A peu de camí ral

L’Anglaterra del segle XVII va ser un país en ebullició. D’una banda, el parlamentarisme es va obrir camí entre l’absolutisme donant a lloc a la monarquia parlamentària. De l’altra, la filosofia de l’empirisme va obrir la porta a una nova forma revolucionària de coneixement: el mètode científic. I entremig, la propagació del protestantisme i el puritanisme van abonar el terreny per a la llibertat de consciència i de pensament. Mentrestant, Europa estava subsumida en la Guerra dels Trenta Anys i, com les altres potències marítimes de l’època, Anglaterra es llançava a la descoberta de noves terres i iniciava el camí del mercantilisme econòmic.

L’Anglaterra dels Stewart

El 1603, amb la mort sense descendència d’Elisabet I d’Anglaterra (filla d’Enric VIII i Anna Bolena), va pujar al tron el rei Jaume VI d’Escòcia de la casa Stewart, esdevenint així rei d’Anglaterra, Irlanda i Escòcia amb el nom de Jaume I, fet que s’ha conegut amb el terme Union of the Crowns. Jaume I es considerat un monarca il·lustrat que va afavorir la prosperitat cultural. De fet, ell mateix escrigué diverses obres, entre les quals Daemonologie, una dissertació filosòfica sobre la pràctica de la màgia negra en una societat cristiana, i The True Law of Free Monarchies, un tractat de teoria política on exposa el dret diví dels reis com a legitimació política. El regnat de Jaume a Escòcia va ser reeixit, però no pas a Anglaterra, on les seves pretensions absolutistes van topar amb la House of Commons del Parlament anglès i on va haver de fer front al puritanisme, un moviment religiós protestant que pretenia dur la reforma cristiana més enllà del que l’Església anglicana havia establert en temps d’Elisabet I.

Durant el regnat de Carles I d’Anglaterra, el conflicte va desembocar en una guerra civil anglesa (1642-1649) de caire política, social i religiosa. Des del 1341 el Parlament anglès estava constituït per dues cambres: la House of Lords i la House of Commons. Fins aleshores el Parlament no era un òrgan polític permanent, era consultiu i estava sotmès a la voluntat reial que tenia el poder de convocar-lo i de dissoldre’l. La decisió de Carles I de clausurar el Parlament i de fixar una imposició fiscal al marge dels parlamentaris va fer esclatar el conflicte. El 1642 Carles I va proclamar la guerra al Parlament, fet que va comportar un seguit de batalles entre els dos bàndols, on va sobresortir una figura emergent entre els parlamentaris puritans, Oliver Cromwell, el qual se sentia guiat per la divina providència. Finalment, Carles I va ser capturat pels escocesos, condemnat per traïció i executat (1649).

La Commonwealth de Cromwell

Amb la fi de la monarquia es va constituir la Commonwealth (1649-1653), un règim republicà de caràcter purità amb un Consell d’Estat on Oliver Cromwell hi formava part. En primer terme, Cromwell i el seu New Model Army van envair Irlanda (1649) per eliminar l’aliança entre catòlics i reialistes, on van perpetrar atrocitats, massacres a la població i expropiació de terres als catòlics. Tot seguit, amb el desembarcament de Carles II a Escòcia, Cromwell es va dirigir a Escòcia per envair-la (1651), encara que, a diferència d’Irlanda, no va expropiar terres i es va mostrar condescendent amb l’Església presbiteriana escocesa.

La Commonwealth va unir els tres regnes en una sola política, va constituir el Rump Parliament, va posar en marxa una Església tolerant i va establir la llibertat de consciència. Tanmateix, les vacil·lacions del Parlament a l’hora de concretar una alternativa als impostos religiosos (els delmes) i a posar data a unes noves eleccions, va fer que s’acabés dissolent. Aquest fet va donar pas al Barebone’s Parliament, que només va durar tres mesos, format per un senedrí de sants de diferents sectes. En aquesta etapa s’efectuen diverses reformes legislatives: s’humanitzen les lleis, es fomenta l’alfabetització, es reconeix el matrimoni civil, s’aboleix la presó per deutes i es suprimeix la crema de bruixes. El Parlament tenia l’encàrrec de redactar una constitució en la que s’havia de triar un lloctinent i en el que el Parlament s’havia d’elegir cada tres anys. L’última cosa que va intentar el Parlament va ser l’abolició dels delmes, moment en que l’exèrcit de Cromwell va irrompre i el va dissoldre.

