A peu de camí ral

Els Estat Units d’Amèrica són considerats la primera democràcia moderna que es va constituir com un sistema polític de caire republicà. Partidaris de les idees de la Il·lustració, la independència americana respecte de l’Imperi britànic va significar l’establiment d’una democràcia a través d’un sistema d’eleccions, un sistema de separació de poders i una Constitució com a garantia drets i llibertats dels seus ciutadans, malgrat que les dones encara no tenien reconegut el seu dret a vot.

L’imperi colonial britànic

L’any 1707, durant el regnat de la reina Anna I, es va constituir el Regne Unit de la Gran Bretanya mitjançant la Acts of Union, un seguit de lleis aprovades que van significar la unió jurídica dels regnes d’Anglaterra i Escòcia dissolent els seus parlaments per crear-ne un de sol, el Parlament del Regne Unit, amb seu a Westminster. A la mort sense descendència de la reina Anna, l’1 d’agost de 1714, el tron de la Gran Bretanya i Irlanda va passar al seu cosí Jordi I de Hannover. Jordi I es va haver d’adaptar a una manera diferent de governar, mentre que a Hannover tenia poder absolut, al Regne Unit havia de demanar permís al Parlament per cada decisió. El 1717 va promoure la Triple Aliança per obligar Espanya a complir les disposicions del Tractat d’Utrecht (1713).

A la mort de Jordi I (1727), el va succeir el seu fill Jordi II, rei de la Gran Bretanya i Irlanda, duc de Brunsvic-Luneburg i príncep elector del Sacre Imperi Germànic. Durant els primers anys es va cuidar poc dels afers d’Estat, de manera que el govern va estar dirigit per sir Robert Walpole, que és considerat de facto el primer prime minister de la Gran Bretanya. El 1739 es va iniciar la Guerra de l’orella de Jenkins un conflicte entre la Gran Bretanya i Espanya pel control de les rutes comercials a l’àrea del Carib i que es va acabar convertint en part de la Guerra de Successió Austríaca (1740-1748). La derrota britànica en el conflicte, especialment en el setge de Cartagena d’Índies (1741), va mantenir la preponderància espanyola a l’oceà Atlàntic fins a finals del segle XVIII. Des d’aleshores, Jordi II deixà d’interessar-se per la política, al mateix temps que a Anglaterra s’iniciava la revolució industrial.

A la mort de Jordi II (1760), heretà el tron el seu nét, Jordi III, el qual va heretar també una veritable guerra mundial. La Guerra dels Set Anys (1756-1763) va ser un conflicte per determinar l’hegemonia europea i la supremacia colonial a Amèrica i a l’Índia que va enfrontar el Regne Unit de la Gran Bretanya, Prússia, Hannover i Portugal d’una banda, i l’Arxiducat d’Àustria, Saxònia, França, Rússia, Suècia i Espanya, de l’altra. La guerra va acabar amb el Tractat de París (1763) en el que França va cedir l’Índia i el Canadà a la Gran Bretanya i la Louisiana a Espanya, Espanya va cedir Les Florides a la Gran Bretanya i la Colonia del Sacramento a Portugal i Gran Bretanya va retornar Cuba i Filipines a Espanya i Guadalupe i Martinica a França. En definitiva, el Tractat de París va significar el naixement de l’imperi colonial britànic, el manteniment de l’espanyol i l’ensorrament del francès.

El Regne Unit es va consolidar com a potència colonial, tanmateix va quedar molt endeutat i sense poder finançar l’exèrcit necessari per mantenir el control de les seves colònies.

Les Tretze Colònies

L’imperi britànic es va anar expandint gradualment mitjançant l’establiment de colònies a la costa i als cursos fluvials, que després s’anaren estenent cap a l’oest a la recerca de noves terres per a l’agricultura. El domini colonial va prendre forma amb les Tretze Colònies britàniques de Nord Amèrica, així com les províncies marítimes del Canadà i petites illes del Carib com Jamaica i Barbados. Les colònies americanes produïen tabac, cotó i arròs al sud i material naval i pells al nord. Les colònies més lucratives eren les del Carib, on l’esclavatge es va convertir en la base de l’economia, les quals eren productores de sucre.

