Sor Cop Sec

Cesc Poch Ros

20 de gener de 2007
23 comentaris

Va cap a un nou paradigma l’independentisme?

Feia uns dies que no escrivia en aquest bloc -molta feina i dormir poc-, i encara en feia més que no hi escrivia de política; milito fermament en l’eclecticisme blocaire (i vital). Però fa dies que em volta una reflexió política pel cap. Diu així (en negreta el paradigmes):

No es tracta sols de contestar aquells que diuen que si esquerra ja no és independentista, que si naps o que si cols, que no hem preocupa massa: més enllà de la discussió concreta amb alguns amics sorruts, penso que la societat catalana, els electors d’Esquerra i els que encara no ho són, veuen bé l’aposta seriosa pel Govern d’entesa i el "patriotisme social", i la resta d’atacs són, majoritàriament, criptoconvergents disfressats de suposada radicalitat. Voldria anar més enllà d’aquest debat i fer una reflexió de fons.

M’ho deia un company retrobat en una sobretaula recent: Som davant un canvi de paradigma de l’independentisme català! afirmava. Jo l’hi vaig discutir més o menys: No tant -diria-, estem malgrat tot ben instal·lats en el paradigma dit de l’"Esquerra Nacional" dels darrers anys, àmpli, amb voluntat de construir majories sobiranistes des del discurs i l’acció social, que va agafant diverses formes. Tant com canviar de paradigma, penso, sobretot és consolida", l’hi deia. Però em va quedar el "cuquet" de la reflexió entorn dels paradigmes de l’independentisme o fins i tot de si és necessari un nou paradigma per a l’independentisme.

El paradigma actual en l’independentisme: l’Esquerra Nacional:
De fet el paradigma de l’independentisme que podem anomenar l’"esquerra nacional" troba forma en el Congrés de Vilafranca del Penedès d’ERC del novembre de l’any 1996 -el de després de la fugida del Colom- i venia prenent forma en els anys anteriors en les crítiques a la desorientació del colomisme i raholisme i a una certa simplificació, sinó infantilisme dels discurs independentista d’aquella època. El projecte independentista s’havia de consolidar en la construcció d’una potent esquerra nacional que hauria d’ésser hegemònica -quina paraula gramsciana més bonica!- en l’esquerra del país i els seus sectors socials. També el discurs independentista havia de bascular cap a les propostes i el contingut social per obrir-se a nou sectors que fins aquells moment no l’havien tingut com a referent. A grans trets en els darrers 10 anys la formulació política majoritària de l’independentisme, que és ERC, ha circulat sobretot per aquesta via.

Els paradigmes anteriors
Abans havíem trobat altres paradigmes en l’independentisme; vaig tenir la sort o la desgràcia, de sucar pa i participar en alguns d’aquests en la meva adolescència militant dels anys 80. N’hi havia un de potent, de paradigma, que era el del Front Patriòtic proposat per en Pep Guia i un sector de l’MDT, on s’havia de potenciar un frontisme ampli en el qual la direcció del suposat front correspondria a l’avantguarda obrera, que era el PSAN, evidentment. O també corria amb força el paradigma de que l’independentisme, llavors encara en dèiem MCAN (Moviment Català d’Alliberament Nacional) imitant i mirant de reüll als bascos, s’havia d’articular amb una sèrie d’organitzacions a l’entorn d’un pal de paller que seria l’organització armada i, tot i que ara ens sembla una animalada, em faig creus de com ens el vam arribar a creure, i és que en nacions sense estat no massa llunyanes -Euskadi, Còrsega… sobretot- ha estat el model que s’hi ha consolidat. Cada terra fa sa Guerra, que diuen. També en aquells bressols de la gestació de l”independentisme hi havia un altra paradigma amb una certa base que era el de l’"independentisme sociològic" que s’articulava entorn la Crida a la Solidaritat.

Malgrat tot però, cal dir que la majoria de paradigmes forts encara emanen del catalanisme sorgit en l’antifranquisme i la transició política i sobretot molt empeltats de la força del "pujolisme": sobretot el "fer país" per una banda, sorgit del necessari "redreçament nacional", també paradigmàtic ell, davant la negror del franquisme i en la construcció d’una nova fornada de joves i societat civil que fossin la nova classe dirigent del país. Aquest discurs ens ha marcat profundament. I alguns encara hi són encallats. Però el "fer país" pujolià i antifranquista, -que sigui dit de passada no em desagrada pas i pel qual tinc gran admiració pels seus protagonistes i pels que van ser valents i van tenir un compromís nacional en l’antifranquisme- es va acabar l’any 79. Calia anar més enllà. A l’inici del govern autonòmic convergent, sobretot la primera legislatura, encara hi estàvem instal·lats en el "fer país/fer política", però el plantejament s’esgotava. Calia una renovació en el catalanisme.

Per altra banda i sorgit també del franquisme, però arrelat en un ampli sentir de les classes populars catalanes, trobem el que en podem dir "les arrels populars del catalanisme", d’un fort component progressista, antiautoritari, sense identificació amb les formes estatalistes, que en algun temps també sap vehicular un sector, no tot, del PSUC de l’època, entre altres com en Pallach o els moviments culturals, pedagògics, obrers o veïnals, on les "qüestions socials/qüestions nacionals" no serien realitats separades. És d’aquest darrer pot d’on també veu amb molta força l’Esquerra Nacional actual.

