Som una comunitat de bacteris en moviment
Entrevista a Ricard Amils (Catedràtic de Microbiologia de la UAM )
Durant molt de temps s’han estat fent investigacions sobre l’existència de vida en altres planetes diferents a la Terra. Basant-nos en teories com la de Ken Nealson, segons el qual “ la vida és una equivocació”, o, si més no, després de veure com hem arribat nosaltres aquí, que sembla un fet totalment arbitrari, seria molt casual l’existència d’éssers vius que visquin en condicions com les que s’han donat a la Terra (oxigen, temperatura, atmosfera…); per aquesta raó, els experts busquen espais terrestres en els que hi hagi condicions similars a les que es poden esperar en altres planetes. Un d’aquests espais és el Río Tinto de Huelva.
El Río Tinto de Huelva és famós per les seves aigües vermelles. Aquest color és degut a que el seu pH és de 2.2 ( molt àcid tenint en compte que el pH de l’aigua potable ha d’estar entre 6,5 y 8,5), té un alt contingut de metalls pesats i molt poc oxigen.
En principi, en aquestes condicions no hi pot aparèixer vida, però les investigacions que s’han fet han descobert que, en el Río Tinto, hi ha una gran biodiversitat d’organismes microscòpics que viuen entre els metalls pesats i que no depenen de l’oxigen; així doncs, són organismes que podrien viure perfectament a Mart. Aquests organismes que s’alimenten només de minerals i s’adapten a hàbitats extrems, són els que coneixem com extremòfils.
Els extremòfils són aquells organismes que viuen en condicions extremes (l’etimologia de la paraula és “amant de l’extrem”), sempre en funció del criteri dels humans. És a dir, viuen en llocs on seria impossible que es desenvolupés un sistema de vida semblant al nostre.
Per aquest motiu, la NASA està estudiant les seves aigües, aprofundint en la investigació sobre l’existència de vida fora del Planeta Terra.
A continuació exposem les preguntes de l’entrevista a Ricard Amils:
–En quin camp està treballant exactament? En què consisteix la seva investigació?
Nuestro trabajo versa fundamentalmente en la caracterización de la diversidad microbiana de un ambiente ácido extremo, Río Tinto, producto del metabolismo de microorganismos quimiolitótrofos que se alimentan de la elevada concentración de sulfuros metálicos, sobre todo pirita, existente en la Faja Pirítica Ibérica.
-Extremòfils – amants de l’extrem – ¿Són així degut a l’entorn o l’entorn és així per ells?
En general consideramos a los extremófilos como adaptaciones a distintas condiciones extremas, es decir que su fisiología y estructura es una adaptación a las condiciones del medio. Excepto en un caso, los acidófilos, los cuales son responsables de la condición extrema en la que viven.
-Tots els rius condueixen al mar; Què passa amb els organismes del Río Tinto quan arriben a aigües “normals”?
Pues probablemente no resistirán esas condiciones y se lisarán. Algunos Gram positivos capaces de esporular quizá tengan tiempo de formar endoesporas y resistir, pero no creo que sea lo habitual. De cualquier manera hay que tener en cuenta que la mayor parte de la actividad quimiolitótrofa es subterránea, es decir que las condiciones del río no dependen de la actividad de los microorganismos en él se encuentran. La formación del ión férrico soluble en el medio de ácido sulfúrico se realiza en las entrañas de la Faja Pirítica, no en la columna de agua del río.
Si es trobés vida microscópica a Mart… Què suposaria? Com actuaria la ciencia davant d’aquest descobrimennt?
Obviamente sería una auténtica revolución. Si dos de dos sistemas analizados poseen vida eso permitiría pensar que la vida es una constante universal y solamente necesita las condiciones adecuadas para que pueda manifestarse. Los científicos lo celebraríamos adecuadamente. A algunas religiones funamentalistas no les gustaría demasiado.
Què espera de la investigació?
Fundamentalmente avanzar en el conocimiento. A nivel personal lo considero una aventura y hay que reconocer que los científicos somos gente privilegiada que nos pagan por aprender haciendo lo que nos gusta.
