Bloc de Clara Ardévol, periodista de VilaWeb

Sexualitat femenina: la revolució pendent

Publicat el 13 de setembre de 2019 per claraardevol

Crec que una de les primeres coses que em va fer adonar de la desigualtat entre homes i dones va ser la qüestió del sexe. D’adolescent no entenia per què els meus companys de classe podien parlar alegrement de les palles que es feien i alhora permetre’s el luxe de titllar de ‘guarra’ la monitora del taller de sexualitat de torn que ens havia explicat les bondats de la masturbació. No entenia l’estrany pacte de silenci tàcit que semblàvem haver acordat entre totes sobre aquest tema, com si haguéssim donat per fet que allò de l’autoplaer era cosa d’ells. Tampoc no entenia per què el que sortia cada cap de setmana amb una diferent era el model a seguir per a tots mentre que la que s’atrevia a tenir sexe a la primera cita ‘no es feia respectar’. O perquè els mateixos nois que es beneficiaven de la hipersexualització dels cossos de les dones a través del porno s’atrevien a jutjar la companya que pujava a les xarxes una foto del seu escot o del vestit ajustat de moda. Els mateixos hipòcrites que fins i tot li regalaven algun like, no fos cas que deixessin perdre l’oportunitat de fer-li arribar la seva aprovació masculina.

Amb els anys –i una mica de consciència feminista– vaig començar a entendre algunes coses. Vaig arribar a la conclusió que, en una societat completament misògina, plena de tabús sexuals i amb un gran pes de la moral judeocristiana heretada, transgredir allò que s’entenia com a ‘dona respectable’ havia de ser, a la força, molt empoderant i feminista, una manera de dir ‘tinc desig sexual, és meu i faig amb ell el que em dóna la gana’. Sota aquesta lògica, la promiscuïtat femenina podia semblar empoderant, com també les selfies sexys o els vestits ajustats i els talons infinits. Fins i tot la prostitució i la pornografia podien ser-ho. Per què no fer negoci amb allò que sempre se’ns ha negat? Evidentment, era una conclusió precipitada.

El problema d’aquesta anàlisi, que és similar a la del mal anomenat feminisme pro sex, és que no calibra bé ni el pes del patriarcat a les nostres vides ni la seva habilitat per adaptar-se als nous temps, per camuflar-se i fingir que desapareix, quan en realitat només canvia de forma. La realitat és més crua que les fantasies que prometen l’emancipació a través de la performance de la femme fatale perquè no, no tot allò que té a veure amb el sexe és necessàriament empoderant. És més, si ets dona, probablement és un espai de perill, submissió, frustració i culpabilitat. No dic que ho sigui per se ni que no es pugui canviar, però crec que, per a fer-ho, cal ser realistes i tenir en compte el punt de partida i el context. Un context en què encara som, a ulls dels homes, objectes.

L’estafa de la revolució sexual

Un cop d’ull al passat per entendre on som. La revolució sexual –com la francesa– tenia bones intencions i va aconseguir coses molt positives –no vull menystenir tot allò que van aconseguir les feministes llavors–, però malauradament va acabar esdevenint androcèntrica, misògina i, en part, una presa de pèl per a les dones. El maig del 68 va ser pioner en reivindicar el sexe com una energia poderosa amb gran capacitat de canvi social. Ho era i tenia sentit que ho fos, venint dels temps del ‘nena, tapa’t’ i del ‘no et toquis, que et quedaràs cec’. Per això també tenia sentit que, anys després, el ‘destape’ espanyol es llegís com a progressista. Per fi les dones podíem ensenyar el cos amb llibertat i fer cas omís als patrons conservadors de feminitat! El cost? Tenir pits i culs a totes les portades de revistes pseudoprogres que venien allò com a molt modern i trencador.

Hi ha qui diu que la veritable revolució sexual hauria d’haver consistit que es destapessin ells. No crec que hagués calgut, però és cert que passar del ‘nena, tapa’t’ al ‘nena, destapa’t’ no només ens ha servit per avançar a mitges, sinó que ha escenificat un fals alliberament sexual femení que ens hem acabat creient i que és un escull a hores d’ara. Realment és un canvi radical passar de la moral cristiana a la cultura del porno? Hem guanyat gaire, canviant els vestits modests, la castedat i la monogàmia obligatòria pels missatges que ens conviden a operar-nos els pits per a ser més follables? Hem canviat el capellà pel PornHub, però continuen manant ells. Nosaltres seguim ocupant la posició d’objectes –i no de subjectes– en les relacions sexuals. Som llegides com només un cos, que, sigui per a ser ocultat o per a ser exhibit, se segueix llegint com a potencialment perillós, com a causant d’una ‘incontrolable fúria sexual masculina’ que ens volen fer creure que forma part de l’ordre natural de les coses.

