Dos mesos abans que morís Arcadi Oliveres, se’m va ocórrer de recordar una de les moltes vengudes seves a Mallorca, on acudia a escampar la llavor de la revolta cívica més profundament humana que jo no hi hagi conegut mai.
Amb motiu de la seva mort ocorreguda el 6 d’abril, un dels aspectes i caires personals que consider que no s’assenyala prou clarament i ferma és la seva condició d’home creient, cristià, catòlic compromès fins a l’extrem.
Entre 2001 i 2014 fou president de Justícia i Pau, de la diòcesi de Barcelona, una de les organitzacions més lluitadores a l’interior de l’Església catòlica catalana. Amb les quatre potes que la sustenten: els drets humans de la gent d’aquí i d’algun país de fora, les campanyes del 0,7% i l’abolició del deute extern, la pau i el desarmament, la pobresa i la marginació.
Gràcies al bon amic manacorí, Josep L. Garcia Mallada, podem gaudir d’un vídeo sublim, enregistrat a Manacor, per al programa Sal i Llum. Hi apareix Arcadi Oliveres «en la seva pròpia salsa», xerrant pels colzes i d’una manera molt clara sobre temes diversos qui, amb la seva intervenció prèvia, aconsegueix i provoca que els assistents elaborin una llarga sèrie de preguntes.
En recoman de visionar-lo íntegrament.
Però no em puc estar de remarcar-hi la resposta que fa Arcadi Oliveres, quan li demanen per Justícia i Pau. Trob que s’ho paga veure-ho i escoltar-ho atentament, ni que sigui per desvetllar-ne la personalitat gegantina d’un creient catòlic compromès en la transformació radical d’aquest món nostre, marcat profundament pel model capitalista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!