Durant els segles XVII i XVIII, les Tretze Colònies van anar desenvolupant una tradició d’autogovern, però poc a poc es van anar accentuant les divergències entre els colons americans i els interessos britànics. Degut a les necessitat de finançament i de control de l’Imperi, el Parlament britànic va aprovar la Stamp Act (1765), un impost directe al paper segellat, les Townshend Acts (1767), per refermar l’autoritat britànica a les colònies, i la Tea Act (1773) que beneficiava la importació de te per part de la Companyia Britànica de les Índies Orientals en prejudici del contraban dels colons que eludien el pagament d’aranzels. La llei del te va ser el detonant. Un dels fets més rellevants que va provocar va ser la revolta del Boston Tea Party (1773), en que un grup de milicians colons denominats Sons of Liberty, disfressats d’indis mohawk, van entrar al port de Boston i van llançar al mar un carregament de te provinent de l’Índia. Això va ser considerat un acte intolerable per part del Parlament britànic que, com a reacció, va aprovar les Intolerable Acts (1774) o lleis coercitives, en les que es va suprimir l’autogovern de Massachusetts i es va tancar el port de Boston.

Arran d’aquests fets, per canalitzar la protesta, els colons van convocar a Philadelphia el primer Congrés Continental (1774), una convenció de delegats de les Tretze Colònies que va decidir organitzar un boicot econòmic a la Gran Bretanya i demanar el rei una reparació econòmica. Després de conflictes armats entre les milícies de Massachusetts Bay i l’exèrcit britànic, es va convocar el segon Congrés Continental que es va organitzar com a govern federal i va nomenar a George Washington com a comandant en cap del nou exèrcit continental.

La declaració d’independència

Finalment, el 4 de juliol de 1776, reunits a Philadelphia, el segon Congrés Continental va signar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, l’autor principal de la qual seria Thomas Jefferson.

La Declaració presenta una influència clara de les idees de la Il·lustració i està estructurada en tres apartats. Primer, una declaració de principis democràtics, on s’esmenta que tots els homes són iguals i dotats de drets inalienables, entre els quals el dret a la vida, a la llibertat i la recerca de la felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els governs que obtenen els poders legítims del consentiment dels seus governats. I que, en efecte, en cas de sotmetre el poble en un despotisme absolut, aquest està en el dret i el deure de derrocar aquest govern i d’establir-ne un de nou per aconseguir la seva futura seguretat i felicitat. En segon lloc, un memorial de greuges al rei i al Parlament britànic en el que els retreu la forma de govern despòtica, l’establiment d’impostos sense consentiment, l’aquarterament de soldats contra la població, la no garantia de tenir un judici just, l’abolició de les lleis més valuoses i suprimir les cartes d’autogovern. I en tercer lloc, la declaració d’independència pròpiament dita: “Declarem que aquestes colònies unides són, i han de ser per dret, estats lliures i independents; que queden absoltes de tota lleialtat a la Corona britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolt; i que, com a estats lliures i independents, tenen ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents. I en suport d’aquesta declaració, amb absoluta confiança en la protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor”.

Des de l’agost de 1776 va tenir lloc la Guerra de la Independència americana entre l’exercit continental de George Washington i l’exèrcit britànic que va comportar nombroses batalles entre ambdós bàndols i que va comptar també amb la intervenció francesa primer, i espanyola després, al costat del bàndol americà. El 15 de novembre de 1777 el segon Congrés Constituent va aprovar, després de mesos de debat, els Articles de la Confederació, que van ser ratificats quatre anys després l’1 de març de 1781. Els Articles constituïen la confederació dels Estats Units d’Amèrica amb la capacitat de formar un govern unificat que era necessari per a fer front a la guerra que s’acabava d’encetar. Finalment, el Tractat de París (1783) va posar fi al conflicte en el que Gran Bretanya reconeixia la independència dels Estats Units, alhora que mantenia el Canadà, Espanya aconseguia Les Florides i a França se li cedia la Louisiana.