I així estem les dones de la meva generació: pensant que la revolució sexual ja està més o menys superada i que pobretes, les nostres mares o àvies, que no podien ensenyar els pits a la platja o fer ‘el que els sortia del cony’. Sense adonar-nos que aquest ‘el que ens surt del cony’ potser no és tan feminista ni empoderant com sembla, que potser té més a veure amb que acabin fent amb nosaltres el de sempre, però convencent-nos que som lliures per a escollir-ho. Lliures perquè ens facin al llit tot allò que els fan a les actrius porno –perquè no serem tan puritanes com per rebutjar el sexe dur…–. Lliures per ballar a quatre potes en una discoteca mentre un noi simula que ens penetra. Lliures per passar fred la nit de Cap d’Any per tal de ser la més sexy. S’entén la perversió del concepte?

Les nostres àvies van haver de patir més estigma, tabú, silencis i repressió sexual que nosaltres, però és probable que també tinguessin menys possibilitats de trobar parelles sexuals que demandessin ejaculacions facials, estrangulaments i mamades amb arcada obligatòria. Hi ha dones que s’exciten amb aquestes pràctiques? Sí, i és absurd fer-les sentir culpables o forçar-les a canviar res. Ara bé, sense reivindicar que el sexe feminista hagi de ser un sexe necessàriament ‘suau’, caldria analitzar primer d’on surten certs desitjos i, sobretot, preguntar-nos si realment la majoria de noies que accedeixen a certes pràctiques ho fan perquè realment ho volen, perquè se senten pressionades o perquè no conceben un sexe més enllà del patró dominador-dominada.

Santes/putes: la doble moral patriarcal

La qüestió de la pressió no és menor. Històricament el patriarcat sempre ha encasellat la nostra sexualitat en la dicotomia santes/putes com a estratègia de control: unes dones modestes, dolces i fidels per a casar-se i unes altres ‘vicioses’, promiscues i menyspreables per a follar. O tot en un, la frase aquella que diu que la dona ideal és la que és ‘una senyora al carrer i una puta al llit’. Que sigui sexual, però que no se li noti massa, vaja, no fos cas…

Si l’alliberament sexual de les dones fos una realitat, aquesta dicotomia estaria superada i cap etiqueta encotillaria la nostra relació amb el sexe –com els passa a ells– però el fet és que encara és ben present. Només cal veure com reaccionen molts nois quan una noia amb un cos normatiu decideix penjar una fotografia sexy a Instagram. Likes, una bona estona mirant les fotos, potser algun comentari de mal gust amb l’amic de torn, però ‘no és una noia amb qui tindria una relació’, com si fer allò la convertís en menys respectable, com si passés automàticament a la casta de les de ‘per a un polvo i ja està’. Unes dones que estan allà per a satisfer-los, però que no es mereixen gaire perquè ‘ja se sap el que busquen’.

Crec que les raons que porten a una dona a pujar una foto així poden ser diverses, però cap no justifica l’slut shaming ni la retirada del carnet de feminista. Potser penja la fotografia perquè vol lligar, perquè li agrada el seu aspecte i vol ensenyar-lo o perquè rebre l’aprovació dels altres és una manera d’erotitzar-se o validar-se. O potser fins i tot ho fa per inquietuds artístiques. A excepció d’aquesta última opció, crec que és gairebé impossible que en la resta no hi hagi un pes molt gran del patriarcat al darrere. Tenint en compte que des de petites se’ns sotmet a unes dosis molt grans de pressió estètica, se’ns socialitza en el mandat de satisfer els homes i se’ns intoxica amb l’amor romàntic, no té cap sentit jutjar una dona que potser busca allò que li han ensenyat a fer: agradar-los –o agradar, en general, però sempre des de la seva mirada–. Tampoc té sentit, però, dir que és un acte feminista –com defensen alguns sectors– perquè ens segueix col·locant en la posició de sempre. La doble moral patriarcal és doble precisament per això, perquè el patriarcat ens vol santes, però també ens vol putes. Ambdues coses li són funcionals i es complementen. Per tant, reivindicar l’altre pol de la dicotomia, el de ‘puta’, és fer-li el joc al sistema.

L’autèntica revolució sexual per a les dones, la que resta pendent i desgraciadament sembla llunyana, és la que dinamita aquests dos estereotips que encara ens lliguen a la voluntat masculina, ens dificulten el plaer i ens pressionen. Una dicotomia ben antiga que, en temps de postrevolució sexual, es legitima potenciant aquell pol que en les époques ‘castes’ era més penalitzat socialment. Aquest nou gir per a tornar on sempre afegeix la pressió de la hipersexualització a la llista esmentada de pressions que ens porten a autocosificar-nos. Un afegit al mite de la superwoman: a més de dona treballadora, àngel de la llar, mare, intel·ligent i atractiva, sempre sexualment disponible i disposada a tot. Com, doncs, podem criticar la noia de la foto? La qüestió no només és greu perquè se’ns exigeixi hipersexualització i alhora se’ns castigui en exhibir-la, també és preocupant perquè se’ns demana que siguem molt sexuals i desinhibides quan ni tan sols coneixem el nostre cos, quan el plaer femení és encara un misteri fins i tot per a nosaltres mateixes.