Moltes gràcies per la seva col·laboració.
Júlia Castellano.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolguts nois i noies i mestres responsables d’aquest bloc. Us adrecem un text en memòria del Sr. Joaquim Montoriol.
aventures i descobriments científics exposats en forma de conferències. El trobarem a faltar.
Cada any, el senyor Joaquim Montoriol, venia a l’escola. Ens explicava
En Joaquim neix a Barcelona l’any 1924, ens ha deixat a l’edat de 87 anys. Va ser molts anys professor de la Universitat de Barcelona a la Facultat de Geologia. Era un gran explorador i amant de l’espeleologia. Durant molts anys es va dedicar a explorar les coves més importants del món: 1950 cueva del agua, Granada. 1958 cova de la Cullalvera, Santander. 1962 cueva de los verdes, Lanzarote. 1967 sistema Surtshellir-Stephansehellir, Islàndia. 1971 cueva del Viento, Tenerife. 1975 cova de Gallardó a Galápagos. Aquestes descobertes les va fer des del vessant esportiu però de forma especial des del vessant científic. També va fer travessies pel desert amb automòbil: Sàhara, Barcelona-golf Pèrsic, costa de Perú, Síria, Négu Sinaí, Gobi i Takla Makan. En Joaquim Montoriol va començar a fer muntanya després de la Guerra Civil Espanyola a l’edat de 15 anys. Va formar part del Club Muntanyenc Barcelonès. Es veu que en aquells anys calia un permís especial de la guàrdia civil per a poder desplaçar-se fora del lloc de residència. Això ara que ens podem desplaçar lliurement ens sobta molt. Un espeleòleg de renom anomenat Amat va despertar en Joaquim l’afició per l’espeleologia. Hem llegit una anècdota curiosa en un article que li van fer publicada al número 183 de la revista Vèrtex. En Joaquim comenta:
“…M’agrada fer broma sobre el primer avenc que vaig baixar, perquè va ser la façana d’un edifici de l’eixample, on encara visc. Del terrat a baix. Després de llegir l’obra de Rafael Amat, amb uns companys volíem intentar un primer avenc, però no sabíem on aconseguir les típiques escales. Ens les vam fabricar nosaltres mateixos i vam decidir provar-les a casa. Va ser de matinada, però en arribar a baix em trobo amb la pistola d’un policia a l’esquena. Ens havien pres per lladregots. Tot i l’ensurt, no se’m van treure les ganes de fer espeleologia…”
Ens hem imaginat a en Joaquim Montoriol fent descens al celobert de casa seva o en una façana d’un habitacle de Barcelona.
Recordem de forma especial les conferències sobre els catxalots, calamars gegants, desert del Sahara, dofins, els yacarés, els últims goril·les, els hipopòtams i la seva enorme velocitat, les formes de les roques i la diversitat dels paisatges…Sempre ens va explicar aquests temes amb diapositives. Ens explicava les seves aventures de forma apassionada, molt interessants i divertides, amb imatges espectaculars i molt curioses. Sempre ho explicava tot molt bé fent esquemes, també amb poques paraules però molt significatives, captava imatges dels llocs on havia anat i ens les presentava , n’hi havia algunes que sempre ens havien fet molta impressió. Recordem les imatges del “Kraken” o calamar gegant abraçant amb els seus tentacles un vaixell de vela al costat de petites persones per tal que nosaltres veiéssim les proporcions del monstre marí. Els nostres records d’ell i de les seves explicacions són molt bons i interessants. La darrera conferència que vam sentir a l’Escola tractava dels Touareg i el desert del Sahara. Recordem com ens explicava el significat de cadascuna de les paraules tècniques que utilitzava per tal que les entenguéssim. Al final de cada conferència ens sorgien moltes preguntes per adreçar-li. Ell molt amable ens en responia algunes tot i que sabia que era impossible atendre totes les peticions. Ara ja no vindrà a l’Escola . Nosaltres ens quedem amb el seu exemple d’intrepidesa i constància.
Buy Generic Viagra | Kamagra Oral Jelly