Aquests paradigmes també recullen tots ells i en diverses formulacions la possibilitat i potencialitat inclusiva del catalanisme "Som un sol poble", "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya" entre les més celebrades.

(…) segueix l’article…
Les confusions de paradigmes
Massa
sovint també s’ha volgut fer una lectura reduccionista i
parcialitzadora de la realitat "nacional" separant el catalanisme
cultural, el catalanisme social i el catalanisme econòmic o el polític
com si fossin realitats diferenciades totes elles. Com si fossin
catalanismes diferents, paradigmes diferents. Un projecte de país els
ha d’incloure tots!!!. Hi fins i tot i sense caure massa en els postulats
"comunitaristes" hi podem trobar també un component de projecte ètic.
Tots es necessiten: un projecte polític sense cultura, societat, i
ètica seria coix. I al revés també: un projecte cultural sense política
i societat no pot funcionar de cap manera. I evidentment ètica i
política és necessiten, han de ser un sol projecte.

Això ho dic perquè trobo
molt erroni els debats sobre si ha d’haver més cultura, més
política i menys societat i projecte social en l’independentisme. No s’aguanta com a
plantejament, a no ser que amagui directament postures pairalistes, dretanes i conservaduristes.

No
és cert que l’aposta decidida per la política social sigui antagònic
amb els elements culturals; i encara és menys cert que uns els
culturals o lingüístics siguin més nacionals que els altres. Tots són
nacionals, culturals, socials, econòmics o polítics. El problema és que
l’independentisme ha viscut massa allunyat dels plantejaments i problemàtiques econòmiques, productives i socials i
ha de fer un esforç per fer-los seus. Podem dir que havíem abdicat del
discurs socials per quedar-nos en la reivindicació cultural permanent,
i havíem cedit gratuïtament aquest espai a altres, amb la confusió que
això ha provocat i encara arrosseguem sobre com ens situem, l’independentisme, en l’eix esquerra-dreta.

És necessari un nou paradigma per a l’independentisme?
La qüestió però no es tant de si estem davant un canvi de paradigma que jo continuo pensant que no; estem en el mateix que va agafant diverses formes, sinó que hem d’afrontar tres coses:

1. Saber si hem de canviar de paradigma, si és necessari un nou paradigma si l’anterior ha tocat sostre o s’ha esgotat.

2. Tenir clar que no ens podem quedar encallats en un paradigma immòbil.

3. Preveure cap a on han d’anar els canvis paradigmàtics del futur

El debat és obert; en aquest aspecte, la renovació permanent del discurs independentista, cal reconèixer l’especial esforç que hi fa en Josep Lluís Carod-Rovira. Pel meu gust l’hauríem d’obrir encara més a les corrents actuals de pensament , fem un discurs centrat molt en nosaltres mateixos: caldria mirar el catalanisme i l’independentisme més enllà de la modernitat i la postmodernitat, des de les noves esquerres globals, les noves realitats socials emergents i com hi situem el catalanisme i l’independentisme.

Per cert, que la sobretaula de la qual parlava a l’inici era en un dinar amb un company de partit que feia molts anys que no parlàvem; que ningú es sorprengui ni es faci masses cabals, no era una confabulació gaire gran, però com en els paradigmes de l’independentisme no podem estar sempre encallats en les coses què deiem i fèiem fa 10 anys!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. ERC i CiU defenen un independentisme o nacionalisme de fireta.

    Són uns venuts traïdors, què venen Catalunya amb una subhasta a la baixa aprofitant quê amb l’escusa del PP és posa en safata defendre la politica anacional del desgast per a genollar-se als interesos de Madrid i les seves oligarquies.

  2. Sols farem la independència enfortint l’esquerra nacional des del Govern i des de la societat. En línies generals estic d’acord amb l’article.

  3. Cesc Poch! Primera vegada que llegeixo el teu bloc i primer comentari que hi deixo…

    Precisament avui a l’"Avui" hi ha un article molt interessant d’en Carretero…

    I sobre l’independentisme, ja saps què en penso: molts dels seus dirigents s’han engreixat de tants àpats a “costa” de l’Estat Espanyol, s’han enlluernat per les catifes vermelles i els cotxes oficials, el pitjor, s’han dedicat a confraternitzar amb polítics que són els enemics naturals de Catalunya, com a bons col·legues de gremi…

    Vivim una etapa narcotitzant. Ara una de calenta, ara una de freda. “Anar fent”, “és el que tenim”, “amb el possibilisme aconseguim això, demà aconseguirem allò”, i qui fa i desfà és en Montilla.

    Tot i així, el debat ha d’enfortir la nostra lluita i la nostra estratègia i és bo que aquest es produeixi, sobretot si es fa des de baix, des de les bases…Ja parlarem 😉

    Una abraçada!

