Sor Cop Sec

Penjo l’article que he publicat al darrer dossier de SocialCAT. Aquest dossier, que recomano fermament, porta per títol "Immigració, pluralitat i identitat nacional", i conté aportacions molt interessants com la de la Laia Sànchez titulada "immigració i sobirania". El que hi he escrit jo és un intent de fer un petit esquema de la relació i propostes d’articulació diverses entre la nació i la seva "creixent", però que ve de lluny, pluralitat interna. Diu així:

"Fem nostres, tot intentant adaptar-les, les interessants propostes que planteja Dimitiros Karmis, professor de la Universitat d?Otawa, en el volum del 2005 del dossier anual ?Quebec, Estat i societat? on exposa un interessant plantejament sobre com i a quin nivell articulen les diverses identitats nacionals la seva pluralitat interna. Li faltaria segons el nostre parer afegir l’element redistributiu, l?eix social, aconseguint lligar el binomi reconeixment i redistribució en un sol concepte, allò que Sheila Benhabib n’ha dit "dignitat igualitària". A partir d?aquest elements en proposem un nou model superador.

Trobaríem, així, en primer lloc tres criteris, graduals en escala ascendent, per avaluar el nivell de pluralisme i capacitat d’inclusió de la concepció de la identitat nacional. Mirem-los un a un:

Criteri d?inclusió possible

La concepció de la identitat nacional ha de permetre que la inclusió sigui accessible a tots els ciutadans i ciutadanes. Per tant no hauria d?existir cap criteri essencialista i excloent de pertinença.

Criteri d?inclusió simbòlica

La proposta d?identitat nacional hauria de ser capaç d?assumir, reflectir i afirmar símbols i pràctiques, institucions i la memòria del conjunt comunitats culturals que conformen la societat en qüestió.

Criteri d?inclusió profunda

La identitat nacional ha de ser compatible amb tenir altres lleialtats i pertinences, assumint així la pluralitat i complexitat del ciutadans i ciutadanes, fins i tot amb altres identitats nacionals (ser català i marroquí alhora , per entendre?ns).

Aquests tres criteris graduals els contrastem amb sis concepcions diferents d?identitat nacional.
Els dos primers els descartem per no respondre a la finalitat plural i inclusiva desitjada.

El nacionalisme etno-cultural

És un model que posa barreres infranquejables per a l?adhesió, que es ser membre d?un determinat grup per herència genètica. Fa dels elements identificatius del grup essencialismes. No compleix ni el primer criteri.

El nacionalisme cívic

A priori ha estat un dels paradigmes de la lliure adhesió; alhora de la veritat però aquesta adhesió suposava l?assumpció dels elements culturals del grup hegemònic o identificats amb l?estat. Té dues grans tradicions, el republicanisme jacobí francès i la ciutadania nord-americana. Tant un cas, França, on l?estat no és neutre culturalment, com en el segon, on diu ser-ho, són identitats i societats amb conflicte identitari intern a causa de no articular la identitat ?reconeixement i redistribució- la seva pluralitat. És una concepció que sols compleix el primer criteri, i de forma justa i assimilacionista.

A més trobem, com a mínim, quatre concepcions de la identitat nacional que volen articular la pluralitat:

El multinacionalisme

Concepció de la identitat nacional que correspondria als estats plurinacionals, una nació feta d?altres nacions i que tenen un element normatiu que ho regula. Es una concepció que no planteja res dels grups culturals ?immigració recent o no- que no són nacions constitutives. Aquestes a més són estanques entre elles. Compleix sols el segon criteri. És un pluralisme limitat.

El multiculturalisme

Planteja uns solució normativa reconeixent els drets dels diversos grups etnoculturals de la societat dita nacional. Al contrari de l?anterior es basa sols en la distinció de les comunitats etnoculturals i els seus drets i els concep com a blocs monolítics. No distingeix entre grups territorials amb aspiracions nacionals i comunitats etnocultural. Afavoreix la compartimentació i juxtaposició de cultures més que una identitat plural compartida i complexa.

El nacionalisme d?integració

Defensa una forma de pluralisme normatiu que no sols dona importància al paper integrador de la cultura i llengua majoritària. La llengua i cultura majoritària són el lloc d?integració de les diverses comunitats existents al territori. Vol lligar els grups etnoculturals als grups amb projecció nacional. No té perquè ser assimilacionista, sinó un nacionalisme de convergència, respectant les diverses lleialtats. Pot tenir dificultats amb incloure algunes cultures no nacionals, té encara un element apriorista en la jerarquització de cultures.

El nacionalisme dialògic (o interculturalisme)

La identitat nacional es basa en l?obertura a l?altra i no sols en respectar sinó reforçar les diverses lleialtats. Planteja que els grups culturals no es juxtaposen sinó que es creuen entre ells. La relació entre les diverses cultures ha de ser franca i igualitària, i per tant política i democràtica. La relació cultural és entre tots els seus ciutadans i en totes les direccions.

Des del catalanisme d’esquerres, crec, que en plantegem un altre que intenta superar les limitacions dels models exposats:

El nacionalisme del benestar (o patriotisme social)

El nacionalisme dialògic, unes identitats nacionals plenament interculturals, no es dona a la realitat, perquè no s?esdevenen els requisits, les condicions idíl·liques d?igualtat i justícia que el permeten. El diàleg intercultural i la identitat nacional diversa i plural s?aconsegueixen en la recerca d?aquestes condicions socials, superant i integrant així els dos darrers models, que són els que reuneixen els tres requisits esmentats de pluralitat i inclusió, possible, simbòlica i profunda. Sense allunyar-lo dels seus elements identificatius el projecte de millora social i democràtic és la via d?adhesió a un projecte compartit i superador de les compartimentacions i diferències.

Aquest debat l’hem de situar en la definició del model nacional català de pluralitat i inclusió no sols cultural , sinó social i política. El catalanisme sempre ha tingut la capacitat d’inclusió i de contingut social i democràtic que exigeixen el reptes actuals. El joc, companys, està servit i sols es pot guanyar jugant-lo."