La Constitució americana

L’estiu de 1787 es va convocar la Convenció Constitucional a Philadelphia, en la que George Washington va ser escollit president, per elaborar la nova Constitució dels Estats Units, reemplaçant així els Articles de la Confederació. La seva redacció va finalitzar el 17 de setembre de 1787 que després va ser ratificada pels delegats que representaven els tretze estats. La Cambra de Representants es va reunir per primera vegada el 4 de març de 1789, data en que entrà en vigor la Constitució.

La Constitució americana és considerada la constitució encara vigent més antiga del món. La Constitució consta d’un preàmbul i set articles: El preàmbul diu: “Nosaltres, el poble dels Estats units, per tal de formar una Unió més perfecta, establir justícia, assegurar-ne la tranquil·litat interna, proveir una defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar les benediccions de llibertat per a nosaltres i els nostres descendents, ordenem i establim aquesta Constitució per als Estats Units d’Amèrica”.

Els quatre primers articles descriuen la composició legislativa, el govern executiu, el sistema judicial i la relació amb els estats federats. L’article cinc descriu el procés necessari per esmenar la Constitució per mitjà del Congrés o una convenció nacional demanada pels estats. L’article sis estableix la llei i els tractats dels Estats Units com a llei suprema. I l’article set estableix els requisits per ratificar la Constitució.

La Constitució conté 27 esmenes. Les deu primeres van ser ratificades simultàniament entre 1789 i 1791 amb la intenció de limitar el govern federal. Aquestes deu esmenes són conegudes com la Bill of Rights, una declaració de drets que inclouen la llibertat d’expressió, de premsa, de reunió, de culte, de petició, a rebre un judici just, a posseir armes, entre d’altres.

Els pares fundadors de la independència americana

Partidaris de les idees de la Il·lustració, els pares fundadors dels Estats Units foren els líders polítics que participaren de la revolució americana, signaren la Declaració d’Independència o participaren de la redacció de la Constitució dels Estats Units. En destaquen: Benjamin Franklin, Thomas Paine, George Washington, John Adams, Thomas Jefferson, John Jay, James Madison i Alexander Hamilton.

Benjamin Franklin

Benjamin Franklin (1706-1790) és considerat un dels pares fundadors dels Estats Units que va participar en la redacció de la Declaració d’Independència i de la Constitució dels Estats Units. En el terreny científic destacà pels seus estudis sobre l’electricitat i en la invenció del parallamps.

Entre les seves obres trobem Lo camí de la fortuna: consells bréus y senzills pera esser rich, traduïda al català el 1868 per Gaietà Vidal i Valenciano.

Thomas Paine

Thomas Paine (1737-1809) va ser un intel·lectual, polític i revolucionari, d’origen anglès i emigrat a Amèrica, que va tenir una notable influència a la declaració d’independència americana. Va ser un defensor de la llibertat i dels drets de les persones. Després de la independència americana tornà a Europa, primer a Anglaterra, on va ser expulsat en publicar Els drets de l’home, i després a França, que en ple terror jacobí va ser empresonat per Robespierre per la seva oposició a les terribles mesures contràries als principis de la revolució. El 1802 tornà als Estats Units però, en una època de revifalla dels moviments religiosos, va caure en la misèria i en l’abandó.

Va escriure quatre obres principals: Common Sense, un pamflet propagandístic que va tenir molta influència en la revolució americana, Rights of man, en defensa de la Revolució Francesa; The Age of Reason, una crítica a totes les formes de cristianisme i de qualsevol religió revelada; i Agrarian Justice, on defensa la justícia social, incloent-hi les pensions de vellesa i el repartiment equitatiu dels recursos naturals.

George Washington

Geroge Washington (1732-1799) és el primer president dels Estats Units d’Amèrica (1789-1797), considerat un dels pares fundadors. Com a militar, dirigí les milícies de Virgínia a la Guerra Franco-Índia (1756-1763) i fou el comandant en cap de l’exèrcit continental durant la revolució americana. Fou nomenat delegat per Virgínia a la Convenció de Philadelphia (1787) i intervingué en l’aprovació de la Constitució americana.

