Rodamón

Llibertat, justícia, solidaritat

28 de març de 2021
0 comentaris

La plaça del bisbe Planas

Em diuen que l’Ajuntament de Palma ha volgut canviar-ne el nom, al poble de sant Jordi, i substituir-lo pel de la Plaça del Poble. Em sembla molt bé. Molt millor aquesta segona denominació, que no l’anterior dedicada al bisbe Planas. El poble de sant Jordi es mereix de tenir-hi plaça Major.

Amb motiu del canvi de nom d’alguns altres carrers de Ciutat, basant-se en el «cens de símbols, llegendes i mencions que han de ser retirats o eliminats», per indicació de la Comissió Tècnica de Memòria i Reconeixement Democràtics de les Illes Balears, he tengut molt d’interès a endinsar-me una mica en la documentació tècnica sobre la qual es basa la decisió municipal que ha alçat tanta polseguera.

Fins al punt que el mateix batle de Palma, José Hila, n’ha hagut de recular i tornar enrere, paralitzant-ne el canvi i sol·licitant una reunió urgent amb el Govern per revisar-ne el cens…

Seguint allò que assenyala la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, m’adon que hi detecten fins vint-i-cinc elements de Simbologia Franquista, a la ciutat de Palma.

Entre aquests, hi figuren quatre eclesiàstics: el bisbe arquebisbe Miralles, el canonge Antoni Sancho, el bisbe Planas i el caputxí P. Atanasi.

Amb el núm 4 hi figura Carrer Bisbe Miralles. Via retolada el 27 de novembre de 1997 que recorda el Bisbe de Mallorca durant la Guerra Civil, que s’adherí a les autoritats rebels i fou condescendent amb la repressió.

Amb el núm. 5 Carrer Canonge Antoni Sancho Nebot. Carrer retolat a la dècada dels anys 60 que recorda a l’eclesiàstic, escriptor i músic defensor de la insurrecció feixista del juliol de 1936.

Cecili Buele, als 15 anys d’edat, saludant bisbe Enciso, nunci Antoniutti, bisbe Planas i bisbe Morcillo, al pati del Seminari Menor de Mallorca

Amb el núm. 17 a Sant Jordi: Carrer Bisbe Planas. Via dedicada al Bisbe Francesc Planas Muntaner (1904-1985). Abans del cop d’Estat va permetre que la Falange amagués armes a dins la rectoria. Col·laborà activament amb la repressió dels considerats desafectes al «Movimiento Nacional». Redactà desenes d’informes desfavorables contra funcionaris i particulars, que en moltes ocasions acabaren amb sancions econòmiques o administratives. Arribà a ser Bisbe d’Eivissa. Està enterrat a La Seu de Mallorca.

I amb el núm. 2:. Mig relleu dedicat al religiós Atanasio de Palafrugell. ubicat al c/caputxins de Palma. fou un dels capellans de la presó de Can Mir, (actual sala de cinema Augusta) on entre 1936 i 1941 hi foren detingudes de manera il·legal i en condicions inhumanes, centenars de presos Republicans o simpatitzants del govern legítim republicà. De tràgic record, per la duresa i inhumanitat amb que tractà les persones allà detingudes. Assistí a tots els afusellaments i execucions de presoners Republicans durant la guerra civil i la primera postguerra.

He de dir que, de la meitat, no me n’ha sorprès cap, que hi figurassin. De l’altra meitat, n’he quedat bastant perplex: és a dir, dels dos bisbes.

A banda de valorar si en ple segle XXI s’han de continuar mantenint denominacions personals individuals a vies urbanes públiques d’una ciutat com Palma, cosa que consider que ja és ben hora de deixar enrere per a èpoques passades, també pens que, si l’Ajuntament de Palma considera que, amb els criteris d’avui dia, aquests dos eclesiàstics no es mereixen de figurar al llistat de carrers de Ciutat, ja pot començar a enderrocar-ne centenars, de rètols viaris.

Quants noms existents avui dia no fan referència a persones adherides a alguna de les autoritats franquistes, condescendents amb la repressió, defensores de la insurrecció feixista del juliol de 1936, bé sia amb els seus escrits o obres literàries, composicions musicals o poètiques, obres de teatre o periodístiques, opinions manifestades, pintures a quadres o murals, escultures en pedra o material noble, edificis aixecats, esglésies construïdes, arbres plantats, naus o vaixells comandats, etc. etc.

He de dir que, d’entre tots quatre, el que més m’ha sorprès és el bisbe que fou d’Eivissa, Francesc Planas Muntaner.

Per molts de motius. Entre d’altres, perquè la imatge que en tenia, d’ell, fins avui dia, no era precisament la d’un «col·laborador actiu amb la repressió», ni la d’un «redactor d’informes que en moltes ocasions acabaren amb sancions econòmiques o administratives», ni la d’un rector que «amagàs armes de falangistes dins la rectoria de sant Jordi»…

Em sentiré molt agraït a historiadors i tècnics que em puguin fer arribar proves convincents sobre totes i cadascuna d’aquestes desqualificacions abocades en la persona d’un dels professors de Sagrada Escriptura que vaig estar a punt de tenir, al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys seixanta del segle passat.

Més que res, per haver-me destapat el vel que me n’ha cobert una visió més tost positiva que en mantenia fins ara, de qui, de ben petit, vaig tenir l’oportunitat de saludar amb tota la parafernàlia episcopal de l’època…

En cas contrari, hauré de pensar i creure que les fonts històriques emprades, a l’hora d’assolir-ne les conclusions i decisions polítiques esmentades, o no són gens fiables, o són del tot incompletes, o fins i tot podria ser que fossin falses, per no dir interessadament utilitzades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!