Em nego a viure en un 1984

Geroge Orwell ja ho va descriure lúcidament en la seva novel·la 1984, on un Estat omnipresent controlava les vides de totes les persones humanes esborrant del diccionari totes les paraules moralment i políticament incorrectes. I així es va acabar la llibertat, individual i col·lectiva.

Vivim en l’era de la post-veritat, el puritanisme i la doble moral, tres xacres de la humanitat que, com una allau, s’emporten per davant tot el que troben al seu pas: el lliure pensament, el dret a la intimitat i la llibertat de que qualsevol faci el que li plagui, clar està, sense trepitjar les llibertats dels altres i amb consentiment en les relacions inter-personals.

La post-veritat és la nova forma de control social que actua impunement amb el control de les nostres dades personals. Una màquina perfecta capaç d’arruïnar la nostra vida personal amb tan sols un tuit en qüestió de segons. La post-veritat és moltes coses alhora. Una mentida repetida mil vegades que es dóna per certa. Un titular sensacionalista preparat pel que les orelles volen sentir. Una veritat treta de context que s’acaba convertint en un escàndol públic. O bé una filtració interessada, obtinguda il·legalment, amb la pretensió de destruir a l’adversari polític. I per aconseguir-ho, la post-veritat compta amb un magnífic imperi mediàtic controlat per una oligarquia que, a través de la mediocritat, té l’objectiu d’aniquilar el lliure pensament i limitar les llibertats individuals de les persones. Tot en profit dels interessos d’una oligarquia en el que la fi justifica els mitjans i en el que el periodisme és enterrat viu. 1984.

El puritanisme és aquella moral dedicada a dictaminar el que està bé o malament en la vida íntima de les persones i a condemnar indecentment les conductes dels altres. La nova Inquisició. Res a veure amb la República puritana de Cromwell on es va establir la llibertat de consciència i es va prohibir, per llei, la cacera de bruixes. En canvi avui, el puritanisme malentès s’ha estès de forma abassegadora per tota la societat, per les dretes i per les esquerres, pel republicanisme i pel catolicisme, pel masclisme i pel feminisme. Tothom sembla haver-se posat d’acord en dictaminar el que està bé i el que està malament sobre la vida íntima de les persones. De cara a la galeria, és clar.

La doble moral és l’arquetip de la hipocresia puritana. Mentre les persones es confessen puritanes per fora, es comporten com autèntiques persones humanes per dins. O en el pitjor dels casos, com vampirs, es converteixen en persones reprimides dedicades a condemnar les conductes dels altres. Al capdavall, l’important és aparentar, parlar políticament correcte i semblar un bon purità/na. Però quan cau la nit, en companyia de les amistats o en la intimitat de la lluna, tot es transforma. Així, el puritanisme de dia cedeix el pas a les converses grolleres i a l’alliberament sexual durant la nit. Tant se val, l’endemà l’imperi de la hipocresia tornarà a regnar per ocultar la veritat i la sinceritat tornarà a ser, una vegada més, la gran damnificada.

El fals debat és el que ho té tot empantanegat. L’exemple més clar és en el feminisme. El feminisme és el moviment alliberador que ens ha de dur a una societat justa i igualitària, a una República de dones i homes lliures. És indiscutible. La societat patriarcal s’ha d’esfondrar i els privilegis dels homes han de donar pas a una societat on les dones tinguin les mateixes oportunitats, amb igualtat efectiva, on les dones no siguin vistes com a objectes sexuals i siguin tingudes en compte pels seus mèrits, on els homes ens haguem d’arremangar i compartir les responsabilitats en les tasques de la criança, de la cura i de la llar, on tant homes com dones estiguin representats paritàriament en els òrgans de decisió, on les dones tinguin el dret a escollir sobre el seu propi cos i tinguin garantit el dret a ser mares. Tot això és indiscutible, el feminisme es beneficiós per a tota la societat, tant dones com homes. Però una cosa no comporta a l’altra. Tot això no dóna dret al puritanisme a vulnerar el dret a la intimitat i a coaccionar les conductes sexuals dels altres, tan dones com homes, sempre i quan es practiquin lliurement i amb consentiment, queda clar. I tot això sense adonar-se que el puritanisme a qui perjudica principalment és a les pròpies dones que viuen amb por el fet d’acabar sent estigmatizades per la mateixa societat.

El llenguatge és la gran trampa que ens té a tots lligats. Certament, som víctimes del llenguatge i de l’inconscient cultural que hem heretat. És cert que el nostre inconscient ens condueix a perpetuar hàbits i costums que hem de superar. És cert que el llenguatge condiciona les nostres conductes i els nostres pensaments. És cert que hem d’utilitzar el llenguatge com a eina de combat contra el masclisme, el racisme i l’homofòbia. Tot això és cert. Com també és cert que en la llengua parlada existeixen dos tipus de registres: el formal i l’informal. El llenguatge formal, el de l’esfera pública, és el que permet organitzar-nos millor com a societat i assentar els principis ètics que decidim consensuar col·lectivament. I el llenguatge informal, el de l’esfera privada, és el que ens permet expressar allò que realment som, persones humanes, amb les nostres virtuts i defectes, amb els nostres vicis i sentiments, que ens dóna la llibertat de comportar-nos de manera grollera i de pensar lliurement. Confondre una cosa amb l’altra és el més gran error que podem cometre en detriment de nosaltres mateixos, de la nostra intimitat i de la nostra llibertat.

Hi ha multitud d’exemples que podríem esboçar sobre fins a quin punt som víctimes de la post-veritat, el puritanisme i la doble moral. Per exemple, el vídeo d’aquella regidora masturbant-se en la intimitat que va sortir a la llum pública. Per exemple, aquella dona que decideix lliurement dedicar-se al treball sexual per que li encanta el sexe i és una bona forma de guanyar diners. Per exemple, aquella feminista que li demana al seu company que la pegui al llit per que li dóna plaer. Per exemple, aquell home que contracta serveis sexuals per satisfer les seves necessitats amb total consentiment i respecte. O per exemple, la conversa informal i privada entre dos càrrecs públics parlant grollerament que es filtra a la llum pública. I tants i tants exemples. Tots aquests exemples són condemnats i perseguits pel puritanisme i la doble moral quan surten a l’esfera pública. Alhora que totes i tots els practiquem, en major o menor mesura, sense excepcions, a l’esfera privada. I amb l’afegit que el circ de la post-veritat té sempre a punt els platós del sensacionalisme per fer escarni en públic i arruïnar les vides de les persones a l’instant. La doble moral és inadmissible.

I davant de tot aquest escenari grotesc tan sols ens queda la cultura, la ironia i el sarcasme, les nostres úniques illes de llibertat. La cultura que, a través de la creativitat, dóna ales a la lliure expressió de les idees, ho critica i ho repensa tot i, posant-nos davant del mirall, ens recorda que som una societat diversa que desitja viure intensament, que volem ser feliços i que també volem que ho siguin els altres. Curiosament, la mateixa cultura a qui la post-veritat, el puritanisme i la doble moral persegueix fervorosament o reclou en el refugi dels petits teatres.

Escolteu-me republicanes i republicans, queda molt clar qui és l’enemic de les llibertats i el lliure pensament. La República és la nostra única esperança per construir una societat lliure, igualitària i fraternal en la que totes i tots hem de ser corresponsables, sense excuses. Una República que, per sort, només pot tenir nom de dona.

Si us plau, si encara queda algú que se senti lliure, que alci la veu.

Un pensament a “Em nego a viure en un 1984

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *