Sor Cop Sec

Sempre he estat un entusiasta de les sopes Campbell’s. Com és ben conegut són unes sopes que no es mengen, sinó que es miren; les de l’Andy Warhol.

M’agraden tan que me’n vaig (auto)encarregar unes per reis, els únics que reconec coma propis; i ara ja són a casa. Aquí en teniu la sopa, la foto volia dir.

Són en una edició d’una editorial d’art americana. A casa em diuen si realment era necessari que fossin tan grans. I jo contesto que penso que sí, que això del tamany sí que importa, com a mínim en això dels quadres; i és que aquest, més ara que l’hi he trobat un suport adequat, el trobo brutal.

Hem vaig passejant per les parets de casa ha veure si l’hi trobem la ubicació i finalment penso que anirà a parar allí on sempre me les vaig imaginar.

M’agradaria entrar una mica en això de les sopes Campbell’s:

Penso que des de que l’Andy Warhol va fer les seves famoses sopes, l’art ja no pot ser el mateix. És la relació de l’art amb la realitat en estat pur. Res no pot expressar amb tanta contundència la realitat com aquest pot de sopes, i la seva col·lecció que en deriva.

Sempre m’ha agradat l’art com a filosofia: "això no és una pipa" és una representació d’una pipa. Diu Lacan que la realitat és tridíaca: existeix el real simbòlic, el real imaginari i el real real, i aquest darrera és inabastable, és com el desert de lo real de Màtrix. Però podem apropar-nos-hi; alguns autors era l’abstracció, altres la distorsió o el cubisme que provoca quan t’apropes massa a l’objecte que mires, o potser l’hiperrealisme o la línia clara del còmic: de totes les solucions les sopes Campbell’s són la millor o les que van marcar un abans i un després.

Mai s’han dit tantes coses en una llauna de sopa de tomàquet concentrat!!