III. El Principat de Catalunya, un sistema polític avançat al seu temps

 

 

 

 

 

 

 

Si hem de buscar un sistema institucional i constitucional avançat a l’època medieval no cal que anem gaire lluny, el tenim a Catalunya. La característica principal del sistema polític català va ser el pactisme, un veritable equilibri de poder entre el rei i els estaments que va permetre desenvolupar un ordenament constitucional avançat. No podem parlar pròpiament de sistema democràtic en una societat d’antic règim, però en canvi podem afirmar que va ser un sistema institucional molt representatiu i un ordenament legislatiu molt garantista. Un dels sistemes polítics més avançat a l’època.

Comtes de Barcelona, prínceps de Catalunya

Els comtats catalans es van configurar com a Gòtia o Marca hispànica dintre de l’Imperi Carolingi i era l’emperador el que nomenava els comtes. El primer comte de Barcelona nomenat va ser Berà (801). De tots, el comte més destacat va ser Guifré el Pelòs (870-897), entre d’altres, per dos motius: va ser el fundador de la dinastia del Casal de Barcelona i per que amb la seva nissaga es van unificar bona part dels comtats catalans: Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries i Rosselló. Un altre comte destacat va ser Borrell II que l’any 988 no va renovar el jurament de fidelitat a l’emperador franc, assolint així la independència de fet. Durant l’època feudal, el comte de Barcelona va ser preponderant entre els comtes catalans, motiu pel qual se l’anomenà príncep, seguint la tradició del primus inter pares (primer entre iguals), fet que donarà nom al Principat de Catalunya. És per aquest motiu que els catalans no tenen reis, sinó prínceps amb el títol de comte de Barcelona. Tot i així, a partir del casament l’any 1137 del comte Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona, prínceps de Catalunya, esdevindran també reis d’Aragó, obtenint així el títol de rei.

Els Usatges, les lleis d’un estat feudal

El dret català té els seus orígens en els Usatges, una recopilació del dret consuetdoninari (els costums), que eren herència del dret romà i una evolució de la Lex Visigothorum de l’any 654 (Liber Iudiciorum). La primera referència dels Usatges és al 1064, en temps del comte Ramon Berenguer I, com a concreció jurídica de l’Estat feudal, i que es complementarà el 1196 amb el Liber Feudorum Maior, en temps d’Alfons I el Cast, en que el comte de Barcelona recupera l’autoritat mitjançant un recull de convenis i juraments de drets feudals. Els Usatges de Barcelona, el Liber Feudorum Maior i la Gesta Comitum Barchinonensium són considerats els tres monuments de la identitat política de Catalunya[1].

Les Assemblees de Pau i Treva de Déu, les primeres lleis pacifistes

Les Assemblees de Pau i Treva de Déu, creades per limitar la violència feudal, són considerades com el primer ordenament legislatiu pacifista europeu. La primera assemblea va tenir lloc als prats de Toluges (Rosselló) el 1027 presidida per l’abat Oliba, en la que, sota pena d’excomunió, es va prohibir la violència feudal a la sagrera (un espai de 30 passes al voltant d’una església) i exercir la violència durant els cap de setmana (entre l’hora nona del dissabte i l’hora prima del dilluns) per poder assistir a missa. A la segona assemblea, el Concili de Vic de 1033, es va ampliar la treva de dijous fins a dilluns i es va estendre la protecció als mercaders que anessin a mercat. Tot seguit, els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis van convocar concilis de pau (Barcelona 1064 i Girona 1068) i van incorporar les disposicions de Pau i Treva als Usatges de Barcelona, limitant així el poder feudal. Més endavant, en l’assemblea de Fondarella de 1173, el comte-rei Alfons I el Cast va obligar als nobles feudals a ratificar la Pau i Treva, va crear les vegueries per administrar justícia i va conferir potestats jurisdiccionals als bisbes, per així establir la pau i fer justícica: “Tant les coses divines com les humanes en el seu judici sols pertanyen al príncep, la qual cosa és bona i recta”.