El misteri del plaer femení

Toquem de peus a terra: el 76% de les dones no arriba a l’orgasme sense estimulació clitoriana, però aquest òrgan ha estat històricament tan ignorat que no es va registrar anatòmicament fins al 1998 i molts homes encara no li fan massa cas. De fet, la majoria de la població desconeix quina forma té i el que ocupa. Segle XXI, però sexe encara és sinònim de ficar-la i la majoria d’homes encara es pregunten com follen les lesbianes (‘Polles de plàstic, és clar’). Assumir que el seu membre té una rellevància més aviat discreta en el nostre plaer suposo que ja per a una altra era. Revolució sexual superada, però hi ha dones que encara fingeixen orgasmes. Sexe per tot arreu i a totes hores, però encara hi ha molts individus que no saben reconèixer un orgasme femení o que consideren que el polvo acaba quan ell es corre, i si ella encara no ha acabat, mala sort, que ja se sap que som complicades…

No és d’estranyar, doncs, que les dades de l’escletxa orgàsmica siguin tan alarmants: hi ha estudis que diuen que les dones heterosexuals són el grup que menys orgasmes aconsegueix i només arriba al clímax en el 65% de les relacions sexuals. Amb aquest panorama, com pot resultar empoderant per a les dones tenir mil i una relacions heterosexuals? No és una crida a la castedat, només una petita alerta per recordar on som. Massa noies s’han trobat obrint-se de cames sense ganes o fent coses que no volien. Massa noies que han descobert el sexe amb un ‘Ah, era això’. Massa noies que alguna vegada han pensat ‘que acabi ja’. Crec que no és gaire atrevit afirmar que són situacions que ens sonen a totes. No dic que siguin necessàriament culpa d’ells ni que passin amb tots els homes, però el fet és que són encara massa corrents i el desconeixement de la sexualitat femenina, també per part nostra, hi té molt a veure.

Les dones tenim un òrgan exclusivament dedicat al plaer i alguns estudis sostenen que tenim una capacitat sexual molt més gran que la ‘incontrolable’ fúria sexual masculina. No obstant això, el nostre desig encara es troba molt apagat. La socialització femenina fa que moltes entenguin que el sexe és ‘cosa d’ells’, no desenvolupin cap curiositat pel seu propi plaer i caiguin en una apatia sexual prolongada. A això cal sumar els altres grans hàndicaps que ja he esmentat: la pressió estètica i  el mite de la superwoman. Si hem d’arribar a donar-ho tot en l’àmbit professional, domèstic, familiar, estètic… D’on traurem el temps –i les energies– pel sexe, que requereix calma, predisposició i, sobretot, retrobar-se amb una mateixa i fer les paus amb el propi cos? No hi ha pitjor afrodisíac que els complexes, l’estrès, la culpa i l’autoexigència. I d’això les dones en sabem una mica.

Aquest fenomen cultural, però, es disfressa de natural: ja se sap, ‘els homes pensen amb la polla’ i ‘sempre tenen ganes’. Doncs no. No és que siguin més sexuals, és que el sexe està fet a imatge i semblança seva, el que implica la nostra desconnexió. I quan sembla que s’arriba a un moment de la història en què deixa de negar-se la sexualitat femenina, resulta que era una trampa, que se’ns ha tret la roba, però no per a explorar el nostre plaer, sinó per a seguir utilitzant el nostre cos. Perquè seguim sent objectes, i no subjectes. Éssers desitjats, i no desitjants.

La revolució sexual va ser una estafa o, com a mínim, va ser una revolució a mitges, i és obligació del feminisme contemporani assenyalar-ho. I també és obligació del feminisme contemporani no posposar aquesta revolució tan necessària introduint discursos masclistes i neoliberals que intoxiquen i distorsionen i que plantegen un empoderament que, en cas de ser real, és individual i mai col·lectiu i, per tant, molt poc revolucionari. No es fan passes cap a la cerca del plaer femení reivindicant acriticament el sadomasoquisme o les fantasies de violació. Tampoc defensant la mercantilització dels nostres cossos a través del porno i la prostitució, dues escoles on els homes desaprenen a follar. Tampoc considerant empoderants els corsés, tacons i llenceries que ells van posar allà per ‘alegrar-se la vista’. No va de resignificar la nostra opressió, va d’abolir-la.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.