A peu de camí ral

La França del segle XVIII es va erigir com l’emblema de l’absolutisme de la societat d’antic règim, i ho feia amb la pràctica del despotisme il·lustrat del tot per al poble però sense el poble. En aquest context, va aparèixer amb força el moviment de la Il·lustració i el Segle de les Llums que, amb els enciclopedistes al capdavant, van revolucionar el pensament de la raó i van sembrar el germen per a les revolucions que havien de venir.

La França absolutista

Lluís XIV de França (1638 – 1715) és considerat el màxim exponent de l’absolutisme, a qui se li atribueix la famosa frase de “L’État c’est moi” (L’Estat sóc jo). Va ser conegut també com a El Rei Sol per haver interpretat als quinze anys el Ballet de la Nuit, una dansa al·legòrica sobre Apol·lo, el déu del Sol i patró de les arts. Lluís XIV regnà a França durant setanta-dos anys en el que va enfortir el centralisme de l’Estat, va estendre el colonialisme francès i va incrementar el poder de França a través de quatre guerres: la Guerra de Devolució pel territori dels Països Baixos (1667-1668), la Guerra franco-holandesa (1672-1678), la Guerra dels Nou Anys contra la Gran Aliança (1688-1697) i la Guerra de Successió a la corona hispànica (1701-1715). Després de totes aquestes guerres l’equilibri a Europa va quedar restablert, però França va quedar gairebé a la bancarrota.

En una societat estamental, Lluís XIV va acumular el poder absolut limitant el poder del Papat a través del consentiment reial i debilitant a la noblesa mentre els entretenia al Palau de Versailles amb distraccions cortesanes. Per fer front a les despeses sumptuàries, el 1665 va nomenar interventor general a Jean-Baptiste Colbert, que va impulsar el mercantilisme i va reduir el deute amb l’establiment de nous impostos: les duanes, la gabelle (impost sobre la sal) i la taille (sobre les terres). Tanmateix, aquestes mesures no van portar prosperitat a la població, ja que les classes populars eren les que pagaven els impostos mentre la noblesa i el clergat n’estaven exempts. Amb les seves pretensions de crear un Estat uniforme, Lluís XIV va imposar l’obligatorietat de l’ús del francès i va promulgar l’Edicte de Fontainebleau (1685) en el que   excloïa els hugonots protestants i expulsava els jueus de França.

Lluís XIV va morir de gangrena als setanta-set anys i el va succeir el seu besnét, Lluís XV (1710-1774), amb tan sols cinc anys, que començà a regnar amb la regència del duc Felip d’Orleans fins a la seva majoria d’edat. Lluís XV, conegut com el Ben Amat, va afavorir l’esplendor cultural amb el sorgiment de la Il·lustració però va acabar sent un dels reis més impopulars de França. Durant el seu regnat, França va perdre importància política a l’exterior amb el debilitament de l’imperi colonial francès, principalment amb la pèrdua de la colònia americana de Nova França i la cessió de l’Índia a la Gran Bretanya (1763). Tanmateix, el problema més gran de l’Estat va ser el dèficit crònic de les seves finances i, en conseqüència, la progressiva oposició de l’aristocràcia que s’oposava a qualsevol temptativa de modificació del sistema fiscal, impedint així les reformes necessàries de l’Estat absolutista.

El despotisme il·lustrat

El despotisme il·lustrat és la forma de govern característica dels estats absolutistes de l’Europa del segle XVIII, conegut amb el lema de “tot per al poble però sense el poble”, que es va plasmar amb una sèrie de trets característics basats en els principis de la Il·lustració: un estat centralista, una racionalització de l’administració, una pretensió de modernització econòmica, una reforma de l’ensenyament orientat a les ciències útils i unes certes inquietuds culturals.

El segle XVII havia estat el de la consolidació de la monarquia absoluta de dret diví, en que el monarca acumulava tots els poders. El màxim exponent de l’absolutisme va ser Lluís XIV de França, però no va ser l’únic. Entre els monarques absoluts que van posar en marxa el despotisme il·lustrat hi figuren Lluís XV de França, Carles III d’Espanya, Josep II i Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia i Caterina la Gran de Rússia.

