Sor Cop Sec

Des de feia temps ho portava de cap: volia fer una trobada cara a
cara entre la Najat El Hachmi i en Paco Candel. I els hi vaig proposar sense masses manies. El paral·lelisme entre
els seus dos llibres el trobava extraordinari, salvant els 40 anys de
distància i que, evidentment, el Paco Candel és un referent consagrat i
ha escrit més de 60 llibres i la Najat és més un referent recent, emergent en diuen, mentre esperem el seu anunciat segon llibre.

Com
recent és l’onada d’immigració africana, magrebina i subsahariana i ja
allunyada enllà en el temps i en una societat pretèrita tardofranquista
que ja no tornarà, l’onada d’immigració peninsular dels anys 50, 60 i
70 a Catalunya.

La comparació no es endebades: és cert que la
immigració recent és més llunyana culturalment, religiosa i
lingüística, però no és menys cert que cap país del món, o de l’Europa
occidental ha doblat la població com va fer Catalunya entre els anys 50
i 70 del segle XX, i ha superat la prova amb nota. En plena dictadura
franquista i sense planificació social i urbanística.

A voltes
aquest fet, posa en qüestió les polítiques actuals d’immigració; ens en
vam sortir amb menys, però també és cert que els immigrants dels anys
60 venien a treballar i aquí hi havia feina per ells, i els actuals
venen a treballar i ho han de fer, en molts casos, de manera irregular
perquè no els hi donem permís de treball o en feines precàries en el supòsit més positiu.

També és veritat que ara estem més preparats en polítiques socials i urbanístiques,
però també no és menys cert que als anys 50 i 60 aquí tothom coneixia
la llengua dels nouvinguts i que ara en parlen més de 200. En tot la
catalanitat pot resultar igual d’inclusiva i integradora de la
diversitat.

Fa temps que proposo una lectura comparada dels dos llibres:

Paco Candel: Els Altres Catalans, 1964 (Edicions 62, ara sortirà la 18 edició)

Najat El Hachmi: Jo també soc catalana 2004 (Columna, tres edicions)

És extraordinari com tots els referents socials i lingüístics es
repeteixen en un llibre i en un altre. De fet no estan dient coses gens
diferents: la manera d’apropar-se a la llengua catalana com a una nova
llengua, les dificultats i problemàtiques socials. Se del cert que la
Najat no havia llegit "Els altres catalans", i el Paco coneixia però
tampoc havia llegit la Najat.

La trobada la vam realitzar aquesta
tardor. El Paco està bastant fotut de salut, i hem d’agrair l’esforç
de la seva companya i Fundació Paco Candel per a realitzar-la. La
trobada és un exemple molt clar de com masses vegades sacralitzem les
diferències i l’origen: en Paco, la Najat, la Margarita, d’origen
sudamericà directora de la Fundació Paco Candel, la Joana, companya del
Paco i jo mateix, baixant directe de la Plana, exemple clar de la
pluralitat catalana i sense que aquestes suposades diferències ens
condicionessin la conversa ni les perspectives sobre nosaltres mateixos
i la nostra societat..

Incloc dos textos, un de la Najat sobre la
"Frontera", un concepte que sigui dit de pas no tinc massa clar, i una brillant entrevista del Candel, (no us perdeu l’opinió d’en Candel sobre qui ha d’anar a Frankfurt i qui són els escriptors/es catalans).

No puc posar la cita del
llibre de la Najat perquè el meu exemplar el vaig regalar al Paco
Candel el dia de la trobada, és el que surt a la foto. El llibre Els
Altres Catalans és d’una edició del 1964, la tercera em va apuntar en
Paco quan se la va mirar; la dedicatòria que m’hi va fer diu: "Al Cesc de parte de Paco, qua la fin de cuentas es el mismo nombre".