Les Corts Catalanes, el pacte entre el rei i els estaments

Les Corts Catalanes eren un òrgan legislatiu que estaven configurades per tres braços (noblesa, Església i burgesia) i es basaven en el sistema del pacte, un equilibri de poder entre el comte-rei i els tres estaments. Les Corts eren l’evolució de l’antiga cúria comtal de Barcelona, assemblea de grans nobles feudals i eclesiàstics, i de les assamblees de Pau i Treva de Déu, en les que a partir de 1192 hi participaven també representants de les ciutats. Així, les Corts catalanes, conjuntament amb les Corts de Lleó  de 1188 d’Alfons IX, són considerades de les primeres Corts d’Europa pel fet que, a part de nobles i eclesiàstics, també hi va participar l’estament popular. El 1214, el cardenal Pere de Benevent va convocar una assemblea en forma de Corts a Lleida, al castell de la Suda, en el que l’infant Jaume I, de 6 anys, va fer el seu jurament per ser reconegut com a comte-rei. Durant el regnat de Jaume I (1218-1276) es convocaren Corts però sense caràcter legislatiu. Va ser durant el regnat de Pere II el Gran (1276-1285) que les Corts Catalanes prengueren la forma institucional, uns anys abans que ho fes el Parlament d’Anglaterra (1295). Així, es convocaren les Corts de Barcelona de 1283 en el que s’acordà de celebrar Cort General annualment: “… si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels Ciutadans…”[2]. Tot i això, el període anual de convocatòria no s’arribà a complir del tot, així que més tard s’aprovà que la reunió de les Corts es realitzés triennalment. Les Corts tenien tres funcions principalment: el memorial de greuges (queixes o peticions al rei), elaborar constitucions o lleis i aprovació d’impostos i subsidis (donatius al rei). Durant els següents segles es van continuar convocant Corts Generals Catalanes amb més o menys dilacions. Les darreres en celebrar-se van ser les Corts de Barcelona de 1705 amb l’arxiduc Carles III d’Àustria.

Les Constitucions de Catalunya, un sistema jurídic garantista

Les Constitucions Catalanes eren les lleis proposades pel comte-rei que havien de ser aprovades per les Corts, basades en el sistema del pacte, un fet sense precedents a Europa. Es diferenciaven del Capítol de Cort i l’Acte de Cort que eren proposats pels braços. Les Constitucions s’anaven actualitzant en cadascuna de les convocatòries de Corts. La primera compilació de les Constitucions va ser prescrita per Ferran d’Antequera, a suggeriment de les Corts de Barcelona de 1413. A les Corts de Barcelona 1493, amb Ferran el Catòlic, es fa una nova recopilació. Posteriorment, es va divulgar en edició del 1495, junt amb els Usatges de Barcelona. Les Constitucions es van anar actualitzant a mesura que es celebraven Corts. A les Corts de Barcelona de 1480 amb Ferran II va ser aprovada la Constitució de l’Observança, que establia el principi de submissió del poder reial a les lleis de Catalunya i definia la Diputació del General i la Reial Audiència com a organismes encarregats de vetllar per l’ordre constitucional. Fent un pas més enllà, un cas inèdit en la història del dret, a les Corts de Barcelona de 1701 amb Felip V es va crear el Tribunal de Contrafaccions, una mena de Tribunal Constitucional de l’època, com a garantia de drets de tots els ciutadans. Al cap de poc, les Constitucions de Catalunya van ser derogades pel mateix Felip V, després de la Guerra de Successió, el 1714.

El Consell de Cent, un govern municipal amb representació de tots els estaments

En el sistema institucional català, els govern municipals van anar prenent cada cop més protagonisme, especialment a les ciutats. En el seu orígen, el govern local l’ostentava la figura del veguer o el batlle com a representant reial en el territori, el qual s’acompanyava d’una assemblea veïnal. Per concessió reial, durant el segle XII van aparèixer les primeres formes de govern municipal en algunes viles i ciutats, el més destacat dels quals fou el Consell de Cent de Barcelona. L’any 1249, el rei Jaume I va dotar d’estructura el govern municipal de Barcelona amb un consell de 4 paers de renovació anual. L’any 1258 els 4 paers van ser substituïts per 8 consellers, també de renovació annual, que tenien la missió de desingar un consell de 200 prohoms. I l’any 1265 el govern municipal va quedar definitivament estructurat: els consellers van passar de 8 a 4 i l’assemblea del consell de 200 a 100 membres. Així, el veguer o batlle va passar a exercir funcions de control i l’autoritat municipal va recaure en la figura del conseller en cap elegit pel consell dels 100. Poc temps més tard, el 1274, es va fixar que fossin 5 consellers que serien elegits cada any el dia de Sant Andreu per una comissió de 12 membres del Consell de Cent. I que al seu torn, aquests 5 consellers elegirien els 100 prohoms del Consell. Més endavant, l’any 1325, davant la dificultat de reunir els 100 membres, es va passar a un consell de 30, el Trentenari. A les Corts de Barcelona de 1455, davant les tensions entre les dues faccions, la Biga i la Busca, el rei Alfons el Magnànim va repartir de manera fixa la composició dels òrgans de govern municipal entre els dos estaments. Més tard, amb les reformes del rei Ferran II, els jurats del Consell de Cent van passar a ser 128, que el formaven 32 membres per cada estament (ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals). A la vegada, el consell reduït, el Trentenari, estava format per 32 membres, vuit de cada estament, en el que el poder executiu es distribuïa de la manera següent: el conseller en cap i el conseller segon, pels ciutadans honrats; el conseller tercer, pels mercaders; el quart, pels artistes; i el cinquè, pels menestrals.