La Il·lustració

La Il·lustració, coneguda també com el Segle de les Llums, va ser un corrent filosòfic, social i polític basat en la recerca de la raó que es va estendre en l’Europa del segle XVIII. Malgrat aparèixer en un context d’estat absolutista i en una societat estamental, el moviment de la Il·lustració va provocar l’eclosió del pensament de la raó, assentant nous paradigmes econòmics, polítics i socials, fet que va significar el germen de les revolucions socials i polítiques que havien de venir. Així, la Il·lustració es va estendre per tota la societat, especialment per la burgesia, que va veure en la Il·lustració una forma de subvertir el poder polític. Paralel·lament, la societat es va anar secularitzant progressivament i es va desenvolupar una cultura predominantment laica, amb llibertat de culte, i fins i tot atea, que va posar en entredit el paper de l’Església com a institució.

Els il·lustrats bevien de les fonts del pensament anterior, del Renaixement, de l’humanisme, de l’empirisme i de la filosofia racionalista de René Descartes, amb les quals es van esmerçar a demostrar que la raó humana era capaç d’arribar per si mateixa a la veritat. Així, el coneixement conduiria a l’ésser humà a la felicitat, mitjançant la tolerància i la igualtat davant la llei. Els il·lustrats, en conjunt, estaven convençuts de la seva capacitat de canviar el futur, tenien una enorme confiança en el progrés i van elaborar una doctrina universalista que va ser difosa, amb una clara voluntat de discussió, a través dels salons, els cafès, les barberies, els diaris i les societats secretes.

La francmaçoneria

La francmaçoneria va ser la forma d’organització de les societats secretes, una organització filantròpica, humanista i discreta que encarnava els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat de la Il·lustració. Tot i que els orígens recents es remuntaven a la maçoneria operativa dels constructors de catedrals de l’edat mitjana, al segle XVIII van proliferar arreu d’Europa i d’Amèrica lògies de maçoneria especulativa inspirades en les Constitucions d’Anderson (1723), el ritual de la francmaçoneria moderna. Les primeres lògies maçòniques que es van constituir van ser la Gran Lògia de Londres (1717), la Gran Lògia d’Irlanda (1725), la Gran Lògia de França (1726), la Gran Lògia Provincial de Pensylvania (1731), la Gran Lògia Provincial de Massachussetts (1733) i la Gran Lògia d’Escòcia (1736).

El perfil dels maçons solia ser el d’intel·lectuals o humanistes interessats per l’antiguitat clàssica, l’hermetisme, la filosofia i les ciències experimentals. D’aquesta manera, les lògies es van convertir en un espai de lliure pensament i especulació filosòfica que tenia com a finalitat el perfeccionament de l’ésser humà i de la humanitat.

L’Enciclopèdia

Entre el 1751 i 1772 es va publicar a França la Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, par une societé de gens de lettres, més coneguda simplement com a Encyclopédie, de Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert. D’aquesta manera es pretenia recollir tot el pensament il·lustrat de l’època amb la pretensió d’educar a la societat, el mitjà per aconseguir una societat culta que pensi per si mateixa. Tanmateix, el projecte editorial va ser molt combatut per l’aristocràcia més conservadora i pels jesuïtes. Després de l’expulsió dels jesuïtes de França (1762), la monarquia va permetre que l’edició prosseguís, tot i que de manera vigilada. L’obra va ser un gran èxit editorial i va suscitar un entusiasme extraordinari entre la població.

L’Encyclopédie va ser una obra immensa que va constar de 28 volums que aglutinava tot el coneixement humà i que va comptar amb un miler de col·laboradors en totes les disciplines, que van ser coneguts com els enciclopedistes. D’entre els 160 redactors que hi van col·laborar hi destaquen: Jean-Jacques Rousseau (música i teoria política), François-Marie Arouet (història, literatura i filosofia), Jean-Marie Daubenton (història natural), Ètienne Bonnot de Condillac (filosofia), François Quesnay (granges i grans), Anne-Robert-Jacques Turgot (economia, etimologia, filosofia i física), Charles-Louis de Secondat (article “fout”), Paul-Henry Thiry (química, mineralogia, política i religió), Nicolas-Antoine Boulanger (dret), Louis de Jacourt (medicina) i Louis-Jacques Goussier (dibuix).