Em mires amb ulls de sutge (Najat al Hachmi, 2004)

Em mires amb ulls de sutge i em dius que aviat emprendràs un llarg viatge,
emigraràs com han fet milions de persones abans que tu, com continuaran fent-
ho altres milions de persones, a pesar de les barreres, els murs de ciment o de
burocràcia. Creus que et canviarà la vida, que tot serà més fàcil a partir de
llavors, noves oportunitats, nous reptes…
I jo què puc dir-te? T?hauria d?advertir de tantes coses que no sé si et servirà de
res. Tant és que marxis molt lluny com que vagis al poble del costat, sempre
t?acompanyaran les mateixes sensacions.
(…)

Però t?hauràs de sobreposar a totes aquestes mancances, hauràs d?afrontar les
absències per tal de continuar endavant. Si no, quin sentit tindria tot plegat? No
podràs rendir-te tot just al començament, vés a saber quins altres obstacles et
trobaràs pel camí. Hi haurà qui et tractarà bé, hi haurà qui et mirarà amb
indiferència, però també hi haurà qui recelarà de tu, el desconegut, el que ve de
molt lluny i és capaç de deixar-ho tot no inspira confiança. T?enfadaràs amb
aquests que et tractin malament, però de ben segur que aprendràs a conviure-hi.
Moltes portes es tancaran quant et delati el teu color de pell o el teu accent, però
d?altres s?aniran obrint a mesura que arrelis a poc a poc al país que t?acull.
Un dia tornaràs a ?casa?. Creuràs que per fi s?ha acabat el procés, que el teu
viatge ha donat fruit, que tot té un sentit. Llavors descobriràs que ?a casa? ja no
existeix, que els que hi eren ja no són els mateixos. El teu esguard esdevindrà
crític, tot ho veuràs amb ulls de foraster provinent d?un món millor, qui sap si
t?acostumaràs altra vegada al mateix coixí o si la línia de l?horitzó no et neguitejarà
només d?atalaiar-la. Qui ho sap.
Ja res no tornarà a ser igual. No perquè els altres hagin canviat, sinó perquè ets
tu qui t?has transformat en algú altre, no encaixaràs, potser, ni en el món del qual
vas partir ni el món on vas anar a parar.
Aprendràs a viure, finalment, a la frontera d?aquests dos mons, un lloc que pot ser
divisió, però que també és encontre, punt de trobada. Un bon dia et creuràs
afortunat de gaudir d?aquesta frontera, et descobriràs a tu mateix més complet,
més híbrid, més immens que qualsevol altra persona.

Najat El Hachmi

D’
"Els altres catalans" del Candel jo en recomanaria tota la lectura; és
tan diàfan que costa trobar-ne la cita bona, totes s’ho valen, encara
situades en el seu moment. Prefereixo apuntar aquesta entrevista
recent:

Candel, la tranversalitat
per Guillem Martínez
El País, 02/06/2005

Paco Candel (Casas Altas, 1925) aquest mes fa 80 anys. El Col·legi de Periodistes ho commemora amb una exposició. D?altra banda, s?acaba de crear la Fundació Paco Candel ??això de la Fundació és un tema que em ve gran, però tothom s?ha animat a fer-la. La meva companya Joana està molt entusiasmada amb la idea. Espero que no em toqui treballar gaire??, dedicada a temes de convivència i immigració. Es tracta d?una Fundació amb un patronat molt transversal ?entre els nombrosos patrons hi ha l?expresident Jordi Pujol, el líder d?Esquerra Republicana Josep-Lluís Carod-Rovira, el sociòleg Salvador Cardús, l?escriptora Isabel-Clara Simó, el pintor Joan-Pere Viladecans i la regidora Imma Moraleda?. La transversalitat, l?aposta per una societat diversa i cohesionada, malgrat la seva fragilitat, és tal vegada el llegat de Paco Candel, un nen de dos anys que va venir a viure a Barcelona i va ocupar, amb la seva família, una barraca de Montjuïc, un escriptor amb més de 50 llibres publicats, un periodista que va ser l?autor d?un llibre, Els altres catalans ?va per la divuitena edició?, que als anys seixanta es va convertir en la banda sonora de la transversalitat ??aquesta paraula tan rara, que poca gent sap el que vol dir??, i un polític que omplia els pavellons d?esports al cinturó de Barcelona ??Benet i jo vam ser els senadors més votats a la història d?Espanya; mai no he tingut un èxit com aquell, je, je??. Parlo amb ell sobre la seva Fundació, el seu patrimoni i les visions que té de l?actualitat i del futur. La trobada és a casa seva, on no para de sonar el telèfon i d?obrir-se i tancar la porta ??aquesta casa es de tócame, Roque??.