La Diputació del General, el govern de Catalunya

Per fer complir les lleis de les Corts i recaptar-ne els impostos, l’any 1359 es va crear la Diputació del General del Principat de Catalunya, com a òrgan permanent de les Corts. En la seva constitució es van designar 12 diputats (4 per cada braç estamental) i la presidia un diputat eclesiàstic, el primer fou Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona. Amb el temps, la Generalitat va anar assumint més responsabilitats polítiques i de defensa del territori. A les Corts de Barcelona de 1413, el rei Ferran I accepta donar més autonomia a la Generalitat en el nomenament dels seus diputats sense intervenció reial i es regula la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats. A les Corts de Barcelona de 1455, en uns moments de creixent tensió entre el rei i l’oligarquia catalana, s’introduí el sistema d’insaculació en el que els diputats eren triats a l’atzar d’entre tots els candidats, un sistema que en termes actuals resulta ser molt democràtic. El creixent protagonisme de la institució amb jurisdicció política, judicial i militar, va culminar durant la Guerra civil catalana (14621472) quan la Generalitat s’enfronta militarment contra el rei trastàmara Joan II. En acabar la guerra, la Generalitat es consolida com a institució i com a garant del sistema pactista català a partir dels acords pactats amb el rei a les Corts. La Generalitat seguirà exercint les seves funcions fins a la seva derogació l’any 1714.

La confederació catalano-aragonesa, un referent confederal europeu

La forma d’estat en el que es va configurar Catalunya va ser genuïna, esdevenint, pràcticament, un referent d’una estructura confederal a l’epoca medieval i moderna. Amb el casament de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó l’any 1137 es va constituir la Corona d’Aragó, format pel Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya, en el que ambdós territoris compartien el mateix comte-rei però en que cadascun mantenia el seu estat, lleis, costums i institucions. S’establia així una estructura federativa en que cada territori mantenia la seva sobirania i era considerat per igual. Amb les conquestes de Jaume I s’incorporarien els nous territoris del Regne de Mallorca (1229) i el Regne de València (1238) que s’integrarien en aquesta estructura de base confederal. En el cas de Mallorca, a més, com a regne independent i amb un sobirà propi que retia vassallatge de fidelitat al comte-rei d’Aragó, fins a la batalla de Llucmajor (1359) en que el Regne de Mallorca s’integraria en el Principat. En temps de Pere II el Gran, s’incorporaria el Regne de Sicília (1283), també amb el sistema de la infeudació. I més endavant s’incorporarien el Regne de Sardenya (1323) amb Jaume II el Just i el Regne de Nàpols (1442) amb Alfons el Magnànim. Per administrar els seus territoris, els comte-reis nomenaven la figura del lloctinent general o virrei que farien la seva funció en la seva absència. D’aquesta manera es configuraria una estructura confederal en que tots els territoris compartien el mateix sobirà, el comte-rei,  i alhora cadascun dels territoris mantenia la seva forma d’estat, institucions i lleis.

El Consolat de Mar, la compilació del dret marítim

Fruït de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó es va crear el Consolat de Mar un organisme que reglamentava el comerç marítim i que tenia la funció, a través de la figura del cònsol, de vetllar pels interessos comercials dels catalans als principals ports comercials de la Mediterrània. El rei Pere II el Gran va establir el primer Consolat de Mar a València l’any 1283, després s’estendrien per tota la Corona d’Aragó i els principals ports marítims de la Mediterrània on els catalans hi comerciaven. D’aquí en sorgí el Llibre del Consolat del Mar, un compendi d’usos i costums marítims que va esdevenir, pròpiament, el dret marítim de referència en el comerç internacional.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

[1] Anar↑Cingolani, Stefano Maria«Seguir les vestígies dels antecessors»

[2] (lib. 1.tit.15.const.1.pag.43)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *