barceloní districte de Sant Andreu.

La festa ha esta un èxit d’organització –gràcies a la Comissió de festes–  i de participació –gràcies als veïns que s’han abocat a participar-hi i a  gaudir d’un munt d’activitats.

Tot seguit us deixo algunes fotos que il·lustren la varietat d’actes i la vitalitat del barri: també les podeu veure, aquestes i moltes més ,  al meu àlbum del Facebook.

I l’any que ve més, molt més, per celebrar els 30 anys!!

Avui comença la Festa Major del barri dels Indians, al Districte de Sant Andreu de Barcelona: com podeu veure  al programa Programa de la Festa Major Indians 2012, des del 18 fins al 24 de setembre tindrem una panòplia d’activitats per a tots els gustos i edats: cercavila, botifarrada, esmorzar de la 3a edat, jocs infantils, correfoc, ball, exposicions…

I tot  això serà possible  gràcies a l’esforç i dedicació del Felip i la Teresa i tota la comissió de festes que ells lideren des de fa 30 anys!

Bona festa major a tothom…..

Estic d’acord amb en Llach: avui ha estat el primer dia d’una nova època.

Confio que tots els partits, començant pels que governem, amb el President Mas al capdavant, donarem resposta  a aquesta demanda del poble de Catalunya. No tinguem por, però siguem conscients que no serà ni fàcil ni immediat. Ens ve al damunt una feinada… i la il·lusió  de fer-la!

Onze de setembre, Diada nacional de Catalunya:

però no oblidem el que ens diu l’Antoni Bassas a l’Ara d’ahir 10/09/2012:

(..)

Catalunya ha de poder aguantar la mirada als nord-americans. Convèncer-los que si Catalunya no és independent tindran un maldecap. I que reconèixer el nou estat és situar-se al costat correcte de la història. Que suportats bombardejos, exilis i prohibicions, i provades totes les fórmules de convivència, Catalunya té raons que els hereus de la revolució del 1776 poden entendre millor que ningú. Unes raons treballades de manera tenaç, rigorosa i respectuosa, és difícil que la terra dels lliures les pugui ignorar.

I ara, tots a la manifestació!!!!!

A l’Ara d’avui (7-9-2012) — per cert dia del meu aniversari si em permeteu la petita vanitat–  llegeixo dos articles que reflexionen sobre dos temes de rabiosa actualitat:

• Xavier Bosch a “Dimissió pecipitada” opina sobre la difusió del vídeo de la regidora de Los Yebenes, i conclou que “masturbar-se no és delicte… En tot cas és ella qui hauria d’assenyalar el qui ha intentat treure-la de circulació amb joc brut. La política espanyola s així. Al corrupte se l’accepta… Penalitza menys posar la ma a la caixa que el dit a la figa.” Ara bé,  jo afegiria que, tot i que estic d’acord que no ha fet res mal fet ni punible, només faltaria, però dona, una mica incauta sí que ho ha estat vostè!… El vídeo no ha sortit solet del telèfon de l’Olvido! Ha estat ella qui l’ha enviat a algú altre… ¿Que no sap aquella màxima que diu que no s’ha de difondre res per internet que no vulguis veure publicat???? Si no la sabia, ara segur que la recordarà.

• La segona peça, una article de Joan Majó, sempre ponderat, on analitza el camí del “Del federalisme cap a l’independentisme?”.

Puc estar d’acord amb bona part dels seus arguments, senyor Majó, són un exercici de sensatesa i de tocar de peus a terra… sobretot en relació al paper d’Europa en aquest afer i al rol dels petits estats en el món que ens espera.

Però, escolti, com a catalans ¿ no fa massa anys que hi toquem, de peus a terra, i ja sabem quin pa hi donen? Vol dir que Espanya no ha tingut, i te encara, una visió ‘una grande y libre’,  de si mateixa , i que això inclou una Catalunya pagana espanyola?, i que aquesta visió no varia ni té pinta de variar en un futur pròxim?

Em temo amic amic Majó, que mentre els espanyols no deixin de  pensar exclusivament com a espanyols del segle passat, a nosaltres ens tocarà invocar altres fórmules que el pacte que, ara, ja sabem que és impossible.

Per què no imaginem un futur d’Europa com la de les regions, una Europa de les Regions Unides amb una sola veu al món en representació de 50 estats lliurement consorciats? (Miri si no com Baviera posa les barbes en remull).

El ‘sorpasso’

És Nadal cada vegada que somrius a un germà i li dónes la mà.

És Nadal cada vegada que estàs en silenci per escoltar l’altre.

És Nadal cada vegada que no acceptes aquells principis que desterren als oprimits al marge de la societat.

És Nadal cada vegada que esperes amb aquells que desesperen en la pobresa física i espiritual.

És Nadal cada vegada que reconeixes amb humilitat els teus límits i la teva debilitat.

És Nadal cada vegada que permets al Senyor renéixer per donar-lo als
altres.

Beata Mare Teresa de Calcuta

(La cita l’acabo de llegir al Facebook del Raimond Blasi, però m’ha semblat tan oportuna que l’he volguda fixar al meu bloc.)