Tot seguit es va constituir el Protectorat (1652-1659) en el que es va crear un òrgan de govern, el Instrument of Government, i en el que Cromwell va ser nomenat Lord protector. El primer Parlament del Protectorat va començar a treballar en un programa moderat de reformes constitucionals fins que al cap de poc Cromwell va dissoldre’l. En aquesta etapa, es va assentar el criteri d’equitat en la justícia i, tot i que es va imposar un sistema de valors purità, es va assentar la llibertat de culte i de consciència que va permetre el reassentament dels jueus a Anglaterra. En política exterior, Cromwell va encetar la primera guerra anglo-holandesa (1652-1654) per l’hegemonia comercial i la guerra anglo-espanyola (1655-1660) pel control de les rutes marítimes, en la que es colonitzà l’illa de Jamaica que esdevindrà port dels contrabandistes anglesos. A la mort de Cromwell (1658), el va succeir el seu fill, Richard Cromwell, com a Lord protector, però al cap de cop es veié obligat a dimitir posant fi al Protectorat.

El 1660 el Parlament va reinstaurar a Carles II d’Anglaterra com a rei, que va ser ben rebut tant pels reialistes com pels parlamentaris. És el període conegut com a Restauració anglesa, en el que es va establir la monarquia parlamentària com a sistema polític en el que predominarien dos partits: el Tory i el Whig.

La Revolució Gloriosa

El 1685, amb la mort sense descendència de Carles II, va accedir al tron el seu germà, Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia, que era catòlic i absolutista. El partit Whig es va mostrar contrari al nou rei, rebuig al que també s’hi va afegir el partit Tory. El 1686 Jaume II es va atorgar el poder absolut i va començar a destituir els seus opositors. Jaume II havia tingut dos fills, el seu fill hereu al tron, Jaume Stewart, que era catòlic com ell, i la seva filla Maria, protestant i casada amb Guillem III d’Organge, stadhouder de la República de les Set Províncies Unides. En aquestes circumstàncies, el 1688 els parlamentaris van proposar a Guillem d’Orange accedir al tron d’Anglaterra a canvi de donar-li suport. Després del Glorieuze Overtocht (Gloriós Desembarcament), Guillem d’Orange va declarar la intenció de reconèixer el Parlament, fet amb el que va aconseguir adherir els parlamentaris i protestants a la seva causa i derrotar les tropes de Jaume II.

El 1689, els nous reis d’Anglaterra, Guillem III i Maria II, van emetre l’assentiment a la Bill of Rights (Declaració de Drets anglesa), una carta de drets aprovada pel Parlament que establia els principis constitucionals de la monarquia parlamentària i alguns drets civils bàsics. D’aquesta forma, d’una banda s’establien els límits de poder dels monarques que no podrien aprovar lleis, ni establir impostos, ni reclutar exèrcits, sense el consentiment del Parlament. I d’altra banda, s’establien els drets del Parlament, entre els quals la celebració d’eleccions lliures amb sufragi censatari, la llibertat d’expressió dels parlamentaris i la freqüència de convocatòria del Parlament. També es determinaven certs drets civils, com ara la prohibició del càstig cruel i arbitrari, el dret a un judici just amb garanties i el dret de posseir armes per defensa pròpia. D’aquesta manera, la monarquia parlamentària quedava definitivament establerta.

L’empirisme i la revolució científica

L’empirisme va ser un moviment filosòfic sorgit a l’Anglaterra del segle XVII que va servir de base per a la revolució científica. El mot empirisme prové del grec empíria o empeireia que significa experiència. D’aquesta manera, per l’empirisme el coneixement es basa en l’experiència de la percepció dels sentits mitjançant l’observació i que després la ment configura en forma d’idees. Tot allò que excedeixi el límits dels sentits no és cognoscible, incloent la metafísica i la idea de Déu. Així, la percepció actua com a garantia de veritat.

En conseqüència, l’empirisme es contraposa a les idees innates propugnades pel racionalisme que al segle XVII va encarnar la figura del filòsof francès René Descartes i la seva cèlebre sentència: cogito ergo sum.

L’empirisme va significar la superació del mètode aristotèlic, predominant en l’època, que pretenia arribar al coneixement general per després definir les essències de les coses. Pel contrari, l’empirisme es proposava arribar al coneixement particular per després definir un comportament general. Així es va permetre implantar el mètode científic, és a dir, l’adquisició del coneixement a través de l’observació, l’experimentació i l’elaboració d’una teoria.

