Sor Cop Sec

Amb uns dies de retard penjo el text del pregó de l’11 de setembre de Torelló que vaig tenir el goig i l’honor de realitzar enguany. (Alguns lectors osonencs ja deuran saber que un fragment del meu discurs -sobre la poca identificació de les classes populars catalanes, que no sols no hem tingut un estat propi modern, sinó l’estat en contra, amb aquells elements més representatius de l’estat, dels estats- va provocar l’enuig d’alguns membres de la policia local de Torelló. Penso que vaig ser malinterpretat, que feia una referència a un context històric nacional i en cap cas a la policia local. Tot i així ahir vaig publicar una carta al 9Nou, matisant i demano disculpes si algú es va ofendre, tot i que evidentment no era aquesta la intenció i el sentit de les paraules, i he modificat en el present text el paràgraf en qüestió.
També va provocar reacció la defensa de la Revolució del 36-39, i és que en alguns pobles no sempre s’ha superat i tancat del tot les ferides de la guerra ). El regidor d’Esquerra, el Jordi Casals, també en fa la crònica al seu bloc.

Catalanitat i treball

Pregó de l’11 de Setembre del 2007
a Torelló

Benvolguts i benvolgudes gent de Torelló. Molt bona diada nacional de Catalunya
a Tothom.
En primer lloc voldria agrair a l’Ajuntament que hagi tingut aquesta bona
pensada de convidar a un sindicalista a fer el pregó de l’11 de setembre, penso
que dii molt i és un bon exemple d’aquesta idiosincràsia i manera de ser oberta
i progressista que teniu els torellonencs, sempre ho he viscut així, i cal
felicitar-vos per això i sobretot a tots vosaltres per ser avui
aquí.
Alguns de vostès poden pensar que què hi fa un sindicalista fent un pregó de
l’11 de setembre? que la diada nacional de Catalunya té poc a veure amb el
treball. Per molts motius penso que es ben al contrari, té molt a veure, i
m’agradaria explicar-els-hi. Vull descabdellar aquest pregó a partir d’allò que
el premi d’honor de les lletres catalanes del 2006, en Josep Termes, n’ha dit
la catalanitat obrera, les arrels populars del catalanisme. La catalanitat
popular, en el bon sentit de la paraula popular. Sobre el món del treball i la
seva relació amb la reivindicació nacional.
Primer de tot perquè som els treballadors i treballadores els que més patim la
manca de sobirania política, les mancances de les infraestructures, els
dèficits en les polítiques públiques per manca de finançament, -els que es van
reunir a dinar al amb la ministra per parlar d’infraestructures, els senyors
Lara i companyia de la
Patronal, mai han agafat un tren de rodalies- i també som els
treballadors i treballadores els que més hi guanyaríem amb més sobirania, amb
la independència de Catalunya. (CONTINUA)

