Imagineu un món en què el nen protagonista d’Stranger Things protagonitzés sessions de fotos hipersexualitzat i fos catalogat com una de les persones més atractives de la televisió. Un món en què el grup de rock M-Clan fos liderat per una dona, i que una de les seves cançons més aclamades resés: ‘El dulce niño Carlos no tiene edad para hacer el amor…’, ‘Carlos, trátame bien, no te rías de mí, no me arranques la piel. Carlos, trátame bien, o al final te tendré que comer…’. Un món en què les dones consumissin alegrement la pornografia etiquetada teen, protagonitzada per nois amb aparença adolescent.

Tot això ens semblaria pervers, estrany, moralment reprovable. Fins i tot distòpic. Curiós, tenint en compte que aquest món ja existeix i ningú s’escandalitza. Només cal invertir els papers. Perquè en la distopia misògina en què vivim s’ha considerat molt pertinent que la nena protagonista d’Stranger Things protagonitzi sessions de fotos hipersexualitzada, maquilladíssima i amb una estètica i actitud de dona adulta. Tampoc no s’ha dubtat en catalogar-la com una de les actrius més sexys de la televisió. En el món en què vivim Carolina no es considera una apologia de la pedofília, sinó una simpàtica cançó macarrilla protagonitzada per un home tant i tant i tant home que no pot resistir-se als encants d’una adolescent a qui sa mare ‘estarà buscant’ i que, assetjadora, sempre apareix per les cantonades ‘amb algun tipus d’interès’. Circula una teoria per Internet que diu que la cançó està dedicada a la cocaïna, però el propi cantant del grup ha dit en alguna entrevista que no és cert i que, tal com sembla, està dedicada a una ‘lolita’. Sigui com sigui, és evident quin és l’imaginari a què remet… Per últim, no cal dir, tampoc, que teen és una de les etiquetes més buscades a les pàgines porno, que consumeixen majoritàriament (oh, sorpresa) homes.

No entraré ara en la discussió sobre què ha de fer el feminisme amb Nabokov i el seu Lolita, però és evident que el mite de la ‘nínfula’ seductora que resulta sexualment molt atractiva per als homes madurs ha calat, i des de molt abans que s’escrigués la novel·la. Tenint en compte aquest imaginari, no és d’estranyar que moltes persones no considerin escandalós que tres homes adults no s’hagin pogut resistir als encants d’una nena de quinze anys que (recargolada i perversa, com totes les dones) els ha parat una trampa en què tots haurien caigut. Perquè ‘ja se sap com són els homes’, ‘si vas provocant-los…’

Com molt bé s’ha apuntat a les xarxes, si en la violació d’Aranda de Duero un dels agressors hagués estat un capellà i la víctima un noi de quinze anys, ningú no hauria tingut cap dubte en què en aquella relació no hi podia haver cap mena de consentiment. Ningú s’hauria atrevit a dir que ell provocava i que quin escàndol, que li ha arruïnat la vida a un pobre home. Per què a molta gent, doncs, li sembla el més normal del món que tres adults tinguin sexe amb una adolescent que té una edat inferior a l’establerta legalment per al consentiment?

Crec que el cas Arandina cristal·litza una realitat amb què no som prou crítics: com d’arrelades estan la cultura de la violació i la pedofília i amb quina tranquil·litat legitimem la dominació masculina i els abusos de poder dels homes. Perquè sí, que tres homes s’aprofitin sexualment d’una noia de quinze anys és un abús de poder. També en l’hipotètic cas que ella hagués donat senyals de voler o que es fes les fotografies d’aquesta o d’altra manera a Instagram per agradar-los, que són alguns dels exemples que s’han posat sobre la taula per a justificar la violació.

No té res d’estrany ser una noia de quinze anys i enfocar els teus desitjos sexuals en nois més grans (a totes ens han ensenyat que això és atractiu). Tampoc és reprovable voler experimentar sexualment amb tretze, catorze, quinze, setze, perquè és el normal a aquesta edat. Ni penjar fotografies amb roba sexy per agradar ni pensar-te que no hi ha perill enlloc i que res no pot fer-te mal. Moltes hem passat per aquí, per aquesta barreja de ‘coses de l’edat’ i mandats patriarcals de les que alguna vegada ens hem sentit culpables i avergonyides. I hem trigat uns quants anys a adonar-nos que la culpa era a l’altre costat…