La Royal Society

La Royal Society of London for the Improvement of Natural Knowledge, més coneguda simplement com a Royal Society, va ser fundada el 1660 i és considerada com la més antiga de les societats científiques que existeixen actualment. El seu lema en llatí, “Nullius in Verba” (en paraules de ningú), fa referència a que el seu procediment es basa en l’experimentació i no en el principi d’autoritat.

La Royal Society es va iniciar a partir de grups de filòsofs i científics influenciats per la nova ciència promoguda per Francis Bacon. Entre ells, el Gresham College de Londres, fundat el 1597 per testament de Sir Thomas Gresham, fundador del Royal Exchange, que va deixar les seves propietats en herència a la ciutat de Londres i a la Worshipful Company of Mercers. Des del seu inici, el Gresham College va esdevenir la seu de la Royal Society fins que al 1710 es va construir la seva pròpia seu.

El 1660 un comitè de dotze científics va anunciar la formació d’un Col·legi per a la Promoció de l’Aprenentatge de la Física Matemàtica Experimental que es reuniria setmanalment. Al cap de poc, el 1662, el rei Carles II va signar un decret de creació de la Royal Society of London amb William Brouncker com a primer president. I un any després, el 1663, Carles II va signar un segon decret assenyalant el mateix rei com a fundador de la Royal Society of London for the Improvement of Natural Knowledge. Aquest favor reial inicial va continuar i des de llavors tots els reis d’Anglaterra ha estat patrons de la Societat.

Francis Bacon i el mètode científic

Francis Bacon (Londres, 1561 – 1626) va ser un filòsof, estadista i francmaçó que és considerat com l’iniciador del moviment filosòfic de l’empirisme i el mètode científic.

Francis es va educar en un ambient privilegiat. Era fill de Nicholas Bacon i Anne Cooke. El seu pare Nicholas havia estat casat anteriorment amb Jane Ferneley (amb qui va ser cunyat de Thomas Gresham), va ser parlamentari (1545) i va ser nomenat Lord Keeper of the Great Seal of England. La seva mare Anne, filla d’Anthony Cooke (humanista), era puritana, parlava cinc idiomes, va ser traductora d’obres religioses i era considerada una de les dones més il·lustrades de l’època. En aquest ambient, Francis va ingressar al cos diplomàtic amb el que va tenir l’oportunitat de viatjar a França i posteriorment va tornar a Anglaterra on va anar obtenint diferents càrrecs polítics: parlamentari de la House of Commons (1592), lletrat reial (1607), procurador general (1613), fiscal general (1615), conseller privat (1616), ministre de justícia (1617), lord canceller (1618), baró de Verulam (1618) i vescomte dels Sants Albans Morts (1621), títols nobiliaris que es van extingir abans de la seva mort.

De jove va estudiar el Trinity College de Cambridge on va aplicar-se en les diverses ciències que hi ensenyaven. Va arribar a la conclusió que els mètodes utilitzats per la filosofia aristotèlica eren erronis i es va proposar reorganitzar el mètode científic apostant per un tipus de ciència pràctica i dirigint el coneixement vers allò que era observable, la naturalesa real tal com la coneixem. Així doncs, la filosofia de Bacon va incidir en la idea que el coneixement és fruit de l’experiència i que la veritat no es deriva de l’autoritat. Per a ell, un científic ha de ser, per damunt de tot, escèptic i no acceptar explicacions que no es puguin demostrar mitjançant l’experiència sensible.

Entre les seves obres destaca Novum Organum (1620) que tracta de trobar la causa de tot fenomen per inducció. Aquest raonament va influir decisivament en la formació del mètode científic, com un procés d’observació, d’elaboració d’hipòtesis i d’experimentació precisa. Per a dur-lo a terme, s’havien d’abandonar tots els prejudicis i actituds preconcebudes de la realitat, que ell va classificar en quatre ídols: de la tribu (errors deguts a les inclinacions naturals), de la caverna (a l’educació rebuda o al caràcter individual), del fòrum (les limitacions del llenguatge) i del teatre (acceptar la filosofia anterior). El seu mètode inductiu pretén arribar al coneixement dels fets generals a partir dels particulars a través de quatre taules: la presència (anàlisi del fenomen), l’absència, la seva graduació i l’exclusió (la separació de les qualitats essencials de les accidentals).

Bacon també va escriure obres literàries. New Atlantis (1626) és una novel·la utòpica en la que descriu la terra mítica de Bensalem, a la que ell viatja. Narra la descripció que fa un dels seus homes savis del seu mètode per a realitzar invencions. A Bensalem, el matrimoni i la família són la base de la societat i el coneixement és considerat com el més preuat dels seus tresors. Els millors i més brillants dels ciutadans pertanyen a un centre d’ensenyament anomenat Salomon’s House, on es duen a terme experiments científics segons el mètode inductiu amb l’objectiu de comprendre la natura i poder aplicar el coneixement obtingut per a la millora de la societat.

Thomas Hobbes i el contracte social

Thomas Hobbes (1588- 1679) va ser un filòsof empirista anglès que va escriure sobre diverses disciplines: història, geometria, teologia, ètica i filosofia política. Influït per la situació de conflicte del país, va subratllar la visió negativa de les interaccions socials: l’ésser humà en estat natural s’inclina a la guerra de tothom contra tothom (bellum omnium contra omnes), entenent per “estat natural” la situació en la qual l’ésser humà vivia segons la seva natura sense cap mena de limitació per part de l’estat, quan aquest encara no existia.

És conegut per la seva obra Leviatan (1651), en la que va popularitzar la frase Homo homini lupus est (l’home és un llop per a l’home), fent referència als horrors dels quals és capaç d’arribar la humanitat amb si mateixa. L’obra consta de quatre parts: l’home, la comunitat, el cristianisme i el regne de la foscor. Com que l’estat és creat per éssers humans, es proposa descriure la naturalesa humana. Remarca que tots els humans són mentalment i físicament iguals i, per això, propensos a lluitar els uns contra els altres. Arriba a la conclusió que la condició natural de la humanitat és un estat de guerra perpètua i mancada de moral. Una moral que consisteix en lleis de la natura que dedueix usant un model de raonament derivat de la geometria. En el llibre, planteja que la situació de guerra de tothom contra tothom és insostenible, i per això els humans decideixen signar un contracte social mitjançant el qual renuncien a la seva llibertat i la cedeixen a un sobirà, el leviathan, que els ha de garantir la pau i l’estabilitat. Explícitament, rebutja la idea de la separació de poders, s’oposa a la tesi que el poder del rei sigui d’origen diví i considera que un règim parlamentari no és convenient. Subordina el poder religiós al civil i defensa una separació completa entre l’Estat i l’Església, que vol buidar de qualsevol poder temporal.

John Locke i el liberalisme

John Locke (1632-1704) va ser un filòsof empirista anglès que va tractar sobre el coneixement i les formes de govern. De jove va estudiar llatí, grec i filosofia d’Arstitòtil a l’escola de Westminster i, més tard, medicina a la Universitat d’Oxford, on s’interessà per la lectura del filòsof racionalista René Descartes. Va ser secretari del Board of the Trade i va formar part del cos diplomàtic, la qual cosa li va permetre viatjar a França (Montpeller i París) i contactar amb els cartesians. El 1683, per evitar represàlies polítiques, es refugià a Holanda. Després de la Revolució Gloriosa (1688) tornà a Anglaterra, on va influir de manera determinant en la Bill of Rights (Declaració de Drets anglesa) a través de la seva obra Two Treatises of Government (1689) on exposava la idea dels drets naturals inherents a tots els individus.

Locke es considerat un dels pares del liberalisme. En un principi accepta la visió del contracte social proposada per Thomas Hobbes, però amb matisos. Per a ell, els éssers humans tenen drets als quals no poden renunciar, sent aquesta la base fonamental del sistema liberal: el poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans que els homes posseeixen de forma innata. I pel que fa a la propietat, considera que l’home té el dret a ser propietari de la seva vida i dels béns que són fruït del seu treball, ja que són necessaris per a la seva subsistència i de la seva família. Però hi posa limitacions, ja que el dret de propietat implica un deure de caritat, cedint els béns inútils a la pròpia subsistència per preservar el gènere humà.

Entre les seves obres destaquen l’Assaig sobre la llei de la natura (1664) i els Tractats sobre el Govern Civil (1662-1704) on esboça les seves idees polítiques. Respecte la llei natural, considera que en estat natural els homes són lliures i iguals, en que la igualtat social és conseqüència d’aquesta llibertat. No obstant, tots els homes estan obligats a fer un bon ús de la seva llibertat i tenen el deure de respectar la vida, la llibertat i els béns dels altres. Per a l’organització política, considera que cal evitar la concentració de poders, pel que planteja una jerarquitització del poder en que el legislatiu és el poder suprem, que pertany a la societat mateix, i al que el poder executiu s’hi ha de sotmetre, ja que ha d’executar les seves decisions. Davant de l’abús de poder, considera que hi ha el dret de resistència, en que la desobediència és legítima.