Montesquiu

Charles-Louis de Secondat (La Brèda,1689 – París, 1755), senyor de la Brèda i baró de Montesquiu (Gasconha), més conegut com a Montesquieu, fou un dels tres filòsofs destacats de la Il·lustració del Segle de les llums. Va estudiar Dret a París on va entrar en contacte amb intel·lectuals. Després de la mort del seu pare, el 1714 tornà a la Brèda on va ingressar al Parlament de Bordèu, i on va exercir de president. Posteriorment, cansat d’avorriment, es va vendre el càrrec.

El 1721 va publicar, a Amsterdam i de forma anònima, les Cartes perses, que va tenir un èxit fulminant en la societat francesa. És una novel·la epistol·lar, a mode de correspondència fictícia, entre dos perses, Usbek i Rica, i els seus amics de Pèrsia. D’aquesta manera, la societat occidental és descrita per dos estrangers que viatgen durant vuit anys per Europa i que s’estableixen a França. En el seu desenvolupament, Usbek es va transformant en un nostàlgic de Pèrsia mentre que Rica es va adaptant a les costums europees. Així, Montesquiu troba la manera de criticar els costums de la societat francesa de l’època. Una de les seves principals denúncies és la monarquia, que anomena “arma fatal”, degut a que concentra tots els poders en una sola persona. També critica la importància que atorga la dona francesa a l’aparença per sentir-se més jove i agradar a la societat, com també admira la llibertat de les dones franceses, una llibertat que es transforma en autoritat i poder de la dona sobre l’home.

El 1727 va ingressar a l’Acadèmia Francesa i el 1729 es va traslladar a Anglaterra, on va ser membre de la Royal Society. Els seus tres anys d’estada a Anglaterra van ser crucials per al seu desenvolupament del seu pensament.

El 1748 va publicar, a Ginebra i de forma anònima, L’esperit de les Lleis, un tractat de teoria política en que es basa en el mode polític anglès de separació de poders i monarquia constitucional, on els poders executiu, legislatiu i judicial no s’han de concentrar en les mateixes mans. Es tracta d’una teoria de contrapesos en que cada poder equilibra els altres. Segons Montesquiu, en la monarquia, els poders intermedis (noblesa, clergat, parlaments) actuen com a equilibradors que impedeixen els excessos del poder, siguin per part del monarca o per part del poble. Al seu torn, aquests poders intermedis s’equilibren entre si, talment com Newton va definir les lleis de l’univers. Alhora, en una mena d’estudi sociològic del comportament polític, Montesquiu defensa la teoria de la llei d’observació i ajust entre les variables, entre les causes culturals (tradicions, religió…) i les causes naturals (clima, geografia…), intentant donar una resposta sociològica a l’aparent diversitat dels fets socials, sota el supòsit que existeix un ordre o causalitat d’aquests fets susceptible d’una interpretació racional.

Quan es va publicar l’obra, Montesquiu va rebre crítiques i elogis. Els elogis li van venir dels enciclopedistes, com d’Alembert, tot i que també li van retreure un cert conservadorisme per ser partidari de l’aristocràcia i per plantejar un cert determinisme en la seva teoria dels climes. Les crítiques li van venir per part dels conservadors i els eclesiàstics. Per respondre a les crítiques dels jansenistes i dels jesuïtes, el 1750 va publicar la Defensa de l’Esperit de les Lleis. Tanmateix, el 1751 l’Església Catòlica va incloure L’Esperit de les Lleis a l’Índex Librorum Prohibitorum.

Voltaire

François Marie Arouet (1694-1778), més conegut com a Voltaire, fou escriptor i un altre dels més destacats filòsofs del Segle de les Llums. Símbol de la Il·lustració, cap de fila del partit filosòfic, amb ell s’inicia la figura de l’intel·lectual compromès al servei de la veritat, la justícia i la llibertat de pensament. És conegut per moltes frases cèlebres, entre elles una que no va deixar escrita però que se li ha atribuït: “no estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho”.

Educat pels jesuïtes i assidu a la societat llibertina, era un personatge irreverent, amant del luxe i dels excessos, que va fer de la ironia i el sentit de l’humor el seu estil de vida. El seu talent de poeta mundà va triomfar als salons i a les corts dels nobles a qui divertia amb versos plens de sàtira, crítica i pujats de to. Un dels seus primers èxits literaris va ser la tragèdia Èdip, basada en l’obra de Sòfocles sobre l’amor de Filoctetes per a Iocasta, que va tenir un gran èxit de públic. Més endavant escrigué el poema èpic Poème de la Ligue, dedicat a Enric IV de França, on hi plasma la crítica a la religió, i L’Henriade, un altre poema èpic sobre el setge de París en honor d’Enric IV i de la tolerància.