  4. Cesc Poch! Primera vegada que llegeixo el teu bloc i primer comentari que hi deixo…

    Precisament avui a l’"Avui" hi ha un article molt interessant d’en Carretero…

    I sobre l’independentisme, ja saps què en penso: molts dels seus dirigents s’han engreixat de tants àpats a “costa” de l’Estat Espanyol, s’han enlluernat per les catifes vermelles i els cotxes oficials, el pitjor, s’han dedicat a confraternitzar amb polítics que són els enemics naturals de Catalunya, com a bons col·legues de gremi…

    Vivim una etapa narcotitzant. Ara una de calenta, ara una de freda. “Anar fent”, “és el que tenim”, “amb el possibilisme aconseguim això, demà aconseguirem allò”, i qui fa i desfà és en Montilla.

    Tot i així, el debat ha d’enfortir la nostra lluita i la nostra estratègia i és bo que aquest es produeixi, sobretot si es fa des de baix, des de les bases…Ja parlarem 😉

    Una abraçada!

  5. Cesc Poch! Primera vegada que llegeixo el teu bloc i primer comentari que hi deixo…Precisament avui a l’"Avui" hi ha un article molt interessant d’en Carretero…I sobre l’independentisme, ja saps què en penso: molts dels seus dirigents s’han engreixat de tants àpats a “costa” de l’Estat Espanyol, s’han enlluernat per les catifes vermelles i els cotxes oficials, el pitjor, s’han dedicat a confraternitzar amb polítics que són els enemics naturals de Catalunya, com a bons col·legues de gremi… Vivim una etapa narcotitzant. Ara una de calenta, ara una de freda. “Anar fent”, “és el que tenim”, “amb el possibilisme aconseguim això, demà aconseguirem allò”, i qui fa i desfà és en Montilla. Tot i així, el debat ha d’enfortir la nostra lluita i la nostra estratègia i és bo que aquest es produeixi, sobretot si es fa des de baix, des de les bases…

    Una abraçada!

  6. Cesc, trobo molt interessant la reflexió que fas a l’entorn dels paradigmes de l’independentisme. Els paradigmes, com ve saps, són marcs teòrics generals que ens ajuden a interpretar la realitat global. Per a mi, el paradigma que tu planteges amb l’etiqueta de "Esquerra Nacional" continua sent vàlid, tot i que caldrà anar sotmetent-lo a la prova de la realitat per actualitzar-lo, com passa amb tots els paradigmes.

     Però amb els paradigmes no en tenim prou. Crec que del marc teòric i interpretatiu, ha d’emanar un coneixement més pràctic que ens permeti moure’ns en la realitat quotidiana i fer plans de futur. Més que nous paradigmes, crec que el que ens falta és afrontar seriosament la implementació sobre el terreny d’aquest paradigma. En paraules senzilles, el que ens falta és un Pla Director per a la Independència.

    Enhorabona per la teva reflexió, que comparteixo plenament.

    Salut i República

  7. Trobo interessant el teu text tot i que pel tema que tracta potser massa superficial… però bé, l’espai és l’espai i suposo que no es tractava tampoc de fer un assaig.
    De totes formes, i considerant-me proper a aquest paradigma que anomenes de "esquerra nacional", considero que no pot ser coherent aquest paradigme amb l’objecte d’estudi: l’independentisme. Tal com interpreto el teu text, i disculpa’m si m’erro, sembla que l’independentisme només pugui emanar de sectors considerats d’esquerres i això és fals. El marc d’aquesta "esquerra nacional" pot ser una estratègia o un mètode d’analisi per una part del sector independentista però l’independentisme no es pot encontillar en aquesta "esquerra nacional". Si es vol assolir la independència s’ha de fer tenint en compte tota la societat incloent els sectors més conservadors que estiguin a favor del reconeixement nacional del país. No parlo pas de refer el paradigma del "front nacional". Però sí s’hauria de tenir clar que grups amb diferents objectius i polítiques socials poden tenir mateix objectiu i política nacional. I és necessari que sigui així per aconseguir aquest ampli consens en pro de la independència. Hi ha un treball transversal com bé dius cultural, polític, social… que no pot fer mai un sol grup doncs mai representaria tots els sectors socials, culturals, polítics. La societat és massa àmplia ideològicament per encavir-se dins un sol grup i per a que sigui dinàmica i creativa ha de seguir sent àmplia.
    Per aquest motiu el paradigma de la independència no es pot quedar únicament representat per aquesta "esquerra nacional". I la intenció de convertir-se en l’hegemònica del seu àmbit hauria d’estar acompanyada de potenciar altres hegemonies també independentistes fora d’aquest. Pel bé de l’objectiu d’independència i pel bé del propi discurs ideològic polític, social, cultural i de pràxis, doncs sense referències a banda i banda el discurs es perdria, difuminant-se.

  8. no sóc científic però el sentit comú em dicta que l’experiència, fixar-se en els precedents sol anar força bé. No conec cap ni un dels moviments d’emancipació nacional que no hagi provingut d’un moviment nacional o identitari o essencialista o com volgueu dir-li. La situació actual prové d’una falta de coratge dels dirigents polítics i del grau de benestar del conjunt dels catalans.  

Respon a Laia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.