Com a president, es dedicà a bastir les estructures polítiques del nou estat i a assegurar-ne la independència econòmica i financera. Exercí un paper moderador entre el Partit Federalista de John Adams i Alexander Hamilton i el Partit Demòcrata Republicà de Thomas Jefferson. Fou el creador de no presentar-se a més de dos mandats presidencials.

El sistema de partits polítics americans

La constitució dels Estats units d’Amèrica va donar formar a un sistema polític de caire republicà que, per primer cop a la història, s’elegia a través d’unes eleccions democràtiques. La presentació de candidatures i l’organització electoral va comportar la creació de partits polítics que representaven les diferents opcions ideològiques.

John Adams i el Partit Federalista

John Adams (1735-1826) va ser el segon president dels Estats Units (1796-1800) i un dels seus pares fundadors. Com a delegat de Massachusetts al Congrés Continental va participar en la redacció de la Declaració d’Independència. Per la seva trajectòria revolucionària, Adams va esdevenir vicepresident durant la presidència de George Washington amb qui, juntament amb Alexander Hamilton, van fundar el Partit Federalista. A les eleccions de 1796 Adams va aconseguir la presidència dels Estats Units.

En la seva obra Una defensa de les Constitucions de Govern dels Estats Units (1787) entén el republicanisme com un govern mixt d’equilibri de poders entre monarquia, aristocràcia i democràcia representats per una presidència, una cambra alta, una cambra baixa i una justícia independent. Segons Adams, “el poder ha de ser oposat al poder, i els interessos als interessos”.

Com a president, Adams va continuar l’Administració de George Washington i va seguir fent de la presidència l’exemple més gran dels valors republicans, posant l’accent en la virtut cívica.

El Partit Federalista es va anar afeblint per les divisions entre els partidaris de John Adams i els d’Alexander Hamilton. A les eleccions presidencials de 1800 el Partit Democràta Republicà de Thomas Jefferson en va sortir victoriós.

Thomas Jefferson i el Partit Demòcrata Republicà

Thomas Jefferson (1743-1826) va ser el tercer president dels Estats Units (1801-1809). Va ser el principal autor de la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776) i un dels pares fundadors més influents. Promotor dels ideals del republicanisme, va anticipar la visió dels Estats Units com un imperi de la llibertat que promogués la democràcia en front de l’imperialisme.

Com a filòsof polític, era un home de la Il·lustració. Va idealitzar la figura del petit agricultor propietari independent com a exemple de virtuts republicanes, va afavorir els drets dels estats amb la limitació del govern federal i va donar suport a la separació de l’Església i l’Estat.

El Partit Demòcrata Republicà va ser un partit polític fundat l’any 1792 per Thomas Jefferson i James Madison. Durant la presidència de George Washington, Jefferson va ocupar el càrrec de Secretari d’Estat, en el que es va mostrar el seu desacord amb la política econòmica duta a terme pel Secretari del Tresor, Alexander Hamilton, motiu que va motivar la fundació del partit polític. Amb la victòria del Partit Federalista de George Washington en les eleccions presidencials de 1793, Jefferson hagué de renunciar al càrrec de Secretari d’Estat i exercir com a líder de l’oposició.

El Partit Demòcrata Republicà defensava els drets dels estats enfront el govern federal. Els federalistes els titllaven de demòcrates radicals partidaris de la Revolució Francesa mentre que ells mateixos s’identificaven com a republicans patriotes que havien lluitat contra la monarquia britànica.

Amb la victòria de Jefferson a les eleccions presidencials de 1801, es va inaugurar un període de domini del Partit Demòcrata Republicà amb quatre presidents: Thomas Jefferson (1801-1809), James Madison (1809-1817), James Monroe (1817-1825) i John Quincy Adams (1825-1829).

A partir d’aquest moment el Partit Demòcrata Republicà es dividí en dues branques. Andrew Jackson va fundar el Partit Demòcrata i Henry Clay va fundar el Whig Party dels Estats Units, que seria el precursor del Partit Republicà.

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

Bibliografia:

Viquipedia