Pregunta. El patronat de la Fundació que porta el seu nom està integrat per
persones d?origen molt divers. És un patronat molt transversal, que dibuixa
una societat transversal. ¿La transversalitat és la seva aportació al biòtop
català?
Resposta. No ho crec. Però si tu ho dius. No sé, m?agradaria que tothom s?entengués, que no hi hagués violència. Però una cosa és el que desitjo i una altra
el que hi ha.
P. Als seixanta, quan va aparèixer Els altres catalans, ¿li va costar vendre
la moto de la transversalitat o ja estava venuda?
R. No vaig vendre res. Em vaig limitar a fer les coses com volia fer-les, i he estat
ben admès a la societat, des dels intel·lectuals a la gent senzilla, a la gent
treballadora. Però no crec que mai hagi dit gaires novetats. He dit que siguem
respectuosos els uns amb els altres. Cap novetat. No tinc pretensions.
P. ¿Quan preveia altres futurs diferents a la cohesió social?
R. No era un estudiós, un científic, però m?adonava que hi havia una Catalunya que es podia dividir en dos, els que parlaven català i se sentien catalans, i els que no, els que havien vingut de fora i no se sentien catalans. Però sentir-se català o no, no era el que predicava. Amb aquestes filosofades, tan senzilles, vaig anar obrint forat en el sentiment general. Els altres catalans va tenir un èxit desmesurat. I allà hi explicava que els vinguts de fora també som catalans. No és només allò que deia Pujol que és català qui viu i treballa a Catalunya. També ho és qui està a l?atur. Si estàs aquí ets català, excepte que et fiquis al cap que no et dóna la gana.
P. Parlant de Pujol, l?expresident tenia molt interès en el tema del seu
llibre, ¿no?
R. Mira, avui he dinat amb ell. És membre del patronat de la Fundació. Pujol em va oferir documentació pel llibre, sí. En aquells temps no hi havia gaire documentació sobre el tema. Hi havia un parell de llibres sobre la immigració dels murcians, als anys vint. I, pel que fos, no s?havia escrit res més. Va ser fàcil de fer el llibre, no hi havia gaires competidors. No esperava que fos un gran èxit. Era, de fet, un llibre d?encàrrec. El tenia al cap i els d?Edicions 62, que van tenir un gran èxit amb el primer llibre de l?editorial, Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, en van proposar un altre que es digués Nosaltres els immigrants. Se?m va encendre la llumeta.
Havia fet un article que es deia Los otros catalanes, en una revista literària, que va
tenir un èxit sense precedents. I vaig decidir fer Els altres catalans. Pensava que
seria un llibre que no agradaria ni als catalans ni als nouvinguts. Però va agradar a
tothom. Va sortir a l?abril de 1964 i, al cap de l?any, portava sis edicions. ¡En català!
P. La meva impressió és que Pujol sempre va tenir un interès especial i
lucidesa davant del fet de la immigració. Abans de l?11-S, en una trobada
sobre noves immigracions a Lisboa, va fer una definició colossal sobre la
nova immigració: ?La diferència entre ells i nosaltres és que ells tenen fe?.
R. A mi m?agradava el que deia Pujol de la immigració. I, el que deia jo, li agradava a ell. Va ser ell qui va venir a veure?m. Em va dir que s?havia assabentat que estava fent un llibre sobre el tema, em va oferir la bibliografia que ell tenia i no em va demanar res a canvi. També va venir un altre polític i, per cert, gran amic de Pujol, Joan Reventós. Em va oferir també documentació i 12.000 pessetes. ?Jo i el meu grup tenim alguns cèntims perquè escriguis el llibre i no et distreguis?, em va dir.
Ara Pujol, com jo, defensa uns altres immigrants, amb les seves religions, els seus
tabús, però que acceptaran Catalunya.
P. Pujol, al poder, però, ¿va fabricar cohesió o ja la teníem fabricada d?abans?
R. Pujol, des que va començar a parlar en públic i a moure?s, es va adonar que el
problema de la immigració o bé es resolia entre nosaltres o bé seria un escull. Això ho va entendre molt bé. Pujol és un home senzill, amb qui es pot parlar. Jo me l?he apreciat molt, com a Antoni Gutiérrez Díaz, López Raimundo o Joan Reventós.
