Rodamón

Em pas uns setanta dies seguits, per la selva, la serra i la costa del Perú, de gener i febrer de 2020. Me n’hi he programat 90, de dies, fins a finals de març. A la força, me n’he d’escurçar l’estada, per l’amenaça de tancament d’ aeroports europeus, a causa del coronavirus…

Un dijous de matinada prenc la decisió d’abandonar el país andí. Som a uns 200 quilòmetres de Lima, la capital. Abans de migdia, l’agència de viatges mallorquina Pegaso, amb què acostum a fer gestions, em procura bitllet d’avió nou amb la tarja d’embarcament corresponent. La sortida, demà mateix, divendres a les 11 del matí. Dissabte desembarc a Son Sant Joan. Diumenge descans a ca nostra. Dilluns comencen a tancar aeroports espanyols.

Me’n surt pels pèls, de no quedar-me confinat dins quatre parets d’alguna casa de Lima!

Mai de la vida no m’havia imaginat una situació tan insòlita com la d’aquesta pesta del segle XXI, anomenada «coronavirus» o «covid19», vés a saber tu per què i per qui!

Davant mesures governamentals tan dràstiques, restrictives, alarmants i de confinament estricte que em trob quan trepitj terra mallorquina, després d’haver gaudit recorrent ben lliure milers de quilòmetres per la selva, la serra i la costa del Perú, el xoc pel canvi m’és brutal!

Molt més encara, quan a l’aeroport de Madrid-Barajas, de bon matí de dissabte 14 de març, no hi detect cap signe de vigilància policial extraordinària, ni control sanitari, ni formulari a emplenar. Res de res. Tot normal.

Però la mateixa nit de dissabte, el president espanyol Pedro Sánchez compareix davant la televisió i fa públic el decret d’estat d’alarma a tot el territori! Quasi res! Em deixa en estat de xoc!

Així i tot, les mesures de confinament em cauen bé. M’ajuden a descansar després d’un viatge tan llarg. I també em permeten de reviure moments i experiències, enregistrades amb el mòbil. Vull editar-les en vídeos domèstics i compartir-les amb amistats i familiars. Dispòs de temps. Poc a poc vaig paint el que passa. Allò que oficialment ens diuen que passa. Arrib a concloure que ni ens diuen tot quant saben, ni allò que ens diuen és del tot cert. La credibilitat oficial, per a mi, se n’ha anat en orris, s’ha fet miques!

En bon Diumenge de l’Àngel, confinant com cap altre en tota la història, m’arrib a demanar si deu ser més propi d’una vera democràcia del segle XXI governar amb l'”ordeno y mando” des de Madrid, que no amb el “escucho y atiendo” des de Madrid, abans de tot, a ajuntaments, comunitats autònomes i administracions públiques “perifèriques”…

Em fa la impressió que s’ha volgut començar la casa per la teulada, i així va: vivim a un dels llocs del món on hi ha més morts pel coronavirus! El més trist per a mi: ni amb això, n’arribarem a aprendre la gran lliçó: “cadascú a ca seva” sap quin pa l’assacia millor, per defensar-se-n’hi més bé!

“Malauradament, opín,
el model ja és massa fort
perquè deixi d’anar tort
el vial per on camín!

Sobretot, en veure gent
que aplaudeix, fa mamballetes,
i no duu les mans ben netes,
ni canvia el pensament!

Malauradament, opín,
el sistema s’enforteix,
és més gent que s’afebleix
més enllà del segle vint…”

BONA SALUT I MOLT MÉS CORATGE!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!