En l’aspecte religiós, Locke creu en un Déu creador proper a la concepció calvinista del Gran rellotger i tracta la religió com un assumpte privat i individual que només afecta a la relació del l’home amb Déu, alliberant-se de la disciplina de les institucions eclesiàstiques. En la seva obra Carta sobre la tolerància (1689) planteja la llibertat religiosa en que tothom és lliure d’escollir la manera de viure que considera que li assegurarà la salvació de l’ànima. Amb aquesta visió, el poder temporal ha de ser regit per l’Estat que consisteix a mantenir per llei l’ordre públic assegurant el bé públic i la pau civil.

Sobre la teoria del coneixement, la seva obra més destacada és l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690) en que planteja que el coneixement es basa per damunt de tot en l’experiència dels sentits, que exemplifica amb la metàfora de la tabula rasa. Contradiu així les idees innates i la tesi de Descartes. En l’obra analitza com es formen les nostres idees i quina relació tenen les nostres idees amb les coses. Per a ell, l’origen de totes les idees és l’experiència que la ment percep per si mateixa, de manera externa (sensació) o interna (reflexió), i que ens informem del món mitjançant idees simples que combinant-les produeixen idees complexes.

Isaac Newton, el científic per excel·lència

Isaac Newton (1643-1727) va ser un físic, matemàtic i filòsof anglès. És considerat el científic per excel·lència i màxim exponent de la revolució científica.

És l’autor de Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687), en que descriu la llei de la gravitació universal i les tres lleis del moviment, la inèrcia, que és la base de la mecànica. Ell va ser el primer que demostrà que les lleis naturals governen els moviments de la Terra i dels objectes celestes. També va crear un model matemàtic per a les lleis de Kepler del moviment dels planetes a partir de la llei de la gravitació universal, demostrant que les òrbites no eren solament el·líptiques sinó que també podien ser hiperbòliques i parabòliques. També va destacar en altres camps. En l’òptica, va construir el primer telescopi reflector i va desenvolupar una teoria sobre el color basada en l’observació que un prisma descompon un raig de llum blanca en els colors de l’espectre visible (colors de l’Arc de Sant Martí). També va descobrir que la llum està composta per partícules i va estudiar la velocitat del so. En matemàtiques, comparteix el mèrit de Leibniz del càlcul infinitesimal, va demostrar el teorema del binomi generalitzat, va desenvolupar el mètode de Newton per aproximar els zeros d’una funció i va contribuir a l’estudi de les sèries de potències enteres.

Però la ciència no va ser la seva única faceta. Newton va ser elegit diputat al Parlament (1689), va ser director de la Casa de la Moneda (1696), va ser elegit president de la Royal Society (1703), càrrec que va ostentar fins a la seva mort, i va ser nomenat cavaller per la reina Anna com a recompensa als serveis prestats (1705).

Paradoxalment, Newton era profundament religiós i va escriure més sobre religió que sobre ciència. Fill d’una família de puritans, era arrianista, creia en un Déu únic i considerava la Trinitat com un frau de l’Església catòlica. El 1669, quan va ocupar la Càtedra Lucasiana de matemàtiques, va aconseguir el favor de Carles II de deslliurar-se de fer l’ordenació de capellà anglicà, com requeria el seu càrrec. Les seves obres teològiques més destacades són: An Historical Account of Two Notable Corruptions of Scripture (1754), Chronology of Ancient Kingdoms Amended (1728) i Observations upon the Prophecies of Daniel. Paral·lelament, va relacionar els seus estudis teològics amb els alquímics, en el que va dedicar molts esforços a l’estudi de l’alquímia, una pràctica que era il·legal en l’època. Com a alquimista, va signar els seus treballs com a Jeova Sanctus Unus (Jehovà únic sant), la qual cosa s’interpreta com un lema anti-trinitari. En aquesta matèria va escriure vàries obres, entre les que destaquen Index Chemicus , interessant per la seva sistematització, i Praxis, un conjunt de notes de Le Triomphe hermétique ou la Pierre philosophale victorieuse (1699), atribuït a Limojon de Saint Dider, que és un dels últims tractats importants sobre alquímia a Occident i l’únic llibre que Newton va traduir. La seva visió de l’existència es pot exemplificar amb aquestes paraules: “La gravetat explica els moviments dels planetes, però no pot explicar qui va posar-los en marxa. Déu governa totes les coses i sap tot el que és o es pot fer”.

Finalment, estant al llit de mort, va rebutjar prendre l’eucaristia, i va ser enterrat a l’abadia de Westminster enmig dels grans personatges d’Anglaterra.

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

Bibliografia:

Viquipedia