P. Catalunya és l?únic cas de societat bilingüe no estructurada en
comunitats ni amb un mapa de partits estructurat en comunitats. ¿Això és
un cas únic o és una descripció falsa?
R. No ho tinc tan estudiat. Hi ha d?haver més casos. Ha costat molta feina, però. P. ¿Les institucions democràtiques confien massa en una cohesió social que existia
abans de les institucions democràtiques?
R. Existia. Els ajuntaments s?han acoblat perquè anar contracorrent no produeix
vots. Avui ningú no s?atreveix a criticar la gent de la immigració. La ciutadania, tot i que a vegades no li agradi, la va acceptant. I això que la immigració actual no
s?assembla a l?anterior. Aquella era el 50%. La d?ara serà, avui, del 12%.
P. ¿La transversalitat aconseguida pot ser qüestionada per fets com ara la
moció aprovada el dijous passat al Parlament on es vinculava la literatura
catalana a criteris lingüístics més que a criteris territorials?
R. Jo tinc clar que la literatura catalana és la que s?escriu en català. Crec que els
intel·lectuals, pel fet de ser-ho, són comprensius en aquest tema. Les relacions dels que escrivim en castellà i els que ho fan en català són molt fluïdes, i no crec que s?entelin. Jo sóc un escriptor castellà que se sent català. Si molesto a Catalunya, ho preguntaré. Si em diuen que sí, ja miraré d?expressar-me com pugui. No vull ser un obstacle per a la cultura catalana. No crec que ho sigui. És molt oberta. No sóc escriptor en català, però sóc escriptor català. Aquestes coses, però, m?importen un rave. Aquí les forces se?ns en van per la llengua. No ens hem de posar ferotges en aquest tema. És una mala postura.
P. Un altre exemple de manca de transversalitat: s?està parlant ara de la
creació d?un partit constitucionalista i anticatalanista, un tipus de partit
que no va aparèixer als setanta.
R. Mal fet. Els partits no són per a castellanoparlants o catalanoparlants. Han de
projectar una essència social. M?importa més com volen governar que en quina
llengua ho faran.
P. Tal i com està el pati, ¿s?imagina una Catalunya amb una, dos, tres,
quatre comunitats lingüístiques?
R. No ho veig així. La tradició no ha estat mai aquesta.
P. ¿Percep un canvi real en la política social amb el tripartit?
R. De moment, sembla que són més les pretensions. No vull ficarme amb els
polítics, i menys amb el tripartit, però ja sabem que els polítics es barallen,
canvien… Ja s?espavilaran.
P. ¿Què veu més verossímil en el futur, una delegació d?escriptors catalans
en llengua bereber a la Fira de Frankfurt o un president de la Generalitat
que es digui Gómez?
R. Ara mateix tampoc no hi ha un president negre. Però el fet de ser negre no
garanteix ser adequat. Aquestes coses no em treuen el son.
P. Als setanta la immigració va sortir al carrer per demanar l?Estatut. És poc probable que la nova immigració surti al carrer a defensar el nou Estatut. Catalunya era un encaix cívic per les immigracions, ¿ho continua
sent?
R. De moment sembla que sí. Però això no vol dir que les coses no canviïn. Un
article o un llibre en contra de la immigració no seria acceptat ni tindria èxit. Ara,
tot això són suposicions.
P. Té 80 anys.Ha viscut des dels dos a Barcelona, primer a les barraques de
Montjuïc. Ara viu a la Zona Franca, on hi porta més anys que la Seat. Ha
vist una Expo, un Congrés Eucarístic, uns Jocs Olímpics i un Fòrum
Eucarístic. ¿Què és el que no ha vist desaparèixer en tots aquests anys a la
seva ciutat?
R. Barcelona és una ciutat cosmopolita. T?ho diu tothom quan ve. És una ciutat molt acollidora. Diuen. I a mi m?ho sembla. És cohesió social i ciutadana.
P. ¿Està content de la seva ciutat?
R. Sí, tot i que aquí pots fer articles que es diguin Barcelona la maca, i Barcelona la lletja. Hi trobes racons inhòspits, i coses maques. Això són coses dels Ajuntaments. Ara veurem si va creixent la immigració estrangera. Ja veurem com ho fa i com s?involucra en la societat.