Ho deia en Salvador Seguí el Noi del Sucre, un dels principals dirigents obrers
de la Catalunya
contemporània, el 1919 en una recordada conferència a l’Ateneu de Madrid, si em
permeteu la cita, abusant de la vostra confiança, en llegiré un breu però
contundent paràgraf:
Diu el Noi del Sucre: "Nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una
Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt,
la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics
madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parlés seriosament
d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics
que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, serien els capitalistes
de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha
moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el
seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si
pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe
benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els
seus serveis a la Monarquia
centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de
ministre."
Ho deia el Noi del Sucre, assassinat per pistolers de la patronal pocs anys
després, que era dirigent de la
CNT, i que no era precisament un sindicat que s’anomenés
nacional, tot i que va arribar a tenir afiliats a més d’1 milió de treballadors
catalans, en un país de 3 milions aquella època.
L’11 de setembre també té ha veure amb el treball perquè un país de qualitat és
aquell en que el treball és de qualitat, on escombrarem la precarietat, on les
empreses, per encarar la globalització, han d’oferir treball de qualitat. El
treball també és el país.
I quan parlo de país evidentment ho faig parlant de la nostra nació sencera, de
la que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
Parlo de la nació sencera perquè aquest 11 de setembre no podem oblidar dos
efemèrides, que voldria recordar, tots dos amb un 3 al davant.
Els 30 anys de la manifestació de l’11 de setembre del 77 amb un milió i mig de
persones al carrer, el primer gran esclat de catalanitat després del
franquisme, i dels 300 anys de la batalla d’Almansa, quan es va perdre el País
Valencià, set anys abans de l’11 de setembre del 1714.
A la batalla d’Almansa, el 25 d’abril de l’any 1707, si en lloc de perdre les
tropes austriacistes o haguessin fet les borbòniques de Felip V és molt
probable que l’11 de setembre no hagués existit mai i, ves per on, avui no
seriem aquí, commemorant una derrota. I ja sabeu la coneguda dita: quan el mal
bé d’Almansa tot ho alcança.
A Almansa no hi vam ser, però a la Manifestació del 77, molts dels presents suposo
que sí; jo hi vaig anar amb el meu pare, i en tinc vius records, varem baixar
el Passeig de Gràcia pel lateral dret. I el que em va impactar més va ser,
poder no tant la manifestació en sí, com l’ambient dels carrers, la pila de
banderes catalanes que hi havien arreu, als balcons, amb les colles de gent que
anaven a la manifestació, amb els cotxes de la carretera amb banderes.
Aquella va ser la manifestació del conegut lema "Llibertat, Amnistia i
Estatut d’autonomia" . Han passat 30 anys. I molts dels presents ni havien
nascut. Jo just tenia 7 anys. I en aquests 30 anys hem passat de la il·lusió i
esperances de la transició política de la sortida del franquisme al desencís
-de la boira al desencís es titula un conegut llibre osonenc sobre la
transició- i després de les esperances d’un nou marc estatutari, fins i tot ens
vam arribar a creure que potser era possible una Espanya plural, al desencís
postestatutari, en comprovar que tot segueix igual.
Quan sento algunes veus del catalanisme dominant, tant el de dretes com el
d’esquerres, dir que s’ha de refundar el catalanisme penso que ja ho poden ben
bé dir ja: penso ens quants anys, decennis, quants projectes desencisats d’un
catalanisme entestat en intentar canviar i transformar l’Estat Espanyol, picant
reiteradament de cap a la mateixa paret. Novament hem descobert, per aquells
que encara no ho sabien, que la capacitat de pluralitat de l’estat tenia un
sostre i que aquest sostre era molt baixet.
I aquesta situació també em fa pensar en els fracassos històrics de la burgesia
catalana, dels grups empresarials actuals, dels qui tenen el poder del diner,
per encapçalar un projecte nacional de futur. I de la dificultat d’aquells que
es diuen federalistes per fer un projecte en aquesta base. Jo hi crec en el
federalisme, no només en l’ibèric, sinó en el mundial, però per federar-se no
n’hi ha prou que nosaltres vulguem, algú altre s’ha de voles federar amb
nosaltres. I heu sentit mai ningú de Madrid o Toledo dir que es vol federar amb
nosaltres?
Mentrestant es pensen com refundar aquest catalanisme empantanegat en les
aigües estancades i ple de carrerons sense sortida d’intentar cercar un encaix
amb Espanya, crec del cert en un altre catalanisme: el catalanisme d’arrels
populars, de les classes subalternes, el catalanisme dels treballadors i les
treballadores, que és una catalanitat popular més arrelada, que sempre ha
existit com a substrat nacional.
Quan les nostres classes dirigents feien compromisos amb l’estat, fins i tot
renunciant a la llengua, els que van mantenir la catalanitat varen ser les
classes populars i treballadores.
Aquesta és la catalanitat que m’agrada, la catalanitat del poble, dels
treballadors i treballadores. A més, voldria destacar un altre fet poc
reconegut: en els darrers 300 anys, el moment històric en que Catalunya ha
tingut més sobirania ha estat quan han manat els obrers, del 36 al 39 durant
els anys de guerra i revolució. No sols teníem polítiques d’estat, planificació
econòmica, relacions internacionals, encuyavem moneda pròpia…, la
independència de facto per la desaparició del govern central de la República, sinó que ha
estat l’únic moment històric recent que tot es feia en la llengua pròpia. Això
ha passat justament quan han manat els obrers, en la que ha estat la única
revolució exitosa a l’Europa occidental al llarg del segle XX. L’únic poble que
ha fet una revolució al segle XX varen ser els obrers catalans; en canvi quan
ha manat la gent del diner la cosa sempre ens ha anat més en maldades.
Justament perquè la catalanitat popular ha estat sempre un crit de democràcia,
llibertat i justícia social. I perquè no dir-ho clarament el catalanisme
popular és un catalanisme de profundes arrels llibertàries i antiautoritàries,
sentiments d’aquells que ens hem acostumat no tan sols ha viure sense un estat modern propi,
sinó amb l’estat en contra.
Aquesta és la nostra paradoxa, avui que em deixeu el "micro"
m’esplaio, som uns sobiranistes que no creiem massa amb l’estat, ni amb el
nostre; ni ens hem identificat massa amb el exèrcits, ni amb els jutges,
ni la burocràcia estatalista, no ens agraden els excessos autoritaris dels
estats. Ens cal estat sí, però un altre tipus d’estat. El necessari per fer
polítiques socials. Per construir l’Estat Català del benestar.
Penso que es justament per això, el sentiment antiautoritari de la catalanitat
popular, que a Catalunya va arrelar el moviment de la insubmissió al servei
militar obligatori, moviment del qual vaig formar part, conjuntament amb 4000
persones més , implicant-nos-hi en aquell moment la vida, jugant-nos la presó i
que ha estat, com tanes actituds valentes, poc recordat i valorat
A més la catalanitat popular i el seu catalanisme ha estat un catalanisme
especialment sensible a l’alteritat, a la inclusió social, elements importants
per fer front a la immigració recent, a la realitat social cada cop més plural
i diversa.
Ja des del 1964 amb en Paco Candel i Els Seus Altres Catalans, amb Joan Fuster,
i les altres catalaunyes que són cada un dels restants Països Catalans.
I ja per acabar, penso, sense cap mena de dubte, que la funció del sobiranisme
no consisteix en fer més radicals els que ja ho són, sinó en créixer en aquells
que encara no hi són.
Hem parlat d’insubmissió, de catalanitat popular, d’actituds antiautoritàries
que hi impliquen la vida i en aquest context no podríem acabar aquest pregó
sense fer un sincer record a la figura d’en Lluís Maria Xirinachs, ell que va
estar plantat durant un any i mig davant la presó model fins que no
s’aconseguís l’amnistia pels presos polítics i que va estar dret durant una
legislatura al senat, fins que no el deixessin parlar en català, cosa que avui
encara no és possible.
En record a l’acte de sobirania personal i col·lectiva del "Xiri":

Visca Catalunya Lliure!