Sempre insisteixo que homes i dones no ocupem la mateixa posició en la societat i que, per tant, qualsevol anàlisi l’hem de fer tenint en compte qui són els opressors i qui som les oprimides. Entre un home i una dona hi ha una relació desigual, que encara s’accentua més si se li afegeix una altra desigualtat, la que és causada per la diferència d’edat. En una relació entre un home de vint-i-quatre i una noia de quinze s’estableix una doble relació de dominació (edat i sexe) que col·loca la noia en una posició de vulnerabilitat evident. No és només que ella no sigui prou madura, és que ell té la maduresa suficient per manipular-la i dominar-la com vulgui, a més d’ocupar (com a home) una posició social que legitima, romantitza i erotitza aquesta dominació. Per tant, un subjecte que es troba en una doble situació d’inferioritat difícilment pot manipular al que es troba en una doble situació de superioritat per ‘portar-lo pel mal camí’ i conduir-lo fins a situacions en què ell no pugui negar-se a fer el que fa. Si a sobre no es tracta només d’un subjecte dominant, sinó de tres, això encara és més evident.

Vaja, que no hi ha lolites perverses que assetgen homes indefensos amb una fúria sexual tan desfermada que no s’hi poden resistir. En canvi, sí que hi ha homes que, des de la seva doble situació de superioritat, s’aprofiten de la innocència de noies que estan en l’edat d’experimentar i equivocar-se i que en cap cas mereixen trobar violadors en el seu camí. Homes que, com diuen els seus veïns, semblen ‘bons nois’ i són guapos i futbolistes, no pas pervertits que t’assalten de matinada en un carreró fosc. Homes a qui les feministes, que en el fons som les que tenim més fe en el sexe masculí, veiem perfectament capaços de dir que no a una nena de quinze anys, faci el que faci ella.

Però si ens ho creiem, si alguns s’ho creuen fins al punt de convocar manifestacions a favor dels violadors, és perquè encara no hem estat capaços de destruir col·lectivament tota una sèrie de mites i creences patriarcals. No hem desmuntat el mite de Lolita i tampoc el de Pandora o el d’Adam i Eva, que juguen amb la idea d’una espècie de maldat intrínseca femenina. Tampoc no hem deixat d’aplicar aquells dos conceptes en anglès que sonen tan pedants però que és evident que es reprodueixen cada vegada que es mediatitza un cas de violació, el victim blaming i l’slut shaming; és a dir, el fet de culpar la víctima i de jutjar la seva conducta sexual (‘Perquè les nenes d’avui en dia fan cada cosa…’).

Tampoc no hem fet l’esforç de posar-nos en la pell de moltes noies de quinze anys, que comparteixen el seu dia a dia amb nois (de més o menys edat) amb la ment podrida de porno, que s’han educat en una societat hipersexualitzada que les convida a tenir moltes relacions sexuals alhora que les culpa de tenir-les i que (això és transversal generacionalment) han crescut amb la idea implícita que el més important de la seva vida és l’obtenció de l’aprovació masculina. Com ens atrevim, doncs, a jutjar qualsevol de les seves conductes? Com ens pot passar pel cap la idea de deixar-les soles davant dels seus agressors?

Hi ha qui voldrà desviar el debat parlant de com de desenvolupada està la sexualitat amb quinze anys (‘I més avui en dia, que comencen tan d’hora!’) i fins i tot hi haurà qui digui que el sexe i l’amor no tenen edat perquè ‘Jo em porto deu anys amb la meva dona i quan vam començar bla bla bla’. I també sortiran veus a alertar que no hem de ser puritans ni limitar les relacions entre les persones, que la sexualitat no té aquests límits i que quinze anys és edat de sobres per a consentir. Com si el món en què vivim fos terreny neutral, com si no hi operessin les relacions de poder esmentades. Com si no es repetís gairebé sempre el mateix esquema (homes grans darrere de noies joves) i com si la repetició d’aquest esquema fos casualitat.

L’enorme majoria de les dones de vint anys no es plantegen tenir relacions amb adolescents de quinze. Ni tan sols els excita la idea. En canvi, entre ells això no és ni tan sols una cosa estranya. Serà que el patriarcat té ben clar que les Lolites i Carolines han de ser elles. I serà que també li encanta que els Salvador Sostres i Sánchez Dragó siguin ells. Sort de les manades feministes que donen suport a les supervivents. Sort que sembla que la por, per fi, comença a canviar de bàndol.

Clara Ardévol (@claraardevol)