Voltaire va estudiar Dret i va viatjar exiliat per França, Anglaterra, Països Baixos i Suïssa, incloent algunes estades a la Bastilla. En l’exili anglès, va quedar impressionat de la llibertat política i de la tolerància religiosa, moment en que va escriure la història del rei Carles XII de Suècia i publicà Letters Concerning the English Nation, més coneguda per la versió francesa Cartes filosòfiques, en que tracta qüestions com la religió, les ciències, les arts, la política o la filosofia. Es va vincular també a la reialesa, entre la que destaca la cort de Frederic II de Prússia, de qui va esdevenir el seu camarlenc, moment en el que publicà El Segle de Lluís XIV. Finalment, el 1758 s’instal·là a Ferney, en territori francès prop de la frontera amb Ginebra, on comprà una finca i desenvolupà una producció agrícola i ramadera i de fabricació de rellotges i mitges de seda amb gairebé un miler de treballadors molt ben pagats.

Voltaire era deïsta i el seu ideal era el d’una monarquia moderada i liberal il·lustrada pels filòsofs. Ell mateix desconfiava de la democràcia, que veia com una propagació de l’estupidesa de les masses. Confiava més en un monarca il·luminat que produís el canvi per afavorir l’educació i el benestar de la societat. Tanmateix, el seu nom resta associat al seu combat pel progrés, la tolerància i contra la infàmia per la seva defensa de les víctimes de la intolerància religiosa i de l’arbitrarietat en afers que s’han fet cèlebres: Calas, Sirven, el cavaller de La Barre, el comte de Lally… Arran d’aquests afers va escriure el Tractat sobre la Tolerància, amb la finalitat de revisar els processos, en la que es pronuncia a favor de la llibertat religiosa i contra els fanatismes.

Voltaire creu en un sentiment universal i innat de la justícia que ha de reflectir-se en les lleis de totes les societats a través d’un pacte social per preservar l’interès de cadascú, un pacte que ha d’estar inspirat per l’instint i la raó de l’individu. La vida en comú no seria possible sense una convenció en que cadascú es fa responsable de la seva part. En aquest sentit, el propòsit de la moral ha de ser ensenyar-nos els principis de la política, com a convivència fructífera, i la tasca de l’ésser humà ha de ser tenir el seu destí a les mans millorant la seva condició, mitjançant la ciència i la tècnica, i embellint la seva vida gràcies a les arts. Amb aquesta intenció va escriure Candide ou l’optimisme, una novel·la filosòfica que tracta d’un home bo i ingenu que, passant per totes les desgràcies possibles, viatja a la terra mítica de El Dorado per trobar-hi riquesa i felicitat, de la qual retorna per casar-se amb la seva enamorada Cunegilda i dedicar-se al seu jardí. El missatge de l’obra és criticar l’optimisme metafísic de Leibniz per mostrar la crua realitat d’un món que no funciona, la qual va ser un escàndol pels sectors conservadors i religiosos del seu temps.

La seva obra més destacada va ser el Diccionari filosòfic portàtil o La Raó per l’alfabet, publicat a Ginebra el 1764, una compilació de les seves idees filosòfiques i de lluita contra la infàmia. El projecte es va gestar amb   la intenció que formés part de l’Encyclopedie, però el seu contingut deïsta el va obligar a publicar-lo com una obra a part i més manejable. Es tracta d’una obra de 118 articles que van de la paraula “abat” a “virtut” i que tracta amb to irònic els conceptes filosòfics.

En l’Assaig sobre els costums i l’esperit de les nacions, Voltaire planteja que el passat és inabastable i que la història no és res més que la selecció subjectiva per part dels historiadors dels fets més remarcables. A diferència de la tradició teocentrista, prefereix tractar sobre l’esperit i els costums de les nacions triant els fets que siguin decisius i debatent el que és raonable. Voltaire hi relativitza l’eurocentrisme i posa de manifest el fanatisme de l’Església.

Voltaire va morir posseïnt una immensa fortuna. Pocs mesos abans de morir, acompanyat del seu amic Benjamin Franlin, va ingressar a la lògia maçònica de les Nou Germanes.

Rousseau

Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, 1712 – Ermenonville, 1778) va ser el tercer dels grans filòsofs del Segles de les llums. Tanmateix, les seves idees i el seu caràcter l’oposaren sovint als altres il·lustrats i ideals del moviment.

Rousseau va tenir una infantesa difícil. La seva família no tenia gaire fortuna i la seva mare va morir al seu part. De petit, el seu pare l’hagué d’abandonar, educant-lo, primer, un clergue rural i Madame de Warens, a Annency, després, que li proporcionà una educació acurada, l’inicà a la religió catòlica i l’aficionà a la música. Després d’una estada per malaltia a Montpeller, passant per Lió, el 1742 anà a París on conegué a Diderot, Alambert, Rameau i Marivaux i Madame d’Epinay. El 1749 escrigué articles sobre música a l’Encyclopédie i el 1750 l’Acadèmia de Dijon va premiar el seu Discurs sobre les ciències i les arts, en el que diu que les ciències i les arts s’originen en els vicis i són l’origen de la desigualtat entre els homes. Dos anys més tard triomfa de nou amb una òpera representada davant Lluís XV a Fontainebleau.

El 1755 va publicar el seu Discours sur l’origine de l’inégalite parmi les hommes, on defesà la llibertat de l’home enfront de les institucions socials. Llavors Rousseau decideix reformar la seva vida, es reconverteix al protestantisme, abandona París i accepta la invitació de Madame d’Épinay per instal·lar-se amb la seva dona Thérèse Levasseur en una petita casa de camp on adopta la característica forma de vestir armènia. Aquí escriu gran part de les seves obres: Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), gran novel·la precursora del moviment romàntic, Émile i El contracte social. Amb aquestes dues darreres obres esclata l’escàndol, trenca la relació amb els enciclopedistes i amb Madame d’Épinay i els seu llibres són inclosos en l’Índex de llibres prohibits i cremats a les places públiques.

Émile ou de l’Education (1762) és un tractat sobre educació que consisteix en formar a un ciutadà just enmig d’una societat corrompuda. Els quatre primers llibres descriuen l’educació ideal d’un jove fictici, Émile, a mesura que creix. El quart llibre es consagrat a l’amor i a la religió en el que La professió de fe del vicari savoià examina els orígens de la fe. I el cinquè llibre tracta de l’educació d’una noia fictícia, Sophie, criada i educada per ser la muller d’Émile, que van a viure a una casa de camp. La seva defensa de la religió natural va aixecar les ires de l’Església i del pensament il·lustrat per la seva desvaloració de la cultura, de la raó i de la societat en favor de l’home en l’estat natural.

Du contrat social ou Principes du droit politique (1762), més conegut com a El contracte social, és una obra de filosofia política en la que exposa que l’única forma de poder polític legítima és la sobirania popular. Estableix que una bona organització social rau sobre un pacte garantint la igualtat i la llibertat entre els ciutadans a través del pacte social, en que cadascun renuncia a la seva llibertat natural per guanyar una llibertat civil. El contracte social és la resposta a l’estat salvatge en el qual regna la llei del més fort, el qual és incompatible amb l’interès general. És al pacte social on rau la democràcia. Si la llibertat i la igualtat no són garantides i prevalen els interessos particulars, llavors és l’estat salvatge qui s’imposa.

Criticat i perseguit, Rousseau se’n va a viure a Anglaterra (1766-1767) amb el filòsof David Hume i tornà a París (1770) fins que el marquès de Girardin li oferí la seva hospitalitat a Ermenonville (1778). En aquesta darrera etapa publica un Diccionari de Música (1767), escriu Les Confessions (1770) una autobiografia que influirà en el moviment romàntic, i redactà el Project du constituction pour la Corse (1765) i Considérations sur le Gouvernement de Pologne (1771), sobre la forma d’estat i organització política que millor podria convindre a una illa com Còrsega i a un estat com Polònia. El 1776 publica Dialogue: Rousseau jutge de Jean Jacques, on intenta jutjar la seva vida davant els atacs dels seus enemics, i els dos darrers anys de la seva vida els dedica a la redacció de Reyeries d’un promeneur solitaire, obra inacabada i publicada el 1872 on l’autor transmet gran part de les seves millors reflexions.

Les obres i el pensament de Rousseau tingueren un impacte enorme en el pensament il·lustrat i una influència notable en la Revolució Francesa.

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

Bibliografia:

Viquipèdia